Es tractava d’una vella proposta que el Fredi portava
fent-nos des de fa uns tres anys. Per una cosa o per l’altra (previsió de la
meteo, disponibilitat, COVID-19...) havia anat passant el temps i no s’havia pogut
concretar fins ara.
Finalment però, aconseguim quadrar les agendes i quedem per
anar els dies 9 al 11 d’agost, si la previsió de temps es adequada.
La proposta es fer la travessa anomenada Mont Perdut Extrem
en tres jornades de manera auto-suficient, es dir, sense allotjar-nos a refugis
i portant cadascú tot lo necessari damunt. Caldrà per tant, fer una llista
d’elements comuns a portar per repartir i no repetir coses ni pes innecessari:
fogonet, gas, pots, culleres, pa, embotits, formatge, cafè, etc....
Finalment, el dia 9 a les 6 del matí (abans no, per temes de
confinament) en Quim comença a recollir-nos a nosaltres (Jaume, Fredi i jo, Jordi) i les nostres
voluminoses motxilles. Fem una parada per esmorzar prop de Lleida i arribem a
l’aparcament de la vall de Pineta cap a quarts d’onze. Un cop allí, ens
canviem, exposem els aliments i complements, els repartim i cap amunt. Fet i
fet, cada motxilla deu pesar de 10 a 13 quilos.
==> PULSA AQUI PER VEURE LES FOTOS DE LA SORTIDA <==
Etapa 1: (track de
wikiloc)
Sortim de la Vall de Pineta per enfilar el llarg i costerut
camí cap el balcó de Pineta. Però només començar uns turistes que ens veuen tan
carregats s’interessen per les nostres intencions i els hi expliquem que pensem
estar tres dies en ruta. Mentre anem caminant i xerrant amb ells ens adonem que
ens hem desviat de la ruta i dissimuladament rectifiquem fugint cap a
l’esquerra entre les herbes per redreçar el camí fins que el navegador ens dona
l’ok. Anem seguint el track el qual ens fa agafar un corriol que s’enfila per
el bosc al costat del riu. Ens estranya no haver vist cap cartell però
continuem i al cap d’una bona estona (com una hora) veiem que mes amunt hi ha
el camí amb una filera de gent la majoria de la qual va a veure la Cascada de
Marboré amb la qual coincideix el nostre camí.
Després de la llarga pujada arribem al altiplà cap les 15h. i parem a dinar.
Un cop refets una mica, continuem per terreny pedregós fins arribar a l’Ibón de
Marboré (o Lago de Pineta). Aprofitem per carregar aigua i voregem el llac per
la dreta fins situar-nos sota la bretxa de Tucarroya on hi ha la cabana/refugi,
a la qual accedim amb una curta però dreta pujada. Arribats aquí, li demanem a
una noia que ens faci unes fotos i quan anàvem a començar a baixar per l’altra
banda, la noia que ens ha fet les fotos i ha arribat fins aquí per aquest
costat, sembla que no te clar com baixar i ens demana si pot baixar amb
nosaltres. Evidentment li diem que sí i la situem al mig del grup. Es diu Priscil·la, nom curiós per nosaltres. Trobem neu
al mig de la canal, la qual no cal trepitjar però la baixada es mig per terreny
terrós, i mig per roca relliscosa per la banda esquerra, amb terreny inestable
i blocs solts. Anem guiant a la noia aguantant-li els pals de tant en tant.
Després d’una feixuga baixada arribem a un coll, on l’espera una amiga que no
s’ha atrevit a pujar (no ens estranya!). Ens acomiadem d’elles i també per
terreny amb molts blocs en dirigim cap a l’Hourquette d’Alans, que es el coll
que permetrà saltar cap el refugi d’Espuguettes. Hem decidit que anirem buscant
un lloc per fer el bivac. La pujada se’ns fa llarga ja que portem unes vuit
hores en marxa però finalment hi arribem. Des del coll ja es veu el refugi i a
mig camí es veuen uns prats força interessants per acampar aquesta nit. Baixem
fins allí i veiem que hem encertat. Herba, terreny pla... ens hi quedem. Mentre
sopem una mica, comencen a aparèixer ovelles que en miren encuriosides ja que
aquest deu ser algun dels seus menjadors. Finalment però, perden l’interès per
nosaltres i se’n van al prat del costat. El sol s’amaga, comença a fer una mica
de vent i baixa una mica la temperatura. Sense gaires contemplacions ens fiquem
ràpidament als sacs i a intentar dormir. Quan es van fent de nit, la visió es
esplèndida sense cap contaminació lumínica. Es veuen milers d’estrelles i de
tant en tant se li escapa alguna llàgrima a St.Llorenç... Espectacular !
Etapa 2 (track de
wikiloc)
Ens aixequem cap a quarts de set del matí. Durant la
matinada hi havia alguns núvols i es veia boira cap a Gavarnie però ara ha
desaparegut. Ens preparem un cafè, que al estar calentet ens va prou bé,
preparem les coses i ens dirigim cap a Espuguettes. Parem al refugi per fer
unes fotos i continuem baixant per el camí de Gavarnie fins que hi ha un punt
on agafem la bifurcació que porta a l’Hôtellerie du Cirque, al fons de la vall.
El camí, molt bonic a partir d’aquí, s’endinsa al bosc i passa per la Cabane de
Pailla, un xalet tipus refugi amb taules a fora que suposem que serviran de
bar. Arribem al final del camí on s’ajunta amb el que ve de Gavarnie i on
comencen a arribar turistes. Des d’aquí, l’espectacle es impressionant. Encara
que a la primavera les cascades porten més aigua, ara encara en baixa una
considerable quantitat. Parem per esmorzar una mica i continuem amunt,
dirigint-nos ara cap a l’Échelle de Serradets. Es tracta d’un camí que s’enfila
molt dret, amb trossos a l’inici on cal grimpar i que després segueix pujant
fins un petit altiplà, ja a l’alçada de la cascada que tenim darrera. En aquest
punt ja es veu el refugi de Sarradets, on a dreta i esquerra es veu una gran
quantitat de gent: els de la dreta van o venen de l’aparcament del Port de Bouchard,
i els de la esquerra pugen o baixen de la Bretxa de Roland. El refugi està obert i
aprofitem per donar-nos el caprici de fer una cervesa!. Ens la prenem menjant
una mica, abans d’encarar-nos de nou a la següent pujada, la Bretxa de Roland. Quan
comencem a caminar de nou la majoria de gent ja torna. Arribem a la bretxa i fa
vent, per lo que continuem cap a l’esquerra per el camí de Goriz sense
aturar-nos. A destacar que per aquesta banda, tot i ser una ruta relativament
transitada no hi ha cap indicació ni pintada, per lo que una vegada passem el
Paso de los Sarrios (equipat amb cadenes) hi ha multitud de fites, lo qual fa que
el camí sigui força perdedor tot i que intentem seguir el track ‘oficial’. Quan
passem per sota de la Cova Casteret hi ha un pas una mica exposat sense cap
assegurança. Després de molts caos de pedres i blocs, veiem davant el Pico
Descargador, arrodonit i característic, on el camí tomba a l’esquerra i ja
s’albira a la llunyania el refugi de Goriz però que encara està molt lluny. Avancem
una estona més fins que trobem uns prats molt macos on ens dirigim, i quan
estem molt a prop en Fredi veu a la dreta una balma amb empedrat frontal i s’hi
acosta per veure si està bé per aixoplugar-nos en cas de mal temps. Decidim
anar-hi, tot i que dins només s’hi instal·la en Quim. La resta en posem a
l’exterior on hi ha una visió esplèndida del Mont Perdut i Marboré. Ja fa 10
hores i mitja que hem sortit i estem bastant rebentats però encara es aviat
(son les 17h.). Mengem una mica i com que estem a l’ombra, en acabar ens
desplacem uns metres fins on toca el sol on xerrem fins que baixa i fa una mica
mes de fresca. Preparem el bivac i ens fiquem als sacs tot i que son només les
20h. i encara hi ha força llum. Des de la meva posició tinc el privilegi de
veure davant el Mont Perdut. I quan es fa fosc, de nou el privilegi d’un cel
estrellat esplèndid!
Etapa 3 (track de
wikiloc)
Últim dia de travessa. Com que portem moltes hores al sac
ens aixequem a les 6:15. Preparem cafè, pleguem sacs i tornem a posar-nos en
marxa. En menys d’una hora ja estem a Goriz on es veu molt moviment i una munió
de gent al voltant. Ens aturem per carregar aigua i veiem una cua immensa de
gent per anar als lavabos! Ens alegrem de no haver tingut que allotjar-nos
aquí... A partir d’aquest punt continuem el camí per el GR11 cap el Collado de
Goriz. Ara, ens anem enfilant progressivament cap a la Punta de las Olas, fins
que a una bifurcació deixem la pujada principal a l’esquerra i continuem
flanquejant cap a la Faja de las Olas. En aquest tram ens trobem cadenes i algun
cable. Tot plegat ho considerem bastant perillós en cas de pluja o que estigui
mullat perquè la timba es impressionant. A lo lluny anem veient ja fa estona el
Collado de Añisclo, però sembla que no avancem i no hi arribarem mai. Quan fer
fi hem aconseguit baixar bastant i estem a nivell del coll, el GR torna a fer
una petita pujada fins que finalment hi arribem. Des d’aquí, es veu
perpendicularment molt i molt avall, el parador de Pineta. Descansem uns minuts
i comencem a baixar. La primera part es una ziga-zaga per terreny terrós bastant
desagradable, bastant mes avall va apareixent una mica d’herba amb terreny amb blocs
i pedres per mig, i just abans d’entrar al bosc hi ha una font. Ens retrobem en
aquest punt, recarreguem aigua i ens endinsem al bosc pensant que el camí serà
millor, però de moment no es així. La baixada a partir d’ara es una continuació
d’obstacles: desgrimpades, blocs, arrels... A mes, de quan en quan el camí s’allunya
cap a la dreta i torna a pujar i baixar. Per fi, potser la última mitja hora de
camí es torna mes normal: un camí agradable en mig del bosc en franca baixada
fins que arribem al pla. Continuem cap a l’esquerra seguint el GR per recuperar
tot el tram que ens hem anat desviant a la dreta i per fi, cap les 17h. arribem
a la furgoneta, esgotats però contents i feliços!
Resum
Volta espectacularment bonica, per terreny molt exigent que
passa per paratges meravellosos, i tot i
que la majoria de nosaltres havíem fet bastants d’aquests trams en diferents
visites al massís, el fet d’encadenar-los amb aquestes condicions, sense
refugis i amb tant de pes, li dona un valor molt especial per nosaltres. Evidentment,
no anàvem a competir amb ningú, ni a batre cap rècord, però per nosaltres era un repte, que inclús
sabent que seria dur, ho ha resultat més del que ens esperàvem.
Sortida realitzada per Frederic Callado, Jaume Gómez, Quim Prats i Jordi Fornés.
Remarcar, com ja hem dit en algun moment, que aquesta volta
no està gens senyalitzada com a tal, i que hi ha trams bastants perdedors si
no es coneix prèviament la zona, i que en cas de mal temps o boira, lo cosa es pot complicar bastant.
Postdata: ara ens assabentem que just fa quasi un any, es va tornar a batre el rècord de la prova. per part de l'Aritz Egea, i diu que li sembla que encara el pot rebaixar més. Increïble !!. Felicitats a l'Aritz, que juga en un altra lliga que la nostra 😃
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada