dissabte, 27 de desembre de 2008

Fidels a la tradició, uns quant sonats (cada cop menys però) gosem desafiar els avisos dels gurús de la méteo i decidim anar com cada any a pendre un refrigeri (mai millor dit) a la balma de la Portella Gran. A les 08:00 davant del Mesón començem a entreveure que no vindra gaire personal i a mes a mes plou... Marxem en dos cotxes cap a El Bruc amb la esperança de que probablement plourà o nevarà i així ens tindrem que quedar a esmorzar al bar. Pero no, ni el bar està obert, ni plou o neva... Tindrem que anar a la Portella, doncs. Enfilem el camí amenitzat per els acudits del Bernat i anem a esmorzar, acabant com sempre amb el cafetonet del Jordi Farrés, un detall impagable amb la fresca que fà. Com que el temps empitjora per moments pero no ens en volem anar de buit, ens dirigim a la Portella Petita on al arribar comença a nevar amb flocs que mullen pero no es queden. En un moment, el Bernat i el Marc s'han enfilat i han arribat dalt, encordats cadasqun a la mitat de la seva corda i en un quart d'hora estem els sis dalt. Xocades de ma i felicitacions per una activitat que, donades les circunstàncies està prou bé. Un rappel curt (molt cutre, per cert) ens permet arribar de nou al peu de l'agulla i despres de recollir els trastos bastants mullats, ens acomiadem degut a compromisos familiars.
Un any mes (i van treinta i pico, crec) s'ha seguit amb la tradició de la que penso que dels socis fundadors només ha vingut el Jordi Farrés.
Als que han vingut, Jordi, Bernat, Marc, Enric, Quim i als que no han pogut, una abraçada i bones festes a tots!

diumenge, 21 de desembre de 2008

Salvats per La Campana

Aquest pedra d'aqui a l'esquerra es La Campana i aqui està la seva història.
A mig camí desde Sant Cugat fins a Collbató, on haviem quedat amb la Rosa i en Fredi per esmorzar plegats al bar de sempre, m'en vaig adonar que m'havia deixat els peus de gat a casa... oh, estic tornant als inicis com quan començava a sortir. Burro !!. En Quim, que per cert avui torna a l'acció desprès de l'alta médica i molts messos de sequera, em va proposar tornar a casaa buscar-los , pero vaig pensar (xulo de mí) que com que aniríem a fer alguna activitat senzilla per facilitar la 'reentreè' del Quim ja m'apanyaría amb lo posat, unes bambes de ultra-trail. Per aixó s'em va acudir proposar La Campana, perque quan varem anar amb en Felip a fer El Rave que està al costat em va semblar factible. I la veritat es que ho és, una via clàssica, super-llògica, bonica i equipada de 'època'. La pega va ser que com que no m'enrecordava de la dificultat hi varem anar pero alguns dels passos amb el calçat de circunstancies varen resultar mes delicats del que em pensava. L'aproximació la varem fer per la ferrada de Les Dames, interessant pero cada cop mes deteriorada. Be, en resum va ser una bonica sortida, recomanable pels clàssics.
Tremoleu parets, hem tornat !...

dissabte, 6 de desembre de 2008

Quim come back to the action

Aquest cap de setmana hem recuperat al Quim en quant a fer una mica d'acció. Hem anat a la via ferrada de les Baumes Corcades a Centelles, una clàssica ben equipada que permet fer una mica d'exercisi sense jugar-se un mastegot. Es un 'divertimento' molt recomenable, aixó si per anar-hi aviat, que despres sembla que hi regalin apartaments.
Qui hi vagi es trobarà una cabra que, no se si l'ha posat l'ajuntament, la diputació o ha vingut sola, pero allí està, aixerida i esperant a veure que passa. La resta de la setmana es deu aburrir cosa seria (potser nomes treballa els caps de setmana). Per cert, no li agraden el bocates de formatge de cabra (ho vaig intentar i em va mirar amb mala cara). I que ningú es mosquegi si la cabra et va seguin i et deixa en ridícul mentres tú estas penjant com un xorisso i ella es paseja per la paret sota teu, com qui si res... Hem deixat unes fotos. Si algú s'hi anima, que ho disfruti. El recorregut es fa en unes 2h30 a 3 hores depenent del ritme i les ganes de correr, pero si no trobeu gent (el lloc mes conflictiu es el pont tibetà), val la pena pendrese-ho amb calma i disfrutar-ho.

diumenge, 30 de novembre de 2008

Arqueologia Transmediterranea

Avui 30 de novembre, aprofitant l'impas entre pluja i pluja per anar a escalar a la costa, per variar una mica ¿perque al Garraf i no a Castefa que hi han mes vies? us preguntareu ansiosos i estranyats. Doncs perque al Garraf hi ha un bareto on esmorzar decentment i a Castefa cada cop es mes complicat trobar-ne un !. ¿Es una bona raó o no?. Per cert, si en sabeu algún, aviseu.
Bé, ens hem enfilat a la vía 'Arqueología Transmediterránea' que es un llarg flanqueig per gran part de la paret i que, segons els autors, serveix de base per altres vies que la creuen o d'escapatoria. El dia ha estat variable amb estones de sol i d'altres una mica tapat, pero amb una temperatura força agradable. Hi havia mar de fons, la qual cosa feia que les ones trenquessin amb gran 'baluern' (estruendo, ho juro) i la escuma arribes vaporitzada fins bastant amunt. La roca es en general regular, pero l'ambient es una passada. Adjunto unes quantes fotos. Joan, puja les teves

He trobat a internet la ressenya detallada dels aperturistes aquí

Salut.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Alta Fidelitat

Despres de bastant temps hem rescatat al Joan per fer una sortideta. Aquesta vegada, com que la previsió era que fes fret, hem anat a parar a Montserrat, al Serrat dels Monjos que està situat al sur i normalment fa molt bona temperatura a aquesta época. Hem escollit a l'atzar la via Alta Fidelitat mentres esmorzem perque sembla assequible i bonica.
Quan ens dirigim cap a la paret desde Collbató ens trobem a la Manoli, el Jaume i uns amics que va a escalar al Parvulari,. Els saludem i continuem.
Doncs bé, despres de fer tota l'aproximació i creuar per sota del Serrat de les Garrigoses i el Serrat dels Monjos, un cop a peu de paret ¡sorpresa!. La única cordada de tota aquesta zona està a punt de començar la mateixa vía que nosaltres (també es mala sort...). No en tenen pas la culpa, els saludem i anam darrera seu. Es tracta d'una cordada mixta i escalen força bé pero van una miqueta lents (nosaltres també) i finalment acabem a les tantes. Bé, no importa. Es tractaba de tornar a engegar motors. Salut !.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Cami del Enginyers

Ahir varem fer una bonica i llarga travessa per les muntanyes del Ripollés. Sortint de la central eléctrica del Daió de Baix (prop de Queralbs) varem pujar cap a la Coma de Vaca i al arribar al refugi varem travessar cap a Nuria per el camí del Enginyers (GR11-7) . Un cop a Nuria la tornada per tancar el cercle es el camí de Nuría a Queralbs i agafant la desviació de Daió (senyalitzada). Els pencaires varen ser: 1er) el Toni, que ve expressament de Ses Illes i aprofita el cap de setmana per fer pencades com aquesta i ¿rel·laxar-se? 2) el Felip, guia i enciclopedia humana de muntanya, que ens va portar per el bon camí (mai millor dit) i 3) el Jordi (jo), que va apuntar-se per fer activitat i treure's un encostipat de sobre. Ara segueix encostipat pero content.

Bé, de moment penjo l'album de fotos meves i quan tingui les del Toni i les del Felip (es molt bon guia...) també les hi posaré.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Estem 'Encantats' de fer el Subenuix

Desde abans de l'estiu que haviem parlat de la possibilitat d'anar a fer Els Encantats, el Petit i el Gran per l'Enforcadura. Finalment varem decidir anar-hi el dia de la Mercè (festiu a Barna) sortint el dia abans i anant a dormir al refugi Mallafrè. La previsió de la meteo era bastant nefasta pero el nostre natural optimisme, les ganes d'obtindre punts pel CEBA i les peles que va enviar anticipadament el Felip per fer la reserva van ser decisius... Durant el viatge pluja quasi tota la estona pero al arribar a Espot curiosament ja no plovía. ¿Tindrien raó quan al trucar li van dir al Felip que feia bon temps? aguantaría unes hores mes...? Arribem a Espot a un quart de nou havent quedat amb un taxi a les 21:00. Sopem contra rel·lotge perque encara hem de preparar les motxil·les i ja veiem el taxi que ens espera puntualment. L'agafem i ens deixa a 10 minuts del refugi. Paguem els 45 euros del viatge (en condicions normals son 20, pero al ser tarifa nocturna ens la claven) arribem i ens instal·lem al refugi. Ens trobem unes 8 persones que van de travessa i que estàn jugant a les cartes; despres de xerrar una mica amb ells ens en anem a sobar. La nit s'em fa llarga, molt llarga amenitzada per els roncs en estereo desacompasats del meus companys (lúnic que se sent en tot el refugi). En alguns dels pocs silencis, em sembla sentir ploure, pero no pot ser, estaba molt estrellat ahir per la nit!. Pasa el temps lentament entre sons esfereïdors comparables a lo que sería una motoserra i un lleó cabrejat, i quan ja estic pensant en les diferentes maneres d'assassinar als veïns, sona el despertador; ells s'han salvat i a mí s'em ha acabat la pesadilla!. Ens llevem amb anims diferents, es clar, esmorzem les exquisites delicies de refugi que ens va preparar amorosament la guardessa ahir per la nit i quan al Fredi se li acudeix treure el nas per la porta s'en adona que plou. Merda, no ho havia somiat. I ara qué fem? Esperem una mitja hora fins que el día es va aixecant i s'aclareix una mica i podem veure la sil·lueta dels Encantats entre boires i enfarinada per la neu. Collons, quin panorama mes bonic !..pero perdut per perdut decidim anar a fer un vol. El lloc s'ho val. Descarreguem les motxil·les de plom, es dir de cordes mosquetons, claus, etc. i deixem lo imprescindible per anar a caminar. Decidim anar cap a el Portarró i si el día s'aixeca ja vorem... Començem a caminar passades les 08:00 i com que el temps sembla que aguanta, a proposta de Felip decidi enfilar cap el Subenuix. Agafem un corriol per la vall del mateix nom i començem a enfilar-nos. El camí està bastant ben marcat primer am estaques, després pintura i finalment fites. El paisatge comença a estar cobert fer una fina capa de neu que ho fa molt bonic. Seguim pujant a bon ritme, pasem els dos estanys de Subenuix, gran i petit i despres de creuar una zona plena de pedres arribem a un coll. Ens aturem per consultar el planell i decidim pujar pel el coll de mes a la dreta dels dos que hi han entre el Pic Morto i el Subenuix superior. Un cop arribats al coll per un tram molt pesat, ens reagrupem i continuem cap el cim que es veu bastant aprop. Des d'aqui al cim hi ha una zona delicada perque la neu que cobreix les pedres i es un tram mes dret on cal grimpar. Arribem al cip cap les 11:00. Hem tardat 3 hores; no està malament... Despres de felicitar-nos per la proesa, fem les fotos corresponents i despres de gaudir una miqueta del cim desfem literalment el camí tornant sobre les nostres passes amb compte fins el coll on decidim aturar-nos per fer un mos amagant-nos previament del vent que ara bufa mes fort. La baixada es mes ràpida ja que trobem una tartera que en permet fer el cabra (a la nostra edat...). Com que el dia finalment s'ha aixecat anem fent fotos sense presses pero sense aturar-nos massa ja que volem tornar en algun dels taxis que surt cada hora de la presa. El mes propes surt a les 14:00. Apretem el pas i a les 13:30 estem al refugi on recarreguem de plom les motxil·les, arreglem els comptes i sortim pitant per arribar a temps al taxi. Senses contratemps arribem faltant 10 minuts. El taxi surt puntual a les 14:00 i 20 minuts mes tard som de nou a Espot, on després de pagar (ara 15 nomes euros!) muntem un petit striptease per posar-nos guapos o almenys no semblar tigres. Decidim dinar (mes aviat berenar) a l'hostal del Llac a Cellers (Terradets) on després de mes de 30 anys d'anar-hi a qualsevol hora no ens han fallat mai; sempre et donen de menjar. Enfilem el cotxe i arribem vora les quatre de la tarda al hostal. Demanem el menjar a un cambrer que al menys deu ser de Borduria i poca estona despres estem posant-nos al corrent de calories i hidratant-nos convenientment. Un cop mes no ens han fallat !. Al acabar el apat i per no adormir-nos demanem un parell de cafés il·lustrats (el Felip no, paraula!) que fan el seu efecte en forma de xerrameca. Tornem a agafar el cotxe i parlem dels temes classics, tirant-nos floretes de lo be que estem per la nostra edat, de que molts ja voldríen, de qué collons fem treballant amb lo bé que s'està a la muntanya, fent plans per la següenta sortida, etc... i mira per ón, varem començar als Encantats i hem acabat al Subenuix, que mes dona. Bé, avui es dimecres i demà tots a treballar. Totes les setmanes tindrien que ser així (ostia, jo tinc que ser-hi a les 07:00 quin pal...)

dissabte, 30 d’agost de 2008

Cresta de l'Alba

Aquest cap de setmana ens hem donat una pallissa impressionant. Hem anat a la cresta de l'Alba, una clàssica entre les clàssiques de les ascensions d'una certa dificultat al Pirineu, i que desde fà moltissims anys teníem pendent de fer. En sí no es una ascensió de gran dificultat técnica (algún pas de IV+ màxim), pero es d'una llargada considerable (1.100 mts) i un desnivell d'uns 400 mts. Si l'hi afegim l'aproximació de al menys unes quatre hores (amb un vivàc entre mig com nosaltres) i la baixada, que entre una cosa i l'altra l'hi afegeix unes tres hores més, fan que el conjunt sigui molt dur (al menys per mí). Després de quasi una hora varem començar a enfilar-nos cap les 09:00. La cresta té trams realment macos i passos amb molta estètica, amb un ambient d'alta muntanya i un lloc molt sol·litari, encara que durant l'ascensió varem coincidir amb uns xicots de Xativa, els quals ens varen deixar passar (des d'aqui els hi donc les gracies) desprès de oferir-nos les seves cordes en l'unic rappel de la via. Varen dir que pensaven continuar la cresta cap a la Maladeta i espero que ho aconsseguisin. A prop del cim del pic d'Alba també hi havia gent que volia baixar per fer el Gendarme d'Alba, que es un altre 3000 (3054 exactament) i que també varem aprofitar per fer. Un cop al cim estem sols. Son les 14:20. Hem estat unes cinc hores i quart. Molt contents d'aconsseguir aquesta ascensió, tantes vegades anomenada i que per fí hem assolit. Ara toca baixar. Cal desgrimpar una aresta de II grau fins uns rappels que porten a un coll. A les guies comenten de fer-ne dos i nosaltres nomes en fem un. Al estirar de les cordes, s'ens en queda una enganxada i hi ha emoció fins al final (finalment va baixar). Ara entenc lo dels dos rappels... A continuació, gran pallissa per les cames al baixar per una pedrera sense camí on mólts dels blocs es movien i on varem acabar varies vegades per terra a punt de fer-nos mal de veritat. Suposo que per aixó algunes guies diuen d'anar a vivaquejar a Cregüeña que encara que està mes lluny, el camí es mes horitzontal i potser millor. Nosaltres tractem d'arribar al petit llac prop d'on hem fet el vivac i localitzar les motxil·les grans que hem deixat al matí. Costen una mica de trobar ja que tots els blocs de referencia són iguals. Finalment però, un cop localitzades, les recarreguem amb tots els 'extras' que portem a sobre i a continuació una baixada sense pietat d'una hora i mitja mes amb el piano a l'esquena ens duu fins al cotxe. Resultat: reventats, pero com que ja són vora les vuit de la nit agafem el cotxe i només parem a pendre un café a Eriste, un altre a Bellcaire i sense parar cap a casa... Esto no es bueno pal cuerpo .

Hi han fotos penjades. Pijar sobre la foto.

dissabte, 12 de juliol de 2008

Centelles-Ferrada de les balmes corcades


Avui m'ha donat per anar a fer aquesta ferrada de la que tant havia sentit parlar, aprofitant que la familia s'en anava a la platja. Està a Centelles i es diu 'de les Balmes Corcades' i crec que l'ha equipat i promocionat l'ajuntament d'aquesta població. Es força interessant, sempre molt ben assegurada, amb algun tram espectacular com el pont 'nepalí' de 59 mts. i alguns altres força exigents amb passos llargs i técnics o de força de braços. Es puja fins el Puigsagordi (984 mts.) que es una mena de turonet que està a l'altipla dels cincles (també hi arriba una pista). El camí esta molt ben marcat amb senyals vermelles que senyalen la via ferrada i marques grogues que indiquen el camí de pujada-baixada i permeten evitar algun tram exigent. Aixó si, quasi sempre està molt concurreguda. Per cert, hi han cabres a la via, a les que els hi agrada rebre visites i es deixen acaronar. Es triguen unes 2 hores anant per feina i sense massa gent i mitja hora mes per baixar.

dimecres, 18 de juny de 2008

Montserrat virtual

Montserrat encara progressa. Al diari Avui d'aquest dilluns passat dia 16, hi ha la notícia que s'ha posat en marxa una nova web on es pot visitar Montserrat virtualment. www.muntanyamontserrat.cat es proposa com a sisè portal d'entrada a la muntanya. Permet accedir a una maqueta virtual en tres dimensions amb imatges aèries que permeten veure , diu, les 900 agulles i moure's pels camins i visitar el monestir. Realment, les noves tecnologies ens permetran "volar" a tots aquells que no tenim la possibilitat de llogar una avioneta i sense more'ns de casa. També s'hi afegiran, amb el temps, els itineraris del llibre del monjo Ramon Ribera i hi haurà la possibilitat d'afegir-hi els "nostres itineraris personalitzats" així com carregar les rutes que ens interessin al GPS.Pels escaladors, hi podrem afegir les nostres experiències i podrem dir-hi la nostra.Doncs ja ho veieu; les noves tecnologies ens permetran, d'ara endavant, participar virtualment d'aquesta muntanya i obtenir tota mena d'informació geològica, botànica, de fonts, camins, agulles, etc.Podríem dir que Montserrat es posa al dia i això és bo. Amb tot, espero que aquest nou portal no faci massificar massa la muntanya i si és així, que sapiguem mantenir un bon equilibri natural tot respectant aquest petit tresor que tant estimem.

dissabte, 14 de juny de 2008


Boy-Roca. Una clàssica entre les clàssiques. Repetim aquesta vía molts anys desprès. Està com l'ultima vegada: arreglada estil anys 80, es dir, amb spits que ara ja semblen vells, i on falta algún pas que s'ha d'equipar amb plaquetes o el cable d'un fisurer petit. Ull si feu el primer llarg desde baix (entraada original). Son 60 mts. amb nomes un buril de vía (als 40 mts.)

dilluns, 9 de juny de 2008

L'Aranya


Aquest diumenge va tocar anar al pendre el sol per si les mosques ja que ha plogut bastant aquests dies i no voliem trobar la roca mullada. La via de L'Aranya es a la zona de la cova del Salnitre, al Serrat de les Garrigoses. Es una de les vies mes clàssiques de la zona, asequible i ràpida si es comença desde el camí i mes feixuga i dificil si es fa el sòcol desde baix.

dimarts, 3 de juny de 2008

Herois a la muntanya maleïda

Si, ja ho sé. A casa nostra també tenim la Maladeta o als Alps el Mont Maudit i un llarg etcètera. I totes tenen els seus motius per a ser batejades amb aquest qualificatiu.L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.

diumenge, 18 de maig de 2008

El Gorro Frigi - via Badalona

El passat dia 18 de maig una potenta cordada CEBA va atacar amb gran exit la via Badalona del Gorro sense fer cas de les amenaçes dels metereòlegs, que per sort no van encertar.
Fotos aqui

dijous, 15 de maig de 2008

Pany ens ha deixat

En Jordi Panyella "Pany" tal com se'l coneixia popularment, va morir ahir al matí després de suportar una curta però fatal malaltia. Tenia 92 anys. La seva vida muntanyenca va transcórrer, sobretot, al llarg de la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat i el seu caracter fort i emprenedor, va fer que aconseguis obrir moltes vies d'escalada a diferents massissos: Montserrat i Pedraforca especialment, però també Riglos, Pirineu...Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.

diumenge, 4 de maig de 2008

Cresta Urquiza-Olmo

Montsec d'Estall - Cresta de Santa Quiteria
Ja fa temps que haviem parlat d'anar a aquesta vía oberta fa uns cinc anys, que tenía pinta de ser 'refrescant' dins del panorama durissim en general que ofereix aquest sector del Montsec. Ja varem intentar anar-hi l'estiu passat amb el Quim Prats al acabar una setmaneta de vacances. Varem anar a fer-hi una prospecció sense ressenya ni indicacions i finalment vam localitzar com s'anaba a peu de via. Finalment hem decidit anar-hi amb el Joan (perdona'm Quim) abans que la calor ho faci insuportable. Arribar a peu de via ja es tota una aventura. Encara que hi ha un corriol a moments molt evident, ens varem acabar perdent varies vegades i al arribar a peu de via ja teniem mes rascades que al intentar agafar un gat boig. Es passen trams ben curiosos com el 'Paso del Coscorrón' que fa honor al seu nom i que el Joan per si de cas, ja s'el va donar abans amb un tronc que pretenía tallar amb el cap 'a lo basc'.
Un cop a peu de via (es bastant evident) el primer llarg es dur, i en fret mes dur encara. Esta ben assegurat pero es molt atlétic (de Bilbao deu ser). Al arribar a la reunió veus que per darrera es puja practicament caminant... Després comença una cresta molt bonica i variada amb trams de placa, pujada a agulles, rappels variats de 5 i 15 mts, i un de 35 no obligat pero que val la pena fer per lo curiós del lloc on porta i de la tirada que ve després. Total, s'acaba suant de valent fins arribar a un pot on hi ha el llibre de registre. A partir d'aqui encara queda una mitja hora de caminar per l'aresta on es troba el cami de les 'Cireres d'Arboç' fin l'ermita de Santa Quiteria i San Bonifacio. Molt recomenable pero a partir d'ara ja comença a fer molta calor... Salut !
pd. recuperat aviat Quim o el Joan acabarà amb mi...!

dissabte, 26 d’abril de 2008

"Cels de Zafir"

Amics. Tot i que ja ha passat Sant Jordi i perquè no penseu que solament es poden comprar llibres per aquesta data, us vull recomanar una novetat que ha sortit fa molt poc. Es tracta de "Cels de Zafir" de l'Eduard Sallent. De moment només n'he llegit unes poques pàgines, però el llibre ja us puc dir amb tota seguretat que val la pena. El primer relat de l'Ester Sabadell ja és colpidor i per aquells que "estem bastant acabats" ens pot donar una mica de llum i d'esperança.
El llibre relata les ascensions més importants fetes als vuitmils per alpinistes catalans, però destaca, principalment, l'aspecte humà de l'alpinisme, aquell esperit que moltes vegades es perd quan anem a la muntanya.
Crec que és un llibre que ens pot fer reflexionar i que ens pot ajudar a "retornar" a un estat més pur de l'alpinisme.

A la tercera va la vençuda

Escalada a Sant Miquel del Fai (qui ho diria ¿oi?).
Roca Gironella, via 'Viatge a l'Infern'
Varem escollir aquesta vía perque es tracta d'un sostre espectacular segons diuen un dels mes grans de Catalunya i perfecte per escalar els dies de pluja (sobretot si no plou...)

Primer intent 12 d'abril:
Prospecció de lloc. Ens costa de trobar-ho amb les indicacions de la guia pero finalment ho aconsseguim. Aixó sí, l'esmorzar l'hem trobat a la primera i l'hem bordat. Al arribar al lloc, ens adonem de que ens hem oblidat una corda pero com que som molt valents (¿inconscients?) ens hi fiquem igualment, llàstima que sigui en una via equivocada i a les 11:00 del matí. La vía que decidim abordar està equipada amb cintes fixes (mosqueig !...). Al cap d'una estona decidim abortar la missió, ja que el Joan ni fent el Batman arriba als passos. Almenys, despres de donar una volta per la feixa-cova, trobem la via que creiem que es la 'bona' hi decidim tornar-hi un altres dia (glups, quina por).
Segon intents 20 d'abril:
Avui tenim previsió de pluja general i inundacions inminents. Que collons !, es un sostre i no cal preocupar-se, l'aigua no hi arriba. Aquesta vegada no ens deixem cap corda pero si uns peus de gat, un detallet sense importancia. Bé, l'artificial es pot fer amb bambes ¿no?. En Joan aconsegueix pasar el sostre amb les bambes i triga 'nomes' 2h45'. Aconssegeuix posar les 27 cintes expres que portava i té que deixar ademes algún mosquetó sòl i alguna assegurança sense res. Finalment pero, arriba a la reunió amb el cel cada cop mes negre. Comença a assegurar-me, començo a ballar i donar voltes pel sostre i al cap de quatre o cinc passos, s'obre el tap del cel i comença a caure aigua que va a parar directament sobre la reunió on esta el Joan. A mès a mès, s'ha girat un ventet que fà impossible la comunicació entre el primer pis (ell) i el sótan (jo), pero per el volúm dels crits intueixo que la cosa no li va gaire bé. La intensitat de la pluja augmenta i encara que jo em trobo la mar de bé a cobert, el Joan està mutant a granota com les que sentim abaix al torrent. Al cap d'una estona, el Joan (que no se com s'ho ha fet ni ho vull saber) sento que em parla de mes a prop i de forma intel·ligible i aconsseguim pactar que em despengi fins a terra i que despres ja vorem que fem. Fà una estona que no paro de donar voltes (físiques)alternativament cap un costat i cap un altre, penjat a 5 ó 6 metres de terra i em sento una mica ridícul sense poguer fer res. Torna a començar la cridoria del Joan (un altre cop llunyana) pero les cordes no es mouen ni amunt ni avall. Em deixo les meves cordes (vocals) intentant dir-li a en Joan que em despengi, pero es inutil, aixó no es mou de cap manera. Intento retrocedir sobre els meus passos i la corda no m'arriba. Al cap d'un quart d'hora de no poguer fer res finalment decideixo empalmar els estreps amb cintes i fer una cadena per despenjar-me lo màxim possible fins baix de tot i si cal desencordar-me i saltar fins a terra per anar a ajudar a en Joan pero quan ho tinc tot muntat i em penjo del final de l'estrep noto que les cordes cedeixen, m'hi penjo (acollonit) i finalment em depositen suaument a terra. Deixo tot l'invent penjant, em desencordo i pujo corrent pel cami per parlar amb el Joan i veure que fem. Ara, em començo a mullar jo també i entenc perqué es queixa el Joan, ja que en un moment m'he posat com un peix. El veig a la reunió en una repisa a només 5 metres per sote del camí. A crits, em diu que té una altra corda al cotxe, la vaig a buscar i m'apropo on es ell per assegurar-lo desde dalt. Finalment aconsegueix pujar fins a mí. No li dic perque 'no está l'horno pa bollos' pero em sembla una escena de pesca, ja que al final de la corda apareix un esser movent-se i tot mullat.
Bé, un cop en aquest punt decidim recuperar les cordes que valen molta pasta, pero al fer-ho es queda tot el material posat ben penjadet al sostre, com en una botiga gegant de material.
Segon intents 25 d'abril:
Tercer i últim intent. Decidim agafar un dia de festa (divendres) abans que sigui cap de setmana i que algú pugui pensar que el material es un regal de la federació. Aquesta vegada la veritat es que tot va bé. Pujo abans jo amb la sort de trobar-me els passos posats. ¿Com s'ho ha fet el Joan per arribar si es mes baixet que jo?. Procuro preocupar-me només de cada pas següent i finalment arribo a la reunió després de no sé quanta estona (2 hores?) amb la boca seca i els braços trencats. Recupero la corda i el Joan sense parar va fent, i arriba quasi sencer a la reunió. Es nota que ja coneix la vía. Així, qualsevol... Just abans pero, unes veus ens saluden; son uns xicots que es dirigeixen cap a la cova ¿qui seràn?. Acabem la vía, eufórics per l'exit i sobretot per haber recuperat el material, i decidim tornem cap a la cova per anar abuscar les motxil·les. Tal com anem baixant sentim un crit i veiem un dels xavals fer un pendul de potser 20 metres... Resulta que estan fent una de les vies en lliure...! S'ens cauen els dellonsis per terra. El que acaba de volar, es despenja a terra i puja caminant cap a nosaltres. Va sense samarreta i m'imagino que es Mr Hulk. Quines esquenes i quins braços que té el tio !. Resulta que es un dels autors de vies en aquets zona i en diu que està intentant alliberar aquesta nova vía que es diu 'Penjim Penjam'. Jo no havía vist mai de tant d'aprop escalada esportiva a aquest nivell en un sostre i us asseguro que es espectacular. Diuen que creuen que sortirà una vía de 8a, 8a+. M'ho crec (com si em dieun 11a+). Ens acomiadem d'ells i tornem cap a casa contents i fins la següenta.

Joan Marí i Jordi Fornés.

Si voleu veure fotos:
http://picasaweb.google.com/cebascg/RocaGironella
http://picasaweb.google.es/jordifornes/20080412_RocaGironella
http://picasaweb.google.es/jordifornes/20080420_RocaGironella2
http://picasaweb.google.com/jordifornes/20080425_RocaGironella3

dimecres, 16 d’abril de 2008

Nou concurs


Com veig que últimament el blog no te gaire moviment, proposo una nova juguesca:
On es Wally?
No es tracta de trobar al Wally (Jordi) es evident, si no endevinar el indret on es va fer la foto.
El primer premi (i unic) serà una birra.
Salut i sort.

diumenge, 6 d’abril de 2008

29-març-2008
La Portella gran, via Lapónia

Curiosa vía, ràpida de fer, refrescant, bonica, concorreguda, etc... son alguns dels adjectius que se l'hi poden posar. Quatre llargs de roca, els dos primers una mica dubtosa pero sempre molt ben assegurada (parabolts a dojo) la fan una ruta assequible (Ve, A1 obligat) i si es vol (i es pot) apurar fins al 6+, cap problema. L'ultima tirada que coincideix amb la vía normal, que només tenía un parabolt a l'inici del tram mes dret, l'hi han afegit dos parabolts mes, potser un d'ells innecessari pero que la deixen quasi completament equipada.

dimarts, 25 de març de 2008

La Gallina Pelada

Hola amics. Això que veieu enmig del bosc és El Roc Gran de Ferrús. Hi vam estar passejant fins a sota la paret enmig d'una gran nevada inesperada. La paret és immensa a l'estil de Diables de Montserrat i està en un recó meravellós, de fàcil accés, però solitari.
Aquests que esteu "tant acabats" però que no pareu ni un moment, caldria que hi fessiu una visita, això si, amb un bon tou de material i molta moral que això és terreny d'aventura de la bona i no hi valen els mòbils ni demés històries. Cal ser valents i sortir-se'n per un mateix.
D'altra banda, si preferiu passar el dia tranquil·lament, al poblet abandonat de Peguera, hi ha una cresta de roca calcària, molt bonica i senzilla (ressenya a la revista Vèrtex) i uns prats sota mateix que permeten fer-hi una bona costellada. Potser val més la pena això segon, oi?
Bona Pasqua a tots.

dilluns, 3 de març de 2008

La Momieta via normal

Aquest cap de setmana el Felip i jo varem repetir desprès d'una pila d'anys aquesta clàssica vía.
Dia molt bonic i asolellat.

Algunes fotos...


dimecres, 27 de febrer de 2008

ACONCAGUA



Ultimes noticies ! El nostre company Frèderic Callado (Fredi) ha conquerit el cim l'Aconcagua de 6.962 mts. Després d'un gran esforç i amb temperatures al cim de -40º va ser l'unic del grup en aconsseguir arribar al cim amb un dels guies. La resta de components del grup varen tenir que recular per diferents motius. Ens ha enviat un SMS que diu literalment "la bandera del CEBA ha onejat dalt del Aconcagua. Abraçada". Espero que les properes noticies ens les expliqui ells mateix i que ens proporcioni prou material, tant fotos com anèctodes per penjar i compartir. En altres circunstancies aquesta activitat sería motiu d'expulsió directa del CEBA perque d'acabat' res, pero aquesta vegada i per ser ell si us semble, serèm benevolents.




Felicitats, Fredi !


====================================================

Ja tenim al Fredi aquí. Mireu quin foto ens ha portat !!

Cim de l'Aconcagua

dimarts, 19 de febrer de 2008

CEBA al Aconcagua (Fredi)


El nostre company Fredi Callado va marxar el dia 2 d'aquest mes cap a l'Argentina amb l'intenció d'intentar assolir el cim de l'Aconcagua.
En primer lloc s'en van anar a Vallecitos a fer uns dies d'aclimatació. La passada setmana ens va arribar aquesta foto via móbil del camp de Salto del Agua a 4.200 mts. a la zona del Cerro de Plata. De moment ja han aconsseguit fer el pic Cerro Vallecito de 5.800 mts. (mes info aqui)
Actualment ja estàn a la Plaza Argentina intentant l'ascensió.
Des d'aqui els hi desitgem molta sort !

diumenge, 17 de febrer de 2008

El Salt de la Minyona

Sortida a les Guilleries.
=================
Avui hem anat a fer una via, si mes no curiosa. Està en el cingle anomenat el Salt de la Minyona i es diu 'La Mare de Deu dels Cingles'. S'hi arriba per la carretera que va desde Vic cap a Vilanova de Sau al km.12 mes o menys. Per arribar a peu de via no hi ha un camí definit i cal pujar pel dret fins un bloc/llastra. Te uns 90 mts. de desnivell i una dificultat de V, A0 i A1 pero inclús els passos mes senzills fan una mica de por, ja que la roca s'esmicola i hi ha molta terra i pedres soltes. La roca sembla mes aviat la d'una platja vertical...

Al arribar a peu de via ha començat a xispejar una mica i estava molt nuvol pero l'hi hem posat moral i hem continuat. Desprès s'ha anat mantenint amb mes nuvols que clars. Menys mal que les assegurançes estan molt a prop l'una de l' altra i fan que sigui una via molt segura.

El components hem sigut en Joan, Felip i jo (CEBA) i l'Hector (rookie), i hem tardat unes 2h i mitja.

Jordi. 17 de febrer de 2008

Veure fotos

dimarts, 5 de febrer de 2008

El Rave, via Original

3 de febrer de 2008

Desde fà molts anys, haviem parlat amb en Felip de fer aquesta vía. Es una clàssica amb mólta história i aixó ens atreia. Abans de començar però, anem a agafar unes cuantes cal·lories al bar Muntanya de Collbató, confonent-nos amb els firants del 'mercadillo' (curiosa fauna, per cert). El dia sembla que aguantarà, encara que a la muntanya hi ha un nuvol que la protegeix del sol i del public en general. Ressenya
Començem a pujar per el camí del Clot de la Mónica suant com a porcs (una mica si que ho som) i treient la cervessa ingerida pels poros. Tot va bé, per ara. L'aproximació no cansa, nosaltres sí. A mida que ens anem apropant el dia s'enfosqueix i entrem dins del barret de boira i fred. De momentL'unic problema es que no hem escollir el día adequat. El primer llarg no presenta problemes, pero només arribar a la reunió fà un vent fred, molt fred. Al començar el segon llarg el vent continua bufant i després de 2 passos ja tinc les mans gelades que m'obliguen a aturar-me. Tardo mitja hora en fer un llarg de 20 mts. després d'aturar-me cada dos per tres i sentir les mans com munyons amb suro. Mentres puja en Felip (un altra mitja hora) s'em gelen els peus. Ell també arriba ben arreglat a la reunió i amb deu minuts mes està al cim. Jo, continuo com puc amb les meves extremitats convertides en munyons, que poc a poc em recorden que existeixen en base a expulsar les agulles que sembla que tinc a dins.
Un rappel i tornem a ser a terra. Aqui no fa gens de vent. Estem en un altre mon?
Haviem pensat de fe La Campana que està al costat, pero tal com està el día, la tocarem un altre dia...

* * A N E C D O T A R I * *

M'agradaría obrir una secció on cadasqu que vulgui, expliqui histories viscudes

divendres, 1 de febrer de 2008

El dia de la 'tragedia'

El Quim començant la via. El primer seguro està a la quinta hostia (i no es veu...)














Aqui, encara confiat negociant el tercer llarg




Primers apuros al quart llarg



Entrant a la quarta reunió

Resultat:

dilluns, 28 de gener de 2008

Proves de material a l'agulla de Sant Cugat




Aquest diumenge membres del C.E.B.A., seguin amb les conegudes proves de material d'escalada, van tornar a constatar que en alguns casos la força de la gravetat es superior a la de fregament dels “friends”. (sobretot si no es posen be).

Un cop (i mai millor dit) finalitzades les proves, el membre provador disposarà de uns deu dies (per ordre facultativa) per reflexionar i mentalitzar-se que s'ha de fer cas a la ressenya i si diu que es lliure es lliure.

divendres, 25 de gener de 2008

Inici d'una nova etapa

Hola companys. He decidit que ja era hora de crear i compartir un lloc virtual, ja que físicament no ho fem gaire sovint, on poguer donar la nostra opinió sobre els temes que mes ens agraden, sobre tot l'escalada i la muntanya.

Proposo que a partir d'ara, tothom que en tingui ganes, es clar, aporti tot alló que cregui interessant referent als temes esmentats, com per exemple ressenyes, fotos, experiencies, propostes de sortides, anecdotes, etc. així com crítiques o suggerencies de com millorar aquest espai.

Procurarem ordenar la informació i clasificar-la per temes. També es important anar afegint totes les adreçes que descobrim que puguin interessar.

Espero que la idea us agradi. Es tracta de col·laborar una mica entre tots perque es faci mes portable i resulti mes interessant.

Salut.

Arxiu del blog