diumenge, 27 de desembre de 2009

"Climbing in the rain"

Aquest Sant Esteve i per no trencar la tradició varem anar al Mesón a les 08:00 del matí a veure quins sonats hi apareixeríen. Finalment varem ser quatre gats (literalment): el Bernat, que va arribar el primer seguit a poca distància del Quim i el Jordi (entrada ex-aequo) i finalment va arribar l'Enric. Mentrestant hi va haber un altre participant (el Josep María Soto) que va ser desqualificat per ajuda indeguda del seu gos, el Max (gossos i gats no es porten be). La cosa cada cop està pitjor i aquest any ens han abandonat fins i tot els socis fundadors (Jordi Farrés, Vicenç Soto...) sense els quals no es el mateix (una abraçada si ho llegeixen). Deu ser per la crisi. A tot aixó el Bernat diu que ha quedat aquí amb el Marc i l'Olga, que van prometre-li que vindrien. "Segur que varen entendre on era?" vam preguntar-li "i es clar! va dir "quin altre Mesón hi ha a la plaça del Monestir?". Bé, semble llògica la explicació. Potser s'hauràn fet enrerre, ja que les previsions de la meteo donaven pluja per avui i possiblement siguin gent assenyada, no com nosaltres... Decidim marxar canviant el destí tradicional de la Portella Gran d'Agulles de Montserrat, per Sant Llorenç (ai, ai, si s'en entera el Farrés que estem fent el salt...). Agafem nomes un cotxe i vamos pallà. En una estoneta arribem al final del carrer Cavall Bernat i després de fer una curta pujada (mes cabrona que curta) arribem al peu d'la agulla que porta el nom del carrer. Caram, ademes un de nosaltres es diu com el cavall: collons amb les casualitats... Descarreguem el material (si l'ajuntessim tot podriem anar al Capitàn) i començem a buidar les ampolles de cava a dojo, tot amenitzat amb torróns, bocates, whisky, etc. com si fes dies que no mengessim. Quan estem ja quasi acabant d'endrepar, apareixen l'Olga i el Marc. Osties! d'on vindran !?: doncs de Montserrat, que segons expliquen també te una plaça amb un Monestir, i per molt que han buscat no han aconsseguit trobar El Mesón per enlloc, i per aixó han decidit venir aqui. Jo, jo, em creia que nosaltres erem els unics frikis... Benvinguts al club! Qué mes els hi pot passar? ¿Que plogui?. Efectivament, es posa a ploure. Primer, tipus txirimiri i després la cosa s'anima canviant la intensitat a txubasco basco. Posem uns 'preservatius' a les motxilles, no sigui que es converteixin en bidons d'aigua. Al cap d'uns moments veig que l'Enric s'enfila mentres la roca es va mullant. Que inconscient!. No tinc mes remeï que seguir-lo i vigilar-lo, no fos cas que prengues mal... La situació vista en perspectiva deu ser com un d'aquells documentals de la '2' dels salmons d'Alaska remuntant els rius. Quan m'en adono, tinc les mans gelades i prefereixo no aturar-me a la reunió i seguir fins el cim, ja que es difícil escalfar-les en aquestes circumstàncies (i els meus meravellosos guants al maleter). Arribo a dalt i faig un nus com puc amb les mans acartronades i després intento recuperar la corda. Tinc que anar mirant lo que faig perque com que 'no me siento las manos' ara mateix igual podría estar tocant el violí que assegurant al Quim, ja que la sensibilitat es la mateixa: nul·la. Al cap d'uns moments arriba el Bernat (el que dona nom a l'agulla) i poc després arriba la resta de la tropa, entre fotos creuades i sota la pluja. Mentres assegurava m'he fixat en un grup de motxil·leros que saviment s'ha guarit sote un desplom en front a nosaltres i mentres esmorzaven comodament veien com ens mullavem i executavem 'Climbing in the rain'. Devien pensar "aquests estan sonats". Jo també ho pensaría si no formès part de l'espectacle.
Mentres el Quim prepara la foto-finish, els altres preparen el rapel i al cap d'un moment tornem a ser a baix. I per cel·lebra-ho deixa de ploure. Hem sortit millor parats de lo que pensavem. Ens en anem a Matadeperra, alguns a esmorzar i els altres a posar liquid calent al cos.
Per contrastar aquesta informació, podeu acudir a http://metresderoca.blogspot.com/ que ho expliquen millor que jo i per veure les fotos, a aquesta en la nostra pàgina a la columna de la dreta.

Salut i a per la próxima!

2 comentaris:

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Totalmentedacuerdo, la lluvia caia del cielo, hasia un frio de coj...es y en el monasterio de Montserrat no hay ningún Mesón...

Quim ha dit...

Trobo que ho has resumit molt be, per tractar-se de una matinal al burret.
Moments per l'historia.