dimarts, 24 de maig de 2011

Expedició Indo-Catalana al Midi d'Ossau

Una potent expedició mixta internacional formada per la Karma (mig hindú) i la Rosa, el Quim i el Jordi de Sant Cugat (Catalunya) varen assolir aquest cap de setmana el quasi inaccessible cim del Gran Pic d'Ossau (9.461 fts.) per la via normal, que dit sigui de pas, en aquesta època, molt 'normal' no era. Els membres es varen que tenir que aplicar a fons enfrontant-se a diferents adversitats: set, gana, cansament, fred, calor, boira, pluja, roca mullada, molta neu acumulada. Varen tenir que superar trams de roca força difícil, tres potents xemeneies (sense clavilles!), pales de neu molt dretes, cornises penjades i tempestes amenaçant constantment sobre el cap a partir de mig matí. Finalment però, sis hores ininterrompudes desprès d'haver abandonat la càlida escalfor de la tenda, al voltant de les 13:00h. els membres aconseguien coronar el cim. Alegria sí i molta, però continguda perquè quedaba baixar. Mig cim fet !. Els components de l'expedició varen passejar el dinar amunt i avall sense poder aturar-se a ingerir-lo degut a que l'amenaça de tempesta era sempre present i per aixó la estada al cim va ser mes aviat breu. L'ampolla de vi sobre tot va rebre serioses amenaces de mort però finalment i de forma miraculosa va sobreviure a diversos impactes. Quatre hores mes tard, desprès de desfer relliscoses pales de neu (oi Rosa?), desgrimpar espantosos abims de roca mullada, fer rapels penjats i quasi perdres en diferents llocs, finalment varen aconseguir arribar de nou a terra sans i estalvis físicament (els efectes psicològics aniran aflorant amb el temps). Després d'agenollar-se a terra, fer-li petons i resar als Ourea varen atendre a temes mes mundans aturant-se a dinar en un petit prat i a donar bon compte del embotits ibèrics i el vi. Després, la cosa ja es veia d'un altra manera i una horeta i mitja mes, de passeig els va dur de nou al cotxe, tot i rebre una refrescant pluja de recompensa. Ara sí, el cim es complert !

Antecedents:
El tema es va començar a gestar ja fa temps, però la passada setmana com a conseqüència de la festa de comiat de la Carmeta que se'n va a terres hindús (si Shiva vol), i com a resultat de la excessiva ingesta de cava (excel.lent, per cert) a la que varen ser sotmesos els guies probablement contra la seva voluntat, finalment els varen aconseguir convèncer per anar a la conquesta d'aquell gegant Pirenaic. Els guies van accedir enganyats però contents i un cop donada la paraula, a complir s'ha dit.

dissabte, 14 de maig de 2011

STAE - Paret de Santa Cecilia

Ens quedava per fer un test abans de l'escapada de cada any, que si res no canvia enguany farem cap a terres alacantines, paradís de la roca calenta (potser massa i tot). Inicialment, el propòsit per aquest finde era marxar divendres tarda i anar a Montrebei a fer la Delfos, però entre que la previsió de la méteo era precària i que el dissabte a la tarda teniem que estar aquí sí o sí, a risc de la nostra integritat física i moral, el mateix divendres, en lloc de sortir cap a Montrebei en ens vam anar a fer unes cerveses i vàrem decidir que en tot cas ens mullaríem a prop, es dir a Montserrat. La escollida va ser la via STAE de la paret de Santa Cecília, perquè a part de ser una mica llarga (10 llargs), semblava variada i situada a l'ombra, que ja comença a fer calor i s'agraeix. Com a referència, tenim una ressenya dels Escalatroncs (excel·lent blog, per cert) publicada l'agost de l'any passat i per tant bastant actualitzada; com que per la descripció sembla bastant equipada, anem sense martell ni claus. L'aproximació es curta i es fa ràpidament (menys de mitja hora) però es pesada ja que el camí es ple de vegetació i amb una forta pujada. Al arribar al peu de via, en el diedre inicial només veiem un parabolt a terra i un altre al final. La resta de la fissura es neta. La negocia el Quim a base de friends i tascons després de patir lo seu ja que els claus haguessin anat de p.m. i curiosament en el flanqueig si que es alguns parabolts fins arribar la R1. A la segona tirada no hi ha res de res. Es pot anar equipant a base de friends, però tot i que la roca en general es bona, la fissura on es poden posar els friends i/o tascons va empitjorant a mida que puges i el parabolt que algú ha destroçat abans dels últims passos per entrar a la R2 no aniria malament. El tercer llarg es senzill, primer en arc cap l'esquerra i després cap a la dreta fins una lleixa on es fa la R3.  El quart llarg es molt maco fins el tram final en que s'arriba a uns diedres terrosos i un arbre on es fa la R4. La cinquena tirada es ramposa fins un muret final amb un pas de A0 just abans de la R5. No em quadra aixó que diuen de V+ (es la discussió de sempre...). El sisè llarg a priori sembla maco però la pedra es terrosa i relliscosa. A la segona part una altra fissura on no sé si hi havia alguna peça mes, però ara entre els dos parabolts no hi ha res i m'obliga a posar un tascó per poder passar (A1 i gracies!). Just a l'entrada de la R6 hi un pas fi protegit per dos burins antics. El setè llarg es bonic amb un parell de passos per entrar a una xemeneia que es fa en ramonage senzill però desprotegit R7. El vuitè llarg  tracta de 'saltar' a la placa (parabolt), pujar una mica seguint uns burins vells que costen de veure (ull, cal flanquejar una mica a l'esquerra) i no embarcar-se com vaig fer jo. S'arriba a la R8 en un arbrets al peu d'una canal per on transcorrerà la novena tirada i finalment un muret d'un 15 metres porta al cim. La baixada la fem desfent la via ferrada Teresina cap la canal de la llum.
NOTA: no se quins criteris han fet servir els subjectes que que han xafat o el·liminat parabolts de la via, ja que per mi no responen a cap criteri coherent. La via originalment no tenia parabolts, es clar, però segurament estava farcida de pitons i tacs que ara ja no hi son. Si algú va posar-hi algunes peces per assegurar, per què  trencar-les ara? Per la mateixa raó, perquè no el·liminar els parabolts de les reunions? Si quan la via es va obrir tenia una dificultat determinada, perquè fer-la mes obligada? Que apuri qui pugui i vulgui, i que no obliguin a tothom a seguir els criteris d'alguns. Els obligo jo a agafar-se de les peces, quan n'hi han, o a posar pedals? Doncs que tampoc ells ens imposin les seves normes. Perquè estem parlant de una via clàssica, ¿no?

Bé, en resum i deixant de banda aquest al·legat que es font d'eterna discussió, la via té un bon ambient sense una dificultat obligada massa important i força variada, que salvant les distancies, podríem comparar amb la Mas-Brullet.

Salut!