Aresta del Salt dels Cavalls a Sant Llorenç del Munt. 27 d'octubre de 2022

Enllaç a les FOTOS

Dia amb sol i calorós per l'època.

Aproximació directa des del carrer Granera de Matadepera, en una mica mes de mitja hora intensa (Track de l'aproximació).

4 llargs de corda (si s'empalma el mur final). Bonica escalada clàssica de Sant Llorenç. Roca en general bona. Descens continuant carena des del cim fins trobar un rapel de uns 25 metres i canal de l'esquerra de l'aresta fins tornar a peu de via. Retorn per el mateix camí de pujada.

Feta per Felip Mateu & Quim Prats & Jordi Fornés

Tercer llarg

Amor Plutònic i Ricard Mampel Dalmases a Sant Llorenç

Seguim confitats!! Sembla que aquesta serà l’ultima setmana, esperem que recobrem la normalitat ja definidament i quan tornem a escalar a Sant Llorenç sigui per que ens ve de gust i no perquè no tenim altre alternativa.

Avui hem triat també un parell de vies de la factoria germans Masó al Cingle de l’Aresta de can Marcet.

Es tracta de Amor Plutònic i Ricard Mampel Dalmases que es troben una al costat de l’altre, encara que com farem la baixada caminant per la canal de les Bruixes farem la curta aproximació dues vegades.

Les vies es troben ben equipades i les podem fer amb unes 10 cintes i alguna baga sabinera. 

Salut i muntanya

Sant Llorenç-Punta d'en Clerc a la Roca de les Onze Hores

Avui, una vegada més toca anar a Sant Llorenç. Des de que hi ha el confinament comarcal, per els que vivim al Vallés Occidental, venir aquí ja es un clàssic (i una necessitat). I la veritat es que encara que no podem escollir gaires mes llocs, tampoc ens podem queixar, perquè la zona el molt bonica i amb racons espectaculars.

Quan busquem vies d'aquesta zona, procurem que no tinguin gaire compromís, o que almenys hi hagin certes garanties de que han sigut restaurades, perquè com tots sabem, quan no desploma, la roca sempre té un punt de dubtosa... 

Diumenge, parlant amb el Quim em proposa varies vies i escullo la Punta d'en Clerc. Per la ressenya que trobo (encara dels Escalatroncs) i l'equipament que posa, em sembla adequada. 

La via consta de tres llarg, però segons veiem per altres cordades de referencia, pot fer-se en dos, i com que som dos, una per cadascú i així no ens barallarem :)    

Primer i segon llargs

Els fa el Quim. La via comença amb una placa/diedre molt polit fins arribar a una cornisa, on marxem en diagonal ascendent a la dreta fins una placa vertical i difícil. Un cop superada, continua amb un altre tram mes senzill però delicat fins trobar una reunió amb dos parabolts. Fins aquí uns 25 metres. Continua amunt ascendent i abans d'arribar a un llavi vermellós (ull!, no anar cap a un parabolt dalt a l'esquerra), anar amb marcada tendència cap a la dreta fins que sobre un bloc trobarem un parell de parabolts i un burí vell. Fins aquí 20 metres mes, en total uns 45 i unes catorze o quinze cintes des de terra.

Tercer (segon per nosaltres) llarg

El faig jo. A partir d'aqui la roca va millorant amb l'alçada, tot i que el llarg es va fent vertical. Les assegurances aniran alternant parabolts amb burins vells rovellats però en relatiu bon estat, que ens permetran apurar mes o menys segons vulguem o puguem. Se surt de la reunió seguint per placa amunt, desprès amb lleugera tendència a l'esquerra (vertical), a continuació un tram recte amunt i després quan s'ajeu una mica, amb tendència a la dreta fins arribar sota un petit esperó una mica a l'esquerra, amb un parabolt un xic allunyat que ens permet fer l'últim pas (jo he fet un pas de A1) i així i tot es molt maco i espectacular, que ens deixa al mateix cim. Quan sortim (caminant) veurem la reunió a uns tres o quatre metres que consta d'una alzina amb una baga i un parabolt. Queda una mica a la dreta per lo que les cordes les tindrem que moure una mica perquè fan bastant frec.

En resum, via interessant i recomanable. Roca relativament bona per lo que es cou per la zona. Es una clàssica (tot i que jo no l'havia fet mai).

Per qui vulgui, enllaç a les fotos

Apa doncs, salut i roca!

(foto i ressenya 'robades' de l'antic Escalatroncs)

Josep Aspachs / Manel Rovira Llopart / Estambul

El confinament comarcal ens torna a Sant Llorenç de Munt. Remenant per les ressenyes del germans Masó decidim anar a la Serra de l’Obac i en concret al Cingle de la Foradada del coll de les Tres Creus. L’objectiu un parell de vies curtes que s’inicien en el mateix punt.

Via Josep Aspachs:

Pugem uns metres vers el forat i després flanqueig a la esquerra protegit amb des spits fins trobar un pitó, uns metres per sobre trobem la reunió.

La segona tirada surt per la dret de la reunió, pugem a buscar un spit i a continuació una savina, punt on el Jordi decideix abandonar la via (ironia), i fer una petita variant sense assegurances per la dreta fins retrobar novament la via per sobre un relleix.

La roca de aquesta tirada es bastant delicada.

Un cop dalt, anem cap a la dreta a buscar una canal que ens torna al inici.

Via Manel Roviras Llopart:

Ara pugem amb tendència a la dreta, abans de arribar al primer spìt podem posar un camelot verd en un forat, des de l’últim pitó anirem en diagonal a l’esquerra a buscar la reunió en una savina.

La segona tirada amb molt bona roca i vertical, fem un pas d’A0 fins unes savines que no deixarem, com si fóssim Tarzan, fins sortir al cim.

Tornem a repetir el camí de baixada.

Son només les 11:30 i decidim anar a fer una ullada a les parets properes, ens trobem al Manel i la Ita que estan fent la segona tirada de la via Estambul. Ens la recomanen i sense pensar-ho gaire tornem a equipar-nos .

Via Estambul (variant Dilema):

No portem ressenya, així que amb l’ajuda d’un pas d’A0 arribo a la balma on poso un camelot vermell i surto per la esquerra (la via va cap a la dreta i surt per l’altre banda de la balma) amb un bon tram de navegació buscant la millor roca fins a veure un spit força amunt (expo), que després veurem que pertany a la via Dilema, a partir d’aquí per terreny mes fàcil i en diagonal a la dreta arribem a la reunió.

La segona tirada, un diedre amb bona roca i molt ben equipat, tot un plaer.

Des de el cim anem a la dreta en direcció al Turó de la Pola i quan el bosc ho permet baixem a trobar el camí que porta al Coll de les Tres Creus.

Amb la feina feta tornem cap l’aparcament de l’Alsina del Salari, on ens esperen unes birres ben fresquetes.

Salut i muntanya.

La Castellassa de Can Torras - Sant Llorenç

FOTOS
Avui com a regal de Reis amb en Fredi i el Josep María  hem decidit anar a fer una clàssica entre les clàssiques: la Normal a la Castellassa de Can Torras, a Sant Llorenç. Aquesta via ¡va ser oberta el 1923!. Jo ja havia fet aquesta via l'any 2000 però la meva memòria de peix no arriba gaire lluny i ja no me'n recordava de res...a mes a mes, hem decidit passar per totes les puntes i resulta que la via original flanqueja fins la última punta, la qual cosa ha fet que ens entretinguéssim una mica mes de lo previst (pujar i baixar unes 2h30'), però ha estat força be i hem passat una estona entretinguda.
Al arribar al cim hem recordat que els Minyons de Terrassa varen fer un castell aquí dalt. Quin valor!!
Si algú vol veure el vídeo, li recomano.
Salut i bon any!

Comentaris de Fredi:
És el dia de reis i de regal, anem a escalar. Diem a les dones que tornarem ben d'hora a dinar. Elles, sensatament, no s'ho creuen i nosaltres fem honor a la seva sabiduria.
Una escalada no molt difícil, però sí entretinguda en quant a maniobres de corda. A més, ens saltem un flanqueig fàcil a canvi de pujar i baixar una agulla extra.

La Falconera (Sant Llorenç)

Avui dia de votacions decidim anar a fer una matinal amb el Quim per reflexionar mes encara. La via a fer encara no està decidida però porto varies ressenyes de La Falconera. El Josep Maria Soto s'hi apunta (de moment a l'esmorzar i desprès ja veurem...). Per tal que no es faci tard, anem directament al Coll d'Estenalles i baixem fins l'aparcament. Ja hi han cotxes de boletaires. Be, aquests no molestaran... Portem bocates i ens els prenem tranquil·lament esperant que surti el sol sense èxit... El dia s'ha ennuvolat una mica. Quan hem sortit de casa hi havia una mica de sol i pensàvem que seguiria així. Però tampoc fa fred. Desprès d'esmorzar amb cafè i tasses de veritat que ha portat el Jose (gràcies un altre cop!) baixem per una canal una mica guarrilla per qui no la conegui, però curta que porta al peu de la paret. Es flanqueja cap l'esquerra i es passa per tots els peus de via. Decidim anar a La que Faltava animats per la ressenya sempre impecable dels Escalatroncs (salut companys!) perquè sembla que està ben equipada i no es del tot obligada, qualitat indispensable per nosaltres que som capaços de rebaixar el grau de qualsevol via que passi de 6a i convertir-la ràpidament en A0 o A1, jeje. Bé, com que a la Delfos vaig acabar jo, ohhhh Quim, quina pena, t'ha tocat a tu la primera ! Però el Quim es així i s'hi fica sense queixar-se (bé, no gaire). El Josep María finalment decideix que no puja, ja que encara te el peu a mig gas i tindria que pujar amb botes i potser no es massa adient. Ens acomiadem d'ell fins la baixada i es brinda a pujar-nos les motxilles. No direm pas que no, oi?. Aixó ens permetrà patir una mica menys. Noc puc dir que ens arrosseguem per la via, perquè mes aviat tira enrrere, però igualment costa tirar amunt. Lo fàcil que es perdre la mica de forma que havíem agafat. Penso que mes aviat ens hem 'deformat'... però finalment, i gràcies a que la via no es gaire llarga arribem fins al coll on està la normal, on s'ens enganxa el Josep María i fem plegats el cim. De fet aquesta via no hi puja, però ja que hi som... Fem un parell de fotos mes i baixem, que cal anar ràpid a fer la cervesa, dinar i a votar. Desprès d'escalar ja tinc clar a qui votaré: a Iniciativa Popular Ciutadana per la Independència Republicana de CiU.  Salut!

07-03-2010 Cavalls de Fred (II)

Cavalls de Fred = aresta dels Cavalls - Vent + Fred = exit.

Aquest cop si !

28-02-2010 Cavalls de Vent (I)

Cavalls de Vent? = vent molt intens en l'intent de fer l'aresta del Cavalls (Sant Llorenç). Resultat = fracas :(

23-01-2010 Escalada a l'Obac

Via Aris i Paller de Tot l'Any

"Climbing in the rain"

Aquest Sant Esteve i per no trencar la tradició varem anar al Mesón a les 08:00 del matí a veure quins sonats hi apareixeríen. Finalment varem ser quatre gats (literalment): el Bernat, que va arribar el primer seguit a poca distància del Quim i el Jordi (entrada ex-aequo) i finalment va arribar l'Enric. Mentrestant hi va haber un altre participant (el Josep María Soto) que va ser desqualificat per ajuda indeguda del seu gos, el Max (gossos i gats no es porten be). La cosa cada cop està pitjor i aquest any ens han abandonat fins i tot els socis fundadors (Jordi Farrés, Vicenç Soto...) sense els quals no es el mateix (una abraçada si ho llegeixen). Deu ser per la crisi. A tot aixó el Bernat diu que ha quedat aquí amb el Marc i l'Olga, que van prometre-li que vindrien. "Segur que varen entendre on era?" vam preguntar-li "i es clar! va dir "quin altre Mesón hi ha a la plaça del Monestir?". Bé, semble llògica la explicació. Potser s'hauràn fet enrerre, ja que les previsions de la meteo donaven pluja per avui i possiblement siguin gent assenyada, no com nosaltres... Decidim marxar canviant el destí tradicional de la Portella Gran d'Agulles de Montserrat, per Sant Llorenç (ai, ai, si s'en entera el Farrés que estem fent el salt...). Agafem nomes un cotxe i vamos pallà. En una estoneta arribem al final del carrer Cavall Bernat i després de fer una curta pujada (mes cabrona que curta) arribem al peu d'la agulla que porta el nom del carrer. Caram, ademes un de nosaltres es diu com el cavall: collons amb les casualitats... Descarreguem el material (si l'ajuntessim tot podriem anar al Capitàn) i començem a buidar les ampolles de cava a dojo, tot amenitzat amb torróns, bocates, whisky, etc. com si fes dies que no mengessim. Quan estem ja quasi acabant d'endrepar, apareixen l'Olga i el Marc. Osties! d'on vindran !?: doncs de Montserrat, que segons expliquen també te una plaça amb un Monestir, i per molt que han buscat no han aconsseguit trobar El Mesón per enlloc, i per aixó han decidit venir aqui. Jo, jo, em creia que nosaltres erem els unics frikis... Benvinguts al club! Qué mes els hi pot passar? ¿Que plogui?. Efectivament, es posa a ploure. Primer, tipus txirimiri i després la cosa s'anima canviant la intensitat a txubasco basco. Posem uns 'preservatius' a les motxilles, no sigui que es converteixin en bidons d'aigua. Al cap d'uns moments veig que l'Enric s'enfila mentres la roca es va mullant. Que inconscient!. No tinc mes remeï que seguir-lo i vigilar-lo, no fos cas que prengues mal... La situació vista en perspectiva deu ser com un d'aquells documentals de la '2' dels salmons d'Alaska remuntant els rius. Quan m'en adono, tinc les mans gelades i prefereixo no aturar-me a la reunió i seguir fins el cim, ja que es difícil escalfar-les en aquestes circumstàncies (i els meus meravellosos guants al maleter). Arribo a dalt i faig un nus com puc amb les mans acartronades i després intento recuperar la corda. Tinc que anar mirant lo que faig perque com que 'no me siento las manos' ara mateix igual podría estar tocant el violí que assegurant al Quim, ja que la sensibilitat es la mateixa: nul·la. Al cap d'uns moments arriba el Bernat (el que dona nom a l'agulla) i poc després arriba la resta de la tropa, entre fotos creuades i sota la pluja. Mentres assegurava m'he fixat en un grup de motxil·leros que saviment s'ha guarit sote un desplom en front a nosaltres i mentres esmorzaven comodament veien com ens mullavem i executavem 'Climbing in the rain'. Devien pensar "aquests estan sonats". Jo també ho pensaría si no formès part de l'espectacle.

Mentres el Quim prepara la foto-finish, els altres preparen el rapel i al cap d'un moment tornem a ser a baix. I per cel·lebra-ho deixa de ploure. Hem sortit millor parats de lo que pensavem. Ens en anem a Matadeperra, alguns a esmorzar i els altres a posar liquid calent al cos.

Per contrastar aquesta informació, podeu acudir a http://metresderoca.blogspot.com/ que ho expliquen millor que jo i per veure les fotos, a aquesta en la nostra pàgina a la columna de la dreta.

Salut i a per la próxima!