dissabte, 30 d’agost de 2008

Cresta de l'Alba

Aquest cap de setmana ens hem donat una pallissa impressionant. Hem anat a la cresta de l'Alba, una clàssica entre les clàssiques de les ascensions d'una certa dificultat al Pirineu, i que desde fà moltissims anys teníem pendent de fer. En sí no es una ascensió de gran dificultat técnica (algún pas de IV+ màxim), pero es d'una llargada considerable (1.100 mts) i un desnivell d'uns 400 mts. Si l'hi afegim l'aproximació de al menys unes quatre hores (amb un vivàc entre mig com nosaltres) i la baixada, que entre una cosa i l'altra l'hi afegeix unes tres hores més, fan que el conjunt sigui molt dur (al menys per mí). Després de quasi una hora varem començar a enfilar-nos cap les 09:00. La cresta té trams realment macos i passos amb molta estètica, amb un ambient d'alta muntanya i un lloc molt sol·litari, encara que durant l'ascensió varem coincidir amb uns xicots de Xativa, els quals ens varen deixar passar (des d'aqui els hi donc les gracies) desprès de oferir-nos les seves cordes en l'unic rappel de la via. Varen dir que pensaven continuar la cresta cap a la Maladeta i espero que ho aconsseguisin. A prop del cim del pic d'Alba també hi havia gent que volia baixar per fer el Gendarme d'Alba, que es un altre 3000 (3054 exactament) i que també varem aprofitar per fer. Un cop al cim estem sols. Son les 14:20. Hem estat unes cinc hores i quart. Molt contents d'aconsseguir aquesta ascensió, tantes vegades anomenada i que per fí hem assolit. Ara toca baixar. Cal desgrimpar una aresta de II grau fins uns rappels que porten a un coll. A les guies comenten de fer-ne dos i nosaltres nomes en fem un. Al estirar de les cordes, s'ens en queda una enganxada i hi ha emoció fins al final (finalment va baixar). Ara entenc lo dels dos rappels... A continuació, gran pallissa per les cames al baixar per una pedrera sense camí on mólts dels blocs es movien i on varem acabar varies vegades per terra a punt de fer-nos mal de veritat. Suposo que per aixó algunes guies diuen d'anar a vivaquejar a Cregüeña que encara que està mes lluny, el camí es mes horitzontal i potser millor. Nosaltres tractem d'arribar al petit llac prop d'on hem fet el vivac i localitzar les motxil·les grans que hem deixat al matí. Costen una mica de trobar ja que tots els blocs de referencia són iguals. Finalment però, un cop localitzades, les recarreguem amb tots els 'extras' que portem a sobre i a continuació una baixada sense pietat d'una hora i mitja mes amb el piano a l'esquena ens duu fins al cotxe. Resultat: reventats, pero com que ja són vora les vuit de la nit agafem el cotxe i només parem a pendre un café a Eriste, un altre a Bellcaire i sense parar cap a casa... Esto no es bueno pal cuerpo .

Hi han fotos penjades. Pijar sobre la foto.

1 comentari:

Carme Sagaleés i Mas ha dit...

Osti, Osti, Osti!!!
quina pencada,,,i quina moral
de totes maneres m'alegro de que estigueu tant i tant en forma,
el Pic d'Alba per fer els normalillos que tal esta?
teniu afotos?

fins aviat