diumenge, 15 de març de 2009

Un dia al Montsec

Diumenge al mati, anàlisis de danys:

- esgarrapades als braços

- blaus a les cames

- agulletes generalitzades a tot el cos,

en resum ahir varem anar a escalar al Montsec.


Terreny d'aventura en un raconet del Montsec de Rubies on sembla que el ritme accelerat de la vida d'avui, encara no hagi arribat.
Per la pista dos tots terrenys en barren el pas, bon dia, un moment que acabem de descarregà, un moment i els que facin falta, el concepte temps aquí es diferent. Desprès ens retrobem amb un dels que ens barraven el pas, es un pasto que esta controlant el remat de ovelles, com nosaltres passarà tot el dia a la muntanya.
Ahir varem acaba cansats, el dia va ser dur, però la cervesseta al bar de Vilanova ja va començar el procés de recuperació, que avui fa que senti una mica de nostàlgia de tot el viscut d'ahir.
L'escalada crea una rara adiccio, quan estàs ficat en situacions compromeses, et plantejàs que faig aquí, i quan estàs en la seguretat confortable del sofà del casa, no fas altre cosa que pensar en noves aventures, nous llocs que encara no coneixes, noves vies que escalar, nous reptes.......

dilluns, 9 de març de 2009


¡Joder con los vascos que nacen donde les da la gana !. Aqui tenim el cas del Josep María que es un basc nascut a Sant Cugat. Em va dir que feia mig any que no escalava i per fer una matinal com qui no vol la cosa varem anar a fer l'Aranya (en tots els sentits); la del Serrat de les Garrigoses es una via que, difícil, difícil no ho es, pero s'en ha de saber. Estavem sols a la paret. No hi havía ningú escalant. ¿No serà que ha començat la temporada de prohibició en aquest sector?. Per fer-ho mes divertit, despres de fer una consulta telefònica on-line al Felip desde la última reunió (creia que tenía mes memória que jo), decidim baixar del cim cap a la dreta per on només habitualment hi baixen les cabres i algún senglar perdut. Després d'una curiosa baixada de mes de mitja hora on acabem amb mes punxes que l'Espinete, sortim al torrent divisori entre el Serrat dels Monjos i el de les Garrigoses on hi ha que desgrimpar i despenjar-se per cadena fin un rappel final que acaba al camí. Entre pitos i flautes arribem al cotxe a les 15:00. L'Anna em maleïrà els ossos, perque està esperant al Josep María per dinar (ho sento Anna!).
En fi, que si en lloc d'una matinal arribem a disposar de tot el dia, podíem anar a fer la Nose del Capitàn ('Nose' si l'haguessim fet...).