diumenge, 18 de maig del 2008

El Gorro Frigi - via Badalona

El passat dia 18 de maig una potenta cordada CEBA va atacar amb gran exit la via Badalona del Gorro sense fer cas de les amenaçes dels metereòlegs, que per sort no van encertar. Fotos aqui

dijous, 15 de maig del 2008

Pany ens ha deixat

En Jordi Panyella "Pany" tal com se'l coneixia popularment, va morir ahir al matí després de suportar una curta però fatal malaltia. Tenia 92 anys. La seva vida muntanyenca va transcórrer, sobretot, al llarg de la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat i el seu caracter fort i emprenedor, va fer que aconseguis obrir moltes vies d'escalada a diferents massissos: Montserrat i Pedraforca especialment, però també Riglos, Pirineu...Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.

diumenge, 4 de maig del 2008

Cresta Urquiza-Olmo

Montsec d'Estall - Cresta de Santa Quiteria
Ja fa temps que haviem parlat d'anar a aquesta vía oberta fa uns cinc anys, que tenía pinta de ser 'refrescant' dins del panorama durissim en general que ofereix aquest sector del Montsec. Ja varem intentar anar-hi l'estiu passat amb el Quim Prats al acabar una setmaneta de vacances. Varem anar a fer-hi una prospecció sense ressenya ni indicacions i finalment vam localitzar com s'anaba a peu de via. Finalment hem decidit anar-hi amb el Joan (perdona'm Quim) abans que la calor ho faci insuportable. Arribar a peu de via ja es tota una aventura. Encara que hi ha un corriol a moments molt evident, ens varem acabar perdent varies vegades i al arribar a peu de via ja teniem mes rascades que al intentar agafar un gat boig. Es passen trams ben curiosos com el 'Paso del Coscorrón' que fa honor al seu nom i que el Joan per si de cas, ja s'el va donar abans amb un tronc que pretenía tallar amb el cap 'a lo basc'.
Un cop a peu de via (es bastant evident) el primer llarg es dur, i en fret mes dur encara. Esta ben assegurat pero es molt atlétic (de Bilbao deu ser). Al arribar a la reunió veus que per darrera es puja practicament caminant... Després comença una cresta molt bonica i variada amb trams de placa, pujada a agulles, rappels variats de 5 i 15 mts, i un de 35 no obligat pero que val la pena fer per lo curiós del lloc on porta i de la tirada que ve després. Total, s'acaba suant de valent fins arribar a un pot on hi ha el llibre de registre. A partir d'aqui encara queda una mitja hora de caminar per l'aresta on es troba el cami de les 'Cireres d'Arboç' fin l'ermita de Santa Quiteria i San Bonifacio. Molt recomenable pero a partir d'ara ja comença a fer molta calor... Salut !
pd. recuperat aviat Quim o el Joan acabarà amb mi...!

Arxiu del blog