Un matí emboirat a Agulles. Portella Inferior, i Daniel, S.A. a la Miranda de les Boïgues

Aquest matí, després de varis dies amb un temps inestable, hem dit de sortir sí o sí. Decidim anar a Montserrat i depenent del temps que veiem ens quedarem a Collbató o anirem cap Agulles.

Sortim i quan ens anem apropant cap a Montserrat veiem la muntanya envoltada de boira i núvols. Sembla que a la part alta son menys espessos. Passem de llarg Collbató i pensem que a Agulles podrem si més no, enfilar-nos una mica.

Quan arribem a Can Maçana... no hi ha ningú! Crec que es la primera vegada que en els prop de cinquanta anys que vinc aquí, no trobem cap cotxe. Però amb el dia que fa, no ens estranya... Així i tot, mentre preparem el material arriben un parell de cotxes de caminadors que saluden i se'n van.

Tirem amunt sense gaires esperances, doncs a la previsió ja donaven temps variable, però no pensàvem que tan aviat ja estaria malament. 

Quan arribem al Coll de la Portella la cosa no millora gaire. Boira per tot arreu, movent-se de quan en quan, deixant entreveure algunes agulles. Decidim agafar el camí que puja cap a la Portella Petita per agafar perspectiva i quan hem sobrepassat l'agulla ens girem i veiem una cabra a dalt...

Ja n'hem vist a grapats de cabres, però aquesta vegada la veiem 'desgrimpar' en directe davant nostre mig entre la boira i la veritat es que es impressionant, sobretot sabent la timba que hi ha per l'altra banda...!

Nosaltres, com que al cap d'una estona s'obre una mica el cel, tot i que la roca està una mica humida, aprofitem per pujar per la via normal (senzilla però sense cap assegurança) i després fem la via rapel però aquesta assegurats amb corda per dalt, ja que algun talibà (per dir-ho de forma suau) va decidir treure la primera peça d'aquesta via, amb lo que una caiguda abans d'arribar al primer parabolt (a uns 5 o 6 metres de terra), assegura com a mínim trencar-se les cames. Després d'aquest, hi trobarem dos parabolts mes abans d'arribar al cim.

Més tard, aprofitant que surt una mica el sol i s'escampa la boira, ens dirigim a l'aresta de la Miranda de les Boïgues, on ara ja amb roca seca, i fem la via Daniel, S.A, interessant i amb bona roca. La última vegada que la vam fer (2010) estava Montserrat fantàsticament nevat! (fotos d'època). La via comença a la dreta de l'aresta, al costat de una canal a la cara est i per sota d'unes grans llastres. Es fa en tres llargs:

1er: uns 30 metres en flanqueig ascendent a la dreta. 3 parabolts. III, IV.

2on.: 25 metres, mes verticals amb algun tros més difícil. 6 parabolts. IV, V, (pas de V+?)

3er.: 30 metres, verticals amb bona presa. 5 parabolts. IV+, V-.

Adjunto a sota ressenya 

Per el descens, decidim pujar fins el cim de l'agulla, desgrimpem fins el coll de l'esquerra (delicat per lo humit) i com que la canal està molt mullada, anem a l'agulla del costat (Mirador de la Miranda) on trobem un rapel i mentre el preparem es posa a ploure una mica i a la llunyania el cel es va enfosquin. 

Tornem a peu de via i ens dirigim cap el Coll de la Portella i mentre caminem comença a tronar de tant en tant. Ens creuem amb dues noies i les avisem que pinta pluja...

Per fi arribem al cotxe i mentre ens canviem i fem una cervesa (l'hem dut amb una petita nevera) comencen a caure gotes. Enfilem la carretera cap a casa i comença a caure un xàfec d'impressió. Buscant la part positiva, el cotxe quedarà ben net.

Si us interessa veure alguna foto o el vídeo de la cabra, AQUI les teniu

Salut i roca!

Ressenya copiada del 'Col·leccionista de Vies' 😉

Amor Plutònic i Ricard Mampel Dalmases a Sant Llorenç

Seguim confitats!! Sembla que aquesta serà l’ultima setmana, esperem que recobrem la normalitat ja definidament i quan tornem a escalar a Sant Llorenç sigui per que ens ve de gust i no perquè no tenim altre alternativa.

Avui hem triat també un parell de vies de la factoria germans Masó al Cingle de l’Aresta de can Marcet.

Es tracta de Amor Plutònic i Ricard Mampel Dalmases que es troben una al costat de l’altre, encara que com farem la baixada caminant per la canal de les Bruixes farem la curta aproximació dues vegades.

Les vies es troben ben equipades i les podem fer amb unes 10 cintes i alguna baga sabinera. 

Salut i muntanya

Sant Llorenç-Punta d'en Clerc a la Roca de les Onze Hores

Avui, una vegada més toca anar a Sant Llorenç. Des de que hi ha el confinament comarcal, per els que vivim al Vallés Occidental, venir aquí ja es un clàssic (i una necessitat). I la veritat es que encara que no podem escollir gaires mes llocs, tampoc ens podem queixar, perquè la zona el molt bonica i amb racons espectaculars.

Quan busquem vies d'aquesta zona, procurem que no tinguin gaire compromís, o que almenys hi hagin certes garanties de que han sigut restaurades, perquè com tots sabem, quan no desploma, la roca sempre té un punt de dubtosa... 

Diumenge, parlant amb el Quim em proposa varies vies i escullo la Punta d'en Clerc. Per la ressenya que trobo (encara dels Escalatroncs) i l'equipament que posa, em sembla adequada. 

La via consta de tres llarg, però segons veiem per altres cordades de referencia, pot fer-se en dos, i com que som dos, una per cadascú i així no ens barallarem :)    

Primer i segon llargs

Els fa el Quim. La via comença amb una placa/diedre molt polit fins arribar a una cornisa, on marxem en diagonal ascendent a la dreta fins una placa vertical i difícil. Un cop superada, continua amb un altre tram mes senzill però delicat fins trobar una reunió amb dos parabolts. Fins aquí uns 25 metres. Continua amunt ascendent i abans d'arribar a un llavi vermellós (ull!, no anar cap a un parabolt dalt a l'esquerra), anar amb marcada tendència cap a la dreta fins que sobre un bloc trobarem un parell de parabolts i un burí vell. Fins aquí 20 metres mes, en total uns 45 i unes catorze o quinze cintes des de terra.

Tercer (segon per nosaltres) llarg

El faig jo. A partir d'aqui la roca va millorant amb l'alçada, tot i que el llarg es va fent vertical. Les assegurances aniran alternant parabolts amb burins vells rovellats però en relatiu bon estat, que ens permetran apurar mes o menys segons vulguem o puguem. Se surt de la reunió seguint per placa amunt, desprès amb lleugera tendència a l'esquerra (vertical), a continuació un tram recte amunt i després quan s'ajeu una mica, amb tendència a la dreta fins arribar sota un petit esperó una mica a l'esquerra, amb un parabolt un xic allunyat que ens permet fer l'últim pas (jo he fet un pas de A1) i així i tot es molt maco i espectacular, que ens deixa al mateix cim. Quan sortim (caminant) veurem la reunió a uns tres o quatre metres que consta d'una alzina amb una baga i un parabolt. Queda una mica a la dreta per lo que les cordes les tindrem que moure una mica perquè fan bastant frec.

En resum, via interessant i recomanable. Roca relativament bona per lo que es cou per la zona. Es una clàssica (tot i que jo no l'havia fet mai).

Per qui vulgui, enllaç a les fotos

Apa doncs, salut i roca!

(foto i ressenya 'robades' de l'antic Escalatroncs)

Josep Aspachs / Manel Rovira Llopart / Estambul

El confinament comarcal ens torna a Sant Llorenç de Munt. Remenant per les ressenyes del germans Masó decidim anar a la Serra de l’Obac i en concret al Cingle de la Foradada del coll de les Tres Creus. L’objectiu un parell de vies curtes que s’inicien en el mateix punt.

Via Josep Aspachs:

Pugem uns metres vers el forat i després flanqueig a la esquerra protegit amb des spits fins trobar un pitó, uns metres per sobre trobem la reunió.

La segona tirada surt per la dret de la reunió, pugem a buscar un spit i a continuació una savina, punt on el Jordi decideix abandonar la via (ironia), i fer una petita variant sense assegurances per la dreta fins retrobar novament la via per sobre un relleix.

La roca de aquesta tirada es bastant delicada.

Un cop dalt, anem cap a la dreta a buscar una canal que ens torna al inici.

Via Manel Roviras Llopart:

Ara pugem amb tendència a la dreta, abans de arribar al primer spìt podem posar un camelot verd en un forat, des de l’últim pitó anirem en diagonal a l’esquerra a buscar la reunió en una savina.

La segona tirada amb molt bona roca i vertical, fem un pas d’A0 fins unes savines que no deixarem, com si fóssim Tarzan, fins sortir al cim.

Tornem a repetir el camí de baixada.

Son només les 11:30 i decidim anar a fer una ullada a les parets properes, ens trobem al Manel i la Ita que estan fent la segona tirada de la via Estambul. Ens la recomanen i sense pensar-ho gaire tornem a equipar-nos .

Via Estambul (variant Dilema):

No portem ressenya, així que amb l’ajuda d’un pas d’A0 arribo a la balma on poso un camelot vermell i surto per la esquerra (la via va cap a la dreta i surt per l’altre banda de la balma) amb un bon tram de navegació buscant la millor roca fins a veure un spit força amunt (expo), que després veurem que pertany a la via Dilema, a partir d’aquí per terreny mes fàcil i en diagonal a la dreta arribem a la reunió.

La segona tirada, un diedre amb bona roca i molt ben equipat, tot un plaer.

Des de el cim anem a la dreta en direcció al Turó de la Pola i quan el bosc ho permet baixem a trobar el camí que porta al Coll de les Tres Creus.

Amb la feina feta tornem cap l’aparcament de l’Alsina del Salari, on ens esperen unes birres ben fresquetes.

Salut i muntanya.

Malanyeu - Tal faràs, tal trobaràs + Monges mascles

Avui ens hem tret una altra espina que ens va quedar el passat mes de novembre a Malanyeu. Ens havíem proposat fer la integral 'Farigola indòmita', unió de les vies 'Tal faràs, tal trobaràs' i 'Gruyère'.

Aquell dia, sols a Malanyeu, mentre esmorzàvem tranquil·lament al costat del cotxe va aparèixer un altre vehicle d'on van baixar dos xicots (de la nostra edat...) que després de saludar, van enfilar cap a les parets. Cinc minuts després nosaltres també començàvem a caminar. Però quan estem arribant prop de la via, escoltem veus i ens mirem amb el Quim: no pot ser!, es una via que no es fa gaire, deuen anar a alguna altra del costat... Doncs no, Murphy ha intervingut de ple i ens trobem a la parella preparant el material al peu de 'la nostra' via!. Serà possible??? 

Després d'una estona que se'ns fa molt llarga, de donar-hi voltes i pensar alternatives, decidim anar al darrera seu, però ja se'ns ha canviat el xip... Total, que el Quim fa el primer llarg, i quan jo estic a la meitat del segon decideixo baixar perquè no ho veig clar... Fi del capítol.

Aquesta vegada, per molt poc ens torna a passar el mateix: al arribar a peu de via, una parelleta jove també està preparant el material... però ells van a la 'Stock de Cock'!. Bé doncs, ara els ànims son uns altres. Tenim la via per nosaltres sols.

Faig el primer llarg d'uns 40 mts. que com la passada vegada em sembla força dur i mantingut. Per nosaltres, la graduació es un Vº per continuïtat, tot i que hi han ressenyes que marquen IV+. Els que no hi heu anat ja m'ho direu. En qualsevols cas, s'ha d'escalar entre passos. Hi trobareu 3 parabolts i tres ponts de roca, però poden posar-se algunes assegurances addicionals amb certa facilitat.

El Quim fa el segon llarg d'uns 50 mts, també de Vº però mes vertical amb algun tros lleugerament més difícil (V+). La primera part es una placa que s'ataca directament i després amb tendència en diagonal cap a l'esquerra fins uns arbres. Els últims metres son per l'esperó de la canal fins arribar a una terrassa a l'esquerra al peu de l'última placa. Hem trobat tres parabolts, un clau i al seu costat una baga a un pont de roca. També es pot posar algun friend (recomanable posar alguna peça entre el primer i segon parabolt!) 

Un cop aquí, provo la placa final i arribo fins el primer espit. Com que al mirar amunt veig una placa molt compacta i ja tinc els braços tocats, decideixo deixar-la per un altre dia i sortir per la Monges Mascles. Tot i que ambdues vies estan a prop, la roca es completament diferent: la primera es compacta i de petits forats i aquesta altra es una continuació de la part de baix: vertical i bons forats. Algunes ressenyes diuen que es V+ però comparativament em sembla més fàcil, tot i que també deixa els braços ben servits. Des de la reunió, uns 55 mts. i 15 cintes. No fa falta posar res.

Per baixar hem fet tres rapels que pensem que poden fer-se en dos si després del primer, en lloc de rapelar de l'arbre (bagues i un maillón) es desgrimpa una mica fins una reunió amb rapel. Això si, amb cordes de 60 mts.

En resum: combinació de vies molt maca, roca excel·lent, dia molt maco (sol i una mica de vent). Què mes podem demanar?

Hem fet algunes fotos, tot i que per la situació d'algunes reunions es difícil fer-ne de la 2na i 3a.

Salut i roca!

Hem aprofitat una ressenya original dels Escalatroncs. La sortida de la dreta es la Monges Mascles. Nota: El tascó encastat que diu la ressenya no l'hem trobat