diumenge, 30 de desembre de 2012

Sant Esteve-2012



Aquest any varem tornar a participar a la tradicional sortida del dia de St.Esteve encara sota els efectes de la ressaca. A pesar d'això, la gran quantitat de cabres que varem veure es veu que eren reals i no una al·lucinació .. almenys a les fotos ho semblen. Particularment jo ja n'havia vist bastantes per Montserrat, però mai baixant d'una agulla com aquesta vegada. Realment estan molt ben adaptades al medi...
El dia va ser molt plàcid a pesar que quan vam sortir de St.Cugat acabava de ploure una mica. El matí es va anar arreglant fins que el sol va estar present i va acabar fent un dia de primavera. Els vuit (Olga, Marc, Bernat, Enric, Sara, Josep María, Quim i Jordi) varem fer la nostra agulla i tots contents. Felicitar des d'aquí especialment a la Sara per ser la única nena que va tenir el valor d'aixecar-se aviat un dia com avui.
Fins la propera!

dilluns, 26 de novembre de 2012

La Falconera (Sant Llorenç)


Avui dia de votacions decidim anar a fer una matinal amb el Quim per reflexionar mes encara. La via a fer encara no està decidida però porto varies ressenyes de La Falconera. El Josep Maria Soto s'hi apunta (de moment a l'esmorzar i desprès ja veurem...). Per tal que no es faci tard, anem directament al Coll d'Estenalles i baixem fins l'aparcament. Ja hi han cotxes de boletaires. Be, aquests no molestaran... Portem bocates i ens els prenem tranquil·lament esperant que surti el sol sense èxit... El dia s'ha ennuvolat una mica. Quan hem sortit de casa hi havia una mica de sol i pensàvem que seguiria així. Però tampoc fa fred. Desprès d'esmorzar amb cafè i tasses de veritat que ha portat el Jose (gràcies un altre cop!) baixem per una canal una mica guarrilla per qui no la conegui, però curta que porta al peu de la paret. Es flanqueja cap l'esquerra i es passa per tots els peus de via. Decidim anar a La que Faltava animats per la ressenya sempre impecable dels Escalatroncs (salut companys!) perquè sembla que està ben equipada i no es del tot obligada, qualitat indispensable per nosaltres que som capaços de rebaixar el grau de qualsevol via que passi de 6a i convertir-la ràpidament en A0 o A1, jeje. Bé, com que a la Delfos vaig acabar jo, ohhhh Quim, quina pena, t'ha tocat a tu la primera ! Però el Quim es així i s'hi fica sense queixar-se (bé, no gaire). El Josep María finalment decideix que no puja, ja que encara te el peu a mig gas i tindria que pujar amb botes i potser no es massa adient. Ens acomiadem d'ell fins la baixada i es brinda a pujar-nos les motxilles. No direm pas que no, oi?. Aixó ens permetrà patir una mica menys. Noc puc dir que ens arrosseguem per la via, perquè mes aviat tira enrrere, però igualment costa tirar amunt. Lo fàcil que es perdre la mica de forma que havíem agafat. Penso que mes aviat ens hem 'deformat'... però finalment, i gràcies a que la via no es gaire llarga arribem fins al coll on està la normal, on s'ens enganxa el Josep María i fem plegats el cim. De fet aquesta via no hi puja, però ja que hi som... Fem un parell de fotos mes i baixem, que cal anar ràpid a fer la cervesa, dinar i a votar. Desprès d'escalar ja tinc clar a qui votaré: a Iniciativa Popular Ciutadana per la Independència Republicana de CiU.  Salut!

dijous, 18 d’octubre de 2012

Paret de la Formiguera vies: Normal i Savina Wall

Un dimarts no festiu, un perfecte dia de tardor.
El Quim em porta a la paret de la Formiguera on jo no havia estat mai.
El sol ens escalfa de valent a la paret.
Fem dues vies fàcils (máx. IV+).
Les mans troben agafadors increïbles de tant bons i els peus (estreno peus de gat)
s'arrapen d'allò més.
El plaer dels moviments.

diumenge, 9 de setembre de 2012

DELFOS a la Paret de Catalunya (Montrebei)


Ja hi tornem a ser.
Proposta d'en Jordi fa 5 dies, aceptada i compartida al instant:
Via Delfos a la Paret de Catalunya, 415m V+
Desprès de sopar al càmping d'Ager, agafem primer la pista asfaltada i desprès la de terra que ens portara fins el prat d'en Lluís sota la paret de Catalunya.
Per sorpresa nostra no hi ha ningú ¿? així que ens instalem al raconet que ja coneixem de altres vagades.
La nit estelada, la temperatura suau i la conversa tot apurant uns sorbets de aigua de foc, ja feien presagiar els bons auguris per la jornada del demà.
6:30 sona el despertador d'en Jordi. Apa amunt que ens espera un bon cafè per començar el dia ¡Sorpresa! arr....ens hem deixat el fogonet.
No passa res ràpidament canviem el cafè per un deliciós suc i cap a la via.
Una horeta de aproximació amb un tram final força curiós i a la vegada exposat, però ja hi som.
Seguin el acord (no escrit) li toca començar al Jordi que sense cap dubte ataca la primera tirada.
Ara tu ara jo les tirades es van succedin, fem una paradeta per repostar energies i continue-mi....
De sobte un soroll esfreidor Que passa? es un meteorit? es un avió? no es l'home volador que s'ha llençat des de dalt de la paret "expectacular", per retornar-nos la tranquilitat veiem que uns pocs metres abans de arribar al riu obre el paracaigudes i aterra suaument.
Be, desprès del espectacle, nosaltres a lo nostre que en Jordi es troba negociant un pas de V+ marca de la casa.jeje.
Quan som a les ultimes tirades els sol ens vol acompanyar, així que afanyem-mos i acabem la feina.
El retorn al prat es el remat perfecte per exhaurir les poques forces que encara quedaven (d'aigua ja no ni quedava).
Baixant ens creuem amb un grup de francesos que pujant per saltar des de dalt de la paret, son totes les mostres de vida humana que hem vist avui, ningú a les parets.
Montrebei, terreny d'aventura per excèlencia al nostre país, exigent, on cap via, encara que a priori, amb un grau assumible et deixarà indiferent.
A nosaltres un cop mes ens ha deixat tot un grapat de sensacions que ens emportem cap a casa.

diumenge, 26 d’agost de 2012

Cerdà-Pokorski a la Roca de l'Ordiguer (Cadí)


Fa un parell de setmanes varem venir passejant fins al Prat de Cadí amb les dones i uns amics, i amb el Quim varem parlar de la possibilitat de venir un cap de setmana a fer la via Cerdà-Pokorski de la Roca de l'Ordiguer. Jo ja het fet  l'Anglada, la Berta i la Sànchez (fa molt anys, tot s'ha de dir), però amb aquesta via encara no m'hi havia atrevit mai, perquè a mes a mes de difícil, tenia fama de no estar gaire ben equipada. Quan ens varem assabentar per els Escalatroncs (nois, felicitats un cop mes) que les reunions estaven equipades amb parabolts, ja ens ho varem començar a plantejar...
Finalment varem decidir pujar a fer un bivac al Prat de Cadí i intentar assolir la via. El divendres 24 d'agost, amb una previsió de la meteo poc menys que inquietant per la Cerdanya (pronòstic de pluja per dissabte!) decidir anar-hi, passi el que passi. Sortim a quarts de set de la tarda i després de parar a sopar a Martinet anem cap a Estana on passat el poble deixem el cotxe al Coll de Pallers. Carreguem unes motxilles de 20 quilos cadascuna a les esquenes, encenem els frontals i en una horeta de suar com a p... arribem al Prat de Cadí. Plantem una petita tenda 'veterana' però força efectiva i ens posem a dormir. Tant el Quim com jo disposem d'uns sacs de bivac Salewa altament recomanables si uns voleu 'conservar', doncs es passa un fred important fins i tot dins la tenda... Superada la nit amb èxit ens aixequem i desprès de esmorzar una mica (amb cafè i tot) preparem les motxilles d'atac. Mentrestant pugen uns xicots que sembla que també van a escalar. Un cop tenim tot a punt, amaguem les motxilles grans al bosc, carreguem aigua a la font i amb una mitja hora ens plantem a peu de via. Veiem que els xicots que hem vist abans s'han ficat a la Anglada-Guillamón. Nosaltres ens preparem i  ens hi enfilem. Començo jo i faig les tirades senars i en Quim les parelles.
1er. llarg. Diedre molt bonic. Estic una mica fred però vaig agafant el to i em trobo a gust. Darrera nostre apareixen tres xicots que també venen a aquesta via.
2on. llarg. Continue el diedre amb una fissura força dreta. Llarg força treballat per en Quim
3er.llarg. Xemeneia ajaguda però fina a l'inici i que es va redreçant fins un petit desplom on es flanqueja cap a l'esquerra. La reunió es un una terrassa
4t. llarg. Molt pedregós. Surt per la dreta i fa un arc cap l'esquerra fins arribar al peu d'un diedre-canal comú amb l'Anglada.
5e. llarg. Diedre-canal sense gaires complicacions que deixa en una canal, punt de bifurcació entre Anglada i Cerdà. Com que el temps està 'remenat' ens plantegem si continuem o anem cap a l'Anglada però decidim continuar.
6e.llarg. Tirada senzilla que porta al peu de la fissura final.
7e.llarg. Un dels mes treballats. Proposo deixar la motxilla a la reunió i pujar-la arrossegant després. Bona decisió per a mi, ja que si no, no sé si hagués passat i així i tot m'ha costat molt, però després al Quim li toca patir el fet de portar la motxilla davant seu... Jo també pago la 'penyora' de tenir que arrossegar les motxilles fins la reunió que em deixen ben tocat de braços...
8e. llarg. Desplom inicial força potent que després continua amb uns diedres ben verticals que no donen treva fins la reunió...
Finalment, hi ha que superar un muret que permet arribar a unes terrasses que son el final de la paret. La via ens ha fet suar de valent de dalt a baix però ho hem aconseguit. Visca, ens felicitem !!

Quan estem acabant de separar el material apareix la cordada de tres que venia darrera nostre.
Al cap d'una estona iniciem la baixada seguint les fites, que per unes vires força penjades porten a la canal del Cristall. En una hora, mes o menys quan estem arribant al Prat de Cadí, ens trobem les motxilles de cara!. Doncs sí que les havíem amagat bé... just al costat del camí de baixada...!!. Tant se val, aquí només hi ha bona gent. Anem fins al costat de la font i mentre refem les motxilles grans, posem a refredar un parell de cerveses (que també havíem carregat) i en pocs minuts estan fredes. Humm, que bones que estan i que bé que ens cauen...!  Només ens cal tornar fins el cotxe i en tres quarts d'hora ja hi som. Ara, mentre tornem cap a casa, fem balanç de la temporada que va començar suau però que ha anat progressant i ha sigut immillorable superant les nostres millors expectatives.

dijous, 16 d’agost de 2012

10-ago-2012. La Dent d'Orlu - A Bisto de Nas

Després de les vacances familiars i aprofitant que som amb el Quim i les families respectives a un càmping a la Cerdanya, decidim fer una escapada a la Dent d'Orlú que està a l'Ariège, prop de Ax les Termes. Encara tenim molt present el record de la setmana de maig que vam passar a Galayos i La Pedriza, on el granit es magnific, i la Dent d'Orlu es dels llocs millors del Pirineu en aquest tipus de roca i tenim ganes de tornar-hi. Ah, i està molt ben assegurat !
Com que el divendres 10 d'agost està previst que faci molta calor, ens aixequem a les 6 del mati, ja que tenim prop d'una hora de cotxe (tot i passar per el túnel de Puymorens) i quasi una hora mes de camí fins el peu de via de la cara est. Així doncs, desprès de fer un cafè a quarts de 7 agafem el cotxe i en marxa!. Al cap d'una hora ja som a l'aparcament on ja trobem alguns cotxes i en tres quarts d'hora mes i desprès d'una intensa pujada ja som a peu de via. Esmorzem allí mateix un entrepà amb la seva cerveseta (això que no falti, hi ha que mantenir-se ben hidratat, que fa calor...!).
Hem decidit sobre la marxa fer aquesta via. Inicialment havíem previst fer l'aresta Est que es bastant mes llarga i laboriosa, i finalment hem canviat per aquesta, de deu llargs i una dificultat assequible (per nosaltres).
Ens hi enfilem. Començo jo i desprès d'alguns dubtes inicials, arribo a la reunió. A partir d'aquí ja anirem correctament el reste de la via. A mida que anem pujant, augmenta la calor i arriba un moment que es una mica aclaparadora, però finalment i desprès d'una mica mes de tres hores i deu llargs de corda alternats, en Quim arriba a l'aresta. Aquesta última reunió a l'aresta no vol dir que s'hagi acabat, ja que just a l'altra banda hi ha un abisme colpidor. Resten encara uns deu minuts mes d'aresta, mes espectacular que difícil i uns 150 mts. de recorregut, on la dificultat va minvant progressivament fins arribar al cim. Arribem cap a quarts de dues. Ja hi hem estat uns quantes vegades però ens felicitem efusivament per la via. Fem un parell de fotos testimonials i prou. Ara toca baixar per un camí força trencat i feixuc però per lo menys el terreny està sec!. Baixem ràpid avançant a uns quants francesos i arribem de nou al coll de l'Egue on es bifurquen el camí cap a les parets i el camí de l'aparcament. Amb menys d'una horeta (i una parada 'facultativa' per agafar aigua) tornem a ser a Enveig on arribem just a l'hora de dinar. Quina casualitat, jeje!

Dediquem la via al José Alberto de Madrid, que ens ha donat la bronca perquè fa temps que no sortim.
¡ Esperamos que se te arregle la 'carrocería' muy pronto, Jose ! Un abrazo.

diumenge, 3 de juny de 2012

Vacances 2012 - Galayos i La Pedriza

F O T O S

Sensacionals vacances realitzades per les muntanyes de la zona central (massís de Gredos i La Pedriza)
amb anada el dia 25 de maig i tornada el 31 de maig. Anem en Quim, Fredi i jo. En Quim i jo tenim la intenció de fer activitat d'escalada i en Fredi farà excursions per les mateixes zones (desconegudes per tots nosaltres) i la idea es trobar-nos per dinar o si el dia d'activitat es llarg, per sopar.

25 de maig (divendres).
Viatge d'anada. Hem agafat divendres festa per arribar a dormir al refugi, doncs en aquesta època només es obert els caps de setmana.
06:30 sortida de Sant Cugat via  Saragossa - M45 (sense entrar a Madrid) - Talavera de la Reina - Arenas de San Pedro - Guisando i Nogal del Barranco amb arribada al voltant de les 16:00h., havent parat a esmorzar i dinar. Pugem fins el refugi Antonio Victory, arribant aprox. a les 19:30. La pujada (2h30') s'ha de fer amb màrfega i sac de dormir, ja que el refugi es molt petit i es aconsellable plantejar-se bivac a fora com fa la majoria de personal. Ens presentem a en David (el guarda), ens acomodem a l'altell, sopem i a dormir.

26 de maig (dissabte).
Ens aixequem a quarts de vuit, ja que varem quedar amb en David a les vuit perquè ens fes l'esmorzar. Després de menjar una mica de pa sec, mantega rància (de veritat!) i empassar-nos un beuratge (tant el cafè com el Cola-Cao) ambdós semblants a aigua sense depurar, ens acomiadem del Fredi que vol pujar a La Mira i voltants i nosaltres en dirigim cap a la Sur del Torreón, via catalogada de D+, 150 mts. amb un passatge de V+, per la qual cosa anem cap a la cornisa de baixada del Torreón fins arribar al coll nord, on un parell d'argolles en permeten amb un rapel arribar a peu de via, per evitar baixar i remuntar la canal de la Aguja Negra.
Un cop a peu de via, al voltant de tres quarts de deu, amb tres llargs i amb menys d'una hora i mitja arribem al cim d'aquesta impressionant agulla, que s'aixeca una seixantena de metres sobre el seu voltant completament aïllada. Coincidim amb uns xicots de Madrid que fan la Teógenes i que arriben just després que nosaltres. Ens intercanviem fotos i deixem que baixin abans per veure com funciona el tema: s'ha de fer un parell de passos a cavall d'una plataforma que s'estreny fins arribar a les argolles de rapel. Baixo primer i com que portem cordes de cinquanta, al cap d'uns vint metres decideixo aturar-me en un altra reunió per assegurar que amb un segon rapel arribarem a terra. I efectivament, amb el segon rapel arribem baix, recollim cordes i despres de xerrar amb varies cordades que estan fent diverses vies baixem per la cornisa que hem pujat fins arribar a terra a la canal. Dinem una mica i decidim fer la via GAME de la punta Tonino Ré. Es tracta d'una via de quatre llargs també molt maca i amb roca excepcional com a tota la zona. Tardem unes dues hores i mitja entre ascensió i rapel per baixar. Tornem al refugi on ens espera Fredi que ens ha fet unes fotos des de La Mira i que per lo lluny que està queden raonablement bé.
Al refugi avui la cosa serà diferent. Sopem amb tres persones mes (sopar raonablement correcte) però a l'hora de dormir tindrem la companyia de sis nois que estan fen un curset d'educació física i tots nou ens tindrem que apanyar per passar la nit a l'altell. La resta dormiran a baix al menjador quan se'n vagi tothom a dormir.

27 de maig (diumenge).
Després de passar tots plegats la nit del lloro (molt atapeïts, cops, roncs, etc.) ens preparem per rebre el meravellós esmorzar. Quan aconseguim que s'aixequi part de la gent de terra per fer lloc i posar les taules en David ens porta l'esmorzar. Avui al menys hi han galetes amb el paquet sense obrir i la mantega està en condicions, però el cafè es el mateix d'ahir !! En Fredi, per no passar el mal tràngol, se'n ha anat sense esmorzar. Avui hem quedat directament abaix al parking, doncs ell farà una volta bastant llarga que el deixarà allà. Nosaltres decidim fer la Oeste de la Aguja Negra. Via magnífica amb roca excel·lent, una de les millors que he fet mai en granet. Tardem unes cinc hores perquè coincidim al darrera uns xicots ja des de la primera reunió si no, pensem que haguéssim pogut fer una hora menys, però la veritat es que tampoc hi havia pressa. Baixem amb un rapel de vuit metres i després un altre de vint-i-cinc fins el Espaldar que cal remuntar i baixar per una canal fins el refugi. Dinem una mica, refem les motxilles i en una hora i mitja som al bar del Nogal de Barranco, lloc de reunió obligada per fer una cervessa.
Ara anem fins vora Monbeltran al camping Prados Abiertos, on tenim reservat un bungalow per aquesta nit. Dutxa i anem a sopar a Monbeltran i fins demà.

28 de maig (dilluns).
Ens aixequem com cada dia a quarts de vuit, parem a esmorzar a Monbeltran i continuem fins el Puerto del Pico i desprès de pujar fins el refugi de La Albujea ens separem amb en Fredi. Mentres ell se'n va a fer una excursió per la zona, nosaltres ens dirigim cap el Gran Diedro del Torozo. Després de passar de llarg per sota del peu de via i arribar fins l'altra punta de la paret, ens n'adonem de l'error i retrocedim de nou, perdent més d'una hora... Quan per fi arribem a peu de via ens trobem un parell d'escaladors buscant un altra via (menys mal !). Comencem just al migdia i a les 3 ja som al cim després de gaudir com a cosacos de aquesta esplèndida via. Coincidim amb una cordada al cim, ens fem fotos mútues i baixem per unes delicades plaques. A les quatre de la tarda, tal com hem quedat arribem al aparcament on ja hi es el Fredi esperant-nos. Decidim baixar el port abans d'anar a dinar i agafem el cotxe però al passar per una Venta comentem de parar a fer una cervesa. Quan anem a entrar veiem que el local està en obres, però l'amo que surt en aquell moment ens veu i ens convida a passar i a fer una cervesa igualment. Acceptem i la prenem, envoltats de pintors, electricistes i paletes. Això es hospitalitat ! Després anem a dinar i mes tard ens dirigim cap a Manzanares el Real on ens instal·larem a prop del poble durant els propers tres dies. Abans però, ens trobem amb l'amic José Alberto al qual fa vora trenta anys que no veig i que ha sigut qui ens ha suggerit la majoria de vies que hem fet fins ara. Ens acompanya fins Canto Cochino (entrada a La Pedriza) i mentre ens convida a cerveses que porta fredes, ens proporciona informació sobre ressenyes i els camins que cal agafar. Finalment, ens acomiadem d'ell i anem a sopar al poble. Tornem cap a l'allotjament i a dormir després de fer un xupito de whisky a la terrasseta.

29 de maig (dimarts).
Com de costum, hem quedat perquè ens preparin esmorzar a les 8. Quan anem al bar ens trobem ous i carn, a mes a mes de les típiques torradetes amb melmelada i mantega, cafè (aquest cop de veritat) i suc de taronja. L'amo ens ha sobrevalorat... Desprès de fer un bon paper amb l'apat ens dirigim de nou a Canto Cochino, punt de partida de la majoría de sortides. Aquesta vegada ens separem només sortir del cotxe i ens dirigim cap a El Yelmo, una de les pedres mes representatives de tota La Pedriza i desprès de donar unes quantes voltes de mes, com de costum, arribem al cap de dues hores i mitja al peu d'aquesta magnífica muralla de pedra. Escollim la via Ignatius, recomanada en el llibre que portem perquè sembla ben assegurada i la dificultat moderada però resulta mes difícil del que semblava i l'acabem fent perquè en Quim està inspirat. Apart d'un pas d'entrada molt atlètic, la resta es pura adherència d'aquella que per cada grau mes d'inclinació, puja mig grau la dificultat i finalment es tracta de fotre-li coll... i creure que t'aguantaràs. Baixem repelant la via, ja que aquí tenen la estranya costum de no equipar rapels si es pot desgrimpar per alguna via, i la alternativa es baixar per la Valentina una de III grau a pel, que un xicot que ens trobem a peu de via, diu que ell sempre la desgrimpa assegurat, per tant...
Just a la part final de la via veiem al Fredi aparèixer i ens espera a l'ombra fent-nos fotos. Quan baixem, anem tots junts cap el cotxe, parant abans a fer una cervesa al bar. Desprès, busquem un racó sobre els abundants pins i ens cruspim un bocata de pernil i llonganissa que portem envasats al buit i que ens sap a glòria. Tornem a 'casa' ens dutxem i anem a donar una volta per el poble, on mes tard sopem de tapes a un bar de la plaça de l'ajuntament. A 'casa', xupito i fins demà.


30 de maig (dimecres).

Tornem a esmorzar a les 8, però avui mes suau (ja varem avisar ahir). Desprès, tornem a enfilar cap a Canto Cochino i quedem directament a les quatre a l'aparcament amb en Fredi, ja que avui no pasarà tant a prop de nosaltres que volem anar a rematar la setmana a la Sur del Pájaro potser la via de dificultat mes repetida de La Pedriza per la seva espectacularitat, estètica i bona roca. La veritat es que no ens decep en absolut. La aproximació es molt mes agradable que ahir. Passeig per el bosc de una mica mes de mitja hora i pujada final d'uns vint minuts molt drets però que porten directament sota la cara sud. Quan ets sota la seva vertical i comences a veure les fissures, imposa respecte però alhora donen ganes d'enfilar-si. A en Quim li toca començar, resolent el primer llarg amb solvència com sempre. Jo faig el segon, on em costa arrancar però al final passo sense problemes. El tercer li torna a tocar al Quim, amb un pas d'entrada a la reunió mol fi. A mi em toca decidir en aquest punt, si anar per la clàssica o per el diedre vertical on es veuen dos claus (directa). M'arribo fins l'esperó on es veu l'aresta, neta i sense possibilitats d'assegurar-la i decideixo tornar al diedre que es mes difícil però almenys es pot protegir. Encertem, perquè encara que poso els estreps als últims passos, els friends queden de conya i donen força confiança. El cinquè llarg, flanqueja sota el sostre i surt a l'aresta. Espectacular! Preses i bolets de pedra per tot arreu. La reunió, sobre bolets perquè han xafat els parabols però es igual... I les dues últimes, encara que no tant maques, enfilen l'aresta que es va estrenyent fins arribar al petit cim d'aquest gran 'Pájaro'.
La setmana està sortint rodona i les expectatives, s'han complert i no podien sortir millor amb la poca preparació que portàvem. Estem eufòrics!.
Mentre baixem, parlem de la possibilitat de deixar-ho aquí, ja que qualsevol cosa que fem només ho podrà empitjorar, per tant, si en Fredi hi està d'acord, demà cap a casa.
Puntualment a les quatre creuem el pontet sobre el riu, on ja hi es en Fredi. Ens canviem i anem al bar on la cervesa avui es mes bona que mai. Repetim la maniobra del dinar de ahir i mentre mengem decidim tornar demà i avui fer un sopar de comiat. L'amo de l'hotel ens va suggerir que podia preparar-nos un arròs de llamàntol i decidim acceptar la proposta (per en Fredi serà un entrecot gegant...).
I així ho fem, primer hem quedat amb el José Alberto per fer una cervesa i acomiadar-nos d'ell, i dir-li
que l'esperem a Montserrat per fer el Cavall, i a veure si no tornen a passar trenta anys mes..!
Mes tard, tornem a l'hotel on ara sí que ens cruspim lo promès, regat amb un vi fresquet de Rueda... umm, deliciós !!

31 de maig (dijous).

Avui dia de tornada, esmorzem, ens acomiadem de l'hotel i enfilem cap a casa. Decidim parar al Bruc per menjar unes botifarres i veure Montserrat, que ja l'enyoràvem...

I ara, a pensar en la de l'any que ve...

diumenge, 20 de maig de 2012

Opera Prima (Gorro Frigi) per el Camí de l'Alsina


La previsió per el cap de setmana era bastant dolenta però deixava una finestra per el dissabte al matí. Li vaig proposar al Quim d'anar als Gorros, que es una aposta segura si la mèteo no ho impedeix. Abans d'aturar-nos a esmorzar a Castellbell està tot ben clar però quan comencem a pujar cap el monestir els núvols son a l'alçada dels Gorros... Enfilem igualment les escales i proposo 'fer temps' al Camí de l'Alsina' entrant per la variant de la dreta, que acabem d'esmorzar i es qüestió de no fer-se mal... Un cop gaudim dels cinc llargs, com que des d'aquí es veuen els Gorros i sembla que els núvols han anat pujant, fem un 'canvi de reunió' i en 20 minuts som al peu de la Opera Prima. De fet, intentàvem trobar la Free Light, via que va obrir el Quim fa una pila d'anys però com que no ho veiem clar i en canvi apareixen aquests parabolts grocs prou suggerents, decidim provar sense estar segurs de quina via es. A mesura que anem pujant ens adonem de que som a la Opera. Al arribar al penúltim llarg em toca a mi i recordo que la última vegada que la vam fer, vam passar fent A0, per lo que decideixo anar cap a la dreta a buscar alguna altra sortida mes digna... Al arribar just a l'aresta m'enfilo per el dret i em fico (suposo) a la Màgic Line, on les assegurances son mes precàries i allunyen mes. Vaja, que he sortit del foc per caure a les brases... en fi, passo com puc i arribo a la reunió. Finalment acabem la via veient el sol al cim dels Gorros (un petit regal de la Montse). No ha estat malament amb les perspectives que hi havia: finalment hem fet 10 tirades, aixó si, amb un canvi de reunió una mica llarg però que ha valgut la pena. Es l'últim entrenament abans de les vacances a Gredos i Pedriza. A veure que tal anirà.

diumenge, 8 d’abril de 2012

FREE LIGHT

Ahir quan en Jordi em va envià la ressenya dels Escalatroncs que havien fet de la Free Light, em va portar vells records i també una certa curiositat.
Com haurà suportat la graduació original el pas dels anys?
Aquest any ja en farà 26
Així que me posat a buscar la ressenya que varem fer quan obrirem la via amb l'Agusti.
El resultat ha sigut força agradable, la similitud amb les sempre ben treballades ressenyes dels Escalatrocs es practicament total.

El que no s'ajusta es la data del equipament de la via de va ser al maig de1986, deu anys abans del que indiquen a la ressenya.
De l'obertura recordo la fabricació casolana de les plaquetes i del "invent" de col·locar un plom al cap dels cargols Allen, per evitar que els poguessin descargolar.
De la segona tirada (que em va tocar equipar) recordo que l'Agusti pensava que les assegurances allunyaven una mica, cosa que jo no compartia en aquells moments i que ara probablement estaria completament d'acord.
No se quin va ser l'últim cop que que m'hi vaig enfilar, però segur que també fa molts anys.
Ho sento Jordi, però ara hi tindrem que tornar.
Això es el que passa quan es remou el passat....

diumenge, 18 de març de 2012

Café, copa i puro (Narieda - Alt Urgell)


Ressenya de Escalatroncs
El dijous mentre entrenàvem corrent amb en Quim va suggerir anar a la paret sud de la Roca de Narieda. Ara farà un any ja varem anar a fer amb el Joan la 'Postres de Músic', una via amb unes plaques molt obligades. Estem dubtant si anar a la 'Café copa i puro' o la 'Rodamons del Bosc'. La primera, sobre el paper es mes llarga i difícil, però...qui no ho prova, no ho aconsegueix...oi?
A les 06:45 passo a recollir a en Quim. A les 08:15 ja som a Oliana on ens aturem a esmorzar. A les 10:00 en punt som a peu de via després de una pujada que ens fa suar la cansalada i un quart d'hora mes tard ens enfilem. Aquest cop li toca començar a en Quim. Vinga xaval, canya!. Ens anem alternant els llargs com està manat, aprofitant cadascuna de les tirades i disfrutant-les de valent, ja que son molt variades i anem trobant una mica de tot: plaques, diedres, flanquejos, passos atlètics... La via està molt ben assegurada. Hi han moltes savines amb bagues, que a mes a mes de servir per assegurar, fan de guia per evitar dubtes a l'hora de trobar l'itinerari, per altra banda bastant lògic. La majoria de tirades son molt maques i per gaudir-les. La mes complicada es la que marquen 6a, que es bastant mes forta que la resta. Com sempre, comentem que a partir del V+, s'obre un altra dimensió i generalment i ha un salt molt gran en la dificultat, però es igual, aconseguim passar aquest troç fent de mes i de menys (ejem...). Be, finalment surten 13 llargs de corda (el segon i tercer els hem encadenat). Segons la ressenya n'hi han dos llargs mes que es poden empalmar amb cordes de 60 mts., però les nostres com a bons clàssics, son de 50 mts. Total, que a les 13:15 (4h. justes desprès de començar) ja som a dalt, feliços i contents. Ens canviem la roba (i els peus de gat, sobre tot !), bebem, repartim el material, pleguem cordes i fem la 'foto-finish'. Ara, queda una pujada d'uns dos-cents metres fins dalt del cim. Després, una feixuga baixada per tarteres amb trossos equipats amb cordes fixes ens torna a deixar al cotxe. Dues hores mes. Tornem, parant a fer una cervesa a Oliana (obligatori) i anem parlant de nous projectes.
A finals de maig volem anar a la zona centre, a visitar Gredos i la Pedriza i a fer alguna escalada clàssica. Per això he demanat a en José Alberto, un vell amic de Madrid al qual fa molts anys que no veig i que vaig retrobar per el Facebook) que ens faci de guia virtual, ja que malauradament està lesionat i no sabem si podrà acompanyar-nos físicament quan hi anem. Però si mes no, ens retrobarem i almenys farem unes cerveses.
¡ Saludos compañero, pronto nos veremos !

dissabte, 10 de març de 2012

Gomez-Xalmet a la Prenyada

El dia s'ha llevat entre dubtes...on anem...Montserrat sur....Monestir....

De moment prenem la primera decisió anirem a la zona del Monestir o millor dit anirem a esmorçar a Castellbell i el Vilar.

Com la crisis aquests temps ho envolta tot l'esmorçar no serveix per decidir res, així que sortim del bar igual que hem entrat...on anem???

Tot pujant per la carretera el Jordi comença a recità un recull de vies i posibilitats que anem descartant...massa lluny, massa difícil, massa curta, massa llarga en fi tot plegat potser el que falta es un punt de motivació.

Entre el llistat apareix un nom Gómez de la Prenyada (tota una clàssica) i dit i fet anem a la Gómez.

No recordem quants cops l'hem fet, però del que estem segurs es de que fa molts anys.

La pujada a Sant Benet, pues com sempre unes quantes esbufegades y sorpresa... una cordada a tingut la mateixa idea.

Quan arribem a peu de via ells ja estan començant la segona tirada així que no tindrem cap problema i no coincidirem a cap reunió.

Comença el Jordi, amb el llarg mes laboriós i desprès anem alternant fins arribar al cim.

El dia a fet un canvi quasi total passant dels dubtes inicials a la satisfacció de haver fet una de les vies clàssiques mes maques de la zona.

Com sempre tot es posarsi.

diumenge, 8 de gener de 2012

La Granota (Montserrat) Via Pique Longue

Primera escalada del 2012.
Ha quedat demostrat que no hi ha prou triant la orientació de la via (EST), per no passar fred, també la boira pot dir la seva.
Adjunto la foto d'en Jordi, superant elegantment el pas de 6ja.

Arxiu del blog