diumenge, 27 de desembre del 2009

"Climbing in the rain"

Aquest Sant Esteve i per no trencar la tradició varem anar al Mesón a les 08:00 del matí a veure quins sonats hi apareixeríen. Finalment varem ser quatre gats (literalment): el Bernat, que va arribar el primer seguit a poca distància del Quim i el Jordi (entrada ex-aequo) i finalment va arribar l'Enric. Mentrestant hi va haber un altre participant (el Josep María Soto) que va ser desqualificat per ajuda indeguda del seu gos, el Max (gossos i gats no es porten be). La cosa cada cop està pitjor i aquest any ens han abandonat fins i tot els socis fundadors (Jordi Farrés, Vicenç Soto...) sense els quals no es el mateix (una abraçada si ho llegeixen). Deu ser per la crisi. A tot aixó el Bernat diu que ha quedat aquí amb el Marc i l'Olga, que van prometre-li que vindrien. "Segur que varen entendre on era?" vam preguntar-li "i es clar! va dir "quin altre Mesón hi ha a la plaça del Monestir?". Bé, semble llògica la explicació. Potser s'hauràn fet enrerre, ja que les previsions de la meteo donaven pluja per avui i possiblement siguin gent assenyada, no com nosaltres... Decidim marxar canviant el destí tradicional de la Portella Gran d'Agulles de Montserrat, per Sant Llorenç (ai, ai, si s'en entera el Farrés que estem fent el salt...). Agafem nomes un cotxe i vamos pallà. En una estoneta arribem al final del carrer Cavall Bernat i després de fer una curta pujada (mes cabrona que curta) arribem al peu d'la agulla que porta el nom del carrer. Caram, ademes un de nosaltres es diu com el cavall: collons amb les casualitats... Descarreguem el material (si l'ajuntessim tot podriem anar al Capitàn) i començem a buidar les ampolles de cava a dojo, tot amenitzat amb torróns, bocates, whisky, etc. com si fes dies que no mengessim. Quan estem ja quasi acabant d'endrepar, apareixen l'Olga i el Marc. Osties! d'on vindran !?: doncs de Montserrat, que segons expliquen també te una plaça amb un Monestir, i per molt que han buscat no han aconsseguit trobar El Mesón per enlloc, i per aixó han decidit venir aqui. Jo, jo, em creia que nosaltres erem els unics frikis... Benvinguts al club! Qué mes els hi pot passar? ¿Que plogui?. Efectivament, es posa a ploure. Primer, tipus txirimiri i després la cosa s'anima canviant la intensitat a txubasco basco. Posem uns 'preservatius' a les motxilles, no sigui que es converteixin en bidons d'aigua. Al cap d'uns moments veig que l'Enric s'enfila mentres la roca es va mullant. Que inconscient!. No tinc mes remeï que seguir-lo i vigilar-lo, no fos cas que prengues mal... La situació vista en perspectiva deu ser com un d'aquells documentals de la '2' dels salmons d'Alaska remuntant els rius. Quan m'en adono, tinc les mans gelades i prefereixo no aturar-me a la reunió i seguir fins el cim, ja que es difícil escalfar-les en aquestes circumstàncies (i els meus meravellosos guants al maleter). Arribo a dalt i faig un nus com puc amb les mans acartronades i després intento recuperar la corda. Tinc que anar mirant lo que faig perque com que 'no me siento las manos' ara mateix igual podría estar tocant el violí que assegurant al Quim, ja que la sensibilitat es la mateixa: nul·la. Al cap d'uns moments arriba el Bernat (el que dona nom a l'agulla) i poc després arriba la resta de la tropa, entre fotos creuades i sota la pluja. Mentres assegurava m'he fixat en un grup de motxil·leros que saviment s'ha guarit sote un desplom en front a nosaltres i mentres esmorzaven comodament veien com ens mullavem i executavem 'Climbing in the rain'. Devien pensar "aquests estan sonats". Jo també ho pensaría si no formès part de l'espectacle.
Mentres el Quim prepara la foto-finish, els altres preparen el rapel i al cap d'un moment tornem a ser a baix. I per cel·lebra-ho deixa de ploure. Hem sortit millor parats de lo que pensavem. Ens en anem a Matadeperra, alguns a esmorzar i els altres a posar liquid calent al cos.
Per contrastar aquesta informació, podeu acudir a http://metresderoca.blogspot.com/ que ho expliquen millor que jo i per veure les fotos, a aquesta en la nostra pàgina a la columna de la dreta.
Salut i a per la próxima!

divendres, 25 de desembre del 2009

En busca del sol

Dissabte 19 de desembre.
A quina hora quedem? ni per tu ni per mi, a les 7:30.
L'hivern ha arribat amb força i tenim el pais per sota dels 0 º, però es un dels últims dies que podem anar a escalar aquest any i no ens ho pensem gaire.
La zona triada la Pala Alta i la via la Brothers Ruiz.
Sortim de Sant Cugat i el termòmetre ja marca -3, però això no serà res, per el cami arribarem als -8.
Avui ens acompanya el Kim que feia uns quants anys que no s'apuntava a matinà.
Al coll on deixem el cotxe bufa el vent i el fred es fa notar, però es comença a intuir que hem triat el lloc correcte i que quan arribem a la paret la cosa canviarà.
Així es, a la primera tirada i amb els primes esforços ja comença a sobrar quasi tota la roba.
La via esta equipada, segons alguna piada que hem llegit "sobre-equipada", no ho poso en dubte, però amb les perspectives climatològiques i el nivell diguem justet que a roseguem (que a rosego, millor dit) tota segurança es poca.
4 llargs que ens permeten gaudir de un dia excel·lent, una bona companyia, fer unes quantes fotos i justificar el dinar que ens fotrem tot acabat.
La via ha servit (en concret la ultima tirada) per que comencem a pensar en els propòsits que tenim que fer de cara al nou any:
Em de sortir mes....
Tenim que entrenar mes....
Rebaixar algun quilet....
Res de nou, mes o menys els de cada any, però com deia el poeta: "tot està per fer i tot es possible"
El 2010 ens espera amb la llista de objectius pendents dels anys anteriors i amb els nous que segur anirem afegint.
Salut.

dijous, 10 de desembre del 2009

Delapierre Brut Nature??

Be esta el be acaba (encara que sigui rapit).
La aproximació ja feia preveure que la via no es fa gaire, però la "selva" mai ens ha tirat enrrere.
Un cop esgarrapats en situem a peu de via, en al llunyania es divisa una peça i en Jordi un cop revisada la ressenya per desena vegada si enfila amb decisió.
No, si decisió, voluntat i ganes no li falten.
El que troba a faltar es alguna presa que no caigui, alguna peça de via, algun lloc on posar una bona assegurança......
Finalment arriba al spit que veiem des de el peu i les vistes des de aquest punt no milloren el vist fins ara.
La conclusió era evident "Escalador que rapela sirve para dos vias"
La "selva" ens torna a esperar, però per sort trobem una escapatòria que ens portarà fins el camí amb una certa elegància.
Aquesta via feia temps que penjava de la llista i per el que sembla seguira penjant o potser fins i tot es pot caure.
Salut

dilluns, 2 de novembre del 2009

Dia de festa a la Whiskeria (El Gegant Encantat)

El divendres 30 d'octubre vàrem agafar un dia de festa per anar a escalar ben lluny. Però com que les coses son com son i manen les circumstàncies, vàrem aprofitar per fer una via a Montserrat que quedés una mica allunyada, aprofitant que disposàvem de mes temps que un cap de setmana normal. I va sortir escollida la vía Whiskeria al Gegant Encantat, que queda a uns dos litres de suor de Santa Cecilia.
Prèviament havíem llegit algunes cròniques trobades a internet on deien que la primera tirada era la més difícil amb diferència, que les zones intermitges eren mantingudes però factibles i que cap el final faltaven algunes peces, trencades per algun fonamentalista de l'escalada. Tot això es cert. El primer llarg es força difícil i encara que no es obligat, costa d'arribar entre peça i peça. El segon, un mur compacte amb bona roca, es força maco i montserratí. El tercer, uns quants passos d'artifo força llargs i un tram en lliure de cinquè. El quart, una llarga tirada assegurada molt justet amb un tram una mica descompost que cal evitar. La cinquena, una canal seguida d' un flanqueig cutre que porta al pedestal de la via normal. Dues tirades més que diuen que es poden fer en una sola (jo no ho aconsello), la primera s'inicia amb artificial i sortida en lliure fins un llavi de roca i la segona comença amb un pas de Ve i després un passeig exposat fins a un coperhead precari que dona pas al cim on hi han trencades les dues peces de reunió que obliguen a anar fins unes branques o fins al rapel per assegurar.
A partir d'aquí faig una reflexió: qui haurà sigut el mamón que ha trencat les peces i per quin motiu? Prefereixo pensar que ha sigut un brètol a pensar que ho ha fet per motius ideològics, ja que per la mateixa raó podia haver trencat el rapel (que també es de parabolts) però no, no ho ha fet perquè bé haurà tingut que baixar. No crec que qui ho va fer escalés amb espardenyes, ni amb cordes de cànem, ni s'assegurés dels burins vells de l'artificial, no, segur que no, però això sí, es pot permetre censurar que al segle XXI algú arregli les reunions en lloc de conservar els burins podrits que es van col·locar fa quasi seixanta anys, i es permeti esmenar-ho trencant els nous. Si es tant bo escalant, no sé que fa en aquestes vies clàssiques en lloc de demostrar la seva destresa en qualsevol altra via de mes nivell. Per molt clàssica que sigui la via no hi ha per que ser fonamentalista i pensar que el material es fa malbé i cal substituir-lo. Per cert, felicitar a qui va re-equipar l'artificial ja que va respectar l'esperit dels que la varen obrir.


Jordi Fornés

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Roca Gris- Via Esparraguera

25-octubre-2009
Aquest diumenge i aprofitant el canvi d'hora (per compensar la nit de cine anterior) varem sortir sense cap idea fixa cap a Cala Montse per tal de fer una matinal. Mentres esmorzavem a Collbató decidirem repetir la via Esparraguera de la Roca Gris, que tant el Quim com jo feia bastant temps que havíem fet. Mira que he anat vegades a aquest sector, mira que m'he ensigalat vegades per camins que no toquen, mira que el Quim va assenyalar el camí correcte !... doncs si no arriba a ser per mí, aquest cop NO ens perdem. Pero fent ús de la meva formidable memória, vaig aconsseguir ensigalar-nos i anar per el fons del torrent, tenint que fer el Tarsan per unes cordes inmundes lligades no se sap d'on sobre un desplom amb roca mullada i varem rematar-ho sortint per unes verdisses que ens van deixar mes esgarrapats que si ens haguessin tancat amb un gat boig, total per tornar a sortir al camí correcte (no se com encara em fa cas el Quim...). Va ser tant bon precalentament, tant bó que varem fer la vía en una mica mes d'una hora i mitja... Tampoc no m'enrecordaba (per variar) que la vía era tant maca amb trams amb molt bona roca i ben assegurada, vaja, una disfrutada. I finalment, (i aqui sí que va ser gracies a ambdos) varem acabar fer uns rapels que no tocaven, depres de mitja hora de donar voltes amunt i avall intentant trobar els de la via Urquiza-Olmo sense aconsseguir-ho. Pero així i tot, a quarts de tres ja erem a casa després de passar per el Bruc a fer una cervesseta (condició indispensable per rematar una bona matinal).  FOTOS
Salut. Jordi Fornés

dissabte, 10 d’octubre del 2009

El Sereno via Dragster / La Carota

10 d'octubre de 2009
Aquest diumenge hem anat amb el Felip a la zona de Flautats, en la que jo que particularment no havía fet quasi res i tenía ganes d'anar-hi. Primer hem fet la via integral Draster del Sereno, una via de dues tirades d'estil clàssic, la primera per la banda sud i la segona que aprofita l'aresta de la via normal. Al baixar desgrimpar quedem al peu del Pebrot i a la dreta veiem una mena de coll. Ens hi apropem i resulta que està molt penjat i te una vista espectacular sobre parets. L'esperó de la dreta del coll ha resultat que pertany a La Carota (ho hem vist després a casa) i te una aresta que es veu mólt estética d'uns 20 metres, i es veu una bagueta abans de la meitat. Decidim enfilar-nos però resulta una mica mes complicat de lo que aparenta ja que finalment nomès hi trobo l'esmentada assegurança, la bagueta bastant vella en un pont de roca que m'ha calgut reforçar amb un tascó per si acas. No hi ha res més i tampoc resulta gaire fàcil posar-hi assegurançes que donguin confiança, tot i que hi poso un clau. El tram final es una mica descompost però el lloc era molt maco i ha valgut la pena. El descens es fà amb rappel d'un parabolt bastant nou, reforçat amb una anella i filferros de l'edat mitjana. La baixada la fem per la canal principal, després de varis intents sense exit d'evitar els esbarzers que ens deixen el seu record en forma de tatoo, i es bastant mangorrina, doncs hi ha molta terra solta i arbres caiguts, però es el que hi ha.... Tant l'aproximació a Trinitats com el descens les fem per la canal del Pou del Gat, doncs encara que es bastant dreta, es ràpida i avui no hi ha fang. Cervesseta a Monistrol i a dinar a casa.
Abans de publicar aixó, he buscat a internet la via normal de La Carota i no trobo gaires referències. Suposo que no es gaire coneguda ni es fá massa... serà la segona ascensió?? Salut !
Jordi Fornés

dijous, 24 de setembre del 2009

La Monja - via Josep Rigol Romeu

Ja fa temps, vàrem intentar anar a fer aquesta via a La Monja i vàrem acabar a La Mamelluda... coses del destí o de la mala orientació, tant se val, però aquest cop sí que ho hem encertat a la primera. Només disposem de temps fins el mig dia i hem decidit tornar a anar-hi avui, perquè encara que la via es ràpida, entre l'aproximació que porta ben bé una horeta i per baixar també s'està una estoneta, tot plegat cal anar ràpid. Per això ens hem emportat l'esmorzar a peu de via i així començar abans. Hem fet de nou una via dels germans Masó (últimament hi estem abonats) perquè son bastant del nostre estil ja que les dificultats son moderades i no abusen massa de les assegurances. Hem fet la via sense cap contratemps en unes dues horetes. Ha fet una mica de vent, a moments molest però suportable i el dia ha estat completament assolellat. Vaja, una 'disfrutada', doncs la zona es molt tranquil·la i la vista es prou espectacular. Per cert, a la tercera reunió hi ha un micro-llibre de registre (per dir-ho d'alguna manera) en un pot de couldina o similar...


Quim, Felip i Jordi.

diumenge, 20 de setembre del 2009

La Cresta del Sol

Aquest dissabte, acollonits per les previsions dels meteoròlegs, hem anat rebaixant poc a poc els nostres objectius inicials i al final hem anat a posar la cresta al sol.
La via es una bona excusa per recorre i coneixa un altre raconet del nostre país (Solsonès).
Hem fet dos cordades 2 + 3 i quasi tota la via la hem anat pujant mes o menys al ensamble.
En resum:
Bon temps, bons companys, bon menjar i una mica de risoterapia que sempre ajuda a començar millor una nova setmana.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Trio de clàssiques

Sortida tranquil·la aquest dissabte de pont. Desprès de bastant temps, tornem a coincidir en Felip i jo, i triem unes vies clàssiques a la cara nord de la paret d’Agulles. Com que no trobem l’accés correcte i ens trobem al peu de l’aresta GAM de la Portella Petita, decidim començar per aquesta via, una clàssica que fa molts anys que no fem cap dels dos. La fem sense gaires problemes (caram, està força ben assegurada). Al baixar ens trobem una família de Terrassa (pare, mare, nen i nena) i el pare ens demana que l’assegurem perquè vol pujar per la via Normal i fer pujar als nens, que s’estrenen en això de la grimpada. Com que no tenim gaire pressa l’assegurem i a continuació ens dirigim cap a La Pelada on fem la via normal sense problemes i així al baixar ens situem a l’aresta de Les Savines on fem la aresta Brucs, una esvelta aresta clàssica i recomanable.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Agulla de l'Arbret, via Vicenç Soto (29-ago-2009)

Aquest cap de setmana varem anar a fer una via dedicada al que va ser durant molts anys el 'jefe' de la moguda de Sant Cugat. Es tracta de la via Vicenç Soto i Cervello, que els germans Masó varen obrir l'any passat a l'Agulla de l'Arbret, a agulles. Es tracta d'una via que transcorre per la cara Oest, interessant per fer a l'estiu i d'una dificultat moderada al no ser obligat el que graduen.
Hem gravat amb el video, quedant un xurro per lo que no crec que ens presentem al festival de Torelló (si de cas ens nominaràn per abandonar l'academia), pero ja que l'hem fet l'hem penjat al Youtube.
Part 1 ª Introducció
Part 2ª Primer llarg-I
Part 3ª Primer llarg-II
Part 4ª Primera reunió
Part 5ª Barallant-se amb la segona tirada
Part 6ª Diedre al 3er.llarg
Part 7ª Final del diedre 3er.llarg
Part 8ª Mur al 3er.llarg
Part 9ª Sortida 3er llarg
Part 10ª final 3er.llarg
Part 11ª 3era. reunió
Part 12ª el cim
Part 13ª rappel

dilluns, 31 d’agost del 2009

Ullal de la Magdalena (22-ago-2009)

Aquest cap de setmana varem sortir amb el nostre amic Jaume de Cerdanyola, anomenat així perque viu a Cerdanyola i no perque sigui marqués ó comte (que podría ser-ho perfectament...). Va ser una sortida plàcida a la zona de les Magdalenes, un lloc que ell coneix, on es va a disfrutar sense patir gaire i on a l'estiu li toca una mica l'ombra si hi vas aviat, que no va ser el cas, ja que varem pujar en el 'funivia', com els senyors i entre pitos i flautes les 11h. Es igual, es tractaba de pasar-ho bé. Varem disfrutar de la via 'Noseelnom' a l'Ullal de la Magdalena, ben assegurada i no massa complicada. La veritat es que de quan en quan va bé seguir la filosofía d'en Jaume: disfrutar sense jugarte-la, que ja som grandets. Lo que passa es que quan pica el cuc...! Aixó serà la propera.

diumenge, 5 de juliol del 2009

Les Guilleries-El Salt de Sallent (05-jul-09) via Ve-Mu

Ja fà temps que rumiavem la possibilitat d'anar a fer una via al Salt de Sallent de Rupit perque haviem vist una ressenya al llibre 'Osona Vertical' on es veia factible en quant a dificultat, semblava força curiosa i es movía en terreny d'aventura. Ja fa temps haviem anat a fer el Salt de la Minyona, també a Osona i, tot i que no tener res a veure, son zones noves per nosaltres . Després de molts dubtes finalment vaig decidir fer el salt als companys del Setzels per anar a fer un altre salt, i varem decidir anar-hi aquest cap de setmana. La vía en qüestió es diu Ve-Mu (no vermú com el vermú) i va ser oberta l'any 86 de la nostra era per en Josep Vera i la Montserrat Terradellas (Muntsarrat?), i suposem que el nom sur d'aqui, i si no tan se val. Bé, haviem quedat amb el Joan a La Garriga, punt de trobada quan anem cap aquell sector. Em va sorprendre quan va apareixer acompanyat de l'Arnau, el seu nebot , mes que res perque encara que jo ja sabía que escalava, aquest cop anavem a terrae incognitae i no a cap via coneguda, es dir que la cosa podía acabar en una de les tantes ensigalades on ens hem ficat i em sabía greu pel xicot, però lo que em va rematar definitivament va ser quan l'Arnau va dir que no havia tocat un pedal en sa vida, pero cap problema que el Joan l'hi havia dit que 'només son 3 ó 4 passos d'artifo'. Quants cop l'hi he sentit dir aixó al Joan??: a l'Oriol, al Paco, al Gerard... pobrets. El Joan es un 'Ensigalator(*)'. A veure, a veure, resulta que la via d'avui es resòl amb, com a mínim, la meitat de passos a base de pedal, entre els quals hi ha un petit sostre al segon llarg i un desplomet de 4 ó 5 passos a l'inici de la sisena tirada. Total, penso jo, un lloc ideal per apendre a fer anar els pedals... ¿es o no es el Joan un Ensigalator? Perque l'Arnau es bon tio (i li deu respecte al tiet), perque crec que si no, no li tornaría a parlar mai mes al Joan... Bé, el primer llarg la roca una mica dubtosa pero sense problemes. El segon es tot a base de pedals, equipat amb spits (algún dubtós) pero reforçat amb parabolts i supera al final un sostret amb una sortida durilla. Aqui l'Arnau rep la ensenyança Primaria, Secundaria i Batxillerat tot de cop, ajudat pel mestre Joan i dos poderosos biceps que li supleixen la manca de técnica. Desprès venen un parell de llargs amb algún pas artificial i un troç de selva amazonica fins una cornisa (ull!, la segona). Despres ve un flanqueig a la dreta per una feixa estreta i amb una dutxa creuem per sota la cascada (fantàstic!) fins situar-nos a l'altre cantó, on una tirada combinada d' artificial fàcil i sortides en lliure ens porten a la reunió sote un desplom. Tot i ser l'artificial fàcil, l'Arnau s'anat fent caldo (ai, ai!, aixó de la 'Sele' no li prova gaire bé). Al final aprova amb un '5' pelat. Aqui trobem el llibre de registre on l'Arnau deixa les seves queixes sobre el nostre comportament. A continuació entrarà a la 'Uni' on el desplomet, tirada curta però intensa el posarà a prova. Tot i que s'hi esforça a l'Arnau se li fonen els ploms. Oh! aquest cop està suspès...(literalment, jeje), pero s'hi esforça, s' hi torna a posar a fons i aprova al setembre amb bona nota!! . Per acabar, un altre llarg artificial ens deixa a uns arbres una mica mes amunt del salt de la cascada. L'Arnau acaba la carrera i s'en surt !! ha aprovat 'Pedalística' amb una nota molt bona, felicitats campió!!. Tot hi que a l'ultim tram ja començaba a ploure, no ens hem mullat exceptuant la cascada i el bany que s'han donat el Joan i l'Arnau als gorgs que fà la cascada, pero al anar desde el bar de Rupit on hem fet la cervessa fins el cotxe, tot i el paraigües del Joan ens hem posat com els peixos.
En resum, via recomanable, estética, interessant. El cotxe es deixa just on s'acabarà la via i per anar al peu cal anar cap el mirador i la canal següenta baixar per un camí marcat i evident (20' desde el cotxe)
(*) Ensigalator ( pronunciat 'ensigaleitor): es diu d'aquells subjectes capaços d'ensigalar sense mala fè mitjançant paraules i/o elogis convincents, a altres subjectes incauts i abocar-los cap a situacions de risc de la seva integritat moral, on poden ser objecte de mofa per part d'amics i/o coneguts

dimarts, 23 de juny del 2009

La Mamelluda i Agulla Amagada

Aquest diumenge voliem anar a fer-nos La Monja pero per culpa de la impaciencia i precipitació ens varem quedar en les mamelles... Dit així, queda una mica béstia pero es mes o menys veritat. Ara la historia sencera: la idea era anar a fer la via Josep Mª Rigol a la cara oest de La Monja. En l'aproximació ens equivoquem al anar a agafar la canal del Lloro (el Felip es precipita i jo m'el crec sense dubtar...) i pujem per una canal que trobem abans venint des del refugi Vicens Barbé (Agulles). Quan despres de pujar una bona estona i sortir a la llum veiem que el paissatge no s'assembla en res a la Monja, ni el Lloro, ni el Frare, començem a sospitar que ens hem equivocat de canal... estem en una mena de collet on a l'esquerra tenim una estètica aresta i a la dreta, sense possibilitat d'error La Mamelluda (com es pot veure a la foto). Aprofitem el lloc per fer el bocata i a continuació i ja que som aquí fem primer l'aresta que resulta ser l'Agulla Amagada (no n'havia sentit mai a parlar...) i que es una bonica i senzilla aresta (III, IV) molt estètica, i a continuació baixem una mica fins que trobem l'aresta que puja a la Mamelluda (via Anglada-Auqué) que es una clàssica i que afegim a la col·lecció. Per tant dues 'agulletes' mes per un diumenge.

Salut.

dimarts, 16 de juny del 2009

"CALPE DIEM"

CALPE - 2009
Semblava que no había d'arribar mai, i ja s'ha acabat. La setmana, la setmaneta, la desitjada, aquella per la que lluïtem tot l'any, que costa d'arribar, que es fà llarga quan la disfrutes i que s'acaba quan t'en adones... pero que bé, que divertida, que llarga, que dura... 'aixó es disfrutar ?', et pregunten els amics quan els hi expliques, 'una setmana per descansar i us llevaveu cada dia a les 07:00?'. Doncs sí, costa d'explicar pero es cert. Una setmana al ritme que vols, que fas el que vols, que deixes els trastos com vols, els llits sense fer, els plats bruts, que quan tornes de tot el dia d'escalar, abans de fer res et poses a veure i ordenar les fotos amb el portatil (portem de tot!) amb la cervesseta a la mà, que si tens gana piques pernilet de la nevera, que si et ve de gust t'en vas a un dels restaurants de sote, que et dutxes si vols (pregunteu-li al Joan, jeje), que vas sense afaitar, et banyes a la piscina del bloc d'apartaments... sense cap censura!... i aixó a Calp (Calpe segons quí) i per aixó al Quim se l'hi va acudir lo de 'Calpe Diem', mai millor dit.
Sis dies, sis activitats, no està malament, ¿no?
==========================================================
Sortida a les 8:00 en punt. Viatge de Sant Cugat a Calp, arribada cap a la 1 del mitgdia. Ens instal·lem en un apartament previament reservat i dinem al passeig del port cap a les 2 i mitja. Sembla la Barceloneta; està ple de jubilats nacionals i guiris. Es clar es dissabte... està plé de cambrers fent 'ofertes' perque entris a dinar ! Acabem entrant en un dels restaurants i acabem de dinar cap a les 4 de la tarda. ¿Anem a escalar?... Mmm! ...anem! i amb només un carajillo, ho prometo!. Decidim anar a fer la via Piratas que comparteix el primer tram amb la Valencianos. Pujem al apartament i en un hora hem preparat els trastos, hem fet la aproximació i estem a peu de vía. Les cinc en punt !. Ens hi fiquem, pero despres de la 3ª tirada, sense parar d'apartar a les gavines a patades (carinyosament, es epoca de nidificació i està plé de pollets i no tant pollets), ens en anem cap a l'esquerra i ens fiquem de plé a la Polvos Màgicos. Cullons, ja deia jo que no era tan fàcil... pero bé, ens en sortim dignament i arribem al cim cap a les 8 i mitja. Gaudim una estona del cim evitant l' skyline de Calp i els seus blocs de formigó, i baixem a l'apartament tot passejant. 1 de 1. Començem bé.
==========================================================
Avui es diumenge. Haviem decidit anar a una zona diferenta per la por (o il·lusos) que a la clàssica del Puig Campana hi hagues cua... Doncs bé, es lleva el dia plovent... Per no perdre el dia decidim anar igualment a Busot per coneixer la zona on està el Cabeço d'Or, que a tot arreu ho pinten molt maco. Fem el viatge fins el lloc indicat i com que no plou decidim agafar els trastos per si de cas. Fem la aproximació fins un trencall que s'enfila cap a peu de via. El dia no nomès s'aguanta sino que sembla que millora. No ho dubtem més i ens hi enfilem. Al cap de tres hores d'una escalada curiosa pero maca i sense calor (estem a la cara oest), on iclús hi ha hagut un moment que queien gotes, arribem a la cresta on hi ha un petit cim (la cresta continúa) i 20 mts. men enllà està el rappel. Quan arribem al cim, el Quim comenta d'aprofitar el moment ja que no tenim cap pressa, descansar una mica i menjar unes barretes i uns fruits secs que portem. Encara no hem obert la primera bossa, sona un tró i veiem uns nuvols que venen cap a nosaltres a tota llet. Com que la cosa pinta 'elèctrica' decidim plegar ràpid i fer els rappels, ja que estem mal situats. Tots just arribem a terra i pleguem els trastos, comença a ploure amb força. Ens queda baixar per una tartera no gaire transitada amb pedres bastant grans. A mitja baixada plou amb mes força i la cosa promet. Quan arribem a la pista principal està plovent amb tot lo qui ha per caure i ens posem com els peixos; no val la pena ni posar-nos els cangurs que portem (jo em poso el casc...). Li proposo d'anar a 'pas lleuger' fins el cotxe. Mala idea, en un revolt amb pendent i degut al fang, veig al Quim volar i fa una 'palomita' que ni el Valdès del Barça sense pilota, i s'enfarina de fang (millor, s'enfanguina) i es fot una bona hostia... per el demès, tot bé. Arribem al cotxe, ens intentem canviar sense embrutar quasi res i anem cap a Finestrat per carreteres interiors. Dinem allí i ens en tornem cap a l'apartament per fer la estesa de roba i que es sequi una mica per demà. A la nit arriba el Joan i anem a sopar paella per cel·lebrar-ho !
==========================================================
Primer dia amb l'equip al complert!. Ens apropem fins a Finestrat i fem l'aproximació perl el cami de la Serra. A l'aparcament trobem el cotxe d'uns anglesos que no sabem si han anat a escalar o caminar i quan anem apropant-nos a peu de via els veiem enfilats (com no !) a la mateixa vía, el que passa es que ja són al tercer o quart llarg i no sembla que tinguem que tenir problemes de proximitat amb ells. Ens enfilem i anem fent tranquil·lament doncs es tracta d'una via molt maca i ens proposem disfrutar-la. La roca es excel·lent per tot arreu i encara que la via pasa per trams amb una mica de vegetació no molesta gaire. Trobem plaques i esperons realment màgics, com els que somiaríem en una via perfecta... Anem fent relleus cada quatre llargs i n'acabem fent uns dotze. Tenim una lleugera boirina que va pujant i baixant i que ajuda a alivia la calor. Arribem fins una alsina característica (ja la recordavem de l'altra vegada) on conflueixen i acaben diverses vies. A partir d'aquí es pot continuar cap al cim per alguna via sense massa interés o be agafar la baixada normal senyalitzada amb marques vermelles cap el Carreró. Després d'una bona suada arribem al cotxe i baixem fins a la font del Molí, petit oasi de frescor on ens remullem i bebem fins omplir diposits. En front de la font hi ha un restaurant pero com que ja son les quatre de la tarda per dinar que va a ser que no, pero una cervesseta a la terrassa suposo que no ens la negaran. Efectivament, s'enrrollen bé doncs ademes de la cervessa ens preparen un plat de formatge i pernil per caure d'esquena... Dues hores mes tard, amb el cos reparat i la ment tranquila, cap a 'casa' a revelar fotos.
==========================================================
Continuarà...
==========================================================
==========================================================
==========================================================

diumenge, 17 de maig del 2009

El Frare Gros (via Bernat i Amàlia)

Al final em triat la via Bernat i Amàlia, dels germans Masó al Frare Gros.
Una bona aproximació, al voltant de 1,5 hores, recompensada per el bocata i la cerveseta a peu de via.
Em demano la 1ª tirada, a priori sembla força assequible i una bona oportunitat de provar el nous peus de gat (divendres varem anar de rebaixes).Es compleixen les expectatives inicials tant per part de la tirada com dels peus.
2ª tirada surt al Jordi (sobrat com sempre) desprès quan arribi a la reunió ja li diré que s'ha deixar de posar un pitó.La ressenya diu V, encara que si li posessin algun V+ també ens ho creuríem.
3º tirada, mes semblant a un canvi de reunió, així que "sense pensar" dic de continuar, 4ª tirada una línia de burins rovellats, com que ja he tingut algun "affaire" amb burins vells, intento progressar de manera rapida i ingràvida, però la veritat es que estan força junts i semblen en bon estat.
5ª tirada sortida en diagonal cap a la esquerra amb preses petites que poc a poc ens porten fins el cim.
Un dia excel·lent, ni un núvol, cordades al Lloro, a la Monja, unes fotos de rigor i cap el ràpel.
La ressenya diu un ràpel de 27m, però com nosaltres som mes llestos, decidim fer un de 50m per agafar la canal mes abaix.
La idea te premi, les cordes no baixen i ens passem una bona estona fent malabars i esforços variats, fins que al final les cordes desi deixen que ja han rigut prou i cedeixen a les nostres estivades.
Continuara..., encara que probablement a Alacant.

diumenge, 10 de maig del 2009

Les Savines - Cara Est

No teníem clar quina via anar a fer. Hem anat a Agulles i passant per sota Les Savines, al anar cap a la seva cara est i passar per sota, hem vist burins brillants i se’ns ha acudit anar-hi. Dit i fet. La primera part, difícil però be. Ostres, no me’n recordava que fos tan difícil l’entrada a la primera reunió. Be, com que està assegurada amb peces bastant bones, ho provaré. Finalment, cap problema. S’intenta, es passa i ja està. Tot es qüestió de una miqueta de morro.

diumenge, 3 de maig del 2009

Retorn màgic

Nom força adequat per el retorn a la activitat despres d'una temporadeta de plujes sel·lectives i contínues (només els caps de setmana) i disposant de poc temps aquest diumenge. Aquesta activitat es suau pero gratificant. Es una via recomenable al Pic del Martell (Castefa) i suposo que de les mes fàcils pero es senzilla i amb bona roca. Les assegurançes son escases pero s'en poden afegir amb certa facilitat. Resumint, recomanable. Adjunto ressenya extreta dels companys de MadTeam.

diumenge, 15 de març del 2009

Un dia al Montsec

Diumenge al mati, anàlisis de danys:
- esgarrapades als braços
- blaus a les cames
- agulletes generalitzades a tot el cos,
en resum ahir varem anar a escalar al Montsec.
Terreny d'aventura en un raconet del Montsec de Rubies on sembla que el ritme accelerat de la vida d'avui, encara no hagi arribat.
Per la pista dos tots terrenys en barren el pas, bon dia, un moment que acabem de descarregà, un moment i els que facin falta, el concepte temps aquí es diferent. Desprès ens retrobem amb un dels que ens barraven el pas, es un pasto que esta controlant el remat de ovelles, com nosaltres passarà tot el dia a la muntanya.
Ahir varem acaba cansats, el dia va ser dur, però la cervesseta al bar de Vilanova ja va començar el procés de recuperació, que avui fa que senti una mica de nostàlgia de tot el viscut d'ahir.
L'escalada crea una rara adiccio, quan estàs ficat en situacions compromeses, et plantejàs que faig aquí, i quan estàs en la seguretat confortable del sofà del casa, no fas altre cosa que pensar en noves aventures, nous llocs que encara no coneixes, noves vies que escalar, nous reptes.......

dilluns, 9 de març del 2009

Serrat de les Garrigoses- via L'Aranya

¡Joder con los vascos que nacen donde les da la gana !. Aquí tenim el cas del Josep María que es un basc nascut a Sant Cugat. Em va dir que feia mig any que no escalava i per fer una matinal com qui no vol la cosa vàrem anar a fer l'Aranya (en tots els sentits); la del Serrat de les Garrigoses es una via que, difícil, difícil no ho es, però se'n ha de saber. Estàvem sols a la paret. No hi havia ningú escalant. ¿No serà que ha començat la temporada de prohibició en aquest sector?. Per fer-ho mes divertit, després de fer una consulta telefònica on-line al Felip des de la última reunió (creia que tenia mes memòria que jo), decidim baixar del cim cap a la dreta per on només habitualment hi baixen les cabres i algun senglar perdut. Després d'una curiosa baixada de mes de mitja hora on acabem amb mes punxes que l'Espinete, sortim al torrent divisori entre el Serrat dels Monjos i el de les Garrigoses on hi ha que desgrimpar i despenjar-se per cadena fins un ràpel final que acaba al camí. Entre pitos i flautes arribem al cotxe a les 15:00. L'Anna em maleirà els ossos, perquè està esperant al Josep María per dinar (ho sento Anna!).
En fi, que si en lloc d'una matinal arribem a disposar de tot el dia, podíem anar a fer la Nose del Capitán ('Nose' si l'haguessim fet...).

diumenge, 22 de febrer del 2009

Per fi una via fàcil- Paret de les Bagasses via CADE

Despres de temps i temps de patir, finalment avui ha guanyat el seny i hem anat a fer una via senzilla: la CADE de Terradets. Fins la feixa,això sí, per no abusar. Crec que es una via nova oberta fa poc temps i suposo que hem fet una de les primeres repeticions. Per ser una cordada tan jove penso que no està gens malament. Quiiiiim, enrolla't tú ara.
.
.
.
Tot plegat va ser un petit test per retrobar nos un any desprès amb les parets.
La CADE sempre es una bona amiga, et porta per un recorregut molt ben trobat, amable, de vagades exigent, i que al final sempre et deixa la satisfacció de haver gaudit d'una bona jornada d'escalada amb els amics i la posterior recompensa d'un bon àpat al Hostal del Llac.
No se quan temps / anys passaran, però segur que tornarem a enfilar nos per las seves placas, diedres, fissures encara que cada cop mes polides.
Per cert, el test el varem superar amb molt bona nota.

divendres, 20 de febrer del 2009

Treballant se'ns ha oblidat l'ofici

Com era això! Crec que aquell dia del curset del 1964, no vaig posar prou atenció. La corda groga passa per sota de la vermella? 0 la vermella per dintre de la groga? o ............ Has portat el mòbil??
Ei, ei,ei, que us sembla, a quedat perfecte de concurs.
Avui arribarem a temps de fer unes birras.
Tremoleu parets, que arriba la primavera i entre altres coses, també s'escalfen les roques.

dimecres, 18 de febrer del 2009

"3 en 1"

El passat dissabte 14 de febrer amb el Quim varem decidir anar a estirar una mica el cos i fer la sargantana per les parets. Varem escollir el raconet del Serrat d'en Muntaner, que a la part dreta te vies tranquil·les i hi toca el solet, si en fà, clar.
Amb una estona varem fer les tres vies de dos llargs cadasquna i que sumades fan uns quants metres. Millor aixó que quedar-nos al banc de la plaça amb els altres iaios.

La foto no es d'aqui, ni es nostra pero com que no en teniem de bones, he posat aquesta per quedar bé ¿que passa?

diumenge, 18 de gener del 2009

Escapadeta improvisada, la primera de l'any 2009. En un dia fret pero asolellat fem la Bego-Miguel-Kush, una de les tres vies de l'Agulla de Can Jorba que es començen desde el Joc de l'Oca. Escalada senzilla com les altres d'aquesta agulla pero interessant (croquis). Te un segon llarg molt maco amb unes presses espectaculars. La segona part de la vía, la que s'en va cap a la dreta, comença una mica fluixa pero es va arreglant, ja que busca la part on la roca esta millor. En resum, recomanable per aquesta epoca de l'any ja que hi toca el sol i s'hi està bé, encara que sempre hi ha molta gent fent el Joc de l'Oca o les vies veïnes.

Arxiu del blog