dilluns, 25 d’octubre de 2021

2021-10-25 Intrèpida Sirena (Punta Milà)

Fa un temps, parlant amb l'Esteve li vaig preguntar si havia fet aquesta via i em dir que sí, que varies vegades i que si em venia de gust, la tornaria a fer sense problemes. Doncs el divendres passat, des de Riglos em va dir que dilluns tenia lliure i que si volia que hi anéssim. Li vaig dir que sí.

Dilluns passa per casa meva i en dirigim a La Roca Village on hem quedat amb l'Emilio, que també ha fet la via i que s'hi apunta. Ens dirigim cap a la Punta Milà a l'Escala. Hi han dues maneres d'accedir a la via: una es anar amb barca fins peu de via i 'desembarcar' amb la possibilitat de sucar si la mar està una mica moguda i l'altra es baixar a rapel fent unes maniobres molt precises per no mullar les cordes. Escollim aquesta segona opció, per no dependre de ningú.

ENLLAÇ A L'ALBUM DE FOTOS

Preparant el primer rapel

L'Esteve, tot un expert, fa el primer rapel posant algunes cintes per tal dirigir les cordes i evitar que tinguem que fer pèndols més complicats dels que ja s'han de fer de normal. Amb aquest rapel d'uns 45 mts. se situa a la segona de les cinc reunions que té la via. Un cop arriba, baixem primer jo, traient i passant de nou la corda per les cintes, i després l'Emilio recuperant les cintes posades. Un cop tots a la reunió, intentem de totes les maneres possibles recuperar les cordes i resulta que s'han enganxat... 

Ràpel fins la segona reunió (espectacular per sobre i per sota)

Quan veiem que resultarà impossible treure-les, l'Esteve es posa el bloquejador a les cordes i comença a pujar auto-assegurat fins la següent reunió, la tercera. 


Des d'aqui, ens assegura a nosaltres i pugem el llarg d'uns 15 metres molt verticals fins la reunió. Un cop aquí, intentem de nou recuperar les cordes i aquesta vegada sí que baixen. Muntem de nou un ràpel des d'aquesta reunió i baixem tots fins la primera reunió amb un rapel d'uns 30 mts. 

Delicades maniobres per baixar fins la R0

Ara, queda per fer l'últim ràpel amb una sola corda (30 mts.) fins l'inici de la via, uns cinc metres per sobre del mar i posar assegurances per tal de que al recuperar les cordes, no es mullin.


A la R0, amb el mar lleugerament picat

Després de resolts de forma magistral els 'petits' problemes inicials, ara es quan realment començarem a escalar. En aquest punt tant prop de l'aigua la roca està una mica mullada. Mentre l'Emilio està fent el llarg, una Zodiac dels bomber s'apropa a nosaltres i ens fa una visita. Els saludem i s'allunyen. En aquest inici, els cantells de roca son descomunals excepte a l'entrada de la R1, on s'ha de flanquejar amb un tram mes fi.

L'Emilio al primer i desplomat llarg

El segon llarg, es molt vertical i més difícil que el primer, per sort de només 15 mts. El tacte de la roca es sabonós suposem que per la humitat de l'ambient. Jo no porto magnesi (de fet, no en porto mai) i començo a patir una mica.

L'Esteve, al segon llarg

El tercer llarg, ja l'hem fet abans quan s'ha enganxat la corda. Els companys el passen de nou sense problemes però a mi se'm comencen a acabar les piles. Les mans em rellisquen molt sense magnesi i com que es molt vertical arribo molt cansat. Es una sensació que feia molts anys que no sentia...

L'Emilio a l'inici del tercer llarg

Quan arribo a la tercera reunió, m'ofereixen fer el quart llarg que es el més senzill (segons les ressenyes, IV+, V) però que ara el veig molt dret i de fet ho és, tot i que es veuen molt bones preses. Després de repensar-m'ho declino la invitació. Crec que fa anys que no he rebutjat fer de primer i més amb aquesta graduació, però estic petat. S'hi posa l'Esteve sense cap problema. Després l'Emilio, i quan  finalment em toca, just abans d'entrar a la reunió en un pas bastant vertical però amb bona presa em quedo penjant i sense piles... Em recupero durant una estona i finalment arribo a la quarta reunió rebentat. Em sembla increïble però es així. Ara queda només l'últim llarg on les dificultats estan als darrers metres.

L'Esteve, començant el quart llarg 

L'últim llarg se l'adjudica l'Emilio. Una vegada arriba a la reunió sense problemes, ens toca. L'Esteve m'ofereix la seva bossa de magnesi (ell va sobrat) i l'accepto. Una mica recuperat, faig els primer metres sense problemes ja que ara no em rellisquen les mans. Mentre pugem, l'Esteve troba un tros de ceràmica i pols negra... Es tracta de les restes d'una urna funerària?? 😳 Preferim, no pensar-ho... Al tros final, jo em torno a quedar sense forces i necessito tirar d'estrep per fer els dos últim passos. Finalment, arribo petat, però arribo content.


L'Emilio a l'última tirada

Quan acabem, ells que ja havien fet la via altres vegades, coincideixen en que les condicions d'avui potser no eren tan bones per la humitat de la roca, però en qualsevol cas ambdós la han fet sense cap problema. Jo en canvi, em sento una mica decebut amb mi mateix, ja que sempre m'agrada anar al 50% o en aquest cas a un terç.... Prendré nota per entrenar més.
En qualsevol cas, el meu balanç final és que es tracta d'un lloc meravellós, amb un ambient increïble i el traçat de la via, agosarat i fantàstic. 

Tornem cap a l'Escala i trobem un lloc per dinar tranquil·lament a una terrassa. A pesar de totes les peripècies, encara es una hora decent per dinar de menú (14:45h). En acabar, tornem cap a La Roca on ha quedat el cotxe de l'Emilio, ens acomiadem d'ell (jo no el coneixia) i tornem cap a casa meva on l'Esteve ha deixat el seu cotxe. M'acomiado d'ell i fins la propera, que si no hi ha res de nou serà a Calp.




CADE triomfa!! (o quasi!)

ressenya del blog www.klimbingspider.com







Arxiu del blog