dimecres, 15 de juliol del 2020

Aneu a La Porra!


Tal com sona! Si voleu una via clàssica, molt clàssica amb tots els ingredients: aproximació, lloc feréstec, vía antiga amb historia, algun tram a equipar, i no excessivament llarga ni difícil, aquesta es la normal de La Porra a la regió de Flautats a Montserrat. Es tracta d'una via de 1942 dels germans Panyella (Jordi i Joan), Jordi Ferrera i Raimon Estrems.

La teníem a la llista ja feia temps. Es una vía que, si pretenem fer una matinal potser es una mica massa llarga, si hi afegim l'aproximació i la tornada, i per una activitat de tot el dia, resultarà una mica curta. Hem de considerar-la doncs, de tipus intermedi. Tot dependrà, es clar, de la velocitat en que ens movem. A continuació explicaré l'experiència de com ho hem fet nosaltres, tot i que a la xarxa hem trobat diferents versions referent al número de tirades.

L'aproximació es pot fer, o be pujant per Canal del Gat (directa i ràpida) o be per el camí de Sant Jeroni i al arribar al desviament de Sant Benet, agafar al GR. En qualsevol cas es tracta d'arribar per el camí de l'Arrel fins a sota l'ermita de Trinitats i abans d'arribar-hi agafar un camí a la dreta que va pujant i flanquejant cap a la dreta fins situar-se, amb una mica d'intuïció, al peu de la canal entre la Punxa i la Porra.

Hem fet un primer llarg de 60 (o més) metres que transcorre per una canal/diedre una mica brut, amb arbres, trams amb terra i herbes. Hi han ressenyes que diuen de fer-ho en dos llargs. Va a gustos, però així es fa tota la canal de cop. La reunió es fa en un arbre prop del coll amb la Punxa. Es poden anar col·locant cintes als arbrets o arrels que surten de la canal sense problemes (60 metres).

El segon llarg es fa enfilant-se en un arbre a l'esquerra cap un pitó visible en una fissura. Des d'aquest punt es pot colocar alguna peça (nosaltres un parell de claus) i sortir sense massa dificultat per una zona amb roca discreta fins una repisa (15 metres).

L'últim llarg te uns 35 metres. Hem vist ressenyes que diuen de fer una tirada d'uns 20 metres i fer reunió (que no hem trobat) i un segon llarg fins el cim. Nosaltres hem sortir a veure qué passava i al no trobar res, dons tot de cop. Llarg bonic i variat amb una bona part que es pot fer en A0 (o lliure per els 'bons') i algun pas d'A1. Se surt de la reunió cap a l'esquerra a buscar dos espits que pugen flanquejant d'esquerra a dreta fins trobar una baga que penja d'un burí vell. A partir d'aqui, arribem a una fissura sota un desplom equipat amb pitons molt antics que flanquegem cap a la dreta fins que es va redreçant. Continuem amunt i aquí caldrà reforçar-ho amb alguna peça al gust: pitons, fissurers, tricams o tascons. Nosaltres hem posat una 'U' americana, un tascó i un altre pitó pla. Quan s'acaba la fissura vertical hem posat el pitó pla i se surt en lliure amb presa per la ma dreta a la mica de fissura que queda. A partir d'aqui, tot i que hi ha bona presa, no hi ha cap altra assegurança fins el cim (uns 12-15 mts.)

Al cim hi ha un bon manat de bagues i filferros que surten de pitons antics i un espit. Cal rapelar cap el coll que separa la Porra i la Punxa (uns 40 metres, un xic desplomats). Un cop al coll, pujar enganxats a la Punxa uns 15 metres fins trobar a la paret dues anelles de rapel. D'aquí, un altre rapel d'uns 25 metres ens deixarà a una reunió de l'aresta de la Punxa on trobarem una anella i un mailló, dels quals, farem un últim rapel amb tendencia a la canal on hem començat (peu de via).

En resum doncs, una bona vía clàssica per disfrutar amb un punt de picant!

Feta el 15 de juliol de 2020 per Felip Mateu, Quim Prats i Jordi Fornés en unes 3 hores, mes l'aproximació d'anada i tornada. ==> ENTRADA A FOTOS<==

divendres, 27 de març del 2020

Els ‘jardins’ de Marroc


El nom d'aquest article ‘jardins del Marroc’ ve motivat a partir de la popular expressió ‘ficar-se en un jardí’ que fem servir quan algú s’empatolla en una conversa. Durant aquest viatge, donat el nostre ‘justeig’ en el domini de la llengua francesa, ens vam ficar en diferents ‘jardins’ cada cop que intentavem aprofundir en algun tema concret amb el ‘natius’, tant taxistes, botiguers, guia, amos d’hotel o restaurants, creant malentesos o interpretacions incorrectes. Això sí, hem rigut molt a costa d’aquestes situacions...


Entrada a les Gorges

Reconec que a mí inicialment no em feia gaire il·lusió fer aquest viatge, però després de la insistència dels meus companys des de fa ja molt de temps, finalment em vaig anar engrescant.
Tot va començar, veient els diferents viatges a les Gorges du Todgha o Toudgha (a partir d’ara Todra, que es mes fàcil... ;) que havia anat fent el Guillem Arias, dels quals en parlava molt bé al seu blog. El Quim i el Felip, ja feia temps que parlaven d’anar-hi i jo m’anava ‘escaquejant’, fins que finalment després d’una proposta seriosa i ben elaborada, vaig donar el meu ‘Sí, vull’ al projecte... A partir d’aquí ens vàrem distribuir les tasques i el Felip es va posar en contacte amb en Guillem, i amb la seva informació va poder contactar amb els responsables dels hotels de Fes i Todra. Vàrem decidir anar-hi a finals de febrer per temes de calendari i temperatura local.
Davant de l’alternativa d’anar per Fes o Marràqueix, finalment vam decidir anar via Fes, perquè apart de la pròpia sortida de muntanya, podríem dedicar un dia a visitar la seva Medina de la qual teníem bones referències.

Detalls del viatge :

Aeroport del Prat

25 de febrer de 2020. Dia 1. D’entrada, quedem a mig matí per tal de triar el material i la roba, i intentar que hi càpiga tot en un parell de bosses grans (es lo que hem contractat amb Ryan Air...). Em passa a recollir el Felip, agafem els meus trastos i anem a casa de Quim per ajuntar tot l’equipatge i distribuir-ho entre les dues bosses. Fent meravelles i amb l’inestimable ajuda d’una bascula de bany, aconseguim distribuir el pes de manera equilibrada de tal manera que cap d’elles passi dels 20 kgs. Anem a dinar aviat i ens dirigim cap a l’aeroport del Prat. Quan anem a facturar, veiem amb sorpresa que a la bàscula ‘oficial’, les dues bosses pesen exactament 20.0 kg. cadascuna!... Ens mirem de reüll, mentre la noia de facturació ens mira amb cara de sorpresa, i per sortir del pas li diem: ‘estava tot calculat’... Ja veurem com ho fem a la tornada perquè quadri de nou... El vol surt amb bastant retràs i arribem en par d’hores a Fes, quan comença a fer-se de nit. A l’aeroport ens espera un taxista que ha enviat en Mohamed, l’amo de l’hotel de Fes, amb un cartell on posa ‘Mr.Filip’. Intuïm que es el nostre. Efectivament. Tres quarts d’hora després el taxi ens deixa a l’entrada d’una de les portes de la Medina. El taxista no te n.p.i. de com anar a l’hotel Dar Nouzha i necessitem que enviïn un acompanyant a buscar-nos. Quan arriba, ens toca caminar uns 10 o 15 minuts (que es fan eterns), carregats amb les dues bosses esquivant gent i carretons per els estrets carrers de la Medina i finalment arribem a l’hostal. La rebuda es cordial, en Mohamed es molt amable (parla un castellà justet, però s’entén), ens acomodem i anem a sopar, buscant un lloc lliure (avui juga el Barça i estan els bars plens!). Sopem a un hotel i cap a dormir.


Medina de Fes per la nit


--------------------------------------------------------------------------------------------
Parada per dinar a Zaida


26 de febrer de 2020. Dia 2. Ens aixequem i esmorzem a l’hotel (molt bé, per cert) i després de que el Mohamed faci varies trucades al taxista que ve de Todra (que tampoc sap trobar l’hotel) al final aconsegueix arribar. Abans de marxar li preguntem al Mohamed on es millor comprar cerveses i vi, ja que a Todra ens han dit que es difícil i es molt mes car. Donat l’hora que és (9:30), decidim anar directament al Carrefour de Fes. Arribem fins el taxi, de nou arrossegant les bosses per els carrers de la Medina, i ens dirigim al centre comercial per comprar les begudes de ‘primera necessitat’. A tot això, ja intuïm que serà difícil la comunicació amb aquest taxista (esperàvem a un tal Aziz), ja que parla francès molt justet i nosaltres també... Quan arribem al Carrefour encara no es obert, falten uns 10 minuts. Tot i això, intentem dir-li a una caixera que només volem cerveses i vi,  i ens indica, mes per signes que verbalment, que a l’entrada del centre comercial hi ha un cafè italià. Suposem que ens ho diu per fer temps mentre esperem que obrin. Tot i que ara no ens ve de gust un cafè, ens dirigim cap on ens ha dit la noia per deferència i no estar parats davant de la porta. Un cop arribem allí, esperem els 10 minuts o més xerrant, i just quan decidíem tornar a comprar, el taxista ens senyala una porta... Resulta que es un petit local apartat que també pertany al Carrefour on només venen licors i begudes amb alcohol!!. Ara ens n’adonem que la caixera volia dir-nos que era aquí on podíem comprar, ja que a la botiga gran no venen alcohol (ens havíem oblidat que es un país musulmà!). Després d’un fart de riure i el taxista no entendre res, ens aprovisionem degudament i una ampolla de vi per sopar), i marxem.
Només sortir del centre comercial, el taxista pregunta que quan voldrem menjar (o almenys això entenem). El Felip li contesta amb el seu ‘magnífic’ francès, que mes tard voldríem fer un mos ràpid. El taxista diu que ok, però al cap d’una estona d’haver sortit observem que condueix bastant lent i va mirant cap a fora a esquerra i dreta com buscant alguna cosa. Quan al cap d’uns minuts veiem que tornem a passar per un lloc que ja havíem passat abans, sospitem que ha entès que lo que volem es menjar ara, i que està buscant un lloc per menjar. Oh, no...! Ho confirmem, puntualitzant-li que ‘mes tard’ vol dir ‘cap a migdia’, no ‘ara mateix’ i com que veiem que ara enfila una avinguda per sortir de Fes, concloem que aquesta vegada sí que ens ha entès.
Al cap d’una estona de viatge en la qual només parlàvem entre nosaltres tres, decideixo fer partícip al pobre conductor que no entén res. Com que en aquell moment passàvem per una zona plena d’oliveres, jo que anava al seu costat intento fer un comentari al respecte amb el meu francès bàsic, fent una oda a les olives i la seva bellesa, però veig que no m’entén i com més parlo, més m’empatollo, de tal manera que acabo dient alguna cosa com ‘les champs d’oliviers’, provocant que els ocupants del meu darrera que no en perdonen ni una, es petin de riure mentre jo segueixo ficat al jardí... Me’n surto com puc i procuro estar callat a partir d’ara.
Continuem el viatge i quan acabem de passar la localitat de Ifrane, un lloc molt maco i turístic, el taxista senyala a l’esquerra mentre diu alguna cosa que ens sona com ‘Assange’, i a la vegada fa un gestos pujant una ma i l’altra com si grimpés per una paret. Ràpidament, el Quim es fa càrrec de la situació i ens indica que, efectivament, veu una petita cinglera a l’esquerra on ja quasi s’intueixen les vies quasi brillen els parabolts, per tant entenem que per allí hi deu d’haver una zona d’escalada o boulder. Al cap d’una estona, quan arribem a una zona mes boscosa, veiem que hi han varis cotxes aturats contemplant uns micos en llibertat demanant menjar als turistes que els hi fan fotos. El taxista excitat, senyala als micos cridant ‘assange, assange’...!!  No fotis...! Busquem al diccionari ‘micos’ i resulta que en francès es diu ‘singes’ i es pronuncia ‘sanges’, que es lo que ens estava dient l’home... Resulta que quan abans senyalava a l’esquerra ens deia que allí hi havia monos i nosaltres havíem entès una zona d’escalada... Aquest jardí se’l menja el Quim!...
Una bona estona després parem a dinar a Zaida, un lloc popular on para molta gent i un cop refets, continuem el camí que finalment i després de moltes hores ens portarà a Todra. Ens rep l’Amine, l’amo de ‘Les Jardins de Todgha’, hotel dins del poble antic al qual s’accedeix també amb les bosses a la ma durant una estona. Per cert, no era ‘Les Etoiles des Gorges’ l’hotel on havíem d’anar i que estava al costat de la carretera?? Doncs resulta que ambdós locals son dels mateixos amos i que fora de temporada només tenen obert aquest com hotel. L’altre, només com a bar. El nostre, es una mena de casa-hotel on viu tota la família a la part de sota. Ens assignen una habitació triple on trobem les finestres obertes per ventilar, i per on entra una forta olor del corral de cabres que tenim davant, que no ens aconseguim treure en tota la setmana. Un cop acomodats i sortejats els llits, baixem a sopar.
--------------------------------------------------------------------------------------------
Sortida de l'hotel i inici del camí
27 de febrer de 2020. Dia 3. Ens aixequem a quarts de 8, preparem les coses i baixem a esmorzar. Inicialment, havíem previst que el mateix dia d’arribada ja podríem fer alguna via per la tarda, per tal de fer un tast i veure de que anava la cosa, però com que vam arribar bastant tard, doncs res de res. Per tant, decidim avui començar provant alguna via curta i després ja veurem. Després d’esmorzar preguntem com es fa l’aproximació, ja que l’hotel queda a la part alta del poble vell i s’ha de travessar el riu i anar per la carretera per poder creuar les gorges. Ens mostren que per l’altra banda de l’hotel hi una terrassa on surt un corriol que baixa cap el riu i per allà podrem accedir a la carretera. Ho fem així i després de creuar el riu per un taulons, travessem per uns camps que porten a uns carrers estrets en pujada que porten a la carretera. Aquest serà el nostre camí diari d’aproximació. Seguim la carretera cap a l’esquerra en direcció nord, travessem una bona part del poble i ens endinsem a les gorges, on hi ha un munt de paradetes de roba, moltes d’elles tancades perquè en aquesta època encara hi ha poc turisme. Sortim a l’altra banda on s’obre la gorja i hi ha un aparcament on hi ha unes quantes caravanes de ‘guiris’ com nosaltres, però sembla que ningú mes va a escalar.
Primera via. Sortint de la gorja, a ma dreta queda la zona de Les Jardins d’Eté. Baixem una mica fins creuar la llera seca del riu i en 5’ estem a peu de paret on hi ha un grapat de vies curtes d’un o dos llargs. Ens encetem fent la via ‘C'est bien tout ça’. Son uns 70 metres en un parell de llargs amb roca excel·lent que ens donen una idea de com va aquí la cosa. Un cop acabada, baixem a rapel fins peu de via. A continuació volíem fer alguna via del costat, però veient que tenim tot el dia per davant, decidim anar a la ‘Qui l’eût crue’, que es bastant mes llarga
Segona via. Anem cap a la dreta per pujar una petita vira ascendent tot sortejant a un xicot que ha vingut fa poc i està fent ioga ¿? Sobre una màrfega estirada al terra. Passem pel seu costat, pugem una estona i veiem una filera de parabolts que pugen creuant un desplom petit. A primera vista, sembla difícil i la ressenya que portem marca 4+ ó V, la quan cosa no ens quadra. Poc mes amunt a la dreta, trobem una marca que indica la via Tik Sab. Sabem que la que busquem està mes a l’esquerra però com que no ho veiem clar, decidir fer la Tik Sab. Via maca d’uns 120 metres i roca excel·lent. Es atlètica però amb molt bones preses. Durant l’ascensió, observem al iogui de baix que segueix contorsionant-se. Porta gairebé dues hores fent exercicis!. Acabada la via baixem amb 3 rapels.
Entre una cosa i l’altra ja es migdia i toca el sol. Decidim tornar a l’hotel, que per ser el primer dia ja està bé. Arribem per la terrasseta por on hem sortir, hi toca l’ombra i s’està de conya. Deuen ser les 5 o 5 i mitja de la tarda. Demanem una ronda de les cerveses que hem portat i que ens guarden a la nevera. Estan prou fresques, fantàstic!
Mes tard, habitació, dutxa i cap a les 8 baixem a sopar. Al menjador també hi ha tres xicots francesos, ‘joves’ com nosaltres. Ens saludem i poc mes. Sembla que també han vingut a escalar i mes tard ens ho confirma l’Amine. Fem plans per demà i a dormir.


Sopar. Fa una mica de fred...


--------------------------------------------------------------------------------------------

Primera part de l'aresta

28 de febrer de 2020. Dia 4. Ens aixequem com ahir a quarts de 8, preparem les coses i baixem a esmorzar. Com que ahir vam passar per sota l’aresta Nord tant a la anada com a la tornada, vam veure la via de l’esperó força factible, però com que el sol hi toca mes tard, no teníem clar lo de la temperatura i no ens hi vam ficar. Decidim d’anar-hi avui.
Fem el mateix camí i en una mitja hora ens plantem sota l’aresta. Avui no fa vent i sembla que s’estarà bé. No està oberta la paradeta de roba que hi havia ahir i que està a peu de via. Millor, perquè sinó li tindríem que passar per sobre... Ens enfilem per la via clàssica de l’aresta: Une arête dans la Gorge. Via molt maca, on la part de baix es més vertical i després va afluixant. Te mes de 500 metres i uns tretze llargs de corda, els sis últims dels quals d’aresta. La roca també es molt bona. Quan arribem dalt, ens trobem un pastor amb la seva filla i un grapat de cabres pasturant disperses. Ens comuniquem amb ells a base de signes, ja que ells no parlen francès ni cap altra idioma en comú. Els hi donem un parell de barretes energètiques i quan anem a marxar ens demanen si tenim diners... Vaja, han trencat l’encant de la idíl·lica situació.
La baixada la comencem pujant una bona estona, fins arribar prop d’un coll situat a la dreta por on hi ha un llarg camí que torna a portar a la carretera per una vall. Durant la baixada ens creuem amb varies noietes que porten cadascuna un grup de rucs carregats muntanya amunt, no sabem ben bé  cap a on. També ens demanen si tenim diners o menjar...
Tornem a l’hotel com ahir, cervesa i a la dutxa. Quan baixem a sopar avui sí que conversem amb els francesos i ens expliquem batalletes (ell mes...). Ens confirmen que la via ‘Qui l’eût crue’ es, efectivament, on havíem estat ahir al peu.


Pastors, pare i filla al cim


--------------------------------------------------------------------------------------------
Berbertraum-Segona part


29 de_febrer de 2020. Dia 5. Com cada dia ens aixequem, preparem les coses i baixem a esmorzar. Per avui hem decidit anar a la via Berbertraum que està a l’Aguille des Palmeraies. Es tracta d’una clàssica molt ben equipada que està just abans d’entrar a les gorges a l’esquerra.
Enfilem com cada dia el camí fins la carretera i una mica abans d’arribar a la gorja hi ha el pont de la carretera que creua el riu de dreta a esquerra. Baixem cap el riu i el creuem descalços. La veritat es que pensàvem que l’aigua estaria mes freda, però passem sense cap problema. La via està uns 100 mts. mes amunt. Quan ja hem començar a escalar, arriben un home i dues dones. Al parlar amb ell resulta que es en Julio Soares, l’autor tant de la nostra via, com de la majoria d’altres vies de la zona. Viu a Todra i fins i tot te una botiga de material i un allotjament. Havíem sentit a parlar molt d’ell però no el coneixíem ni havíem vist fotos seves. Avui han vingut amb la seva sòcia i una clienta a fer una via curta al costat. Nosaltres ens enfilem a la via ja amb sol però amb una temperatura fresca i molt agradable. La via es bastant atlètica però està molt (potser massa) ben equipada. Sembla ser que es una de les vies ‘comercial’ de la zona. Tan se val, es molt maca. En total son 370 metres i la primera part la fem amb tres llargs (originalment en marca 7). La via es molt variada i agradable. Per baixar del cim de l’agulla, fem un curt rapel de 5 metres i baixem per la canal que mira al poble. Un cop baix, decidim seguir flanquejant, en lloc de tornar cap a peu de via i tornar a creuar el riu. La solució ens funciona molt bé i arribem a l’hotel per la part de dalt, evitant donar bastanta volta.
Com cada dia, cerveseta amb relax, dutxa, comentar la jugada i cap a la nit baixem a sopar on tornem a parlar amb els francesos que marxen demà al matí. Ens aconsellen que anem a la via ‘Qui l’eût crue’, que per altra banda ja teníem pensada. Sopem i a dormir. Demà últim dia d’activitat...

Des de la terrassa de l'hotel

--------------------------------------------------------------------------------------------
Segona part de la via

1 de març_de 2020. Dia 6. Un dia mes, seguim el ritual de costum, ens aixequem, preparem les coses i baixem a esmorzar. Avui, com ja vam decidir ahir, anirem a ‘Qui l’eût crue’ que està a la paret del Jardins d’Eté. Ens plantegem fer l’aproximació per la via ferrada que hi ha abans d’arribar i després baixar una mica fins peu de via, per fer-ho mes divertit. Decidim que no, que ja n’hi haurà prou amb la via i que ja comencem a tenir els dits una mica perjudicats. La via, magnífica. Lo que el primer dia vàrem veure com un desplom, ara ho passem la mar de bé (ja acostumats). Les assegurances allunyen una mica mes que les altres vies que hem fet, la qual cosa ens obliga a emprar-se a fons en algun llargs. La via te 425 metres dividida en dues parts de cinc llargs cadascuna. Per la mitat passa una vira on ens trobem al iogui del primer dia amb la seva parella (han pujat caminant). Xarrem una mica amb ells. Gaudim de la resta de la via i un cop arribem al cim, seguim unes fites que van portant cap a la dreta i acaben baixant a la carretera, prop de l’entrada del poble. Sensacional via de comiat!.
Per últim cop, fem la cervesa a la terrassa, sent conscients que avui es  l’últim dia i assaborint-ho millor.
A la nit, avisem que demà volem esmorzar mes aviat i que ens vingui a buscar el taxi de tornada (aquest vegada serà l’Aziz) per sortir a les 9h. Últim sopar i a preparar les bosses.

Cervesa de l'últim dia

--------------------------------------------------------------------------------------------

Adeu a Todgha

2 de_març de 2020. Dia 7. Ens aixequem a quarts de 8 i esmorzem a les 8h. Arriba el taxi pel matí. Després del comiat efusiu amb els xicots de l’hotel emprenem el viatge de tornada. Com que hi va haver un malentès amb els preus del taxi a l’anada, ens hem quedat curts de dirhams i com que el lector de targes no li funciona a l’Amine, decideix acompanyar-nos amb el taxi fins a un banc de Tindghir perquè traguem diners en efectiu i li puguem pagar. Ell es queda allí, que avui hi ha mercat i ho aprofitarà.
Continuem el viatge, aquesta vegada mes amè, ja que l’Aziz parla bastant millor francès i almenys ens fem entendre una mica. Ara i fins l’hora de dinar va davant el Quim, que li demana a l’Aziz si te musica berber. I sí, i tant que en te! I ens la posa! Les primeres tres hores inclús son divertides i variades fins l’hora de dinar. A tot això, arribem de nou a Zaida i ens aturem on ens aconsella l’Aziz i ens mengem una graellada de cabra molt potent. Després de dinar, l’Aziz insisteix en mostrar-nos el ritme de la musica berber i ens posa una cançó molt repetitiva que dura uns quinze minuts, quan acabava la torna a posar i així tres vegades. Quan ens vol delectar amb una quarta audició li comento, subtilment que la cançó es fantàstica però que potser un mica mes de varietat seria millor. A pesar del meu francès, sortosament ho entén i canvia la música (més berber, per suposat). Finalment, a la tarda arribem de nou a Fes, on aquesta vegada el taxi ens deixa una mica mes a prop de l’hotel del primer dia. Tot i així, no ens traiem de tenir que arrossegar de nou les bosses fins  l’hotel i ens acomiadem de l’Aziz (molt bon paio, per cert)
Per la nit sortim a sopar i després anem a fer una cervesa a una mena de pub. Menys mal que, tot i la nostra pinta de muntanyencs sense afaitar, el porter ens deixar entrar, ja que jo estic una mica perjudicat de la panxa i tincs que anar d’urgència al lavabo.
--------------------------------------------------------------------------------------------

Medina de Fes

3 de març de 2020. Dia 8. Contractem una guia turística que ens va suggerir el Mohamed. Arriba a les 9h. i ens porta a donar una volta molt interessant per la Medina. Accedim a llocs que si no es així es difícil conèixer i entrar si no vas amb un natiu/va. El preu que paguem però, es tenir que anar a varies botigues (joies, sabates, roba, catifes, pells, etc.) però ja se sap, som turistes. Ens aconsellen un restaurant molt típic i relativament car per el país (per nosaltres es correcte) però està ple de turistes. Suposo que porten a tothom aquí en lloc de dir-nos llocs tradicionals. La comissió deu ser més alta, pensem. En fi, no està malament...
Per la tarda, torna a venir el taxista del primer dia i ens porta de nou a l’aeroport de Fes. Anem a facturar amb el dubte de si haurem equilibrat bé el pes les bosses i el xaval del mostrador que es bastant enrotllat ens deixa passar, tot i que una pesava ben bé un quilo i mig mes que l’altra. L’avió surt en punt i arriba abans de l’hora a Barcelona. Ho compensen, fent-nos esperar a l’avió un quart d’hora... Finalment desembarquem, anem a per les bosses que ja estan donant voltes, sortim fora a esperar que portin el cotxe del Felip (fa vent i fred a Barcelona!). Al cap de molt poc arriba un conductor amb el cotxe, paguem i cap a casa. El ‘taxista’ ens deixa a cadascun a casa seva (gràcies Felip!) i se’n torna cap a Cardedeu.


Dinar de comiat

--------------------------------------------------------------------------------------------

Conclusió. Setmana molt complerta d’activitat. Hem rigut molt recordant les anècdotes i ‘jardins’ en que s’ha ficat cadascú i les seves conseqüències. Es una de les salses dels viatges. Després de comentar-ho i sospesar-ho, pensem que si volguessin tornar-hi un altra vegada, seria millor anar via Marràqueix, ja que es un dia menys de viatge i menys hores de taxi. En qualsevol cas ha estat bé perquè si al no conèixer Fes, ha pagat la pena la estada a la seva Medina, d’una vitalitat increïble i que mereix per sí sola una visita a la ciutat.

Components: Felip Mateu, Quim Prats i Jordi Fornés, membres actius del CEBA

Salut a tothom!


NOTA: aquest escrit ha estat fet aprofitant el confinament obligat degut al Covid-19. Quan vam començar el viatge, es parlava tímidament del tema a la península i semblava que no aniria mes enllà. A la tornada, la cosa començava a agafar embranzida i ja veurem quan i com acaba...


Arxiu del blog