Ens hem decidit a anar a aquesta via que ja fa molt temps que la teníem a la llista de desitjos, com una de les ultimes opcions per fer una via al sol on no ens fregim del tot, abans que comenci de ple la temporada d'estiu.
I ho hem encertat, perquè tot i que fa un dia esplèndid de sol i sense núvols (de moment) la temperatura en aquestes contrades es més que suportable.
L'aproximació comença baixant i tot i que jo ja he estat aquí varies vegades, ens perdem lleugerament, anat a parar mes a la dreta d'on hi ha el collet per on s'ha de creuar, i ens obliga a fer un llarg flanqueig per enmig d'herbes i tarteres per recuperar la posició. A més a més l'herba està molt mullada (deu haver plogut fa poc) i ens fa relliscar moltes vegades...
Quan per fi arribem al peu de la paret dubtem una mica però finalment al veure la foto del Jose Walero (sota), ja no hi han dubtes, doncs el diedre inicial es molt evident:
Extret del blog Roca Calenta
Entre una cosa i l'altre ja son les 11h. quan comencem. La via té en general la roca excel·lent amb algun tram amb molsa però que no molesta excessivament. Nosaltres trobem algun tram una mica humit per lo esmentat abans, però tampoc ens representa cap impediment en especial.
Les dues primeres tirades son força llargues (ull al frec de les cordes) per lo que és molt recomanable posar cintes llargues i fer algun trams amb doble corda. I si anem amb motxilla, en alguns punt d'aquestes tirades potser ens molestarà una mica, en canvi a la resta de tirades al ser mes obertes, ja no. La via es bastant atlètica i no hi ha cap llarg regalat, però això sí, està ben assegurada i els trams on no ho estan tant, es poden reforçar amb material flotant sense dificultat. Nosaltres hem portat un joc de friends i un altre de tascons, encara que aquests últims es poden evitar si fem servir friends petits.
Entre una cosa i l'altra haurem estat una mica menys de quatre hores a la paret, però quan estem fent l'últim llarg, hem començat a escoltar trons i veiem uns núvols amenaçadors que venen del nord i es van apropant. El Balandrau i voltants es comencen a tapar, ai, ai... Recollim el material sense aturar-nos gaire i comencem a pujar amb por de que es lii una grossa. Al final, cauen gotes molt grosses però amb poca continuïtat durant alguns diversos períodes de la pujada. Total: mes soroll que aigua, ens hem lliurat. Arribats al cotxe desfem la llarga pista de Fontalba i ens aturem a un bar que veiem obert a Queralbs on ens ofereixen entrepans freds, però amb l'hora que és, encara gràcies que ens atenen... Al acabar tornem al cotxe i només pujar, ara sí, cau un xàfec curt però intens, que es el que ens temíem que ens podia haver pillat al sortir de la via que en hagués deixat com a peixos. Menys mal ...!
Resum: Coincidim amb el Quim en que la via es molt maca i ben trobada, amb trams molt variats (plaques, diedres...) i sempre mantenint la verticalitat i l'ambient d'alta muntanya, amb un paisatge meravellós. I la tranquil·litat absoluta, només trencada de quan en quan per el xiulet del cremallera que passa bastant mes avall que li dona ambient.
Aquí sota hi ha la ressenya amb la que hem anat a la via. I si algú te interès en veure alguna foto de la sortida, AQUI les trobareu. Ascensió feta per Quim Prats i Jordi Fornés.
Salut i roca!
Ressenya de Luichy
NOTA: sempre m'havia cridat l'atenció el nom de la via i investigant per Google he trobat que la cosa ve d'aquí. Imagino que algú dels que va obrir la via devia d'estudiar egiptologia o similar... 😉
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada