Senda dels Àngels a la Portella Gran

 

  

Ressenya dels Escalatroncs

Després de temps sense escalar junts, quedem amb en Josep Solé i l'engresco per anar a aquesta via, que està a l'ombra, per la que he passat mil vegades per sota, i que per una cosa o per un altra mai m'ha coincidit per anar a fer-la. Ell em diu que ja la va fer fa temps (ho ha fet quasi tot!!) i per això no l'importa repetir-la. Encara sota els efectes de Sant Joan, jo em deixo la càmera de fotos al cotxe, i per altra banda el Josep mai en porta (de vegades em diu que em cobrarà drets d'imatge si n'hi faig alguna 😂...) total, que les poques fotos que he penjat les he fet amb el mòbil, perquè com que no el tinc preparat, no m'atreveixo a treure'l a mitja via.

Via: el primer llarg molt vertical, amb alguns passos d'A0 i sortides en lliure obligades. Abans d'entrar a la reunió fem 3 passos d'estreps. A l'inici del llarg falta un parabolt (només hi ha el casquet), que posem i recuperem d'un que portem de fortuna. 

Als dos llargs següents la roca es mes adherent i amb ambient. 

I l'últim, es l'aresta que coincideix amb la Lapònia.

Per mi, via interessant i relativament ben assegurada. Encara que ja estem a l'estiu, a la canal quasi sempre fa una mica de vent, i tot i que no hem passat fred, es pot dir que no hem tingut gens de calor.

Per baixar segueix havent-hi un maillón d'un espit, reforçat amb una baga d'una savina... Aguanta, però fa una mica de respecte 😬. Amb un sol rapel de 60 mts. arribem a terra

Les quatre fotos que vaig fer són aquí (si les heu de mirar expressament, potser no val la pena... 😂)

Salut i roca!

Dent d'en Rosell - La Tardor de Nebjeperura

Ens hem decidit a anar a aquesta via que ja fa molt temps que la teníem a la llista de desitjos, com una de les ultimes opcions per fer una via al sol on no ens fregim del tot, abans que comenci de ple la temporada d'estiu.

I ho hem encertat, perquè tot i que fa un dia esplèndid de sol i sense núvols (de moment) la temperatura en aquestes contrades es més que suportable. 

L'aproximació comença baixant i tot i que jo ja he estat aquí varies vegades, ens perdem lleugerament, anat a parar mes a la dreta d'on hi ha el collet per on s'ha de creuar, i ens obliga a fer un llarg flanqueig per enmig d'herbes i tarteres per recuperar la posició. A més a més l'herba està molt mullada (deu haver plogut fa poc) i ens fa relliscar moltes vegades... 

Quan per fi arribem al peu de la paret dubtem una mica però finalment al veure la foto del Jose Walero (sota), ja no hi han dubtes, doncs el diedre inicial es molt evident:

Extret del blog Roca Calenta

Entre una cosa i l'altre ja son les 11h. quan comencem. La via té en general la roca excel·lent amb algun tram amb molsa però que no molesta excessivament. Nosaltres trobem algun tram una mica humit per lo esmentat abans, però tampoc ens representa cap impediment en especial.  

Les dues primeres tirades son força llargues (ull al frec de les cordes) per lo que és molt recomanable posar cintes llargues i fer algun trams amb doble corda. I si anem amb motxilla, en alguns punt d'aquestes tirades potser ens molestarà una mica, en canvi a la resta de tirades al ser mes obertes, ja no. La via es bastant atlètica i no hi ha cap llarg regalat, però això sí, està ben assegurada i els trams on no ho estan tant, es poden reforçar amb material flotant sense dificultat. Nosaltres hem portat un joc de friends i un altre de tascons, encara que aquests últims es poden evitar si fem servir friends petits. 

Entre una cosa i l'altra haurem estat una mica menys de quatre hores a la paret, però quan estem fent l'últim llarg, hem començat a escoltar trons i veiem uns núvols amenaçadors que venen del nord i es van apropant. El Balandrau i voltants es comencen a tapar, ai, ai... Recollim el material sense aturar-nos gaire i comencem a pujar amb por de que es lii una grossa. Al final, cauen gotes molt grosses però amb poca continuïtat durant alguns diversos períodes de la pujada. Total: mes soroll que aigua, ens hem lliurat. Arribats al cotxe desfem la  llarga pista de Fontalba i ens aturem a un bar que veiem obert a Queralbs on ens ofereixen entrepans freds, però amb l'hora que és, encara gràcies que ens atenen... Al acabar tornem al cotxe i només pujar, ara sí, cau un xàfec curt però intens, que es el que ens temíem que ens podia haver pillat al sortir de la via que en hagués deixat com a peixos. Menys mal ...!

Resum: Coincidim amb el Quim en que la via es molt maca i ben trobada, amb trams molt variats (plaques, diedres...) i sempre mantenint la verticalitat i l'ambient d'alta muntanya, amb un paisatge meravellós. I la tranquil·litat absoluta, només trencada de quan en quan per el xiulet del cremallera que passa bastant mes avall que li dona ambient.

Aquí sota hi ha la ressenya amb la que hem anat a la via. I si algú te interès en veure alguna foto de la sortida, AQUI les trobareu. Ascensió feta per Quim Prats i Jordi Fornés.

Salut i roca!

Ressenya de Luichy

NOTA: sempre m'havia cridat l'atenció el nom de la via i investigant per Google he trobat que la cosa ve d'aquí. Imagino que algú dels que va obrir la via devia d'estudiar egiptologia o similar... 😉 

Via Moai al Serrat de la Corona

Després de tres setmanes sense sortir a escalar, quedem amb el Jordi per aquest dilluns.

Un cop remenades diferents alternatives decidim anar al Serrat de la Corona, una zona nova per nosaltres, i que fa temps el Jordi va veure una ressenya en principi interesant i assequible per el grau.

Arribats a Àger anem a buscar la pista que porta a Montrebei, passem per davant de la paret tot buscant el pàrquing que indica el llibre. No el trobem i tornem enrere, aparcarem a un replà al costat de la pista i enfront de la part de la paret per on va la via.

Mentre esmorzem decidim que seguirem caminant per la pista per començar la aproximació en el punt mes baix (on podríem haver deixat el cotxe) i des de aquest punt remuntar pel mig del bosc fins el peu de via on trobarem una fletxa picada.

Fent cas a la ressenya hem agafat un munt de friends fins al cam. del 4 i repetits, fins hi tot un martell amb dos pitons plans, que haurem tret a passejar, dons al final (segons la nostra opinió) es suficient amb un joc de friends fins el nº 4 de camelot.

La via consta de cinc llargs pràcticament des equipats on només trobarem alguna baga i un parell de pitons a la última tirada.

La via no s’ha fet gaire i cal anar amb compte amb la roca i llegir correctament el traçat, dons en cas contrari ens podem endur algun ensurt.

A la baixada (tot i saber que teníem que baixar per la segona canal) ens hem aventurat per la primera (nosaltres som així) amb el resultat de tenir que fer un ràpel d’una alzina per arribar a la base de la paret.

Després desfer el camí de pujada fins al cotxe i a recuperar forces i hidratar-se al bar d’Àger.

Fotos del dia

Salut i muntanya

Roc de Rombau - via Atacs Iroquesos

Aquest dimecres tornem a coincidir amb en Josep Coll, Pere Ibarz i Pep Bellmunt per anar a la zona d'Oliana. La via triada es una oberta recentment per en Joan Vidal (l'indi) un gran aperturista de vies d'una gran bellesa i ben assegurades.

Quedem al Esclat de Collbató, anem a recollir al Pere que s'ha quedat sense cotxe i enfilem cap a Oliana. Un cop passat el poble ens desviem cap a Peramola tot creuant la carretera. Continuem per aquets i quan a la dreta trobem el cartell per anar a l'hostal de Can Boix, l'agafem. Just abans d'entrar a l'hostal surt una pista a ma dreta amb trossos una mica dolents però transitable. Continuem per la pista fins passar per sota de la zona esportiva (es distingeix per un desplom important) i al cap de poc a ma dreta trobarem un petit aparcament per un o dos cotxes.  

Mentre triem el material a portar (només fan falta unes 17-18 cintes i un estrep) i decidim quines cordades farem, en Pep se'n adona que s'ha deixat el casc! Buf... Tal com es la pedra d'aquesta zona, no es recomanable anar sense, per lo que pren la decisió que creiem mes encertada que es quedar-se. El Pere es vol solidaritzar amb el Pep i quedar-se amb ell però finalment el convenç perquè vingui amb nosaltres i acabem fen una cordada de tres.

Aproximació: seguint la pista uns metres mes amunt hi ha una fita a ma esquerra que s'enfila cap el bosc. Si anem seguint les fites sense deixar-les (no com nosaltres...) veurem que van per sota de la paret que ens queda a ma dreta i després de donar la volta a l'esperó arribarem a un punt on hi ha una fletxa pintada a la pedra i un arbust amb unes banyes probablement de cabra a sobre, i una mica a la dreta veurem que comencen els parabolts. Una mitja hora d'aproximació.

La via consta de 7 llargs, tots d'uns 30 mts., excepte el primer que te uns 40 mts. A pesar de l'aspecte inicial de la roca, la veritat es que la via està bastant sanejada (excepte el cinquè que es terrós) i molt ben assegurada per poder forçar dins de les possibilitats de cadascú.

No detallo els llargs per no fer 'spoiler' de la via. Deixo la ressenya original a sota i que cadascú que la faci jutgi. 

Finalment jo faig els dos primers llargs, el Pere el dos següents i el Josep acabarà fent el tres últims.

Després de fer la via considerem que es força maca, molt ben aconseguida i excepte algun tram concret, per exemple la cinquena tirada, la resta es força bona. Les assegurances son parabolts, alguna baga en perfecte estat i de bon diàmetre i un parell de pitons testimonials.

Amb una dificultat màxima de V+ i A0 o A1, cadascú pot forçar fins on pugui, ja que com hem dit la via està molt ben assegurada. El mestre Josep, excepte l'esmentat cinquè  llarg on decidim passat tots de puntetes amb A0, aconsegueix passar pràcticament tots els passos sense tocar. 

Aquí hi ha l'enllaç per si voleu veure FOTOS