del 9 a l'11 d'agost de 2021. Mont Perdut Extrem en tres etapes

Es tractava d’una vella proposta que el Fredi portava fent-nos des de fa uns tres anys. Per una cosa o per l’altra (previsió de la meteo, disponibilitat, COVID-19...) havia anat passant el temps i no s’havia pogut concretar fins ara.

Finalment però, aconseguim quadrar les agendes i quedem per anar els dies 9 al 11 d’agost, si la previsió de temps es adequada.

La proposta es fer la travessa anomenada Mont Perdut Extrem en tres jornades de manera auto-suficient, es dir, sense allotjar-nos a refugis i portant cadascú tot lo necessari damunt. Caldrà per tant, fer una llista d’elements comuns a portar per repartir i no repetir coses ni pes innecessari: fogonet, gas, pots, culleres, pa, embotits, formatge, cafè, etc....

Finalment, el dia 9 a les 6 del matí (abans no, per temes de confinament) en Quim comença a recollir-nos a nosaltres (Jaume, Fredi i jo, Jordi) i les nostres voluminoses motxilles. Fem una parada per esmorzar prop de Lleida i arribem a l’aparcament de la vall de Pineta cap a quarts d’onze. Un cop allí, ens canviem, exposem els aliments i complements, els repartim i cap amunt. Fet i fet, cada motxilla deu pesar de 10 a 13 quilos.

==> PULSA AQUI PER VEURE LES FOTOS DE LA SORTIDA <==

A l'aparcament de Pineta, el nostre punt de sortida i arribada

Etapa 1: (track de wikiloc)

Sortim de la Vall de Pineta per enfilar el llarg i costerut camí cap el balcó de Pineta. Però només començar uns turistes que ens veuen tan carregats s’interessen per les nostres intencions i els hi expliquem que pensem estar tres dies en ruta. Mentre anem caminant i xerrant amb ells ens adonem que ens hem desviat de la ruta i dissimuladament rectifiquem fugint cap a l’esquerra entre les herbes per redreçar el camí fins que el navegador ens dona l’ok. Anem seguint el track el qual ens fa agafar un corriol que s’enfila per el bosc al costat del riu. Ens estranya no haver vist cap cartell però continuem i al cap d’una bona estona (com una hora) veiem que mes amunt hi ha el camí amb una filera de gent la majoria de la qual va a veure la Cascada de Marboré amb la qual coincideix el nostre camí.  Després de la llarga pujada arribem al altiplà cap les 15h. i parem a dinar. Un cop refets una mica, continuem per terreny pedregós fins arribar a l’Ibón de Marboré (o Lago de Pineta). Aprofitem per carregar aigua i voregem el llac per la dreta fins situar-nos sota la bretxa de Tucarroya on hi ha la cabana/refugi, a la qual accedim amb una curta però dreta pujada. Arribats aquí, li demanem a una noia que ens faci unes fotos i quan anàvem a començar a baixar per l’altra banda, la noia que ens ha fet les fotos i ha arribat fins aquí per aquest costat, sembla que no te clar com baixar i ens demana si pot baixar amb nosaltres. Evidentment li diem que sí i la situem al mig del grup.  Es diu Priscil·la, nom curiós per nosaltres. Trobem neu al mig de la canal, la qual no cal trepitjar però la baixada es mig per terreny terrós, i mig per roca relliscosa per la banda esquerra, amb terreny inestable i blocs solts. Anem guiant a la noia aguantant-li els pals de tant en tant. Després d’una feixuga baixada arribem a un coll, on l’espera una amiga que no s’ha atrevit a pujar (no ens estranya!). Ens acomiadem d’elles i també per terreny amb molts blocs en dirigim cap a l’Hourquette d’Alans, que es el coll que permetrà saltar cap el refugi d’Espuguettes. Hem decidit que anirem buscant un lloc per fer el bivac. La pujada se’ns fa llarga ja que portem unes vuit hores en marxa però finalment hi arribem. Des del coll ja es veu el refugi i a mig camí es veuen uns prats força interessants per acampar aquesta nit. Baixem fins allí i veiem que hem encertat. Herba, terreny pla... ens hi quedem. Mentre sopem una mica, comencen a aparèixer ovelles que en miren encuriosides ja que aquest deu ser algun dels seus menjadors. Finalment però, perden l’interès per nosaltres i se’n van al prat del costat. El sol s’amaga, comença a fer una mica de vent i baixa una mica la temperatura. Sense gaires contemplacions ens fiquem ràpidament als sacs i a intentar dormir. Quan es van fent de nit, la visió es esplèndida sense cap contaminació lumínica. Es veuen milers d’estrelles i de tant en tant se li escapa alguna llàgrima a St.Llorenç... Espectacular !

Sota la cara Nord del Mont Perdut, a darrera el Cilindro de Marboré

 

Etapa 2 (track de wikiloc)

Ens aixequem cap a quarts de set del matí. Durant la matinada hi havia alguns núvols i es veia boira cap a Gavarnie però ara ha desaparegut. Ens preparem un cafè, que al estar calentet ens va prou bé, preparem les coses i ens dirigim cap a Espuguettes. Parem al refugi per fer unes fotos i continuem baixant per el camí de Gavarnie fins que hi ha un punt on agafem la bifurcació que porta a l’Hôtellerie du Cirque, al fons de la vall. El camí, molt bonic a partir d’aquí, s’endinsa al bosc i passa per la Cabane de Pailla, un xalet tipus refugi amb taules a fora que suposem que serviran de bar. Arribem al final del camí on s’ajunta amb el que ve de Gavarnie i on comencen a arribar turistes. Des d’aquí, l’espectacle es impressionant. Encara que a la primavera les cascades porten més aigua, ara encara en baixa una considerable quantitat. Parem per esmorzar una mica i continuem amunt, dirigint-nos ara cap a l’Échelle de Serradets. Es tracta d’un camí que s’enfila molt dret, amb trossos a l’inici on cal grimpar i que després segueix pujant fins un petit altiplà, ja a l’alçada de la cascada que tenim darrera. En aquest punt ja es veu el refugi de Sarradets, on a dreta i esquerra es veu una gran quantitat de gent: els de la dreta van o venen de l’aparcament del Port de Bouchard, i els de la esquerra pugen o baixen de la Bretxa de Roland. El refugi està obert i aprofitem per donar-nos el caprici de fer una cervesa!. Ens la prenem menjant una mica, abans d’encarar-nos de nou a la següent pujada, la Bretxa de Roland. Quan comencem a caminar de nou la majoria de gent ja torna. Arribem a la bretxa i fa vent, per lo que continuem cap a l’esquerra per el camí de Goriz sense aturar-nos. A destacar que per aquesta banda, tot i ser una ruta relativament transitada no hi ha cap indicació ni pintada, per lo que una vegada passem el Paso de los Sarrios (equipat amb cadenes) hi ha multitud de fites, lo qual fa que el camí sigui força perdedor tot i que intentem seguir el track ‘oficial’. Quan passem per sota de la Cova Casteret hi ha un pas una mica exposat sense cap assegurança. Després de molts caos de pedres i blocs, veiem davant el Pico Descargador, arrodonit i característic, on el camí tomba a l’esquerra i ja s’albira a la llunyania el refugi de Goriz però que encara està molt lluny. Avancem una estona més fins que trobem uns prats molt macos on ens dirigim, i quan estem molt a prop en Fredi veu a la dreta una balma amb empedrat frontal i s’hi acosta per veure si està bé per aixoplugar-nos en cas de mal temps. Decidim anar-hi, tot i que dins només s’hi instal·la en Quim. La resta en posem a l’exterior on hi ha una visió esplèndida del Mont Perdut i Marboré. Ja fa 10 hores i mitja que hem sortit i estem bastant rebentats però encara es aviat (son les 17h.). Mengem una mica i com que estem a l’ombra, en acabar ens desplacem uns metres fins on toca el sol on xerrem fins que baixa i fa una mica mes de fresca. Preparem el bivac i ens fiquem als sacs tot i que son només les 20h. i encara hi ha força llum. Des de la meva posició tinc el privilegi de veure davant el Mont Perdut. I quan es fa fosc, de nou el privilegi d’un cel estrellat esplèndid!

Últim tram de pujada a la bretxa de Roland

 

Etapa 3 (track de wikiloc)

Últim dia de travessa. Com que portem moltes hores al sac ens aixequem a les 6:15. Preparem cafè, pleguem sacs i tornem a posar-nos en marxa. En menys d’una hora ja estem a Goriz on es veu molt moviment i una munió de gent al voltant. Ens aturem per carregar aigua i veiem una cua immensa de gent per anar als lavabos! Ens alegrem de no haver tingut que allotjar-nos aquí... A partir d’aquest punt continuem el camí per el GR11 cap el Collado de Goriz. Ara, ens anem enfilant progressivament cap a la Punta de las Olas, fins que a una bifurcació deixem la pujada principal a l’esquerra i continuem flanquejant cap a la Faja de las Olas. En aquest tram ens trobem cadenes i algun cable. Tot plegat ho considerem bastant perillós en cas de pluja o que estigui mullat perquè la timba es impressionant. A lo lluny anem veient ja fa estona el Collado de Añisclo, però sembla que no avancem i no hi arribarem mai. Quan fer fi hem aconseguit baixar bastant i estem a nivell del coll, el GR torna a fer una petita pujada fins que finalment hi arribem. Des d’aquí, es veu perpendicularment molt i molt avall, el parador de Pineta. Descansem uns minuts i comencem a baixar. La primera part es una ziga-zaga per terreny terrós bastant desagradable, bastant mes avall va apareixent una mica d’herba amb terreny amb blocs i pedres per mig, i just abans d’entrar al bosc hi ha una font. Ens retrobem en aquest punt, recarreguem aigua i ens endinsem al bosc pensant que el camí serà millor, però de moment no es així. La baixada a partir d’ara es una continuació d’obstacles: desgrimpades, blocs, arrels... A mes, de quan en quan el camí s’allunya cap a la dreta i torna a pujar i baixar. Per fi, potser la última mitja hora de camí es torna mes normal: un camí agradable en mig del bosc en franca baixada fins que arribem al pla. Continuem cap a l’esquerra seguint el GR per recuperar tot el tram que ens hem anat desviant a la dreta i per fi, cap les 17h. arribem a la furgoneta, esgotats però contents i feliços! 

Collado de Añisclo, 1200 per sobre de Pineta

 

Resum

Volta espectacularment bonica, per terreny molt exigent que passa per paratges meravellosos, i tot i que la majoria de nosaltres havíem fet bastants d’aquests trams en diferents visites al massís, el fet d’encadenar-los amb aquestes condicions, sense refugis i amb tant de pes, li dona un valor molt especial per nosaltres. Evidentment, no anàvem a competir amb ningú, ni a batre cap rècord, però per nosaltres era un repte, que inclús sabent que seria dur, ho ha resultat més del que ens esperàvem.

Sortida realitzada per Frederic Callado, Jaume Gómez, Quim Prats i Jordi Fornés.

Remarcar, com ja hem dit en algun moment, que aquesta volta no està gens senyalitzada com a tal, i que hi ha trams bastants perdedors si no es coneix prèviament la zona, i que en cas de mal temps o boira, lo cosa es pot complicar bastant.

Postdata: ara ens assabentem que just fa quasi un any, es va tornar a batre el rècord de la prova. per part de l'Aritz Egea, i diu que li sembla que encara el pot rebaixar més. Increïble !!. Felicitats a l'Aritz, que juga en un altra lliga que la nostra 😃

Cervesa al Refugi de Pineta

Recorregut de les tres etapes vistes amb Google Earth

Coma de l'Orri, Piràmide de la Canal de l'Aigua, via Escaladors Asimptomàtics

Piràmide de la Canal de l'Aigua

En Josep Coll em proposa anar el dissabte a aquesta via, una zona desconeguda per mi a nivell d'escalada, i per la qual sento curiositat. Ell ja va fer una via que va al costat de la nostra, la Bio-Desagradable, i diu que l'entorn es meravellós. La orientació de la paret es nord o nord-est.

Quedem doncs a les 6:30 al punt de trobada, en aquest cas a la SATI de la Garriga. A voltants de les 8h, quan arribem a l'aparcament situat uns revolts abans d'arribar a l'estació d'esquí de Vallter, tenim feina per aparcar, doncs ja hi han uns 10 o 12 cotxes i el posem a l'últim forat legal que trobem. Darrera nostre no paren de pujar cotxes que van cap a l'estació. Es nota que és dissabte i la fal·lera de la gent per sortir.

Fem un mos ràpid mentre preparem el material i el repartim (16 cintes + aliens i friends variats) i prenem el camí de pujada. En Josep porta el track que va gravar a la baixada quan va fer la via Bio-Desagradable, doncs segons explica, a la pujada van tenir problemes perquè van agafar directament una tartera que els hi va resultar molt feixuga, i com que a la tornada van veure que era millor flanquejar primer per evitar gran part de la tartera, així ho van fer i van aprofitar per gravar el track. 

Comencem a pujar doncs seguint el track a la inversa, i al cap d'un moment ens trobem una parella de Sant Pere de Castellet, la Sara i el Xevi que ens diuen que van a la Bio-Desagradable. Compartim el camí amb ells mentre anem explicant batalletes. Son una parella molt agradable i tot xerrant es fa el camí mes curt (quasi una hora i mitja). Anem pujant per la fantàstica vall i la piràmide no apareix fins quasi al final, ja que queda una mica amagada a l'esquerra. Des de sota veiem un parell de cordades enfilades a la paret, que per sort no estan a la nostra via. S'ha d'anar en compte, ja que hi ha molta pedra solta i es fàcil tirar-ne sense voler amb les cordes. Finalment, al arribar a peu de la paret, com que les nostres vies queden separades una cinquantena de metres, ens separem i cadascú ens preparem per la nostra. Els tindrem a la nostra esquerra.

La via, en la meva opinió, en alguns punts es una mica rebuscada per tal d'anar a buscar la dificultat, però així i tot està molt ben trobada i té passos molt bonics, estètics i interessants. Està bastant ben assegurada amb parabolts i es senzilla de reforçar amb flotants. L'únic problema el trobem al cinquè llarg, que tot i que es molt maco i vertical, travessa una zona de enormes blocs aparentment inestables i que em fan molt respecte. Els passo procurant 'levitar' per no fer-los caure. Potser no estan tan malament com em sembla, però després el Josep també em corrobora que li han semblat bastant precaris.

La via consta de sis llargs, amb trams força verticals i en general amb bona roca. Les parts més ombrívoles tenen líquens, per lo que si ha plogut fa poc s'ha de tenir en compte. 

Quan acabem la via  veiem que s'ha posat molt núvol i està baixant la boira. La idea inicial, era seguir per les crestes fins el final i baixar per les pendents de l'esquerra, però tal com veiem el temps decidim baixar per els rapels, que són les reunions de la via Bio-Desagradable. Aquests, estan tots equipats amb anelles, excepte un on es baixa d'un arbre amb bagues i un maillón. Els rapels son bastant feixucs degut a la poca inclinació del terreny i l'abundància de branques i matolls, que fa que s'enganxin constantment les cordes. Una hora i mitja mes tard, tornem a ser a terra (ja no hi ha ningú), arreglem el material i tornem cap al cotxe. Calculem que hem estat una mica més de quatre hores per fer la via i quasi una hora i mitja més per fer els rapels per lo explicat abans. Al cotxe, arribem sobre les 17h. i enfilem la tornada, parant a Ripoll a fer una cervesa per celebrar-ho.

Fins la següent, salut i roca!

enllaç a les FOTOS

Dent d'en Rosell - La Tardor de Nebjeperura

Ens hem decidit a anar a aquesta via que ja fa molt temps que la teníem a la llista de desitjos, com una de les ultimes opcions per fer una via al sol on no ens fregim del tot, abans que comenci de ple la temporada d'estiu.

I ho hem encertat, perquè tot i que fa un dia esplèndid de sol i sense núvols (de moment) la temperatura en aquestes contrades es més que suportable. 

L'aproximació comença baixant i tot i que jo ja he estat aquí varies vegades, ens perdem lleugerament, anat a parar mes a la dreta d'on hi ha el collet per on s'ha de creuar, i ens obliga a fer un llarg flanqueig per enmig d'herbes i tarteres per recuperar la posició. A més a més l'herba està molt mullada (deu haver plogut fa poc) i ens fa relliscar moltes vegades... 

Quan per fi arribem al peu de la paret dubtem una mica però finalment al veure la foto del Jose Walero (sota), ja no hi han dubtes, doncs el diedre inicial es molt evident:

Extret del blog Roca Calenta

Entre una cosa i l'altre ja son les 11h. quan comencem. La via té en general la roca excel·lent amb algun tram amb molsa però que no molesta excessivament. Nosaltres trobem algun tram una mica humit per lo esmentat abans, però tampoc ens representa cap impediment en especial.  

Les dues primeres tirades son força llargues (ull al frec de les cordes) per lo que és molt recomanable posar cintes llargues i fer algun trams amb doble corda. I si anem amb motxilla, en alguns punt d'aquestes tirades potser ens molestarà una mica, en canvi a la resta de tirades al ser mes obertes, ja no. La via es bastant atlètica i no hi ha cap llarg regalat, però això sí, està ben assegurada i els trams on no ho estan tant, es poden reforçar amb material flotant sense dificultat. Nosaltres hem portat un joc de friends i un altre de tascons, encara que aquests últims es poden evitar si fem servir friends petits. 

Entre una cosa i l'altra haurem estat una mica menys de quatre hores a la paret, però quan estem fent l'últim llarg, hem començat a escoltar trons i veiem uns núvols amenaçadors que venen del nord i es van apropant. El Balandrau i voltants es comencen a tapar, ai, ai... Recollim el material sense aturar-nos gaire i comencem a pujar amb por de que es lii una grossa. Al final, cauen gotes molt grosses però amb poca continuïtat durant alguns diversos períodes de la pujada. Total: mes soroll que aigua, ens hem lliurat. Arribats al cotxe desfem la  llarga pista de Fontalba i ens aturem a un bar que veiem obert a Queralbs on ens ofereixen entrepans freds, però amb l'hora que és, encara gràcies que ens atenen... Al acabar tornem al cotxe i només pujar, ara sí, cau un xàfec curt però intens, que es el que ens temíem que ens podia haver pillat al sortir de la via que en hagués deixat com a peixos. Menys mal ...!

Resum: Coincidim amb el Quim en que la via es molt maca i ben trobada, amb trams molt variats (plaques, diedres...) i sempre mantenint la verticalitat i l'ambient d'alta muntanya, amb un paisatge meravellós. I la tranquil·litat absoluta, només trencada de quan en quan per el xiulet del cremallera que passa bastant mes avall que li dona ambient.

Aquí sota hi ha la ressenya amb la que hem anat a la via. I si algú te interès en veure alguna foto de la sortida, AQUI les trobareu. Ascensió feta per Quim Prats i Jordi Fornés.

Salut i roca!

Ressenya de Luichy

NOTA: sempre m'havia cridat l'atenció el nom de la via i investigant per Google he trobat que la cosa ve d'aquí. Imagino que algú dels que va obrir la via devia d'estudiar egiptologia o similar... 😉 

10-ago-2012. La Dent d'Orlu - A Bisto de Nas

Després de les vacances familiars i aprofitant que som amb el Quim i les families respectives a un càmping a la Cerdanya, decidim fer una escapada a la Dent d'Orlú que està a l'Ariège, prop de Ax les Termes. Encara tenim molt present el record de la setmana de maig que vam passar a Galayos i La Pedriza, on el granit es magnific, i la Dent d'Orlu es dels llocs millors del Pirineu en aquest tipus de roca i tenim ganes de tornar-hi. Ah, i està molt ben assegurat !
Com que el divendres 10 d'agost està previst que faci molta calor, ens aixequem a les 6 del mati, ja que tenim prop d'una hora de cotxe (tot i passar per el túnel de Puymorens) i quasi una hora mes de camí fins el peu de via de la cara est. Així doncs, desprès de fer un cafè a quarts de 7 agafem el cotxe i en marxa!. Al cap d'una hora ja som a l'aparcament on ja trobem alguns cotxes i en tres quarts d'hora mes i desprès d'una intensa pujada ja som a peu de via. Esmorzem allí mateix un entrepà amb la seva cerveseta (això que no falti, hi ha que mantenir-se ben hidratat, que fa calor...!).
Hem decidit sobre la marxa fer aquesta via. Inicialment havíem previst fer l'aresta Est que es bastant mes llarga i laboriosa, i finalment hem canviat per aquesta, de deu llargs i una dificultat assequible (per nosaltres).
Ens hi enfilem. Començo jo i desprès d'alguns dubtes inicials, arribo a la reunió. A partir d'aquí ja anirem correctament el reste de la via. A mida que anem pujant, augmenta la calor i arriba un moment que es una mica aclaparadora, però finalment i desprès d'una mica mes de tres hores i deu llargs de corda alternats, en Quim arriba a l'aresta. Aquesta última reunió a l'aresta no vol dir que s'hagi acabat, ja que just a l'altra banda hi ha un abisme colpidor. Resten encara uns deu minuts mes d'aresta, mes espectacular que difícil i uns 150 mts. de recorregut, on la dificultat va minvant progressivament fins arribar al cim. Arribem cap a quarts de dues. Ja hi hem estat uns quantes vegades però ens felicitem efusivament per la via. Fem un parell de fotos testimonials i prou. Ara toca baixar per un camí força trencat i feixuc però per lo menys el terreny està sec!. Baixem ràpid avançant a uns quants francesos i arribem de nou al coll de l'Egue on es bifurquen el camí cap a les parets i el camí de l'aparcament. Amb menys d'una horeta (i una parada 'facultativa' per agafar aigua) tornem a ser a Enveig on arribem just a l'hora de dinar. Quina casualitat, jeje!

Dediquem la via al José Alberto de Madrid, que ens ha donat la bronca perquè fa temps que no sortim.
¡ Esperamos que se te arregle la 'carrocería' muy pronto, Jose ! Un abrazo.

Gavarnie - Set tresmils

Ja de normal em costa escriure una crònica, però ara a l'estiu encara es mes complicat. Deu ser que les neurones també estan de vacances. Finalment però, em decideixo a fer-ho perquè la veritat es que aquesta sortida va valer la pena...

Quan en Quim em va proposar anar a Gavarnie a fer 3.000's perquè el seu fill (li diré Quimet, per distingir-lo) li va demanar, la veritat es que em var fer una mica de mandra perquè està molt lluny i el camí mes ràpid segons tots els oracles circulatoris (Google, Via Michelin...) passa per el Col d'Aspin i encadena amb el Tourmalet. Total, una mica mes de 6 hores de cotxe en el millor dels cassos. Quasi res...

Finalment però, accepto, ja que m'agraden els reptes, sobretot ara que fa temps que no dono brot de caminar i aixó em suposarà un esforç considerable.

Sortim el divendres cap a les tres de la tarda i  passant per Ainsa i el túnel de Bielsa arribem a Gavarnie al voltant de les nou quan ja comença a fer-se fosc. Agafem la carretera que puja cap al coll de Bujaruelo (Boucaro) i al arribar a l'aparcament donem la volta per acampar una mica mes avall al costat del cotxe. El cel està serè però a la llunyania es veu el resplendor de llamps. Sopem un bocata i a dormir però quan portem una hora i mitja dormint comença a ploure i després cau pedra amb una intensitat inusuals (era aquell núvol llunya!). L’endemà a les sis del matí sona puntualment el despertador. Ens aixequem, pleguem la tenda, prenem un cafè calentet i després de preparar la motxilla comencem a caminar. No ens n’adonem però hem sortir com a bales. Amb poc mes d’una hora ja som a Sarradets. Ens presentem als guardes per confirmar que ens quedarem  a dormir, ens avisa que a les set de la tarda hi ha el sopar, deixem una bossa amb les coses per la nit i continuem. El nostre objectiu es fer set 3000’s de la zona. Pujem cap a la bretxa de Roland on arribem amb poc mes de 25 minuts, passem per el Paso de los Sarrios equipat amb cadenes i ens dirigim cap el Casc de Marboré (3.006 mts.) on arribem cap a les  8:45. A continuació baixem en direcció est cap un camí que enfila una canal que puja a la Torre de Marboré (3.009 mts) al qual arribem cap les 9:45. Seguim descendint cap l’est  i anem a fer cap a un camí que passa per sota els pics de la Cascada. Com que no veiem clar com continuar, decidim anar cap el Marboré, el 3000 mes llunyà i allí ja decidirem... Després de creuar varis  trams de neu i un cop situats sota la vertical del cim, enfilem de dret seguint unes fites que de forma penosa i inacabable ens porten fins el cim (3.248 mts.) on arribem vora la una del migdia. Descansem una mica i aprofitem per dinar. Fins ara ens ha fet un dia magnífic sense ni un núvol, tot i que ara se’n comencem a formar alguns. Esperem que duri.... Per continuar amb el nostre propòsit, hem d’anar cap l’oest però la baixada per l’aresta es veu complicada per lo que decidim anar cap el sud-oest fins perdre una mica d’alçada i desprès flanquejar. El descens tampoc es fàcil però ens en sortim sense gaires problemes. En poca estona som al cim del Pic Oriental de la Cascada (3.161 mts.) on només parant per fer la foto continuem cap el Pic Brulle o Pic Central de la Cascada (3.108 mts.). Nova foto i continuem cap el Pic Occidental de 3.099 mts. on arribem ràpidament i ens dirigim cap la Espalda de Marboré de 3.073 i setè i últim cim de la nostra proposta. Fita aconseguida!!. Descansem cinc minuts i decidim començar la tornada. Ara ja hi han uns quants núvols amenaçadors i val mes no entretenir-se... Tornem cap el fons de la vall una mica per intuïció perquè no hi ha cap fita fins el cap d’una bona estona. Al cap d’una estona d’arribar al camí ens trobem uns xicots francesos que pregunten com es va a Sarradets i els hi diem que ens segueixin. Però resulta que a l’anada hem vingut per un camí de mes amunt i ara tornem per sota i no ho coneixem. Comença a ploure una mica i durarà nomes una estoneta. Desprès de varies bifurcacions agafem una vira que va a mitja alçada i que cada cop queda mes penjada. Els francesos ens van seguint però penso que s’estan acollonint... Desprès de varis intents veiem que la vira per on anem acaba molt penjada per lo que decidim enfilar-nos cap a l’aresta que no sabem on ens portarà. Al cap d’una estona en Quim diu que ha trobat fites i resulta que son les de pujada a la Torre de Marboré per on hem pujat fa unes hores. Bé, ara ja sabem on som, només cal tornar per on hem pujat. Els francesos han donat la volta (decisió assenyada!). Després de tornar a passar el Paso de los Sarrios cal fer la pujada fins la bretxa que ara es fa penosa... Cap a les sis arribem al refugi on ens acomodem i sopem a les set. Sopar estàndar de refugi. Ens posem en una taula amb nou francesos que van de travessa i xerrem una mica amb ells. Cap a les nou ens fiquem a dormir. Res mes remarcable, ara toca descansar. Tot i que en Quimet volia demà anar a fer el Taillón li traiem la idea del cap, que si no arribarem molt tard.

L’endemà ens aixequem a les set ja que com a favor especial ens deixen esmorzar a quarts de vuit, esmorzem, paguem i a les nou ja som al cotxe. Ens creuem pel camí amb la tira de gent. Si volen fer activitat, van una mica tard i avui el temps ja no es veu tan clar. Tant se val, nosaltres ja tenim la feina feta... Ens aturem cap a la una a Ainsa per dinar i a quarts de sis ja tornem a ser a casa. De carretera han sigut uns 420 kms. d’anada i uns altres tants de tornada. Ben mirat no se m’ha fet tant pesat com pensava...sobretot perquè ha conduït el Quim, jeje.

Tot plegat ha estat força bé. Personalment, fa anys que volia fer aquests cims dels quals només he repetit el Casco, per tant perfecte. I ara, fins la propera. ¿Serà Salenques? 

Expedició Indo-Catalana al Midi d'Ossau

Una potent expedició mixta internacional formada per la Karma (mig hindú) i la Rosa, el Quim i el Jordi de Sant Cugat (Catalunya) varen assolir aquest cap de setmana el quasi inaccessible cim del Gran Pic d'Ossau (9.461 fts.) per la via normal, que dit sigui de pas, en aquesta època, molt 'normal' no era. Els membres es varen que tenir que aplicar a fons enfrontant-se a diferents adversitats: set, gana, cansament, fred, calor, boira, pluja, roca mullada, molta neu acumulada. Varen tenir que superar trams de roca força difícil, tres potents xemeneies (sense clavilles!), pales de neu molt dretes, cornises penjades i tempestes amenaçant constantment sobre el cap a partir de mig matí. Finalment però, sis hores ininterrompudes desprès d'haver abandonat la càlida escalfor de la tenda, al voltant de les 13:00h. els membres aconseguien coronar el cim. Alegria sí i molta, però continguda perquè quedaba baixar. Mig cim fet !. Els components de l'expedició varen passejar el dinar amunt i avall sense poder aturar-se a ingerir-lo degut a que l'amenaça de tempesta era sempre present i per aixó la estada al cim va ser mes aviat breu. L'ampolla de vi sobre tot va rebre serioses amenaces de mort però finalment i de forma miraculosa va sobreviure a diversos impactes. Quatre hores mes tard, desprès de desfer relliscoses pales de neu (oi Rosa?), desgrimpar espantosos abims de roca mullada, fer rapels penjats i quasi perdres en diferents llocs, finalment varen aconseguir arribar de nou a terra sans i estalvis físicament (els efectes psicològics aniran aflorant amb el temps). Després d'agenollar-se a terra, fer-li petons i resar als Ourea varen atendre a temes mes mundans aturant-se a dinar en un petit prat i a donar bon compte del embotits ibèrics i el vi. Després, la cosa ja es veia d'un altra manera i una horeta i mitja mes, de passeig els va dur de nou al cotxe, tot i rebre una refrescant pluja de recompensa. Ara sí, el cim es complert !

Antecedents:

El tema es va començar a gestar ja fa temps, però la passada setmana com a conseqüència de la festa de comiat de la Carmeta que se'n va a terres hindús (si Shiva vol), i com a resultat de la excessiva ingesta de cava (excel.lent, per cert) a la que varen ser sotmesos els guies probablement contra la seva voluntat, finalment els varen aconseguir convèncer per anar a la conquesta d'aquell gegant Pirenaic. Els guies van accedir enganyats però contents i un cop donada la paraula, a complir s'ha dit.

Cami del Enginyers

Ahir varem fer una bonica i llarga travessa per les muntanyes del Ripollés. Sortint de la central eléctrica del Daió de Baix (prop de Queralbs) varem pujar cap a la Coma de Vaca i al arribar al refugi varem travessar cap a Nuria per el camí del Enginyers (GR11-7) . Un cop a Nuria la tornada per tancar el cercle es el camí de Nuría a Queralbs i agafant la desviació de Daió (senyalitzada). Els pencaires varen ser: 1er) el Toni, que ve expressament de Ses Illes i aprofita el cap de setmana per fer pencades com aquesta i ¿rel·laxar-se? 2) el Felip, guia i enciclopedia humana de muntanya, que ens va portar per el bon camí (mai millor dit) i 3) el Jordi (jo), que va apuntar-se per fer activitat i treure's un encostipat de sobre. Ara segueix encostipat pero content. Bé, de moment penjo l'album de fotos meves i quan tingui les del Toni i les del Felip (es molt bon guia...) també les hi posaré.

Estem 'Encantats' de fer el Subenuix

Desde abans de l'estiu que haviem parlat de la possibilitat d'anar a fer Els Encantats, el Petit i el Gran per l'Enforcadura. Finalment varem decidir anar-hi el dia de la Mercè (festiu a Barna) sortint el dia abans i anant a dormir al refugi Mallafrè. La previsió de la meteo era bastant nefasta pero el nostre natural optimisme, les ganes d'obtindre punts pel CEBA i les peles que va enviar anticipadament el Felip per fer la reserva van ser decisius... Durant el viatge pluja quasi tota la estona pero al arribar a Espot curiosament ja no plovía. ¿Tindrien raó quan al trucar li van dir al Felip que feia bon temps? aguantaría unes hores mes...? Arribem a Espot a un quart de nou havent quedat amb un taxi a les 21:00. Sopem contra rel·lotge perque encara hem de preparar les motxil·les i ja veiem el taxi que ens espera puntualment. L'agafem i ens deixa a 10 minuts del refugi. Paguem els 45 euros del viatge (en condicions normals son 20, pero al ser tarifa nocturna ens la claven) arribem i ens instal·lem al refugi. Ens trobem unes 8 persones que van de travessa i que estàn jugant a les cartes; despres de xerrar una mica amb ells ens en anem a sobar. La nit s'em fa llarga, molt llarga amenitzada per els roncs en estereo desacompasats del meus companys (lúnic que se sent en tot el refugi). En alguns dels pocs silencis, em sembla sentir ploure, pero no pot ser, estaba molt estrellat ahir per la nit!. Pasa el temps lentament entre sons esfereïdors comparables a lo que sería una motoserra i un lleó cabrejat, i quan ja estic pensant en les diferentes maneres d'assassinar als veïns, sona el despertador; ells s'han salvat i a mí s'em ha acabat la pesadilla!. Ens llevem amb anims diferents, es clar, esmorzem les exquisites delicies de refugi que ens va preparar amorosament la guardessa ahir per la nit i quan al Fredi se li acudeix treure el nas per la porta s'en adona que plou. Merda, no ho havia somiat. I ara qué fem? Esperem una mitja hora fins que el día es va aixecant i s'aclareix una mica i podem veure la sil·lueta dels Encantats entre boires i enfarinada per la neu. Collons, quin panorama mes bonic !..pero perdut per perdut decidim anar a fer un vol. El lloc s'ho val. Descarreguem les motxil·les de plom, es dir de cordes mosquetons, claus, etc. i deixem lo imprescindible per anar a caminar. Decidim anar cap a el Portarró i si el día s'aixeca ja vorem... Començem a caminar passades les 08:00 i com que el temps sembla que aguanta, a proposta de Felip decidi enfilar cap el Subenuix. Agafem un corriol per la vall del mateix nom i començem a enfilar-nos. El camí està bastant ben marcat primer am estaques, després pintura i finalment fites. El paisatge comença a estar cobert fer una fina capa de neu que ho fa molt bonic. Seguim pujant a bon ritme, pasem els dos estanys de Subenuix, gran i petit i despres de creuar una zona plena de pedres arribem a un coll. Ens aturem per consultar el planell i decidim pujar pel el coll de mes a la dreta dels dos que hi han entre el Pic Morto i el Subenuix superior. Un cop arribats al coll per un tram molt pesat, ens reagrupem i continuem cap el cim que es veu bastant aprop. Des d'aqui al cim hi ha una zona delicada perque la neu que cobreix les pedres i es un tram mes dret on cal grimpar. Arribem al cip cap les 11:00. Hem tardat 3 hores; no està malament... Despres de felicitar-nos per la proesa, fem les fotos corresponents i despres de gaudir una miqueta del cim desfem literalment el camí tornant sobre les nostres passes amb compte fins el coll on decidim aturar-nos per fer un mos amagant-nos previament del vent que ara bufa mes fort. La baixada es mes ràpida ja que trobem una tartera que en permet fer el cabra (a la nostra edat...). Com que el dia finalment s'ha aixecat anem fent fotos sense presses pero sense aturar-nos massa ja que volem tornar en algun dels taxis que surt cada hora de la presa. El mes propes surt a les 14:00. Apretem el pas i a les 13:30 estem al refugi on recarreguem de plom les motxil·les, arreglem els comptes i sortim pitant per arribar a temps al taxi. Senses contratemps arribem faltant 10 minuts. El taxi surt puntual a les 14:00 i 20 minuts mes tard som de nou a Espot, on després de pagar (ara 15 nomes euros!) muntem un petit striptease per posar-nos guapos o almenys no semblar tigres. Decidim dinar (mes aviat berenar) a l'hostal del Llac a Cellers (Terradets) on després de mes de 30 anys d'anar-hi a qualsevol hora no ens han fallat mai; sempre et donen de menjar. Enfilem el cotxe i arribem vora les quatre de la tarda al hostal. Demanem el menjar a un cambrer que al menys deu ser de Borduria i poca estona despres estem posant-nos al corrent de calories i hidratant-nos convenientment. Un cop mes no ens han fallat !. Al acabar el apat i per no adormir-nos demanem un parell de cafés il·lustrats (el Felip no, paraula!) que fan el seu efecte en forma de xerrameca. Tornem a agafar el cotxe i parlem dels temes classics, tirant-nos floretes de lo be que estem per la nostra edat, de que molts ja voldríen, de qué collons fem treballant amb lo bé que s'està a la muntanya, fent plans per la següenta sortida, etc... i mira per ón, varem començar als Encantats i hem acabat al Subenuix, que mes dona. Bé, avui es dimecres i demà tots a treballar. Totes les setmanes tindrien que ser així (ostia, jo tinc que ser-hi a les 07:00 quin pal...)