dimarts, 28 de desembre del 2021

Via Vertical a La Falconera (Garraf) - 28 de desembre de 2021

Aprofitant aquests dies bons i abans que comencin les restriccions per nidificació (16 de gener), torno a Garraf, aquesta vegada amb en Joan Marí (Banana) per fer la via Vertical. Ja la tenia en ment fa bastant temps i com que a ell també li agrada molt el mar, doncs dit i fet. 

Dia assolellat però amb molt de vent. Al acabar, cervesa a la plaça de Garraf city... amb 22º de temperatura!

LINK a l'album de FOTOS

Primera reunió. Sota, el mar, força mogut

Fantàstica placa al cinquè llarg (pertany a la via Brazo de Hierro)

Acabada la via, foto-cim preparant el primer rapel 


dilluns, 20 de desembre del 2021

Via Miramar a La Falconera (Garraf) - 20 desembre 2021

Avui, matinal a la via Miramar a La Falconera. Dia esplèndid i temperatura fantàstica per escalar. El segon llarg es realment preciós tal com diu la ressenya del Luichy! 

Via feta amb en Josep Solé (un màquina!)

LINK A LES FOTOS




dimecres, 15 de desembre del 2021

Via del Coronaindi a la Valldàn, 15-12-2021

Al cinquè llarg

=======================================================================

Després d'entrar a la espessa boira que ens ha acompanyat més de mig viatge, ens aturem a Oliana per esmorzar i després continuem fins el càmping de la Valldàn. Teníem dubtes de si anar aquí o cap a la Mora Comdal. Finalment però, triem la primera opció i escollim la via Coronaindi que en Joan Vidal (l'Indi) va obrir l'any passat en plena pandèmia. 

Sortim d'Oliana i quasi fins arribar a l'aparcament no comença a veure's el sol. Pel camí, les herbes estan gelades i la temperatura exterior es de -2,5º. Tot i així, ens canviem ràpid i la nítida visió de la paret ens dona ànims. Fins no fa gaire, en Josep no he veia gens clar (mai millor dit)...

Ens dirigim cap a la paret seguint les indicacions de la ressenya i en uns tres quarts d'hora ens plantem a peu de via, després d'anar trobant rastres ossis de l'oberturista. Quan anem a començar, trobem que ja no fa tant fred, potser per la intensa pujada i en quedem només amb la samarreta i guardem la resta de la roba a les motxilles. 

Tot a punt per començar!

Cap a tres quarts d'onze ens hi posem. Començo jo, perquè al Josep li fa mal un colze i així em tocarà a mi el tercer llarg que es el que té un tram d'artificial força dret i passos llargs, amb alguna sortida obligada entre mig. La via te set llargs, d'uns 25 mts. cadascun d'ells. Millor no encadenar-los per evitar la caiguda de pedres que es puguin desprendre i per tal d'evitar el fregament de les cordes. Alternant els llargs finalment acabem cap a les dues i mitja, es dir, hem estat unes 3 hores i tres quarts. La temperatura, ideal. 

La via en general es de roca molt acceptable, amb algun curt tram uns mica terrós, però sempre ben assegurada. La trobem molt estètica i vertical, amb passos força macos i que deixen apurar fins on cadascú pugui, amb un màxim obligat entre V+, 6a (o A0) i trams obligats d'A1.

En acabar, reposem una mica al cim fent fotos, i a continuació anem a buscar els rapels tot seguint l'aresta en direcció nord (la timba a la dreta). Al collet trobarem una petita fita i un rapel de 30 metres que es millor fer amb una sola corda de 60 mts. per tal d'estalviar-nos problemes al recuperar-la, fins una lleixa just al final de la corda. En aquest punt agafarem un petit corriol deixant la paret a l'esquerra i al poc metres trobarem dues anelles una mica altes (costen de veure) per fer un altre rapel de 20 mts. i arribar així a terra. Per tornar, baixarem fen ziga-zagues mes o menys recte amb lleugera tendència a la dreta i després de passar una tanca metàl·lica tornarem al camí d'inici. 

En resum, una sortida molt maca, el lloc molt tranquil i solitari, i amb un bon company!

Salut i fins la propera. CADE triomfa!!

AQUI, L'ENLLAÇ A LES FOTOS



Josep Coll a la reunió amb la marca inconfusible de l'Indi

 
Avui ens acompanyarà un espectacular mar de boira tot el dia

Josep treballant-se el quart llarg



Ressenya original  de l'Indi (Joan Vidal)





dilluns, 22 de novembre del 2021

Estada a Alacant (del 14 al 18 de novembre de 2021)

Tal com ja havíem quedat fa uns mesos a proposta de l'Esteve, decidim anar a terres alacantines a passar uns dies i a conèixer zones noves. Per a mes comoditat, agafem un apartament a Calp. Aquesta solució ja la hem fet servir altres vegades i fora de temporada s'està molt bé, molt còmode i a preus bastant raonables. 

L'Esteve, que coneix molt bé totes aquestes zones (ha vingut moltes vegades), porta una bibliografia molt extensa de guies, i una llista de propostes, tant de vies llargues, com d'esportives, adequades per el nostre nivell i els dies que a priori pensem passar aquí. De fet, la idea es tornar diumenge, havent fet cada dia una via mes o menys llarga i si dona temps i hi han ganes, complementar-ho amb vies esportives. Finalment però, el dijous de matinada ha plogut i la previsió de la meteo es de pluges fortes també per divendres i dissabte. Per tant, el mateix dijous veient el panorama, decidim tornar.

Resum de l'activitat:

Diumenge, 14 de novembre

Desprès d'instal·lar-nos a l'apartament i dinar, per la tarda anem a fer vies esportives a la Serra de Toix fins que baixa el sol i comença a refrescar: 1) del Carlos, 2) Del Plas, 3) Red Route i 4) Dedi UBSA

Dilluns, 15 de novembre

Baixem fins Redován per fer la via Botri-1. L'aproximació es d'una mitja hora. Roca excel·lent, molt adherent amb 10 llargs de corda. La baixada es fa caminant seguint unes fites per un terreny vertical i una mica exposat fins tornar a peu de via.


Dimarts, 16 de novembre

Morro Falquí via Sonjennika (sortida per la via directa 'Moorhuhn Winter Edition'). Anem fins Benitatxell per la costa i baixem fins la Cala Moraira on deixem el cotxe. Aproximació baixant per un torrent fins que es veu la platja i flanqueig cap a l'esquerra fins situar-se sota de la paret. 6 llargs de bona roca. Assegurat amb químics. Ambient excepcional davant del mar i alguns llargs fantàstics. La tornada es fa baixant caminant per una urbanització seguint amb una mica de lògica fins tornar a baixar l'aparcament. Per la tarda anem a Xaló i Alcalalí, on hi ha una zona d'esportiva però a l'arribar ens ho trobem tancat per 'exploracions arqueològiques'... Decidim anar a la cooperativa de Xaló on hi ha un vi, garnatxa i vermuts molt interessants 😉 



Dimecres, 17 de novembre

Ens dirigim cap a Sella i el Peñon del Divino a fer la via Mazinger-Z. La via es maca i interessant, i excepte les reunions, la resta està pràcticament desequipada, però de fàcil protecció si es porta variació de material flotant. Amb el que portem nosaltres a sobre, podríem fer el Capitán sense repetir peces... 😄  La baixada es fa seguint d'a prop l'esperó de la dreta fins trobar quan ja es posa molt vertical, una fita i al costat un parabolt i un pont de pedra amb moltes bagues. Un rapel de 45 mts. i una desgrimpada ens tornaran a deixar a peu de via.

Per la tarda, després de menjar una mica de fruita l'Esteve i l'Emilio encara tenen ganes de més i fan un parell de vies d'esportiva. Quan tornem cap a l'apartament el cel ja està una mica ennuvolat.

Barra lliure de material


Dijous, 18 de novembre

Tornada per mal temps... 😭


Sortida realitzada per Esteve Margenats, Emilio Fuentes i Jordi Fornés. La propera farà millor temps, segur!


dilluns, 25 d’octubre del 2021

2021-10-25 Intrèpida Sirena (Punta Milà)

Fa un temps, parlant amb l'Esteve li vaig preguntar si havia fet aquesta via i em dir que sí, que varies vegades i que si em venia de gust, la tornaria a fer sense problemes. Doncs el divendres passat, des de Riglos em va dir que dilluns tenia lliure i que si volia que hi anéssim. Li vaig dir que sí.

Dilluns passa per casa meva i en dirigim a La Roca Village on hem quedat amb l'Emilio, que també ha fet la via i que s'hi apunta. Ens dirigim cap a la Punta Milà a l'Escala. Hi han dues maneres d'accedir a la via: una es anar amb barca fins peu de via i 'desembarcar' amb la possibilitat de sucar si la mar està una mica moguda i l'altra es baixar a rapel fent unes maniobres molt precises per no mullar les cordes. Escollim aquesta segona opció, per no dependre de ningú.

ENLLAÇ A L'ALBUM DE FOTOS

Preparant el primer rapel

L'Esteve, tot un expert, fa el primer rapel posant algunes cintes per tal dirigir les cordes i evitar que tinguem que fer pèndols més complicats dels que ja s'han de fer de normal. Amb aquest rapel d'uns 45 mts. se situa a la segona de les cinc reunions que té la via. Un cop arriba, baixem primer jo, traient i passant de nou la corda per les cintes, i després l'Emilio recuperant les cintes posades. Un cop tots a la reunió, intentem de totes les maneres possibles recuperar les cordes i resulta que s'han enganxat... 

Ràpel fins la segona reunió (espectacular per sobre i per sota)

Quan veiem que resultarà impossible treure-les, l'Esteve es posa el bloquejador a les cordes i comença a pujar auto-assegurat fins la següent reunió, la tercera. 


Des d'aqui, ens assegura a nosaltres i pugem el llarg d'uns 15 metres molt verticals fins la reunió. Un cop aquí, intentem de nou recuperar les cordes i aquesta vegada sí que baixen. Muntem de nou un ràpel des d'aquesta reunió i baixem tots fins la primera reunió amb un rapel d'uns 30 mts. 

Delicades maniobres per baixar fins la R0

Ara, queda per fer l'últim ràpel amb una sola corda (30 mts.) fins l'inici de la via, uns cinc metres per sobre del mar i posar assegurances per tal de que al recuperar les cordes, no es mullin.


A la R0, amb el mar lleugerament picat

Després de resolts de forma magistral els 'petits' problemes inicials, ara es quan realment començarem a escalar. En aquest punt tant prop de l'aigua la roca està una mica mullada. Mentre l'Emilio està fent el llarg, una Zodiac dels bomber s'apropa a nosaltres i ens fa una visita. Els saludem i s'allunyen. En aquest inici, els cantells de roca son descomunals excepte a l'entrada de la R1, on s'ha de flanquejar amb un tram mes fi.

L'Emilio al primer i desplomat llarg

El segon llarg, es molt vertical i més difícil que el primer, per sort de només 15 mts. El tacte de la roca es sabonós suposem que per la humitat de l'ambient. Jo no porto magnesi (de fet, no en porto mai) i començo a patir una mica.

L'Esteve, al segon llarg

El tercer llarg, ja l'hem fet abans quan s'ha enganxat la corda. Els companys el passen de nou sense problemes però a mi se'm comencen a acabar les piles. Les mans em rellisquen molt sense magnesi i com que es molt vertical arribo molt cansat. Es una sensació que feia molts anys que no sentia...

L'Emilio a l'inici del tercer llarg

Quan arribo a la tercera reunió, m'ofereixen fer el quart llarg que es el més senzill (segons les ressenyes, IV+, V) però que ara el veig molt dret i de fet ho és, tot i que es veuen molt bones preses. Després de repensar-m'ho declino la invitació. Crec que fa anys que no he rebutjat fer de primer i més amb aquesta graduació, però estic petat. S'hi posa l'Esteve sense cap problema. Després l'Emilio, i quan  finalment em toca, just abans d'entrar a la reunió en un pas bastant vertical però amb bona presa em quedo penjant i sense piles... Em recupero durant una estona i finalment arribo a la quarta reunió rebentat. Em sembla increïble però es així. Ara queda només l'últim llarg on les dificultats estan als darrers metres.

L'Esteve, començant el quart llarg 

L'últim llarg se l'adjudica l'Emilio. Una vegada arriba a la reunió sense problemes, ens toca. L'Esteve m'ofereix la seva bossa de magnesi (ell va sobrat) i l'accepto. Una mica recuperat, faig els primer metres sense problemes ja que ara no em rellisquen les mans. Mentre pugem, l'Esteve troba un tros de ceràmica i pols negra... Es tracta de les restes d'una urna funerària?? 😳 Preferim, no pensar-ho... Al tros final, jo em torno a quedar sense forces i necessito tirar d'estrep per fer els dos últim passos. Finalment, arribo petat, però arribo content.


L'Emilio a l'última tirada

Quan acabem, ells que ja havien fet la via altres vegades, coincideixen en que les condicions d'avui potser no eren tan bones per la humitat de la roca, però en qualsevol cas ambdós la han fet sense cap problema. Jo en canvi, em sento una mica decebut amb mi mateix, ja que sempre m'agrada anar al 50% o en aquest cas a un terç.... Prendré nota per entrenar més.
En qualsevol cas, el meu balanç final és que es tracta d'un lloc meravellós, amb un ambient increïble i el traçat de la via, agosarat i fantàstic. 

Tornem cap a l'Escala i trobem un lloc per dinar tranquil·lament a una terrassa. A pesar de totes les peripècies, encara es una hora decent per dinar de menú (14:45h). En acabar, tornem cap a La Roca on ha quedat el cotxe de l'Emilio, ens acomiadem d'ell (jo no el coneixia) i tornem cap a casa meva on l'Esteve ha deixat el seu cotxe. M'acomiado d'ell i fins la propera, que si no hi ha res de nou serà a Calp.




CADE triomfa!! (o quasi!)

ressenya del blog www.klimbingspider.com







dijous, 21 d’octubre del 2021

2021-10-20_Lolita la Flamenca (Sopeira)

ENLLAÇ FOTOS DE LA SORTIDA

Aquesta vegada quedo amb el Josep Solé. Ja fa molt de temps que havíem parlat d'anar a aquesta via però fins ara no ho hem pogut concretar. 

Paret d'Escales a Sopeira

Quedem al centre comercial de Collbató a les 7h, lloc de trobada per els que anem en aquesta direcció venint de diferents localitats. Com que a més hi ha una cafeteria oberta, aprofitem per fer un cafè matinal. Aquí ha plogut de matinada i està núvol, però la previsió cap a l'interior diuen que es més bona i amb això hem confiat. Aquesta vegada anem amb el cotxe del Josep i fem la següent parada a Bellcaire on parem per esmorzar i continuem fins arribar a Sopeira. Anem per baix i deixem el cotxe just abans de creuar el pont perquè hi toca el sol. Ens canviem aquí. Fet i fet, arribem a peu de via a les 11h i començarem a escalar a 11:15h. Hi ha algun núvol alt, però sembla que el temps aguantarà bé.

Avui prop de la paret només hi ha una cordada. Es tracta d'una parella francesa que té la furgoneta aparcada i que ja estan a peu de les vies. Després de dubtar una mica, s'enfilen a la Xin Xan una mica abans que nosaltres comencem a escalar. A la paret, encara hi ha ombra però la temperatura es agradable.

La via, la veritat es que va complint les nostres expectatives. Bona roca, ben assegurada i amb un traçat que des de lluny a mi sempre m'havia semblat lleig i poc estètic, però un cop posats, es ben bonic.


Començo jo i anem alternant els llargs fins arribar a la feixa. El primer es una mica més difícil que la resta però es deixa fer bé. Després es continua per  un contrafort fins que s'arriba a la feixa. A la segona part, empalmo els llargs 7 i 8 sense problemes, però sense xapar a la reunió que queda en una coveta a l'esquerra, perquè sinó faria massa frec la corda. L'últim llarg, es el més complert, bonic i difícil, però mai del tot obligat i amb preses fantàstiques. Una mica abans d'arribar al cim, a la dreta hi ha una gran llastra sospitosa que ni hem mirat, per evitar que caigui. Potser està mes ferma de lo que que sembla, però per si de cas...


Arribem a l'aresta final de via a les 15h. contents i havent gaudit força de quasi tots els llargs. La baixada, tres rapels molt ben muntats i sense problemes per recuperar les cordes. Es nota l'ofici dels que ho han muntat. El primer té d'uns 35 metres, el segon uns 30 i l'últim 45. Amb això arribem de nou a la feixa i per tornar a terra haurem de fer la baixada clàssica fins el peu de la presa i tornar al cotxe.

Tornant ens aturem a Arén a menjar una mica. Són les 16:30 i no tenim presa per lo que ens ho prenem amb calma. Tornem tranquil·lament fins Collbató per recollir el meu cotxe i cadascú cap a casa seva. 

Ha estat un bon dia i amb la companya d'en Josep que és un pou d'anècdotes i amb el qual es impossible no riure amb les seves conyes. 

durant la baixada

Pd. el dia que a en Josep li doni per fer fotos, serà magnífic! Els que el coneixeu, ja m'enteneu 😂

Fins la propera. CADE triomfa!! (i GEDE, també...) 


Ressenya del blog http://eskalatzencas.blogspot.com que ens ha semblat molt correcta


dissabte, 2 d’octubre del 2021

2021-10-01 Terra Incògnita (Les Agudes)

El Josep Coll em va proposar de fer aquesta via, que ell ja havia fet varies vegades. I com que era un divendres i m'anava bé per qüestions familiars, vaig acceptar sense problemes. 

Ens trobem a Cardedeu el divendres a 7:30 i pugem cap a Santa Fe del Montseny on al cap d'uns pocs quilometres mes endavant hi ha el petit l'aparcament on cal deixar el vehicle per fer l'aproximació. Durant la pujada hem trobat una mica de boira, que anem superant a mida que pugem. L'aproximació es curta (uns 35-40') però intensa, ja que la pujada es molt dreta. Tot i que anem trobant fites, menys mal que en Josep se'n recorda del camí, perquè hi ha algun tros una mica perdedor  (enllaç aproximació amb Wikiloc)

Arribem a peu de via cap a les 9:30. El dia de moment es esplèndid. La roca està molt seca ja que fa dies que no plou. Em comenta en Josep que una de les vegades se la va trobar molt humida i que va patir molt.


ENLLAÇ A LES FOTOS

En el meu parer, la via es en general bastant vertical però quasi sempre hi han bones preses per les mans, meso menys cantelludes. La roca es de molt bona qualitat i el traçat de la via, tot i que he vist crítiques referents al canvi d'esperó que s'ha de fer, per mi no la desmereix en absolut i està molt ben trobada. Les assegurances  son correctes, a reforçar en algun punt amb friends variats sense gaire dificultat, i l'entorn fantàstic. I la baixada, si la sabem trobar, bastant còmoda (baixada amb wikiloc des de Les Agudes)

Ressenya dels aperturistes (blog http://josepilaura.blogspot.com/)

En resum, un gran dia amb la companyia d'en Josep, un mestre!

Ascensió realitzada en 4h15, aprox. per Josep Coll i Jordi Fornés.



dijous, 12 d’agost del 2021

del 9 a l'11 d'agost de 2021. Mont Perdut Extrem en tres etapes

Es tractava d’una vella proposta que el Fredi portava fent-nos des de fa uns tres anys. Per una cosa o per l’altra (previsió de la meteo, disponibilitat, COVID-19...) havia anat passant el temps i no s’havia pogut concretar fins ara.

Finalment però, aconseguim quadrar les agendes i quedem per anar els dies 9 al 11 d’agost, si la previsió de temps es adequada.

La proposta es fer la travessa anomenada Mont Perdut Extrem en tres jornades de manera auto-suficient, es dir, sense allotjar-nos a refugis i portant cadascú tot lo necessari damunt. Caldrà per tant, fer una llista d’elements comuns a portar per repartir i no repetir coses ni pes innecessari: fogonet, gas, pots, culleres, pa, embotits, formatge, cafè, etc....

Finalment, el dia 9 a les 6 del matí (abans no, per temes de confinament) en Quim comença a recollir-nos a nosaltres (Jaume, Fredi i jo, Jordi) i les nostres voluminoses motxilles. Fem una parada per esmorzar prop de Lleida i arribem a l’aparcament de la vall de Pineta cap a quarts d’onze. Un cop allí, ens canviem, exposem els aliments i complements, els repartim i cap amunt. Fet i fet, cada motxilla deu pesar de 10 a 13 quilos.

==> PULSA AQUI PER VEURE LES FOTOS DE LA SORTIDA <==


A l'aparcament de Pineta, el nostre punt de sortida i arribada


Etapa 1: (track de wikiloc)

Sortim de la Vall de Pineta per enfilar el llarg i costerut camí cap el balcó de Pineta. Però només començar uns turistes que ens veuen tan carregats s’interessen per les nostres intencions i els hi expliquem que pensem estar tres dies en ruta. Mentre anem caminant i xerrant amb ells ens adonem que ens hem desviat de la ruta i dissimuladament rectifiquem fugint cap a l’esquerra entre les herbes per redreçar el camí fins que el navegador ens dona l’ok. Anem seguint el track el qual ens fa agafar un corriol que s’enfila per el bosc al costat del riu. Ens estranya no haver vist cap cartell però continuem i al cap d’una bona estona (com una hora) veiem que mes amunt hi ha el camí amb una filera de gent la majoria de la qual va a veure la Cascada de Marboré amb la qual coincideix el nostre camí.  Després de la llarga pujada arribem al altiplà cap les 15h. i parem a dinar. Un cop refets una mica, continuem per terreny pedregós fins arribar a l’Ibón de Marboré (o Lago de Pineta). Aprofitem per carregar aigua i voregem el llac per la dreta fins situar-nos sota la bretxa de Tucarroya on hi ha la cabana/refugi, a la qual accedim amb una curta però dreta pujada. Arribats aquí, li demanem a una noia que ens faci unes fotos i quan anàvem a començar a baixar per l’altra banda, la noia que ens ha fet les fotos i ha arribat fins aquí per aquest costat, sembla que no te clar com baixar i ens demana si pot baixar amb nosaltres. Evidentment li diem que sí i la situem al mig del grup.  Es diu Priscil·la, nom curiós per nosaltres. Trobem neu al mig de la canal, la qual no cal trepitjar però la baixada es mig per terreny terrós, i mig per roca relliscosa per la banda esquerra, amb terreny inestable i blocs solts. Anem guiant a la noia aguantant-li els pals de tant en tant. Després d’una feixuga baixada arribem a un coll, on l’espera una amiga que no s’ha atrevit a pujar (no ens estranya!). Ens acomiadem d’elles i també per terreny amb molts blocs en dirigim cap a l’Hourquette d’Alans, que es el coll que permetrà saltar cap el refugi d’Espuguettes. Hem decidit que anirem buscant un lloc per fer el bivac. La pujada se’ns fa llarga ja que portem unes vuit hores en marxa però finalment hi arribem. Des del coll ja es veu el refugi i a mig camí es veuen uns prats força interessants per acampar aquesta nit. Baixem fins allí i veiem que hem encertat. Herba, terreny pla... ens hi quedem. Mentre sopem una mica, comencen a aparèixer ovelles que en miren encuriosides ja que aquest deu ser algun dels seus menjadors. Finalment però, perden l’interès per nosaltres i se’n van al prat del costat. El sol s’amaga, comença a fer una mica de vent i baixa una mica la temperatura. Sense gaires contemplacions ens fiquem ràpidament als sacs i a intentar dormir. Quan es van fent de nit, la visió es esplèndida sense cap contaminació lumínica. Es veuen milers d’estrelles i de tant en tant se li escapa alguna llàgrima a St.Llorenç... Espectacular !

Sota la cara Nord del Mont Perdut, a darrera el Cilindro de Marboré
 

Etapa 2 (track de wikiloc)

Ens aixequem cap a quarts de set del matí. Durant la matinada hi havia alguns núvols i es veia boira cap a Gavarnie però ara ha desaparegut. Ens preparem un cafè, que al estar calentet ens va prou bé, preparem les coses i ens dirigim cap a Espuguettes. Parem al refugi per fer unes fotos i continuem baixant per el camí de Gavarnie fins que hi ha un punt on agafem la bifurcació que porta a l’Hôtellerie du Cirque, al fons de la vall. El camí, molt bonic a partir d’aquí, s’endinsa al bosc i passa per la Cabane de Pailla, un xalet tipus refugi amb taules a fora que suposem que serviran de bar. Arribem al final del camí on s’ajunta amb el que ve de Gavarnie i on comencen a arribar turistes. Des d’aquí, l’espectacle es impressionant. Encara que a la primavera les cascades porten més aigua, ara encara en baixa una considerable quantitat. Parem per esmorzar una mica i continuem amunt, dirigint-nos ara cap a l’Échelle de Serradets. Es tracta d’un camí que s’enfila molt dret, amb trossos a l’inici on cal grimpar i que després segueix pujant fins un petit altiplà, ja a l’alçada de la cascada que tenim darrera. En aquest punt ja es veu el refugi de Sarradets, on a dreta i esquerra es veu una gran quantitat de gent: els de la dreta van o venen de l’aparcament del Port de Bouchard, i els de la esquerra pugen o baixen de la Bretxa de Roland. El refugi està obert i aprofitem per donar-nos el caprici de fer una cervesa!. Ens la prenem menjant una mica, abans d’encarar-nos de nou a la següent pujada, la Bretxa de Roland. Quan comencem a caminar de nou la majoria de gent ja torna. Arribem a la bretxa i fa vent, per lo que continuem cap a l’esquerra per el camí de Goriz sense aturar-nos. A destacar que per aquesta banda, tot i ser una ruta relativament transitada no hi ha cap indicació ni pintada, per lo que una vegada passem el Paso de los Sarrios (equipat amb cadenes) hi ha multitud de fites, lo qual fa que el camí sigui força perdedor tot i que intentem seguir el track ‘oficial’. Quan passem per sota de la Cova Casteret hi ha un pas una mica exposat sense cap assegurança. Després de molts caos de pedres i blocs, veiem davant el Pico Descargador, arrodonit i característic, on el camí tomba a l’esquerra i ja s’albira a la llunyania el refugi de Goriz però que encara està molt lluny. Avancem una estona més fins que trobem uns prats molt macos on ens dirigim, i quan estem molt a prop en Fredi veu a la dreta una balma amb empedrat frontal i s’hi acosta per veure si està bé per aixoplugar-nos en cas de mal temps. Decidim anar-hi, tot i que dins només s’hi instal·la en Quim. La resta en posem a l’exterior on hi ha una visió esplèndida del Mont Perdut i Marboré. Ja fa 10 hores i mitja que hem sortit i estem bastant rebentats però encara es aviat (son les 17h.). Mengem una mica i com que estem a l’ombra, en acabar ens desplacem uns metres fins on toca el sol on xerrem fins que baixa i fa una mica mes de fresca. Preparem el bivac i ens fiquem als sacs tot i que son només les 20h. i encara hi ha força llum. Des de la meva posició tinc el privilegi de veure davant el Mont Perdut. I quan es fa fosc, de nou el privilegi d’un cel estrellat esplèndid!

Últim tram de pujada a la bretxa de Roland
 

Etapa 3 (track de wikiloc)

Últim dia de travessa. Com que portem moltes hores al sac ens aixequem a les 6:15. Preparem cafè, pleguem sacs i tornem a posar-nos en marxa. En menys d’una hora ja estem a Goriz on es veu molt moviment i una munió de gent al voltant. Ens aturem per carregar aigua i veiem una cua immensa de gent per anar als lavabos! Ens alegrem de no haver tingut que allotjar-nos aquí... A partir d’aquest punt continuem el camí per el GR11 cap el Collado de Goriz. Ara, ens anem enfilant progressivament cap a la Punta de las Olas, fins que a una bifurcació deixem la pujada principal a l’esquerra i continuem flanquejant cap a la Faja de las Olas. En aquest tram ens trobem cadenes i algun cable. Tot plegat ho considerem bastant perillós en cas de pluja o que estigui mullat perquè la timba es impressionant. A lo lluny anem veient ja fa estona el Collado de Añisclo, però sembla que no avancem i no hi arribarem mai. Quan fer fi hem aconseguit baixar bastant i estem a nivell del coll, el GR torna a fer una petita pujada fins que finalment hi arribem. Des d’aquí, es veu perpendicularment molt i molt avall, el parador de Pineta. Descansem uns minuts i comencem a baixar. La primera part es una ziga-zaga per terreny terrós bastant desagradable, bastant mes avall va apareixent una mica d’herba amb terreny amb blocs i pedres per mig, i just abans d’entrar al bosc hi ha una font. Ens retrobem en aquest punt, recarreguem aigua i ens endinsem al bosc pensant que el camí serà millor, però de moment no es així. La baixada a partir d’ara es una continuació d’obstacles: desgrimpades, blocs, arrels... A mes, de quan en quan el camí s’allunya cap a la dreta i torna a pujar i baixar. Per fi, potser la última mitja hora de camí es torna mes normal: un camí agradable en mig del bosc en franca baixada fins que arribem al pla. Continuem cap a l’esquerra seguint el GR per recuperar tot el tram que ens hem anat desviant a la dreta i per fi, cap les 17h. arribem a la furgoneta, esgotats però contents i feliços! 

Collado de Añisclo, 1200 per sobre de Pineta
 

Resum

Volta espectacularment bonica, per terreny molt exigent que passa per paratges meravellosos, i tot i que la majoria de nosaltres havíem fet bastants d’aquests trams en diferents visites al massís, el fet d’encadenar-los amb aquestes condicions, sense refugis i amb tant de pes, li dona un valor molt especial per nosaltres. Evidentment, no anàvem a competir amb ningú, ni a batre cap rècord, però per nosaltres era un repte, que inclús sabent que seria dur, ho ha resultat més del que ens esperàvem.

Sortida realitzada per Frederic Callado, Jaume Gómez, Quim Prats i Jordi Fornés.

Remarcar, com ja hem dit en algun moment, que aquesta volta no està gens senyalitzada com a tal, i que hi ha trams bastants perdedors si no es coneix prèviament la zona, i que en cas de mal temps o boira, lo cosa es pot complicar bastant.

Postdata: ara ens assabentem que just fa quasi un any, es va tornar a batre el rècord de la prova. per part de l'Aritz Egea, i diu que li sembla que encara el pot rebaixar més. Increïble !!. Felicitats a l'Aritz, que juga en un altra lliga que la nostra 😃

Cervesa al Refugi de Pineta


Recorregut de les tres etapes vistes amb Google Earth




dijous, 5 d’agost del 2021

05-08-2021 Esperit Mohicà a Rúbies (Montsec)

Aquesta vegada ens desplacem al Montsec de Rúbies, on fins mig mati toca l'ombra a les parets. Vaig amb el Josep Coll que ja ha fet totes les vies, algunes d'elles varies vegades. Li dic que triï ell la via i escull de Esperit Mohicà, oberta per l'incansable (i que segueixi!) Joan Vidal. Em diu que li va agradar força i a mi ja m'està bé, perquè n'he fet poques en aquesta zona.

Pugem per la pista de l'Hostal Roig. Desprès del primer tram que està com sempre, veiem que l'han arreglat. Deu d'haver passat una màquina i pràcticament no hi han pedres, però això sí, hi han uns guals força pronunciats que fam que fins i tot anant poc a poc amb el tot terreny, fan que toquem a terra algunes vegades. Es aconsellable (com abans) que en lloc de fer la última baixada, deixem el vehicle a la dreta (ara està ampliat i hi ha força espai). Nosaltres vam decidir baixar com altres vegades amb el meu X-Trail, però aquesta vegada al tornar, com que la terra estava tova, el cotxe em va patinar i vaig tenir que deixar caure el cotxe i pujar a tot gas amb el 4 x 4 posat per no quedar-me a mitja pujada (quasi la liem i ens tenen que venir a treure!...)

Anant al tema que ens interessa, bona via de cinc llargs que comença a l'esquerra de la majoria de les vies clàssiques (veure esquema a la ressenya). Hi ha algun tram amb pedra a controlar, però en general està bastant sanejada. Està bastant ben assegurada, encara que no està de mes portar un joc de friends i tascons variats. El primer llarg es el mes senzill, el segon el mes mantingut, el tercer un bonic flanqueig, el quart bastant variat, i l'últim té un pas d'arrencada difícil i la resta es fa bé. 

S'arriba a l'esplanada on acaben totes les vies. La tornada molt còmoda seguint un marcat corriol que en 5' ens portarà al punt per on baixat i en un quart d'hora més tornarem al cotxe si l'hem aparcat dalt.

FOTOS DE L'ASCENSIÓ


En Josep a l'inici del flanqueig del tercer llarg


Aquesta es la ressenya amb la que hem anat. Al meu parer es bastant fidedigna amb lo que hem trobat



Ascensió realitzada per Josep Coll i Jordi Fornés

Fins la propera, salut i roca i CADE triomfa!!



dimecres, 28 de juliol del 2021

27/07/2021 Sopeira-Paret de la Presa via Minha Terra Galega + sortida Luichy

Tal com havíem quedat, aprox. a les 8:45 del matí ens trobem a l'entrada de Sopeira amb el Joan Marí. L'Esteve, el Wifi (*) i jo, ja havíem quedat un parell d'hores abans a l'entrada del poble del Bruc.

Un cop fetes les salutacions, baixem fins un parking que hi ha a l'esquerra uns 100 mts. abans d'arribar al final de la carretera. Mentre decidim i preparem el material (unes setze cintes) aprofitem per fer un mos. Quan ho tenim tot llest ens dirigim cap a peu de paret. Veiem que hi ha un cotxe aparcat. Ens proposàvem anar a fer la via Lolita la Flamenca perquè no l'hem fet cap dels tres, però quan ens anem apropant veiem que precisament hi ha una cordada preparant-se al peu d'aquesta via. A l'inici, decidim que anirem darrera seu, però mentre ens anem equipant i al cap d'una estona d'observar les seves maniobres i sense voler donar-nos-les de res, ens dona la sensació de que van una mica lents. A aquesta via li tocarà el sol dins de poc, per lo que finalment decidim anar a la idea original que va proposar l'Esteve fa uns dies: la Minha Terra Galega, a la qual no li toca el sol fins a la tarda, almenys a la part de baix que es la mes dura.

Dit i fet. Com que està pràcticament al costat el desplaçament es mínim. Ens hi fiquem i anem pujant mentre el Wifi es quedarà 'vigilant' les motxilles. Començo jo, el Joan fa la segona, l'Esteve la tercera i quarta, jo la cinquena i l'Esteve la sisena. Al arribar a la feixa dubtem un moment si fer la tirada afegida per el Luichy, que comença uns metres a l'esquerra i té molt bona pinta, o anar a fer la Nord tot baixant. Finalment decidim que farem el llarg addicional per no dir que ho deixem aquí, però ara ja comença a apretar el sol i fa ganes de cervesa. Ho fem així i l'hem encertat, perquè aquest últim llarg es molt maco!


Ressenyes extretes de Lo Gall i Luichy

El meu resum: via molt maca i complerta, amb un tram al quart llarg que si es vol fer en lliure, es bastant mes difícil que la resta, però que es pot resoldre amb alguns passos d'A0-A1. I tal com he dit, destacar el llarg afegit damunt de la feixa d'uns 55 mts, molt maco. Si es fa, hi ha un rappel a la mateixa reunió que ens torna a deixar a la feixa.

Al acabar, baixem per el túnel i per l'espectacular camí que ens torna al peu de la presa, que si estes arreglat seria una atracció turística on ens ve a rebre el Wifi tot content (quina paciència que té el pobre gos!). Fem una aturada flash per remullar-nos al riu, i ens dirigim uns 8 kms. cap el sud, on hi ha una benzinera i uns restaurants. Com que un d'ells està obert, fem la cervesa amb un plat combinat a la terrassa que ens senti de meravella...! Com sempre amb els cafès, parlem de com ha anat el dia, de plans, de futures sortides i desitjos...

Ja s'ha acabat... ara ens toca el comiat i cadascú cap a casa: en Joan cap Esterri, nosaltres al Bruc per fer el canvi on he deixat el cotxe i cap a casa. 

Salut i roca i FORÇA CADE!!

FOTOS DE LA SORTIDA


(*) Aquest el el Wifi

dijous, 22 de juliol del 2021

20 de juliol de 2021. Via Núria a les Moles de Sant Honorat

Des de l'anterior fase de la pandèmia de Covid-19 que per una cosa o un altra no coincidíem amb el Quim, el Felip i el Fredi. Intentant combinar una sortida que ens permetés anar als uns anar a escalar i als altres fer una excursió, proposo anar a Sant Honorat a l'Alt Urgell. 

Quedem a les 7h al centre comercial de Sant Cugat i sortim d'allí. Anem a l'hostal de Can Boix, prop de Peramola i allí deixem al Felip i en Fredi, que aniran a fer una excursió per la zona. El Quim i jo continuem amb el cotxe fins l'ermita de Castell-llebre, on aparquem. Hem decidit anar a la via Núria, que el Quim ja va fer amb el Felip en l'època en que jo encara estava en actiu laboralment i no vaig poder anar-hi. Sempre m'havia fixat en la estètica de l'esperó per on transcorre la via i encara que la roca d'aquesta zona es qüestionable, fa temps que tenia ganes d'anar-hi.

Aprofitant que el Quim ja havia fet el camí i els acurats consells del Felip, fem l'aproximació en una hora mes o menys (croquis aproximació amb wikiloc). Així i tot, quan estàs sota la paret i dins el bosc, es perd la perspectiva i es fàcil liar-se una mica abans de trobar el peu de via.

Comencem cap les 10.30h. Arrenco jo, perquè l'altra vegada havia fet el Quim el primer llarg i així variarà. Fem els dos primers llargs, verticals i laboriosos però amb assegurances molt correctes amb una hora i mitja aproximadament. Després, la via es va tombant sensiblement amb algun ressalt de tant en tant. Quan estem a la tercera reunió rebem la trucada d'en Felip i diu que ja estan fent cerveses a l'hostal... Quina enveja amb la calor que fa aquí!. Pensàvem que no ens tocaria el sol tanta estona, però finalment el tindrem damunt tota la via. Son les 12 i mitja. El Quim agafa totes les cintes i decidim que vagi fent fins que se l'hi acabin. Acaba fent dos llargs més i s'atura a la cinquena reunió perquè les cordes ja l'hi fan molt frec. Faig l'últim llarg i a les 13h. ja som al cim.

Pleguem cordes, ens canviem el calçat i repartim el material sota uns arbres per evitar la forta calor. Un cop fet, comencem a baixar ràpidament, entre altres motius perquè la pista de baixada es molt dreta i si intentes frenar, probablement vagis per terra. Arribem al cotxe a tres quarts de dues amb una suada considerable. Ens canviem i recollim als companys que ens esperen a Can Boix. Dubtem si anar a menjar (i beure) a Peramola però finalment decidim anar a Can Valls que està a la mateixa C-14 abans de Ponts, perquè ja ens agafa en camí de tornada. Mentre dinem (i bevem...) tant uns com altres ens expliquem les peripècies del dia i en acabat tornem tranquil·lament cap el punt de trobada a St. Cugat.

El meu resum és: la via mol maca i ben assegurada per un esperó lògic i molt trobat (bona feina d'en Guillem i cia.), roca en general bastant bona, passos molt estètics a la part de baix i arribada al cim amb un paisatge en tot moment espectacular (per mi, uns dels entorns més bonics de Catalunya). Dia molt bó, una mica calorós però estem a juliol !... i en companyia dels amics. Que mes es pot demanar?

Salut i roca! (CADE & CEBA triomfa!)

I si us ve de gust veure alguna foto AQUI les teniu.



Ressenya dels Escalatroncs


dijous, 15 de juliol del 2021

15/07/2021 Àngel Borràs a Malanyeu


Quedem el dijous amb en Josep Solé. Sembla que encara que farà sol, la temperatura es mantindrà per sota de lo normal per l'època, així que tot buscant vies que no haguem fet ni l'un ni l'altre, cosa bastant difícil,  i com que a més no puc tornar molt tard, decidim anar a Malanyeu ja que el viatge es relativament ràpid i l'aproximació també.
Quedem a Monistrol, parem a fer un mos a la Colònia Rosal i arribem a l'aparcament de Malanyeu. No hi ha ningú, només al cap d'una estona apareixen uns francesos que va a caminar. Temperatura perfecta, sol radiant i verd per tot arreu. A les 10:15 comencem a escalar.
La ressenya adjunta es bastant correcta. El primer llarg es de tràmit per arribar a una rapissa. El segon (el més difícil) el passem forçant el lliure fins on podem (V+, 6A) i  amb alguns passos d'A0 (el cos no dona per tant...). El tercer i quart, molt macos i amb bona roca. Es poden reforçar amb algun friend però així i tot estan ben assegurats. Al cinquè la roca ja es una mica mes dolenta. Es passa per sobre d'una gran savina seca fins la rapissa comuna amb la placa de la via dels Senzills. En aquest punt l'últim llarg se'n va cap a l'esquerra després d'aprofitar les dues assegurances de l'altra via. Fins agafar el tercer parabolt al meu parer li faltaria una peça, perquè tot i que no es molt difícil, una caiguda portaria a una cornisa... Faig la reunió a uns arbres perquè mes amunt sembla que s'acaba i no es veu res. Penso que he fet bé fent-ho així.
Al acabar remuntem fins l'aresta i anem cap a la dreta a trobar el rapel de la via dels Senzills. Està una mica amagat al final del diedre evident on acaba aquesta via. Fem el rapel fins la quarta reunió de la nostra via però al recuperar, quan cau el final de la corda, s'enganxa amb la savina seca i m'obliga a tornar a pujar per desenredar un nus impossible de desfer estirant. Paso la corda per la savina i em despenjo fins la reunió. Des d'aqui, amb un sòl rapel de 55 mts. ja s'arriba a terra.
En resum, via maca, bona roca (en general), dia excel·lent i millor companyia.
Tornem al cotxe i parem a menjar una mica de nou a Can Rosal (son les 15:30 !)

Apa, cap a casa i fins la propera. Salud i roca (CADE triomfa!) i GEDE també 😄


Enllaç a algunes fotos meves. Es Josep no en fa, diu que la seva religió li ho impedeix 😂


Arxiu del blog