dijous, 12 d’agost de 2021

del 9 a l'11 d'agost de 2021. Mont Perdut Extrem en tres etapes

Es tractava d’una vella proposta que el Fredi portava fent-nos des de fa uns tres anys. Per una cosa o per l’altra (previsió de la meteo, disponibilitat, COVID-19...) havia anat passant el temps i no s’havia pogut concretar fins ara.

Finalment però, aconseguim quadrar les agendes i quedem per anar els dies 9 al 11 d’agost, si la previsió de temps es adequada.

La proposta es fer la travessa anomenada Mont Perdut Extrem en tres jornades de manera auto-suficient, es dir, sense allotjar-nos a refugis i portant cadascú tot lo necessari damunt. Caldrà per tant, fer una llista d’elements comuns a portar per repartir i no repetir coses ni pes innecessari: fogonet, gas, pots, culleres, pa, embotits, formatge, cafè, etc....

Finalment, el dia 9 a les 6 del matí (abans no, per temes de confinament) en Quim comença a recollir-nos a nosaltres (Jaume, Fredi i jo, Jordi) i les nostres voluminoses motxilles. Fem una parada per esmorzar prop de Lleida i arribem a l’aparcament de la vall de Pineta cap a quarts d’onze. Un cop allí, ens canviem, exposem els aliments i complements, els repartim i cap amunt. Fet i fet, cada motxilla deu pesar de 10 a 13 quilos.

==> PULSA AQUI PER VEURE LES FOTOS DE LA SORTIDA <==


A l'aparcament de Pineta, el nostre punt de sortida i arribada


Etapa 1: (track de wikiloc)

Sortim de la Vall de Pineta per enfilar el llarg i costerut camí cap el balcó de Pineta. Però només començar uns turistes que ens veuen tan carregats s’interessen per les nostres intencions i els hi expliquem que pensem estar tres dies en ruta. Mentre anem caminant i xerrant amb ells ens adonem que ens hem desviat de la ruta i dissimuladament rectifiquem fugint cap a l’esquerra entre les herbes per redreçar el camí fins que el navegador ens dona l’ok. Anem seguint el track el qual ens fa agafar un corriol que s’enfila per el bosc al costat del riu. Ens estranya no haver vist cap cartell però continuem i al cap d’una bona estona (com una hora) veiem que mes amunt hi ha el camí amb una filera de gent la majoria de la qual va a veure la Cascada de Marboré amb la qual coincideix el nostre camí.  Després de la llarga pujada arribem al altiplà cap les 15h. i parem a dinar. Un cop refets una mica, continuem per terreny pedregós fins arribar a l’Ibón de Marboré (o Lago de Pineta). Aprofitem per carregar aigua i voregem el llac per la dreta fins situar-nos sota la bretxa de Tucarroya on hi ha la cabana/refugi, a la qual accedim amb una curta però dreta pujada. Arribats aquí, li demanem a una noia que ens faci unes fotos i quan anàvem a començar a baixar per l’altra banda, la noia que ens ha fet les fotos i ha arribat fins aquí per aquest costat, sembla que no te clar com baixar i ens demana si pot baixar amb nosaltres. Evidentment li diem que sí i la situem al mig del grup.  Es diu Priscil·la, nom curiós per nosaltres. Trobem neu al mig de la canal, la qual no cal trepitjar però la baixada es mig per terreny terrós, i mig per roca relliscosa per la banda esquerra, amb terreny inestable i blocs solts. Anem guiant a la noia aguantant-li els pals de tant en tant. Després d’una feixuga baixada arribem a un coll, on l’espera una amiga que no s’ha atrevit a pujar (no ens estranya!). Ens acomiadem d’elles i també per terreny amb molts blocs en dirigim cap a l’Hourquette d’Alans, que es el coll que permetrà saltar cap el refugi d’Espuguettes. Hem decidit que anirem buscant un lloc per fer el bivac. La pujada se’ns fa llarga ja que portem unes vuit hores en marxa però finalment hi arribem. Des del coll ja es veu el refugi i a mig camí es veuen uns prats força interessants per acampar aquesta nit. Baixem fins allí i veiem que hem encertat. Herba, terreny pla... ens hi quedem. Mentre sopem una mica, comencen a aparèixer ovelles que en miren encuriosides ja que aquest deu ser algun dels seus menjadors. Finalment però, perden l’interès per nosaltres i se’n van al prat del costat. El sol s’amaga, comença a fer una mica de vent i baixa una mica la temperatura. Sense gaires contemplacions ens fiquem ràpidament als sacs i a intentar dormir. Quan es van fent de nit, la visió es esplèndida sense cap contaminació lumínica. Es veuen milers d’estrelles i de tant en tant se li escapa alguna llàgrima a St.Llorenç... Espectacular !

Sota la cara Nord del Mont Perdut, a darrera el Cilindro de Marboré
 

Etapa 2 (track de wikiloc)

Ens aixequem cap a quarts de set del matí. Durant la matinada hi havia alguns núvols i es veia boira cap a Gavarnie però ara ha desaparegut. Ens preparem un cafè, que al estar calentet ens va prou bé, preparem les coses i ens dirigim cap a Espuguettes. Parem al refugi per fer unes fotos i continuem baixant per el camí de Gavarnie fins que hi ha un punt on agafem la bifurcació que porta a l’Hôtellerie du Cirque, al fons de la vall. El camí, molt bonic a partir d’aquí, s’endinsa al bosc i passa per la Cabane de Pailla, un xalet tipus refugi amb taules a fora que suposem que serviran de bar. Arribem al final del camí on s’ajunta amb el que ve de Gavarnie i on comencen a arribar turistes. Des d’aquí, l’espectacle es impressionant. Encara que a la primavera les cascades porten més aigua, ara encara en baixa una considerable quantitat. Parem per esmorzar una mica i continuem amunt, dirigint-nos ara cap a l’Échelle de Serradets. Es tracta d’un camí que s’enfila molt dret, amb trossos a l’inici on cal grimpar i que després segueix pujant fins un petit altiplà, ja a l’alçada de la cascada que tenim darrera. En aquest punt ja es veu el refugi de Sarradets, on a dreta i esquerra es veu una gran quantitat de gent: els de la dreta van o venen de l’aparcament del Port de Bouchard, i els de la esquerra pugen o baixen de la Bretxa de Roland. El refugi està obert i aprofitem per donar-nos el caprici de fer una cervesa!. Ens la prenem menjant una mica, abans d’encarar-nos de nou a la següent pujada, la Bretxa de Roland. Quan comencem a caminar de nou la majoria de gent ja torna. Arribem a la bretxa i fa vent, per lo que continuem cap a l’esquerra per el camí de Goriz sense aturar-nos. A destacar que per aquesta banda, tot i ser una ruta relativament transitada no hi ha cap indicació ni pintada, per lo que una vegada passem el Paso de los Sarrios (equipat amb cadenes) hi ha multitud de fites, lo qual fa que el camí sigui força perdedor tot i que intentem seguir el track ‘oficial’. Quan passem per sota de la Cova Casteret hi ha un pas una mica exposat sense cap assegurança. Després de molts caos de pedres i blocs, veiem davant el Pico Descargador, arrodonit i característic, on el camí tomba a l’esquerra i ja s’albira a la llunyania el refugi de Goriz però que encara està molt lluny. Avancem una estona més fins que trobem uns prats molt macos on ens dirigim, i quan estem molt a prop en Fredi veu a la dreta una balma amb empedrat frontal i s’hi acosta per veure si està bé per aixoplugar-nos en cas de mal temps. Decidim anar-hi, tot i que dins només s’hi instal·la en Quim. La resta en posem a l’exterior on hi ha una visió esplèndida del Mont Perdut i Marboré. Ja fa 10 hores i mitja que hem sortit i estem bastant rebentats però encara es aviat (son les 17h.). Mengem una mica i com que estem a l’ombra, en acabar ens desplacem uns metres fins on toca el sol on xerrem fins que baixa i fa una mica mes de fresca. Preparem el bivac i ens fiquem als sacs tot i que son només les 20h. i encara hi ha força llum. Des de la meva posició tinc el privilegi de veure davant el Mont Perdut. I quan es fa fosc, de nou el privilegi d’un cel estrellat esplèndid!

Últim tram de pujada a la bretxa de Roland
 

Etapa 3 (track de wikiloc)

Últim dia de travessa. Com que portem moltes hores al sac ens aixequem a les 6:15. Preparem cafè, pleguem sacs i tornem a posar-nos en marxa. En menys d’una hora ja estem a Goriz on es veu molt moviment i una munió de gent al voltant. Ens aturem per carregar aigua i veiem una cua immensa de gent per anar als lavabos! Ens alegrem de no haver tingut que allotjar-nos aquí... A partir d’aquest punt continuem el camí per el GR11 cap el Collado de Goriz. Ara, ens anem enfilant progressivament cap a la Punta de las Olas, fins que a una bifurcació deixem la pujada principal a l’esquerra i continuem flanquejant cap a la Faja de las Olas. En aquest tram ens trobem cadenes i algun cable. Tot plegat ho considerem bastant perillós en cas de pluja o que estigui mullat perquè la timba es impressionant. A lo lluny anem veient ja fa estona el Collado de Añisclo, però sembla que no avancem i no hi arribarem mai. Quan fer fi hem aconseguit baixar bastant i estem a nivell del coll, el GR torna a fer una petita pujada fins que finalment hi arribem. Des d’aquí, es veu perpendicularment molt i molt avall, el parador de Pineta. Descansem uns minuts i comencem a baixar. La primera part es una ziga-zaga per terreny terrós bastant desagradable, bastant mes avall va apareixent una mica d’herba amb terreny amb blocs i pedres per mig, i just abans d’entrar al bosc hi ha una font. Ens retrobem en aquest punt, recarreguem aigua i ens endinsem al bosc pensant que el camí serà millor, però de moment no es així. La baixada a partir d’ara es una continuació d’obstacles: desgrimpades, blocs, arrels... A mes, de quan en quan el camí s’allunya cap a la dreta i torna a pujar i baixar. Per fi, potser la última mitja hora de camí es torna mes normal: un camí agradable en mig del bosc en franca baixada fins que arribem al pla. Continuem cap a l’esquerra seguint el GR per recuperar tot el tram que ens hem anat desviant a la dreta i per fi, cap les 17h. arribem a la furgoneta, esgotats però contents i feliços! 

Collado de Añisclo, 1200 per sobre de Pineta
 

Resum

Volta espectacularment bonica, per terreny molt exigent que passa per paratges meravellosos, i tot i que la majoria de nosaltres havíem fet bastants d’aquests trams en diferents visites al massís, el fet d’encadenar-los amb aquestes condicions, sense refugis i amb tant de pes, li dona un valor molt especial per nosaltres. Evidentment, no anàvem a competir amb ningú, ni a batre cap rècord, però per nosaltres era un repte, que inclús sabent que seria dur, ho ha resultat més del que ens esperàvem.

Sortida realitzada per Frederic Callado, Jaume Gómez, Quim Prats i Jordi Fornés.

Remarcar, com ja hem dit en algun moment, que aquesta volta no està gens senyalitzada com a tal, i que hi ha trams bastants perdedors si no es coneix prèviament la zona, i que en cas de mal temps o boira, lo cosa es pot complicar bastant.

Postdata: ara ens assabentem que just fa quasi un any, es va tornar a batre el rècord de la prova. per part de l'Aritz Egea, i diu que li sembla que encara el pot rebaixar més. Increïble !!. Felicitats a l'Aritz, que juga en un altra lliga que la nostra 😃

Cervesa al Refugi de Pineta


Recorregut de les tres etapes vistes amb Google Earth




dijous, 5 d’agost de 2021

05-08-2021 Esperit Mohicà a Rúbies (Montsec)

Aquesta vegada ens desplacem al Montsec de Rúbies, on fins mig mati toca l'ombra a les parets. Vaig amb el Josep Coll que ja ha fet totes les vies, algunes d'elles varies vegades. Li dic que triï ell la via i escull de Esperit Mohicà, oberta per l'incansable (i que segueixi!) Joan Vidal. Em diu que li va agradar força i a mi ja m'està bé, perquè n'he fet poques en aquesta zona.

Pugem per la pista de l'Hostal Roig. Desprès del primer tram que està com sempre, veiem que l'han arreglat. Deu d'haver passat una màquina i pràcticament no hi han pedres, però això sí, hi han uns guals força pronunciats que fam que fins i tot anant poc a poc amb el tot terreny, fan que toquem a terra algunes vegades. Es aconsellable (com abans) que en lloc de fer la última baixada, deixem el vehicle a la dreta (ara està ampliat i hi ha força espai). Nosaltres vam decidir baixar com altres vegades amb el meu X-Trail, però aquesta vegada al tornar, com que la terra estava tova, el cotxe em va patinar i vaig tenir que deixar caure el cotxe i pujar a tot gas amb el 4 x 4 posat per no quedar-me a mitja pujada (quasi la liem i ens tenen que venir a treure!...)

Anant al tema que ens interessa, bona via de cinc llargs que comença a l'esquerra de la majoria de les vies clàssiques (veure esquema a la ressenya). Hi ha algun tram amb pedra a controlar, però en general està bastant sanejada. Està bastant ben assegurada, encara que no està de mes portar un joc de friends i tascons variats. El primer llarg es el mes senzill, el segon el mes mantingut, el tercer un bonic flanqueig, el quart bastant variat, i l'últim té un pas d'arrencada difícil i la resta es fa bé. 

S'arriba a l'esplanada on acaben totes les vies. La tornada molt còmoda seguint un marcat corriol que en 5' ens portarà al punt per on baixat i en un quart d'hora més tornarem al cotxe si l'hem aparcat dalt.

FOTOS DE L'ASCENSIÓ


En Josep a l'inici del flanqueig del tercer llarg


Aquesta es la ressenya amb la que hem anat. Al meu parer es bastant fidedigna amb lo que hem trobat



Ascensió realitzada per Josep Coll i Jordi Fornés

Fins la propera, salut i roca i CADE triomfa!!



dimecres, 28 de juliol de 2021

27/07/2021 Sopeira-Paret de la Presa via Minha Terra Galega + sortida Luichy

Tal com havíem quedat, aprox. a les 8:45 del matí ens trobem a l'entrada de Sopeira amb el Joan Marí. L'Esteve, el Wifi (*) i jo, ja havíem quedat un parell d'hores abans a l'entrada del poble del Bruc.

Un cop fetes les salutacions, baixem fins un parking que hi ha a l'esquerra uns 100 mts. abans d'arribar al final de la carretera. Mentre decidim i preparem el material (unes setze cintes) aprofitem per fer un mos. Quan ho tenim tot llest ens dirigim cap a peu de paret. Veiem que hi ha un cotxe aparcat. Ens proposàvem anar a fer la via Lolita la Flamenca perquè no l'hem fet cap dels tres, però quan ens anem apropant veiem que precisament hi ha una cordada preparant-se al peu d'aquesta via. A l'inici, decidim que anirem darrera seu, però mentre ens anem equipant i al cap d'una estona d'observar les seves maniobres i sense voler donar-nos-les de res, ens dona la sensació de que van una mica lents. A aquesta via li tocarà el sol dins de poc, per lo que finalment decidim anar a la idea original que va proposar l'Esteve fa uns dies: la Minha Terra Galega, a la qual no li toca el sol fins a la tarda, almenys a la part de baix que es la mes dura.

Dit i fet. Com que està pràcticament al costat el desplaçament es mínim. Ens hi fiquem i anem pujant mentre el Wifi es quedarà 'vigilant' les motxilles. Començo jo, el Joan fa la segona, l'Esteve la tercera i quarta, jo la cinquena i l'Esteve la sisena. Al arribar a la feixa dubtem un moment si fer la tirada afegida per el Luichy, que comença uns metres a l'esquerra i té molt bona pinta, o anar a fer la Nord tot baixant. Finalment decidim que farem el llarg addicional per no dir que ho deixem aquí, però ara ja comença a apretar el sol i fa ganes de cervesa. Ho fem així i l'hem encertat, perquè aquest últim llarg es molt maco!


Ressenyes extretes de Lo Gall i Luichy

El meu resum: via molt maca i complerta, amb un tram al quart llarg que si es vol fer en lliure, es bastant mes difícil que la resta, però que es pot resoldre amb alguns passos d'A0-A1. I tal com he dit, destacar el llarg afegit damunt de la feixa d'uns 55 mts, molt maco. Si es fa, hi ha un rappel a la mateixa reunió que ens torna a deixar a la feixa.

Al acabar, baixem per el túnel i per l'espectacular camí que ens torna al peu de la presa, que si estes arreglat seria una atracció turística on ens ve a rebre el Wifi tot content (quina paciència que té el pobre gos!). Fem una aturada flash per remullar-nos al riu, i ens dirigim uns 8 kms. cap el sud, on hi ha una benzinera i uns restaurants. Com que un d'ells està obert, fem la cervesa amb un plat combinat a la terrassa que ens senti de meravella...! Com sempre amb els cafès, parlem de com ha anat el dia, de plans, de futures sortides i desitjos...

Ja s'ha acabat... ara ens toca el comiat i cadascú cap a casa: en Joan cap Esterri, nosaltres al Bruc per fer el canvi on he deixat el cotxe i cap a casa. 

Salut i roca i FORÇA CADE!!

FOTOS DE LA SORTIDA


(*) Aquest el el Wifi

dijous, 22 de juliol de 2021

20 de juliol de 2021. Via Núria a les Moles de Sant Honorat

Des de l'anterior fase de la pandèmia de Covid-19 que per una cosa o un altra no coincidíem amb el Quim, el Felip i el Fredi. Intentant combinar una sortida que ens permetés anar als uns anar a escalar i als altres fer una excursió, proposo anar a Sant Honorat a l'Alt Urgell. 

Quedem a les 7h al centre comercial de Sant Cugat i sortim d'allí. Anem a l'hostal de Can Boix, prop de Peramola i allí deixem al Felip i en Fredi, que aniran a fer una excursió per la zona. El Quim i jo continuem amb el cotxe fins l'ermita de Castell-llebre, on aparquem. Hem decidit anar a la via Núria, que el Quim ja va fer amb el Felip en l'època en que jo encara estava en actiu laboralment i no vaig poder anar-hi. Sempre m'havia fixat en la estètica de l'esperó per on transcorre la via i encara que la roca d'aquesta zona es qüestionable, fa temps que tenia ganes d'anar-hi.

Aprofitant que el Quim ja havia fet el camí i els acurats consells del Felip, fem l'aproximació en una hora mes o menys (croquis aproximació amb wikiloc). Així i tot, quan estàs sota la paret i dins el bosc, es perd la perspectiva i es fàcil liar-se una mica abans de trobar el peu de via.

Comencem cap les 10.30h. Arrenco jo, perquè l'altra vegada havia fet el Quim el primer llarg i així variarà. Fem els dos primers llargs, verticals i laboriosos però amb assegurances molt correctes amb una hora i mitja aproximadament. Després, la via es va tombant sensiblement amb algun ressalt de tant en tant. Quan estem a la tercera reunió rebem la trucada d'en Felip i diu que ja estan fent cerveses a l'hostal... Quina enveja amb la calor que fa aquí!. Pensàvem que no ens tocaria el sol tanta estona, però finalment el tindrem damunt tota la via. Son les 12 i mitja. El Quim agafa totes les cintes i decidim que vagi fent fins que se l'hi acabin. Acaba fent dos llargs més i s'atura a la cinquena reunió perquè les cordes ja l'hi fan molt frec. Faig l'últim llarg i a les 13h. ja som al cim.

Pleguem cordes, ens canviem el calçat i repartim el material sota uns arbres per evitar la forta calor. Un cop fet, comencem a baixar ràpidament, entre altres motius perquè la pista de baixada es molt dreta i si intentes frenar, probablement vagis per terra. Arribem al cotxe a tres quarts de dues amb una suada considerable. Ens canviem i recollim als companys que ens esperen a Can Boix. Dubtem si anar a menjar (i beure) a Peramola però finalment decidim anar a Can Valls que està a la mateixa C-14 abans de Ponts, perquè ja ens agafa en camí de tornada. Mentre dinem (i bevem...) tant uns com altres ens expliquem les peripècies del dia i en acabat tornem tranquil·lament cap el punt de trobada a St. Cugat.

El meu resum és: la via mol maca i ben assegurada per un esperó lògic i molt trobat (bona feina d'en Guillem i cia.), roca en general bastant bona, passos molt estètics a la part de baix i arribada al cim amb un paisatge en tot moment espectacular (per mi, uns dels entorns més bonics de Catalunya). Dia molt bó, una mica calorós però estem a juliol !... i en companyia dels amics. Que mes es pot demanar?

Salut i roca! (CADE & CEBA triomfa!)

I si us ve de gust veure alguna foto AQUI les teniu.



Ressenya dels Escalatroncs


dijous, 15 de juliol de 2021

15/07/2021 Àngel Borràs a Malanyeu


Quedem el dijous amb en Josep Solé. Sembla que encara que farà sol, la temperatura es mantindrà per sota de lo normal per l'època, així que tot buscant vies que no haguem fet ni l'un ni l'altre, cosa bastant difícil,  i com que a més no puc tornar molt tard, decidim anar a Malanyeu ja que el viatge es relativament ràpid i l'aproximació també.
Quedem a Monistrol, parem a fer un mos a la Colònia Rosal i arribem a l'aparcament de Malanyeu. No hi ha ningú, només al cap d'una estona apareixen uns francesos que va a caminar. Temperatura perfecta, sol radiant i verd per tot arreu. A les 10:15 comencem a escalar.
La ressenya adjunta es bastant correcta. El primer llarg es de tràmit per arribar a una rapissa. El segon (el més difícil) el passem forçant el lliure fins on podem (V+, 6A) i  amb alguns passos d'A0 (el cos no dona per tant...). El tercer i quart, molt macos i amb bona roca. Es poden reforçar amb algun friend però així i tot estan ben assegurats. Al cinquè la roca ja es una mica mes dolenta. Es passa per sobre d'una gran savina seca fins la rapissa comuna amb la placa de la via dels Senzills. En aquest punt l'últim llarg se'n va cap a l'esquerra després d'aprofitar les dues assegurances de l'altra via. Fins agafar el tercer parabolt al meu parer li faltaria una peça, perquè tot i que no es molt difícil, una caiguda portaria a una cornisa... Faig la reunió a uns arbres perquè mes amunt sembla que s'acaba i no es veu res. Penso que he fet bé fent-ho així.
Al acabar remuntem fins l'aresta i anem cap a la dreta a trobar el rapel de la via dels Senzills. Està una mica amagat al final del diedre evident on acaba aquesta via. Fem el rapel fins la quarta reunió de la nostra via però al recuperar, quan cau el final de la corda, s'enganxa amb la savina seca i m'obliga a tornar a pujar per desenredar un nus impossible de desfer estirant. Paso la corda per la savina i em despenjo fins la reunió. Des d'aqui, amb un sòl rapel de 55 mts. ja s'arriba a terra.
En resum, via maca, bona roca (en general), dia excel·lent i millor companyia.
Tornem al cotxe i parem a menjar una mica de nou a Can Rosal (son les 15:30 !)

Apa, cap a casa i fins la propera. Salud i roca (CADE triomfa!) i GEDE també 😄


Enllaç a algunes fotos meves. Es Josep no en fa, diu que la seva religió li ho impedeix 😂


dijous, 8 de juliol de 2021

8 de juliol de 2021- Vía Óptima al Gorro Frigi

Aprofitant que el Joan Marí ('Banana' per els amics i coneguts) tenia que baixar a Barcelona, hem quedat per anar a escalar una mica i fer una matinal a Montserrat. Tot i que la previsió no era molt bona, finalment hem quedat igualment a Monistrol, a la plaça de la Font Gran per esmorzar. Per cert, per a qui li pugui interessar, el bar La Roca (de tota la vida) obre a partir de les 8:30 i com que he arribat abans de les 8h, tot buscant hem trobat un bar que es diu Pizzeria El Punt (al carrer St. Pere a uns 100 mts. de la plaça)  que obre a les 8h.

Vaig escollir una via a l'ombra perquè com que som a l'estiu se suposa que farà calor. Doncs resulta que aquesta matinada ha plogut a Montserrat i fa bona temperatura però no calor com s'esperava.

A petició del Joan, pugem pel camí de Sant Miquel cap a Sant Joan, perquè fa temps que no ve a Montserrat i té ganes de contemplar la zona oposada. Anem pujant mentre ens posem al corrent de les novetats, ja que fa temps que no coincidíem. Fet i fet, comencem a escalar a tres quarts d'onze i acabem cap a les 13:30. Hem estat 1:40 aproximadament.

La via, de 4 llargs i 170 mts. està molt ben assegurada (marca Guillem Arias 😉), amb lo que molts peces ens les saltem. La roca es en general molt bona tot i que el tercer llarg te un tros aparentment descompost, però on les pedres son bastant més sòlides de lo que sembla. No ens hem trobat ningú en aquest pany de paret, quan en cap de setmana i aquesta època, sòl estar ple (es lo que té de bo sortir entre setmana...)

Al agafar les cordes m'he confós i una d'elles era de 50 mts. A l'hora de baixar, tenia previst fer un sol rapel de 60 mts. com altres vegades i que apurant una mica et deixa ja a la canal de baixada, però per lo comentat, al no arribar les cordes hem decidit baixar amb dos rapels de 30 mts. per el descens clàssic amb una petita desgrimpada final fins el flanqueig que deixa al coll.

En resum, via agradable i refrescant (mai millor dit...), amb un company de tota la vida. Perfecte!

CADE triomfa! (el vell crit de guerra)

Salut i fins la propera

Si us interessa veure alguna FOTO aquí les trobareu

M'han passat aquesta ressenya, però sincerament no sé de qui és 😦


dissabte, 3 de juliol de 2021

Coma de l'Orri, Piràmide de la Canal de l'Aigua, via Escaladors Asimptomàtics




Piràmide de la Canal de l'Aigua

En Josep Coll em proposa anar el dissabte a aquesta via, una zona desconeguda per mi a nivell d'escalada, i per la qual sento curiositat. Ell ja va fer una via que va al costat de la nostra, la Bio-Desagradable, i diu que l'entorn es meravellós. La orientació de la paret es nord o nord-est.

Quedem doncs a les 6:30 al punt de trobada, en aquest cas a la SATI de la Garriga. A voltants de les 8h, quan arribem a l'aparcament situat uns revolts abans d'arribar a l'estació d'esquí de Vallter, tenim feina per aparcar, doncs ja hi han uns 10 o 12 cotxes i el posem a l'últim forat legal que trobem. Darrera nostre no paren de pujar cotxes que van cap a l'estació. Es nota que és dissabte i la fal·lera de la gent per sortir.

Fem un mos ràpid mentre preparem el material i el repartim (16 cintes + aliens i friends variats) i prenem el camí de pujada. En Josep porta el track que va gravar a la baixada quan va fer la via Bio-Desagradable, doncs segons explica, a la pujada van tenir problemes perquè van agafar directament una tartera que els hi va resultar molt feixuga, i com que a la tornada van veure que era millor flanquejar primer per evitar gran part de la tartera, així ho van fer i van aprofitar per gravar el track. 

Comencem a pujar doncs seguint el track a la inversa, i al cap d'un moment ens trobem una parella de Sant Pere de Castellet, la Sara i el Xevi que ens diuen que van a la Bio-Desagradable. Compartim el camí amb ells mentre anem explicant batalletes. Son una parella molt agradable i tot xerrant es fa el camí mes curt (quasi una hora i mitja). Anem pujant per la fantàstica vall i la piràmide no apareix fins quasi al final, ja que queda una mica amagada a l'esquerra. Des de sota veiem un parell de cordades enfilades a la paret, que per sort no estan a la nostra via. S'ha d'anar en compte, ja que hi ha molta pedra solta i es fàcil tirar-ne sense voler amb les cordes. Finalment, al arribar a peu de la paret, com que les nostres vies queden separades una cinquantena de metres, ens separem i cadascú ens preparem per la nostra. Els tindrem a la nostra esquerra.

La via, en la meva opinió, en alguns punts es una mica rebuscada per tal d'anar a buscar la dificultat, però així i tot està molt ben trobada i té passos molt bonics, estètics i interessants. Està bastant ben assegurada amb parabolts i es senzilla de reforçar amb flotants. L'únic problema el trobem al cinquè llarg, que tot i que es molt maco i vertical, travessa una zona de enormes blocs aparentment inestables i que em fan molt respecte. Els passo procurant 'levitar' per no fer-los caure. Potser no estan tan malament com em sembla, però després el Josep també em corrobora que li han semblat bastant precaris.

La via consta de sis llargs, amb trams força verticals i en general amb bona roca. Les parts més ombrívoles tenen líquens, per lo que si ha plogut fa poc s'ha de tenir en compte. 

Quan acabem la via  veiem que s'ha posat molt núvol i està baixant la boira. La idea inicial, era seguir per les crestes fins el final i baixar per les pendents de l'esquerra, però tal com veiem el temps decidim baixar per els rapels, que són les reunions de la via Bio-Desagradable. Aquests, estan tots equipats amb anelles, excepte un on es baixa d'un arbre amb bagues i un maillón. Els rapels son bastant feixucs degut a la poca inclinació del terreny i l'abundància de branques i matolls, que fa que s'enganxin constantment les cordes. Una hora i mitja mes tard, tornem a ser a terra (ja no hi ha ningú), arreglem el material i tornem cap al cotxe. Calculem que hem estat una mica més de quatre hores per fer la via i quasi una hora i mitja més per fer els rapels per lo explicat abans. Al cotxe, arribem sobre les 17h. i enfilem la tornada, parant a Ripoll a fer una cervesa per celebrar-ho.

Fins la següent, salut i roca!

enllaç a les FOTOS



divendres, 25 de juny de 2021

Senda dels Àngels a la Portella Gran

 

  
Ressenya dels Escalatroncs

Després de temps sense escalar junts, quedem amb en Josep Solé i l'engresco per anar a aquesta via, que està a l'ombra, per la que he passat mil vegades per sota, i que per una cosa o per un altra mai m'ha coincidit per anar a fer-la. Ell em diu que ja la va fer fa temps (ho ha fet quasi tot!!) i per això no l'importa repetir-la. Encara sota els efectes de Sant Joan, jo em deixo la càmera de fotos al cotxe, i per altra banda el Josep mai en porta (de vegades em diu que em cobrarà drets d'imatge si n'hi faig alguna 😂...) total, que les poques fotos que he penjat les he fet amb el mòbil, perquè com que no el tinc preparat, no m'atreveixo a treure'l a mitja via.

Via: el primer llarg molt vertical, amb alguns passos d'A0 i sortides en lliure obligades. Abans d'entrar a la reunió fem 3 passos d'estreps. A l'inici del llarg falta un parabolt (només hi ha el casquet), que posem i recuperem d'un que portem de fortuna. 
Als dos llargs següents la roca es mes adherent i amb ambient. 
I l'últim, es l'aresta que coincideix amb la Lapònia.

Per mi, via interessant i relativament ben assegurada. Encara que ja estem a l'estiu, a la canal quasi sempre fa una mica de vent, i tot i que no hem passat fred, es pot dir que no hem tingut gens de calor.

Per baixar segueix havent-hi un maillón d'un espit, reforçat amb una baga d'una savina... Aguanta, però fa una mica de respecte 😬. Amb un sol rapel de 60 mts. arribem a terra

Les quatre fotos que vaig fer són aquí (si les heu de mirar expressament, potser no val la pena... 😂)

Salut i roca!

dilluns, 14 de juny de 2021

Dent d'en Rosell - La Tardor de Nebjeperura

Ens hem decidit a anar a aquesta via que ja fa molt temps que la teníem a la llista de desitjos, com una de les ultimes opcions per fer una via al sol on no ens fregim del tot, abans que comenci de ple la temporada d'estiu.

I ho hem encertat, perquè tot i que fa un dia esplèndid de sol i sense núvols (de moment) la temperatura en aquestes contrades es més que suportable. 

L'aproximació comença baixant i tot i que jo ja he estat aquí varies vegades, ens perdem lleugerament, anat a parar mes a la dreta d'on hi ha el collet per on s'ha de creuar, i ens obliga a fer un llarg flanqueig per enmig d'herbes i tarteres per recuperar la posició. A més a més l'herba està molt mullada (deu haver plogut fa poc) i ens fa relliscar moltes vegades... 

Quan per fi arribem al peu de la paret dubtem una mica però finalment al veure la foto del Jose Walero (sota), ja no hi han dubtes, doncs el diedre inicial es molt evident:

Extret del blog Roca Calenta

Entre una cosa i l'altre ja son les 11h. quan comencem. La via té en general la roca excel·lent amb algun tram amb molsa però que no molesta excessivament. Nosaltres trobem algun tram una mica humit per lo esmentat abans, però tampoc ens representa cap impediment en especial.  

Les dues primeres tirades son força llargues (ull al frec de les cordes) per lo que és molt recomanable posar cintes llargues i fer algun trams amb doble corda. I si anem amb motxilla, en alguns punt d'aquestes tirades potser ens molestarà una mica, en canvi a la resta de tirades al ser mes obertes, ja no. La via es bastant atlètica i no hi ha cap llarg regalat, però això sí, està ben assegurada i els trams on no ho estan tant, es poden reforçar amb material flotant sense dificultat. Nosaltres hem portat un joc de friends i un altre de tascons, encara que aquests últims es poden evitar si fem servir friends petits. 

Entre una cosa i l'altra haurem estat una mica menys de quatre hores a la paret, però quan estem fent l'últim llarg, hem començat a escoltar trons i veiem uns núvols amenaçadors que venen del nord i es van apropant. El Balandrau i voltants es comencen a tapar, ai, ai... Recollim el material sense aturar-nos gaire i comencem a pujar amb por de que es lii una grossa. Al final, cauen gotes molt grosses però amb poca continuïtat durant alguns diversos períodes de la pujada. Total: mes soroll que aigua, ens hem lliurat. Arribats al cotxe desfem la  llarga pista de Fontalba i ens aturem a un bar que veiem obert a Queralbs on ens ofereixen entrepans freds, però amb l'hora que és, encara gràcies que ens atenen... Al acabar tornem al cotxe i només pujar, ara sí, cau un xàfec curt però intens, que es el que ens temíem que ens podia haver pillat al sortir de la via que en hagués deixat com a peixos. Menys mal ...!

Resum: Coincidim amb el Quim en que la via es molt maca i ben trobada, amb trams molt variats (plaques, diedres...) i sempre mantenint la verticalitat i l'ambient d'alta muntanya, amb un paisatge meravellós. I la tranquil·litat absoluta, només trencada de quan en quan per el xiulet del cremallera que passa bastant mes avall que li dona ambient.

Aquí sota hi ha la ressenya amb la que hem anat a la via. I si algú te interès en veure alguna foto de la sortida, AQUI les trobareu. Ascensió feta per Quim Prats i Jordi Fornés.

Salut i roca!




Ressenya de Luichy

NOTA: sempre m'havia cridat l'atenció el nom de la via i investigant per Google he trobat que la cosa ve d'aquí. Imagino que algú dels que va obrir la via devia d'estudiar egiptologia o similar... 😉 

dilluns, 7 de juny de 2021

Via Moai al Serrat de la Corona

Després de tres setmanes sense sortir a escalar, quedem amb el Jordi per aquest dilluns.

Un cop remenades diferents alternatives decidim anar al Serrat de la Corona, una zona nova per nosaltres, i que fa temps el Jordi va veure una ressenya en principi interesant i assequible per el grau.

Arribats a Àger anem a buscar la pista que porta a Montrebei, passem per davant de la paret tot buscant el pàrquing que indica el llibre. No el trobem i tornem enrere, aparcarem a un replà al costat de la pista i enfront de la part de la paret per on va la via.

Mentre esmorzem decidim que seguirem caminant per la pista per començar la aproximació en el punt mes baix (on podríem haver deixat el cotxe) i des de aquest punt remuntar pel mig del bosc fins el peu de via on trobarem una fletxa picada.

Fent cas a la ressenya hem agafat un munt de friends fins al cam. del 4 i repetits, fins hi tot un martell amb dos pitons plans, que haurem tret a passejar, dons al final (segons la nostra opinió) es suficient amb un joc de friends fins el nº 4 de camelot.

La via consta de cinc llargs pràcticament des equipats on només trobarem alguna baga i un parell de pitons a la última tirada.

La via no s’ha fet gaire i cal anar amb compte amb la roca i llegir correctament el traçat, dons en cas contrari ens podem endur algun ensurt.

A la baixada (tot i saber que teníem que baixar per la segona canal) ens hem aventurat per la primera (nosaltres som així) amb el resultat de tenir que fer un ràpel d’una alzina per arribar a la base de la paret.

Després desfer el camí de pujada fins al cotxe i a recuperar forces i hidratar-se al bar d’Àger.

Fotos del dia



Salut i muntanya

dimecres, 2 de juny de 2021

Roc de Rombau - via Atacs Iroquesos


Aquest dimecres tornem a coincidir amb en Josep Coll, Pere Ibarz i Pep Bellmunt per anar a la zona d'Oliana. La via triada es una oberta recentment per en Joan Vidal (l'indi) un gran aperturista de vies d'una gran bellesa i ben assegurades.

Quedem al Esclat de Collbató, anem a recollir al Pere que s'ha quedat sense cotxe i enfilem cap a Oliana. Un cop passat el poble ens desviem cap a Peramola tot creuant la carretera. Continuem per aquets i quan a la dreta trobem el cartell per anar a l'hostal de Can Boix, l'agafem. Just abans d'entrar a l'hostal surt una pista a ma dreta amb trossos una mica dolents però transitable. Continuem per la pista fins passar per sota de la zona esportiva (es distingeix per un desplom important) i al cap de poc a ma dreta trobarem un petit aparcament per un o dos cotxes.  

Mentre triem el material a portar (només fan falta unes 17-18 cintes i un estrep) i decidim quines cordades farem, en Pep se'n adona que s'ha deixat el casc! Buf... Tal com es la pedra d'aquesta zona, no es recomanable anar sense, per lo que pren la decisió que creiem mes encertada que es quedar-se. El Pere es vol solidaritzar amb el Pep i quedar-se amb ell però finalment el convenç perquè vingui amb nosaltres i acabem fen una cordada de tres.

Aproximació: seguint la pista uns metres mes amunt hi ha una fita a ma esquerra que s'enfila cap el bosc. Si anem seguint les fites sense deixar-les (no com nosaltres...) veurem que van per sota de la paret que ens queda a ma dreta i després de donar la volta a l'esperó arribarem a un punt on hi ha una fletxa pintada a la pedra i un arbust amb unes banyes probablement de cabra a sobre, i una mica a la dreta veurem que comencen els parabolts. Una mitja hora d'aproximació.

La via consta de 7 llargs, tots d'uns 30 mts., excepte el primer que te uns 40 mts. A pesar de l'aspecte inicial de la roca, la veritat es que la via està bastant sanejada (excepte el cinquè que es terrós) i molt ben assegurada per poder forçar dins de les possibilitats de cadascú.

No detallo els llargs per no fer 'spoiler' de la via. Deixo la ressenya original a sota i que cadascú que la faci jutgi. 

Finalment jo faig els dos primers llargs, el Pere el dos següents i el Josep acabarà fent el tres últims.

Després de fer la via considerem que es força maca, molt ben aconseguida i excepte algun tram concret, per exemple la cinquena tirada, la resta es força bona. Les assegurances son parabolts, alguna baga en perfecte estat i de bon diàmetre i un parell de pitons testimonials.

Amb una dificultat màxima de V+ i A0 o A1, cadascú pot forçar fins on pugui, ja que com hem dit la via està molt ben assegurada. El mestre Josep, excepte l'esmentat cinquè  llarg on decidim passat tots de puntetes amb A0, aconsegueix passar pràcticament tots els passos sense tocar. 

Aquí hi ha l'enllaç per si voleu veure FOTOS



dimecres, 19 de maig de 2021

Magical Mystery Tour (Roca de Sant Martí) + Territori Dakota (Roca de Sant Cugat)

Josep Coll, Jordi Fornés, Pere Lluis Ibars i Pep Bellmunt

Després de posar-me en contacte amb els companys del CADE Esteve Margenats i Josep Coll, el dilluns m'apropo a Vallirana al sector de La Cascada, on van freqüentment a fer esportiva. Intento fer dignament alguna de les vies amb la corda per dalt i aprofitant l'avinentesa, el Josep em proposa anar a la zona de la Plantació a Montserrat el proper dimecres, on ha quedat amb dos companys.
Doncs dit i fet, el dimecres quedem al centre comercial de Collbató on apareixen en Pere Lluis Ibars que viu aquí, en Josep Coll i el Pep Bellmunt que venen en un cotxe i jo que arribo amb el meu. Fetes les presentacions (no coneixia al Pere ni al Pep) ens apropem amb el cotxe fins una hípica a la part de dalt del poble i d'allí comencem el camí del Clot de la Mónica i després per la canal dels Llorers.

Deixem les motxilles grosses amagades una mica abans de la bifurcació on es deixa la canal principal dels Llorers i continuem amb el material fins el peu de la Roca de Sant Martí. Fa un dia fresc i bastant ventós per lo que la sensació de fred s'accentua bastant.
  
Ens encordem el Josep Coll i jo i em  proposa començar. Cap problema, sempre m'agrada començar però generalment ho fem a sorts o el que acaba un dia, el company comença la següent la propera via. Ens posem d'acord en com avisem al arribar a la reunió si no ens sentim, ja que cada cordada té els seus propis mètodes, cadascun dels quals es vàlid però que no sempre coincideixen.

Aquesta primera via es dels germans Masó, la qual cosa es garantia de que està ben assegurada, per lo que en general quasi sempre et permet provar els passos mes delicats amb garantia de no fer-se mal si no surt bé, o de ajudar-te en cas de no passar net.

Començo la via, un llarg d'uns 40 mts. de II, IV amb roca discreta. La reunió es fa en uns arbres.

El segon llarg comença amb un parell de passos d'artificial i després es continua per l'aresta que s'ajeu (A1, IV+, III, II) 45 mts.

Al tercer llarg s'ha d'anar a buscar un bolt uns 15 mts. mes amunt i flanquejar cap a la dreta per evitar una panxa, pujar recte per anar a buscar les peces a l'esquerra per sobre de la panxa. Aquí comença un tram vertical, amb roca excel·lent fins que l'aresta s'ajeu de nou. Faig la reunió en uns arbres per no anar massa mes lluny. IV, V, V+ (potser un pas de VIa), V. 35 mts.

Fem canvi de reunió per posar-nos al peu de l'últim bastió de la Roca de Sant Marti. Continua en Josep. Aquí la via flanqueja en diagonal cap a la dreta ben assegurat i bona roca fins arribar a l'esperó on hi han els passos més difícils del llarg per entrar a la reunió on trobarem dos spits. Tirada en conjunt molt maca. IV+, V, V+. 35 mts.

Els dos últims llargs els faig de cop. Començo seguint el diedre on estem i sortint a la placa fins el diedre de damunt on quan es redreça hi ha una peça. A partir d'aqui la roca va empitjorant fins arribar al cim. S'ha d'anar en compte de no tirar pedres.

Al cap de poca estona arriben en Pere Lluis i en Pep. Com que hem estat unes 2h30 decidim continuar cap a la Roca de Sant Cugat que tenim davant i anar a fer la Territori Dakota. Desgrimpem, doncs fins el coll amb la cara sud de la Roca de Sant Cugat.


Ens plantem al peu de la Territori Dakota, a la cara oest de la Roca de Sant Cugat. El sol encara està amagat i fa bastant aire.

Com que el Josep ja ha fet aquesta via, em proposa començar a mi. Accepto, som-hi!

Primer llarg. Placa amb roca molt bona i compacta menys l'arribada a la reunió però que no ens afecta. Molt ben assegurada amb bolts. 35 mts, III, IV, IV+, V

Segon llarg. Segueix la fissura que tenim davant, bona i vertical. El Josep posa un friend mitja i després va trobant claus i bolts. Tirada excepcional. 30 mts. V+ a l'inici i al sortir de la fissura, després V.

El tercer i últim llarg va fins sota un petit sostre. Un cop aquí xapem un bolt i podem pujar directament (VIa) o baixar lleugerament i flanquejar a l'esquerra per sortir a l'aresta (V).

Un cop al cim, esperem l'altra cordada, ens fem la foto de grup i ens dirigim al rapel. A continuació la incomoda baixada flanquejant i pujant cap a l'esquerra primer i baixant per la canal de l'esquerra amb bastantes pedres soltes. Un cop a peu de via, desfem el camí i cap a les 16h estem als cotxes.

Ens acomiadem amb intenció de tornar a quedar mes endavant. Potser a Collegats?. Seguim en contacte!

Maca sortida, fantàstics companys i ara cap a casa. Salut i roca!

ENLLAÇ A LES FOTOS (barrejades)





Arxiu del blog