diumenge, 27 de desembre de 2009

"Climbing in the rain"

Aquest Sant Esteve i per no trencar la tradició varem anar al Mesón a les 08:00 del matí a veure quins sonats hi apareixeríen. Finalment varem ser quatre gats (literalment): el Bernat, que va arribar el primer seguit a poca distància del Quim i el Jordi (entrada ex-aequo) i finalment va arribar l'Enric. Mentrestant hi va haber un altre participant (el Josep María Soto) que va ser desqualificat per ajuda indeguda del seu gos, el Max (gossos i gats no es porten be). La cosa cada cop està pitjor i aquest any ens han abandonat fins i tot els socis fundadors (Jordi Farrés, Vicenç Soto...) sense els quals no es el mateix (una abraçada si ho llegeixen). Deu ser per la crisi. A tot aixó el Bernat diu que ha quedat aquí amb el Marc i l'Olga, que van prometre-li que vindrien. "Segur que varen entendre on era?" vam preguntar-li "i es clar! va dir "quin altre Mesón hi ha a la plaça del Monestir?". Bé, semble llògica la explicació. Potser s'hauràn fet enrerre, ja que les previsions de la meteo donaven pluja per avui i possiblement siguin gent assenyada, no com nosaltres... Decidim marxar canviant el destí tradicional de la Portella Gran d'Agulles de Montserrat, per Sant Llorenç (ai, ai, si s'en entera el Farrés que estem fent el salt...). Agafem nomes un cotxe i vamos pallà. En una estoneta arribem al final del carrer Cavall Bernat i després de fer una curta pujada (mes cabrona que curta) arribem al peu d'la agulla que porta el nom del carrer. Caram, ademes un de nosaltres es diu com el cavall: collons amb les casualitats... Descarreguem el material (si l'ajuntessim tot podriem anar al Capitàn) i començem a buidar les ampolles de cava a dojo, tot amenitzat amb torróns, bocates, whisky, etc. com si fes dies que no mengessim. Quan estem ja quasi acabant d'endrepar, apareixen l'Olga i el Marc. Osties! d'on vindran !?: doncs de Montserrat, que segons expliquen també te una plaça amb un Monestir, i per molt que han buscat no han aconsseguit trobar El Mesón per enlloc, i per aixó han decidit venir aqui. Jo, jo, em creia que nosaltres erem els unics frikis... Benvinguts al club! Qué mes els hi pot passar? ¿Que plogui?. Efectivament, es posa a ploure. Primer, tipus txirimiri i després la cosa s'anima canviant la intensitat a txubasco basco. Posem uns 'preservatius' a les motxilles, no sigui que es converteixin en bidons d'aigua. Al cap d'uns moments veig que l'Enric s'enfila mentres la roca es va mullant. Que inconscient!. No tinc mes remeï que seguir-lo i vigilar-lo, no fos cas que prengues mal... La situació vista en perspectiva deu ser com un d'aquells documentals de la '2' dels salmons d'Alaska remuntant els rius. Quan m'en adono, tinc les mans gelades i prefereixo no aturar-me a la reunió i seguir fins el cim, ja que es difícil escalfar-les en aquestes circumstàncies (i els meus meravellosos guants al maleter). Arribo a dalt i faig un nus com puc amb les mans acartronades i després intento recuperar la corda. Tinc que anar mirant lo que faig perque com que 'no me siento las manos' ara mateix igual podría estar tocant el violí que assegurant al Quim, ja que la sensibilitat es la mateixa: nul·la. Al cap d'uns moments arriba el Bernat (el que dona nom a l'agulla) i poc després arriba la resta de la tropa, entre fotos creuades i sota la pluja. Mentres assegurava m'he fixat en un grup de motxil·leros que saviment s'ha guarit sote un desplom en front a nosaltres i mentres esmorzaven comodament veien com ens mullavem i executavem 'Climbing in the rain'. Devien pensar "aquests estan sonats". Jo també ho pensaría si no formès part de l'espectacle.
Mentres el Quim prepara la foto-finish, els altres preparen el rapel i al cap d'un moment tornem a ser a baix. I per cel·lebra-ho deixa de ploure. Hem sortit millor parats de lo que pensavem. Ens en anem a Matadeperra, alguns a esmorzar i els altres a posar liquid calent al cos.
Per contrastar aquesta informació, podeu acudir a http://metresderoca.blogspot.com/ que ho expliquen millor que jo i per veure les fotos, a aquesta en la nostra pàgina a la columna de la dreta.

Salut i a per la próxima!

divendres, 25 de desembre de 2009

En busca del sol

Dissabte 19 de desembre.
A quina hora quedem? ni per tu ni per mi, a les 7:30.
L'hivern ha arribat amb força i tenim el pais per sota dels 0 º, però es un dels últims dies que podem anar a escalar aquest any i no ens ho pensem gaire.









La zona triada la Pala Alta i la via la Brothers Ruiz.
Sortim de Sant Cugat i el termòmetre ja marca -3, però això no serà res, per el cami arribarem als -8.
Avui ens acompanya el Kim que feia uns quants anys que no s'apuntava a matinà.
Al coll on deixem el cotxe bufa el vent i el fred es fa notar, però es comença a intuir que hem triat el lloc correcte i que quan arribem a la paret la cosa canviarà.
Així es, a la primera tirada i amb els primes esforços ja comença a sobrar quasi tota la roba.
La via esta equipada, segons alguna piada que hem llegit "sobre-equipada", no ho poso en dubte, però amb les perspectives climatològiques i el nivell diguem justet que a roseguem (que a rosego, millor dit) tota segurança es poca.
4 llargs que ens permeten gaudir de un dia excel·lent, una bona companyia, fer unes quantes fotos i justificar el dinar que ens fotrem tot acabat.
La via ha servit (en concret la ultima tirada) per que comencem a pensar en els propòsits que tenim que fer de cara al nou any:
Em de sortir mes....
Tenim que entrenar mes....
Rebaixar algun quilet....
Res de nou, mes o menys els de cada any, però com deia el poeta: "tot està per fer i tot es possible"
El 2010 ens espera amb la llista de objectius pendents dels anys anteriors i amb els nous que segur anirem afegint.
Salut.

dijous, 10 de desembre de 2009

Delapierre Brut Nature??

Be esta el be acaba (encara que sigui rapit).
La aproximació ja feia preveure que la via no es fa gaire, però la "selva" mai ens ha tirat enrrere.
Un cop esgarrapats en situem a peu de via, en al llunyania es divisa una peça i en Jordi un cop revisada la ressenya per desena vegada si enfila amb decisió.
















No, si decisió, voluntat i ganes no li falten.
El que troba a faltar es alguna presa que no caigui, alguna peça de via, algun lloc on posar una bona assegurança......
Finalment arriba al spit que veiem des de el peu i les vistes des de aquest punt no milloren el vist fins ara.

















La conclusió era evident "Escalador que rapela sirve para dos vias"
La "selva" ens torna a esperar, però per sort trobem una escapatòria que ens portarà fins el camí amb una certa elegància.
Aquesta via feia temps que penjava de la llista i per el que sembla seguira penjant o potser fins i tot es pot caure.

Salut