dimarts, 18 de febrer del 2014

Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda


Desprès d'un temps de no escriure, em decideixo a tornar-hi perquè m'ha motivat el fet d'haver repetit aquesta magnífica via que ja fa temps deiem de tornar a fer. Sabia que feia molt de temps de la meva anterior ascensió, però no n'he sigut plenament conscient fins que he anat a apuntar l'activitat i ha resultat que fa ¡ trenta-cinc anys !, concretament el setembre de 1979. M'ha costat de creure, no pensava pas que fes tant de temps... I desprès parlant-ho amb el Quim, el company amb qui la he fet, resulta que ell també fa uns trenta anys de la seva ascensió. En fí, es lo que passa quan tens un punt de referència, però pensant-ho be, me'n sento orgullós de poder estar encara al peu del canó.

Be, doncs resulta que el dissabte 15 decidim anar a fer la via amb en Quim. Em passa a recollir per casa i al cap d'un moment estem viatjant en direcció cap a ¿Agulles?. Mira que n'és de despistat el Quim!...i no diguem del copilot, o sigui jo, sense posar-li cap objecció... quin parell de despistats! Total, que rectifiquem (retrocedir, mai!) i anem per Olesa cap a Monistrol. Ens aturem a esmorzar al bar La Roca desprès de segles on sembla com s'hi s'hagués aturat el temps, excepte les cares (les nostres incloses) que veiem mes arrugades. Es lo que te el pas del temps. En acabar, pugem tranquil.lament cap el monestir, ja que avui no ens esperen per dinar i agafem el funicular com les persones decents per tal de no arribar cansats a peu de via. En mitja hora ens plantem al peu de la canal de baixada, passat el Cigronet. No es veu gent escalant enlloc i fa una mica de vent i uns quant núvols ¿serà per això?. Baixem cap a peu de via i quan hi som a prop sentim unes veus a la paret... ¿serà possible, no estaran a la via? Ui!, per poc, son a l'aresta. Hagués estat molt mala sort coincidir quan està tot tan buit, però tampoc seria la primera vegada...

Anem amb la ressenya dels Escalatroncs de les antigues, que està força ben detallada. El Quim comença (li toca) i fa els llargs senars i per tant a mi em toquen els parells. No faré la explicació de la ressenya, ja que la que he posat es prou acurada, però comentar que al 1er. llarg desprès del primer parabolt n'hi han dos mes sense el cap, però s'hi pot posar una bagueta o el cable d'un fissurer petit. Durant la via ens va fent vent i el sol surt i s'amaga però ho suportem amb dignitat. A la penúltima reunió hi ha el llibre de registre on hi deixem la nostra empremta. Al arribar prop del cim coincidim amb la cordada de tres (pare, fill i amic) de Reus que han fet l'Aresta Ribes. Al arribar al cim, abraçada i alguna foto 'que no estamos tan mal'. Recordem als aperturistes, en especial al Manel Guasch, que a mes a mes la va re-equipar fa set anys i des d'aquí felicitar-los. Desprès fem el curt rappel, i resseguim l'aresta fins baixar i retrobar el camí que baixa de Sant Jeroni. Tal com anem baixant ens anem animant, primer comencem a trotar i després a córrer per les escales, de tal manera que en un dels punts mes drets hi trobem unes dones que baixen amb certes dificultats i quan ens senten a prop escolto que diuen sense girar-se, 'deixeu passar al jovent'... la cara que els hi va quedar quan ens van veure passar era un poema, jaja. Devien de pensar 'son bojos aquest  jovent'. Però vaja, que avui es dimarts i que encara em fan mal les cames de la baixada... es lo que te pensar que tens vint anys menys. I ara, fins la propera, ja pensarem on...

Arxiu del blog