dilluns, 26 d’octubre de 2009

25-octubre-2009
Aquest diumenge i aprofitant el canvi d'hora (per compensar la nit de cine anterior) varem sortir sense cap idea fixa cap a Cala Montse per tal de fer una matinal. Mentres esmorzavem a Collbató decidirem repetir la via Esparraguera de la Roca Gris, que tant el Quim com jo feia bastant temps que havíem fet.
Mira que he anat vegades a aquest sector, mira que m'he ensigalat vegades per camins que no toquen, mira que el Quim va assenyalar el camí correcte !... doncs si no arriba a ser per mí, aquest cop NO ens perdem. Pero fent ús de la meva formidable memória, vaig aconsseguir ensigalar-nos i anar per el fons del torrent, tenint que fer el Tarsan per unes cordes inmundes lligades no se sap d'on sobre un desplom amb roca mullada i varem rematar-ho sortint per unes verdisses que ens van deixar mes esgarrapats que si ens haguessin tancat amb un gat boig, total per tornar a sortir al camí correcte (no se com encara em fa cas el Quim...). Va ser tant bon precalentament, tant bó que varem fer la vía en una mica mes d'una hora i mitja... Tampoc no m'enrecordaba (per variar) que la vía era tant maca amb trams amb molt bona roca i ben assegurada, vaja, una disfrutada. I finalment, (i aqui sí que va ser gracies a ambdos) varem acabar fer uns rapels que no tocaven, depres de mitja hora de donar voltes amunt i avall intentant trobar els de la via Urquiza-Olmo sense aconsseguir-ho. Pero així i tot, a quarts de tres ja erem a casa després de passar per el Bruc a fer una cervesseta (condició indispensable per rematar una bona matinal).

Salut.

Jordi Fornés

dissabte, 10 d’octubre de 2009

10 d'octubre de 2009

Aquest diumenge hem anat amb el Felip a la zona de Flautats, en la que jo que particularment no havía fet quasi res i tenía ganes d'anar-hi. Primer hem fet la via integral Draster del Sereno, una via de dues tirades d'estil clàssic, la primera per la banda sud i la segona que aprofita l'aresta de la via normal. Al baixar desgrimpar quedem al peu del Pebrot i a la dreta veiem una mena de coll. Ens hi apropem i resulta que està molt penjat i te una vista espectacular sobre parets. L'esperó de la dreta del coll ha resultat que pertany a La Carota (ho hem vist després a casa) i te una aresta que es veu mólt estética d'uns 20 metres, i es veu una bagueta abans de la meitat. Decidim enfilar-nos però resulta una mica mes complicat de lo que aparenta ja que finalment nomès hi trobo l'esmentada assegurança, la bagueta bastant vella en un pont de roca que m'ha calgut reforçar amb un tascó per si acas. No hi ha res més i tampoc resulta gaire fàcil posar-hi assegurançes que donguin confiança, tot i que hi poso un clau. El tram final es una mica descompost però el lloc era molt maco i ha valgut la pena. El descens es fà amb rappel d'un parabolt bastant nou, reforçat amb una anella i filferros de l'edat mitjana. La baixada la fem per la canal principal, després de varis intents sense exit d'evitar els esbarzers que ens deixen el seu record en forma de tatoo, i es bastant mangorrina, doncs hi ha molta terra solta i arbres caiguts, però es el que hi ha.... Tant l'aproximació a Trinitats com el descens les fem per la canal del Pou del Gat, doncs encara que es bastant dreta, es ràpida i avui no hi ha fang. Cervesseta a Monistrol i a dinar a casa.
Abans de publicar aixó, he buscat a internet la via normal de La Carota i no trobo gaires referències. Suposo que no es gaire coneguda ni es fá massa... serà la segona ascensió?? Salut !

Jordi Fornés