diumenge, 28 d’agost de 2011

Gavarnie - Set tresmils

Ja de normal em costa escriure una crònica, però ara a l'estiu encara es mes complicat. Deu ser que les neurones també estan de vacances. Finalment però, em decideixo a fer-ho perquè la veritat es que aquesta sortida va valer la pena...
Quan en Quim em va proposar anar a Gavarnie a fer 3.000's perquè el seu fill (li diré Quimet, per distingir-lo) li va demanar, la veritat es que em var fer una mica de mandra perquè està molt lluny i el camí mes ràpid segons tots els oracles circulatoris (Google, Via Michelin...) passa per el Col d'Aspin i encadena amb el Tourmalet. Total, una mica mes de 6 hores de cotxe en el millor dels cassos. Quasi res...
Finalment però, accepto, ja que m'agraden els reptes, sobretot ara que fa temps que no dono brot de caminar i aixó em suposarà un esforç considerable.
Sortim el divendres cap a les tres de la tarda i  passant per Ainsa i el túnel de Bielsa arribem a Gavarnie al voltant de les nou quan ja comença a fer-se fosc. Agafem la carretera que puja cap al coll de Bujaruelo (Boucaro) i al arribar a l'aparcament donem la volta per acampar una mica mes avall al costat del cotxe. El cel està serè però a la llunyania es veu el resplendor de llamps. Sopem un bocata i a dormir però quan portem una hora i mitja dormint comença a ploure i després cau pedra amb una intensitat inusuals (era aquell núvol llunya!). L’endemà a les sis del matí sona puntualment el despertador. Ens aixequem, pleguem la tenda, prenem un cafè calentet i després de preparar la motxilla comencem a caminar. No ens n’adonem però hem sortir com a bales. Amb poc mes d’una hora ja som a Sarradets. Ens presentem als guardes per confirmar que ens quedarem  a dormir, ens avisa que a les set de la tarda hi ha el sopar, deixem una bossa amb les coses per la nit i continuem. El nostre objectiu es fer set 3000’s de la zona. Pujem cap a la bretxa de Roland on arribem amb poc mes de 25 minuts, passem per el Paso de los Sarrios equipat amb cadenes i ens dirigim cap el Casc de Marboré (3.006 mts.) on arribem cap a les  8:45. A continuació baixem en direcció est cap un camí que enfila una canal que puja a la Torre de Marboré (3.009 mts) al qual arribem cap les 9:45. Seguim descendint cap l’est  i anem a fer cap a un camí que passa per sota els pics de la Cascada. Com que no veiem clar com continuar, decidim anar cap el Marboré, el 3000 mes llunyà i allí ja decidirem... Després de creuar varis  trams de neu i un cop situats sota la vertical del cim, enfilem de dret seguint unes fites que de forma penosa i inacabable ens porten fins el cim (3.248 mts.) on arribem vora la una del migdia. Descansem una mica i aprofitem per dinar. Fins ara ens ha fet un dia magnífic sense ni un núvol, tot i que ara se’n comencem a formar alguns. Esperem que duri.... Per continuar amb el nostre propòsit, hem d’anar cap l’oest però la baixada per l’aresta es veu complicada per lo que decidim anar cap el sud-oest fins perdre una mica d’alçada i desprès flanquejar. El descens tampoc es fàcil però ens en sortim sense gaires problemes. En poca estona som al cim del Pic Oriental de la Cascada (3.161 mts.) on només parant per fer la foto continuem cap el Pic Brulle o Pic Central de la Cascada (3.108 mts.). Nova foto i continuem cap el Pic Occidental de 3.099 mts. on arribem ràpidament i ens dirigim cap la Espalda de Marboré de 3.073 i setè i últim cim de la nostra proposta. Fita aconseguida!!. Descansem cinc minuts i decidim començar la tornada. Ara ja hi han uns quants núvols amenaçadors i val mes no entretenir-se... Tornem cap el fons de la vall una mica per intuïció perquè no hi ha cap fita fins el cap d’una bona estona. Al cap d’una estona d’arribar al camí ens trobem uns xicots francesos que pregunten com es va a Sarradets i els hi diem que ens segueixin. Però resulta que a l’anada hem vingut per un camí de mes amunt i ara tornem per sota i no ho coneixem. Comença a ploure una mica i durarà nomes una estoneta. Desprès de varies bifurcacions agafem una vira que va a mitja alçada i que cada cop queda mes penjada. Els francesos ens van seguint però penso que s’estan acollonint... Desprès de varis intents veiem que la vira per on anem acaba molt penjada per lo que decidim enfilar-nos cap a l’aresta que no sabem on ens portarà. Al cap d’una estona en Quim diu que ha trobat fites i resulta que son les de pujada a la Torre de Marboré per on hem pujat fa unes hores. Bé, ara ja sabem on som, només cal tornar per on hem pujat. Els francesos han donat la volta (decisió assenyada!). Després de tornar a passar el Paso de los Sarrios cal fer la pujada fins la bretxa que ara es fa penosa... Cap a les sis arribem al refugi on ens acomodem i sopem a les set. Sopar estàndar de refugi. Ens posem en una taula amb nou francesos que van de travessa i xerrem una mica amb ells. Cap a les nou ens fiquem a dormir. Res mes remarcable, ara toca descansar. Tot i que en Quimet volia demà anar a fer el Taillón li traiem la idea del cap, que si no arribarem molt tard.
L’endemà ens aixequem a les set ja que com a favor especial ens deixen esmorzar a quarts de vuit, esmorzem, paguem i a les nou ja som al cotxe. Ens creuem pel camí amb la tira de gent. Si volen fer activitat, van una mica tard i avui el temps ja no es veu tan clar. Tant se val, nosaltres ja tenim la feina feta... Ens aturem cap a la una a Ainsa per dinar i a quarts de sis ja tornem a ser a casa. De carretera han sigut uns 420 kms. d’anada i uns altres tants de tornada. Ben mirat no se m’ha fet tant pesat com pensava...sobretot perquè ha conduït el Quim, jeje.
Tot plegat ha estat força bé. Personalment, fa anys que volia fer aquests cims dels quals només he repetit el Casco, per tant perfecte. I ara, fins la propera. ¿Serà Salenques?