dijous, 12 d’agost de 2021

del 9 a l'11 d'agost de 2021. Mont Perdut Extrem en tres etapes

Es tractava d’una vella proposta que el Fredi portava fent-nos des de fa uns tres anys. Per una cosa o per l’altra (previsió de la meteo, disponibilitat, COVID-19...) havia anat passant el temps i no s’havia pogut concretar fins ara.

Finalment però, aconseguim quadrar les agendes i quedem per anar els dies 9 al 11 d’agost, si la previsió de temps es adequada.

La proposta es fer la travessa anomenada Mont Perdut Extrem en tres jornades de manera auto-suficient, es dir, sense allotjar-nos a refugis i portant cadascú tot lo necessari damunt. Caldrà per tant, fer una llista d’elements comuns a portar per repartir i no repetir coses ni pes innecessari: fogonet, gas, pots, culleres, pa, embotits, formatge, cafè, etc....

Finalment, el dia 9 a les 6 del matí (abans no, per temes de confinament) en Quim comença a recollir-nos a nosaltres (Jaume, Fredi i jo, Jordi) i les nostres voluminoses motxilles. Fem una parada per esmorzar prop de Lleida i arribem a l’aparcament de la vall de Pineta cap a quarts d’onze. Un cop allí, ens canviem, exposem els aliments i complements, els repartim i cap amunt. Fet i fet, cada motxilla deu pesar de 10 a 13 quilos.

==> PULSA AQUI PER VEURE LES FOTOS DE LA SORTIDA <==


A l'aparcament de Pineta, el nostre punt de sortida i arribada


Etapa 1: (track de wikiloc)

Sortim de la Vall de Pineta per enfilar el llarg i costerut camí cap el balcó de Pineta. Però només començar uns turistes que ens veuen tan carregats s’interessen per les nostres intencions i els hi expliquem que pensem estar tres dies en ruta. Mentre anem caminant i xerrant amb ells ens adonem que ens hem desviat de la ruta i dissimuladament rectifiquem fugint cap a l’esquerra entre les herbes per redreçar el camí fins que el navegador ens dona l’ok. Anem seguint el track el qual ens fa agafar un corriol que s’enfila per el bosc al costat del riu. Ens estranya no haver vist cap cartell però continuem i al cap d’una bona estona (com una hora) veiem que mes amunt hi ha el camí amb una filera de gent la majoria de la qual va a veure la Cascada de Marboré amb la qual coincideix el nostre camí.  Després de la llarga pujada arribem al altiplà cap les 15h. i parem a dinar. Un cop refets una mica, continuem per terreny pedregós fins arribar a l’Ibón de Marboré (o Lago de Pineta). Aprofitem per carregar aigua i voregem el llac per la dreta fins situar-nos sota la bretxa de Tucarroya on hi ha la cabana/refugi, a la qual accedim amb una curta però dreta pujada. Arribats aquí, li demanem a una noia que ens faci unes fotos i quan anàvem a començar a baixar per l’altra banda, la noia que ens ha fet les fotos i ha arribat fins aquí per aquest costat, sembla que no te clar com baixar i ens demana si pot baixar amb nosaltres. Evidentment li diem que sí i la situem al mig del grup.  Es diu Priscil·la, nom curiós per nosaltres. Trobem neu al mig de la canal, la qual no cal trepitjar però la baixada es mig per terreny terrós, i mig per roca relliscosa per la banda esquerra, amb terreny inestable i blocs solts. Anem guiant a la noia aguantant-li els pals de tant en tant. Després d’una feixuga baixada arribem a un coll, on l’espera una amiga que no s’ha atrevit a pujar (no ens estranya!). Ens acomiadem d’elles i també per terreny amb molts blocs en dirigim cap a l’Hourquette d’Alans, que es el coll que permetrà saltar cap el refugi d’Espuguettes. Hem decidit que anirem buscant un lloc per fer el bivac. La pujada se’ns fa llarga ja que portem unes vuit hores en marxa però finalment hi arribem. Des del coll ja es veu el refugi i a mig camí es veuen uns prats força interessants per acampar aquesta nit. Baixem fins allí i veiem que hem encertat. Herba, terreny pla... ens hi quedem. Mentre sopem una mica, comencen a aparèixer ovelles que en miren encuriosides ja que aquest deu ser algun dels seus menjadors. Finalment però, perden l’interès per nosaltres i se’n van al prat del costat. El sol s’amaga, comença a fer una mica de vent i baixa una mica la temperatura. Sense gaires contemplacions ens fiquem ràpidament als sacs i a intentar dormir. Quan es van fent de nit, la visió es esplèndida sense cap contaminació lumínica. Es veuen milers d’estrelles i de tant en tant se li escapa alguna llàgrima a St.Llorenç... Espectacular !

Sota la cara Nord del Mont Perdut, a darrera el Cilindro de Marboré
 

Etapa 2 (track de wikiloc)

Ens aixequem cap a quarts de set del matí. Durant la matinada hi havia alguns núvols i es veia boira cap a Gavarnie però ara ha desaparegut. Ens preparem un cafè, que al estar calentet ens va prou bé, preparem les coses i ens dirigim cap a Espuguettes. Parem al refugi per fer unes fotos i continuem baixant per el camí de Gavarnie fins que hi ha un punt on agafem la bifurcació que porta a l’Hôtellerie du Cirque, al fons de la vall. El camí, molt bonic a partir d’aquí, s’endinsa al bosc i passa per la Cabane de Pailla, un xalet tipus refugi amb taules a fora que suposem que serviran de bar. Arribem al final del camí on s’ajunta amb el que ve de Gavarnie i on comencen a arribar turistes. Des d’aquí, l’espectacle es impressionant. Encara que a la primavera les cascades porten més aigua, ara encara en baixa una considerable quantitat. Parem per esmorzar una mica i continuem amunt, dirigint-nos ara cap a l’Échelle de Serradets. Es tracta d’un camí que s’enfila molt dret, amb trossos a l’inici on cal grimpar i que després segueix pujant fins un petit altiplà, ja a l’alçada de la cascada que tenim darrera. En aquest punt ja es veu el refugi de Sarradets, on a dreta i esquerra es veu una gran quantitat de gent: els de la dreta van o venen de l’aparcament del Port de Bouchard, i els de la esquerra pugen o baixen de la Bretxa de Roland. El refugi està obert i aprofitem per donar-nos el caprici de fer una cervesa!. Ens la prenem menjant una mica, abans d’encarar-nos de nou a la següent pujada, la Bretxa de Roland. Quan comencem a caminar de nou la majoria de gent ja torna. Arribem a la bretxa i fa vent, per lo que continuem cap a l’esquerra per el camí de Goriz sense aturar-nos. A destacar que per aquesta banda, tot i ser una ruta relativament transitada no hi ha cap indicació ni pintada, per lo que una vegada passem el Paso de los Sarrios (equipat amb cadenes) hi ha multitud de fites, lo qual fa que el camí sigui força perdedor tot i que intentem seguir el track ‘oficial’. Quan passem per sota de la Cova Casteret hi ha un pas una mica exposat sense cap assegurança. Després de molts caos de pedres i blocs, veiem davant el Pico Descargador, arrodonit i característic, on el camí tomba a l’esquerra i ja s’albira a la llunyania el refugi de Goriz però que encara està molt lluny. Avancem una estona més fins que trobem uns prats molt macos on ens dirigim, i quan estem molt a prop en Fredi veu a la dreta una balma amb empedrat frontal i s’hi acosta per veure si està bé per aixoplugar-nos en cas de mal temps. Decidim anar-hi, tot i que dins només s’hi instal·la en Quim. La resta en posem a l’exterior on hi ha una visió esplèndida del Mont Perdut i Marboré. Ja fa 10 hores i mitja que hem sortit i estem bastant rebentats però encara es aviat (son les 17h.). Mengem una mica i com que estem a l’ombra, en acabar ens desplacem uns metres fins on toca el sol on xerrem fins que baixa i fa una mica mes de fresca. Preparem el bivac i ens fiquem als sacs tot i que son només les 20h. i encara hi ha força llum. Des de la meva posició tinc el privilegi de veure davant el Mont Perdut. I quan es fa fosc, de nou el privilegi d’un cel estrellat esplèndid!

Últim tram de pujada a la bretxa de Roland
 

Etapa 3 (track de wikiloc)

Últim dia de travessa. Com que portem moltes hores al sac ens aixequem a les 6:15. Preparem cafè, pleguem sacs i tornem a posar-nos en marxa. En menys d’una hora ja estem a Goriz on es veu molt moviment i una munió de gent al voltant. Ens aturem per carregar aigua i veiem una cua immensa de gent per anar als lavabos! Ens alegrem de no haver tingut que allotjar-nos aquí... A partir d’aquest punt continuem el camí per el GR11 cap el Collado de Goriz. Ara, ens anem enfilant progressivament cap a la Punta de las Olas, fins que a una bifurcació deixem la pujada principal a l’esquerra i continuem flanquejant cap a la Faja de las Olas. En aquest tram ens trobem cadenes i algun cable. Tot plegat ho considerem bastant perillós en cas de pluja o que estigui mullat perquè la timba es impressionant. A lo lluny anem veient ja fa estona el Collado de Añisclo, però sembla que no avancem i no hi arribarem mai. Quan fer fi hem aconseguit baixar bastant i estem a nivell del coll, el GR torna a fer una petita pujada fins que finalment hi arribem. Des d’aquí, es veu perpendicularment molt i molt avall, el parador de Pineta. Descansem uns minuts i comencem a baixar. La primera part es una ziga-zaga per terreny terrós bastant desagradable, bastant mes avall va apareixent una mica d’herba amb terreny amb blocs i pedres per mig, i just abans d’entrar al bosc hi ha una font. Ens retrobem en aquest punt, recarreguem aigua i ens endinsem al bosc pensant que el camí serà millor, però de moment no es així. La baixada a partir d’ara es una continuació d’obstacles: desgrimpades, blocs, arrels... A mes, de quan en quan el camí s’allunya cap a la dreta i torna a pujar i baixar. Per fi, potser la última mitja hora de camí es torna mes normal: un camí agradable en mig del bosc en franca baixada fins que arribem al pla. Continuem cap a l’esquerra seguint el GR per recuperar tot el tram que ens hem anat desviant a la dreta i per fi, cap les 17h. arribem a la furgoneta, esgotats però contents i feliços! 

Collado de Añisclo, 1200 per sobre de Pineta
 

Resum

Volta espectacularment bonica, per terreny molt exigent que passa per paratges meravellosos, i tot i que la majoria de nosaltres havíem fet bastants d’aquests trams en diferents visites al massís, el fet d’encadenar-los amb aquestes condicions, sense refugis i amb tant de pes, li dona un valor molt especial per nosaltres. Evidentment, no anàvem a competir amb ningú, ni a batre cap rècord, però per nosaltres era un repte, que inclús sabent que seria dur, ho ha resultat més del que ens esperàvem.

Sortida realitzada per Frederic Callado, Jaume Gómez, Quim Prats i Jordi Fornés.

Remarcar, com ja hem dit en algun moment, que aquesta volta no està gens senyalitzada com a tal, i que hi ha trams bastants perdedors si no es coneix prèviament la zona, i que en cas de mal temps o boira, lo cosa es pot complicar bastant.

Postdata: ara ens assabentem que just fa quasi un any, es va tornar a batre el rècord de la prova. per part de l'Aritz Egea, i diu que li sembla que encara el pot rebaixar més. Increïble !!. Felicitats a l'Aritz, que juga en un altra lliga que la nostra 😃

Cervesa al Refugi de Pineta


Recorregut de les tres etapes vistes amb Google Earth




dijous, 5 d’agost de 2021

05-08-2021 Esperit Mohicà a Rúbies (Montsec)

Aquesta vegada ens desplacem al Montsec de Rúbies, on fins mig mati toca l'ombra a les parets. Vaig amb el Josep Coll que ja ha fet totes les vies, algunes d'elles varies vegades. Li dic que triï ell la via i escull de Esperit Mohicà, oberta per l'incansable (i que segueixi!) Joan Vidal. Em diu que li va agradar força i a mi ja m'està bé, perquè n'he fet poques en aquesta zona.

Pugem per la pista de l'Hostal Roig. Desprès del primer tram que està com sempre, veiem que l'han arreglat. Deu d'haver passat una màquina i pràcticament no hi han pedres, però això sí, hi han uns guals força pronunciats que fam que fins i tot anant poc a poc amb el tot terreny, fan que toquem a terra algunes vegades. Es aconsellable (com abans) que en lloc de fer la última baixada, deixem el vehicle a la dreta (ara està ampliat i hi ha força espai). Nosaltres vam decidir baixar com altres vegades amb el meu X-Trail, però aquesta vegada al tornar, com que la terra estava tova, el cotxe em va patinar i vaig tenir que deixar caure el cotxe i pujar a tot gas amb el 4 x 4 posat per no quedar-me a mitja pujada (quasi la liem i ens tenen que venir a treure!...)

Anant al tema que ens interessa, bona via de cinc llargs que comença a l'esquerra de la majoria de les vies clàssiques (veure esquema a la ressenya). Hi ha algun tram amb pedra a controlar, però en general està bastant sanejada. Està bastant ben assegurada, encara que no està de mes portar un joc de friends i tascons variats. El primer llarg es el mes senzill, el segon el mes mantingut, el tercer un bonic flanqueig, el quart bastant variat, i l'últim té un pas d'arrencada difícil i la resta es fa bé. 

S'arriba a l'esplanada on acaben totes les vies. La tornada molt còmoda seguint un marcat corriol que en 5' ens portarà al punt per on baixat i en un quart d'hora més tornarem al cotxe si l'hem aparcat dalt.

FOTOS DE L'ASCENSIÓ


En Josep a l'inici del flanqueig del tercer llarg


Aquesta es la ressenya amb la que hem anat. Al meu parer es bastant fidedigna amb lo que hem trobat



Ascensió realitzada per Josep Coll i Jordi Fornés

Fins la propera, salut i roca i CADE triomfa!!



Arxiu del blog