dissabte, 22 de gener de 2011

"¿Quien dijo frio?"


Sona el despertador. Surto del llit. Fa un fred que pela. A l'exterior hi han -2º. A les 07:30 passa a recollirme el Quim. Fa cara de cansat. Jo també. Collons, quins ànims que tenim!. Mentres anem cap la A2 parlem de si ens quedem a Montserrat o si continuem amb el pla inicial d'anar a la vía Isaac-Gabriel a la paret de l'Os de Sant Llorenç de Montgai. A mida que anem avançant, el termómetre del cotxe va baixant... arribem a -8º a l'entrar a terres de Lleida. Ens aturem a esmorzar a Bellcaire, al bar Sport de tota la vida. Ens trobem al Joan Jover i companyia ja acabant d'esmorzar i ens comenta que van al Mont Roig i ens diu que a la paret de l'Os si no hi ha boira la temperatura serà bona. Li fem cas, esmorzem, agafem el cotxe i ens arrivem fins l'aparcament prop de la carretera al costat de la paret. Escara estem a -5º i encara que l'ambient es sec i asolellat i no fa vent, el fred es viu. Ens acostem fins la paret, mes que res per mouren's una mica i treure'ns el fred de sobre i tornem al cotxe per preparar el material. Decidim anar sense motxilla ni aigua i amb les sabates penjant. Aixó, si amb el folre polar, la l'armilla i el buff posats. Tornem cap a la paret. Començo jo. El primer llarg em fa una mica de respecte ja que rellisca una mica i encara estic fred, física i anímicament, però desprès dels primers metres ja li agafo el puntillo i ho resolc sense gaires problemes. La següenta tirada es pel Quim: una llastra en diagonal cap a la dreta que porta a una placa llisa, desprès un troç dret una mica fi que finalment s'ajeu una mica abans d'entrar a la reunió. La resol amb solvència. La tercera tirada comença amb un troç molt vertical que cal creuar cap a l'esquerra i flanquejar una corniseta uns 10 metres fins arribar a una zona de plaques molt maca que porten a la reunió. M'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé. A la quarta hi torna el Quim. Comença pujant una mica i flanquejant en diagonal cap a la dreta fins arribar a una fisura amb tendencia a la dreta que cal superar en bavaresa difícil i acaba en una repiseta en un arbre. Una altra tirada molt maca. La cinquena que es la última, es també molt estética i sense gaires problemes i em porta rápidament al cim. Al cap d'un moment, ja està el Quim al cim amb mí. La veritat es que feia temps que voliem vindre a fer aquesta vía. Ara, un cop acabada i vista en perspectiva, no ha sigut massa compromesa i en canvi es molt maca en conjunt i pensem que ha valgut la pena. Estem molt contents i per celebrar-ho decidim anar a fer un mos al poble de St.Llorenç. Com que malgrat la fresca fà un sol es esplèndid, decidim menjar a la terrassa del bar amb el corresponent estupor de l'amo. Deu pensar, aquests forasters son bojos i potser té raó, pero s'està de conya. A mida que passa la estona començem a notar la fresqueta pero aguantem estoicament amb l'ajut d'un carajillet que ens reanima. Quan finalment tornem a pujar al cotxe veiem que estem a 2 graus. Ara ho entenem tot.
Amb un bon regust de boca, sobretot tenint en compte que inicialment no haguessim donat un duro per el día, ja començem a fer plans per la següent sortida.

diumenge, 16 de gener de 2011

En busca de l'agulla perduda


El diumenge 16 de gener hem quedat amb en Felip per fer una matinal a Montserrat. Em diu que fa un any de la última escalada plegats i li dic que no pot ser. Efectivament, la seva memòria no falla (com sempre) i just avui fa un any de la última sortida ! (com passa el temps). Si que entre mig havíem fet la ferrada Teresina, però aixó no compta com escalada, per tant te raó. Em proposa anar a fer una vía clàssica a l'agulla Alta de la Miranda. Ara mateix no en tinc ni p.i. d' on para, però m'es igual, ja que es tracta d'anar a estirar una estona els músculs i gaudir una estoneta amb un company de tota la vida. Fem una aproximació ben curiosa ja que ens dirigim cap l'Ou de Colom, però quan arribem a una bifurcació just a l'esperó divisori de dues canals veiem un parabolt a l'aresta i decidim pujar-hi per fer-ho mes distret (la carn es dèbil...). Resulta que es tracta del Periquito que es un contrafort del contrafort de l'Ou de Colom. Es tracta d'un sol llarg tipus aresta Bruc, d'uns 40 metres que arriba dalt d'aquesta agulleta. Es una miqueta cutre, pero per escalfar, no està malament. Un cop aquí estem just sota l'aresta Brucs de l'Ou de Colom. Com que el Felip ja la va fer fa anys i el primer tram es artificial, decidim anar a buscar la famosa Agulla de la Miranda. Pujem per la canal dreta de l'Ou, tot desgrimpant abans el pedestal on estem, i anem a parar a l'aresta nord, on està la via original. Desprès de donar unes quantes voltes per veure com es continua, pujem fins un collet des, d'on surt una aresta cap al nord i on es veu una peça, just sota un petit tram vertical que després s'ajeu. Com que la temptació ens pot, ens hi enfilem a veure que pasa. Resulta que es tracta de l'agulla Afortunada i que l'aresta continua fins pujar a l'agulla Manolito García i que aixó es part de la via Master & Commander del Masó. De tot aixó ens enterem a posteriori al buscar per internet... Be, des del cim es veu a l'esquerra (ara sí) l'agulla Alta de la Miranda. Té una aresta Brucs força atractiva, amb un bloc característic a la pàrt de baix, del tamany d'una tauleta de nit. Baixem amb un rapel d'uns 20 mts. i després per una canal, fins situar-nos al fil de l'aresta. Des d'aquí es veu un parabolt a uns 15 mts però per arribar-hi, hi haurà que superar un petit mur d'uns dos mts. molt vertical. La tirada té bona pinta però abans del muret vertical no hi ha cap protecció i encara que aconssegueixo posar un friend petit, es més testimonial que una altra cosa. Un cop arribat al parabolt hi ha un altre pas fi i després s'ajeu una mica fins el bloc empotrat, sobre el qual es fa la reunió. A la ressenya que tenim marca III fins la reunió, per lo que evidentment no ens hem ficat per la vía que volíem, però mirant cap a baix a la dreta cap la canal on es veu un altre parabolt tampoc sembla fàcil. Des de la reunió surt una línia de parabolts amb tendencia a la dreta fins un mur força dret, però de la vía que voliem fer, que segons la ressenya s'en va cap l'esquerra fins sote un deplom, no hi ha ni rastre. Per tant, decidim seguir els parabolts i amb una tirada una mica fina al començament i després molt dreta pero maca, arribem al cim.
En resúm, no està malament per ser dos escaladors i muntanyencs experts: per arribar al peu de la vía que volíem fer, fem previament tres agulles no previstes i un cop arribats on volíem fem la via que no toca.
Deu ser per aixó que sóm sense discusió membres actius i de dret del CEBA.

Jordi.

diumenge, 9 de gener de 2011

TERRA DE FARAONS

Aquest hivern no hi ha hagut massa sort amb el temps. Quasi sempre ha fet fred, vent o pluja, o una combinació de tots aquests factors. Teniem ganes de sol, de molt sol. On millor doncs, que anar a la terra dels Faraons?. Però com que Egipte ens cau una mica lluny, decidim aprofitar el dia al complert i intentar anar a buscar el sol (si es que en fà) prop de casa. Com que l'aproximació es un mica llarga, amb el bocata (i la cervessa) preparats, sortim des de Can Jorba i ens plantem sota el Faraonet. Hem escollit intentar fer la combinació de les dues vies que porten el 'sol' al seu nom: el Temple del Sol al Faraonet i el Desig de Sol al Faraó. Al menys, anímicant ja no fa tant fred. Després d'esmorzar a peu de via, en un raconet on no fa vent (sí, hi ha sol pero fa vent!) ens enfilem al Faraonet. La vía estèticament, en general es maca, pero la roca vermellosa en el tram central està una mica llimada i la resta te trams una mica descompostos, i les assegurançes son burins en bon estat pero envellits. En una mica mes d'una hora i mitja arribem al cim del Faraonet on per baixar, no veiem clar el rappel i decidim desgrimpar fins el collet amb el Faraó. Un cop aquí baixem per la canal fins trobar l'inici de la Desig de Sol on es veu algún parabolt. Ens hi enfilem, dos llargs sense gaires complicacions, fins sota un fort desplom (que per la ressenya no ens esperavem) on ens toca suar de valent per superarlo. Després de barallar-nos una bona estona amb els estreps, arribem a la tercera reunió, on amb un parell mes de llargs molt macos i amb roca excel·lent arribem al cim. Per fí!. Ha costat lo seu però ha valgut la pena. El dia excel·lent, una mica de vent per un sol maravellós.La temperatura, perfecta. Per baixar, un rappel cutre d'uns 20 ó 25 mts sobre el buit, ens deixa a una cornisa que cal flanquejar fins l'aresta, que desgrimpem ajudats amb la corda fins un collet. Ja son les tres i mitja! Baixem per unes canals que no semblen gaire transitades, marcades però amb molts esbarzers. Desprès de unes quantes esgarrapades i desgrimpant alguns trams, arribem miraculosament (i per intuició) de nou al peu de via, on hi han les motxilles. Las refem, ens canviem les sabates i cap avall. Ara tornem per l'esquerra per un esboç de camí que canvia a marques grogues i finalment sortim a les oliveres i al cotxe. Son dos quarts de cinc. No hem dinat pero una cervesseta al Bruc no ens la treu ningú. Ja menjarem a casa, ara no hi ha gana, només la de celebrar un petit triòmf que ens deixa prou satisfets, ja que just acabem de començar l'any.
Salut!