El Frare Gros (via Bernat i Amàlia)

Al final em triat la via Bernat i Amàlia, dels germans Masó al Frare Gros.

Una bona aproximació, al voltant de 1,5 hores, recompensada per el bocata i la cerveseta a peu de via.

Em demano la 1ª tirada, a priori sembla força assequible i una bona oportunitat de provar el nous peus de gat (divendres varem anar de rebaixes).Es compleixen les expectatives inicials tant per part de la tirada com dels peus.

2ª tirada surt al Jordi (sobrat com sempre) desprès quan arribi a la reunió ja li diré que s'ha deixar de posar un pitó.La ressenya diu V, encara que si li posessin algun V+ també ens ho creuríem.

3º tirada, mes semblant a un canvi de reunió, així que "sense pensar" dic de continuar, 4ª tirada una línia de burins rovellats, com que ja he tingut algun "affaire" amb burins vells, intento progressar de manera rapida i ingràvida, però la veritat es que estan força junts i semblen en bon estat.

5ª tirada sortida en diagonal cap a la esquerra amb preses petites que poc a poc ens porten fins el cim.

Un dia excel·lent, ni un núvol, cordades al Lloro, a la Monja, unes fotos de rigor i cap el ràpel.

La ressenya diu un ràpel de 27m, però com nosaltres som mes llestos, decidim fer un de 50m per agafar la canal mes abaix.

La idea te premi, les cordes no baixen i ens passem una bona estona fent malabars i esforços variats, fins que al final les cordes desi deixen que ja han rigut prou i cedeixen a les nostres estivades.

Continuara..., encara que probablement a Alacant.

Les Savines - Cara Est

No teníem clar quina via anar a fer. Hem anat a Agulles i passant per sota Les Savines, al anar cap a la seva cara est i passar per sota, hem vist burins brillants i se’ns ha acudit anar-hi. Dit i fet. La primera part, difícil però be. Ostres, no me’n recordava que fos tan difícil l’entrada a la primera reunió. Be, com que està assegurada amb peces bastant bones, ho provaré. Finalment, cap problema. S’intenta, es passa i ja està. Tot es qüestió de una miqueta de morro.

Retorn màgic

Nom força adequat per el retorn a la activitat despres d'una temporadeta de plujes sel·lectives i contínues (només els caps de setmana) i disposant de poc temps aquest diumenge. Aquesta activitat es suau pero gratificant. Es una via recomenable al Pic del Martell (Castefa) i suposo que de les mes fàcils pero es senzilla i amb bona roca. Les assegurançes son escases pero s'en poden afegir amb certa facilitat. Resumint, recomanable. Adjunto ressenya extreta dels companys de MadTeam.

Un dia al Montsec

Diumenge al mati, anàlisis de danys:

- esgarrapades als braços

- blaus a les cames

- agulletes generalitzades a tot el cos,

en resum ahir varem anar a escalar al Montsec.

Via Trepant solitari a lo Peladet.

Terreny d'aventura en un raconet del Montsec de Rubies on sembla que el ritme accelerat de la vida d'avui, encara no hagi arribat.

Per la pista dos tots terrenys en barren el pas, bon dia, un moment que acabem de descarregà, un moment i els que facin falta, el concepte temps aquí es diferent. Desprès ens retrobem amb un dels que ens barraven el pas, es un pasto que esta controlant el remat de ovelles, com nosaltres passarà tot el dia a la muntanya.

Ahir varem acaba cansats, el dia va ser dur, però la cervesseta al bar de Vilanova ja va començar el procés de recuperació, que avui fa que senti una mica de nostàlgia de tot el viscut d'ahir.

L'escalada crea una rara adiccio, quan estàs ficat en situacions compromeses, et plantejàs que faig aquí, i quan estàs en la seguretat confortable del sofà del casa, no fas altre cosa que pensar en noves aventures, nous llocs que encara no coneixes, noves vies que escalar, nous reptes.......

Serrat de les Garrigoses- via L'Aranya

¡Joder con los vascos que nacen donde les da la gana !. Aquí tenim el cas del Josep María que es un basc nascut a Sant Cugat. Em va dir que feia mig any que no escalava i per fer una matinal com qui no vol la cosa vàrem anar a fer l'Aranya (en tots els sentits); la del Serrat de les Garrigoses es una via que, difícil, difícil no ho es, però se'n ha de saber. Estàvem sols a la paret. No hi havia ningú escalant. ¿No serà que ha començat la temporada de prohibició en aquest sector?. Per fer-ho mes divertit, després de fer una consulta telefònica on-line al Felip des de la última reunió (creia que tenia mes memòria que jo), decidim baixar del cim cap a la dreta per on només habitualment hi baixen les cabres i algun senglar perdut. Després d'una curiosa baixada de mes de mitja hora on acabem amb mes punxes que l'Espinete, sortim al torrent divisori entre el Serrat dels Monjos i el de les Garrigoses on hi ha que desgrimpar i despenjar-se per cadena fins un ràpel final que acaba al camí. Entre pitos i flautes arribem al cotxe a les 15:00. L'Anna em maleirà els ossos, perquè està esperant al Josep María per dinar (ho sento Anna!).

En fi, que si en lloc d'una matinal arribem a disposar de tot el dia, podíem anar a fer la Nose del Capitán ('Nose' si l'haguessim fet...).

ALGUNES FOTOS

Per fi una via fàcil- Paret de les Bagasses via CADE

Despres de temps i temps de patir, finalment avui ha guanyat el seny i hem anat a fer una via senzilla: la CADE de Terradets. Fins la feixa,això sí, per no abusar. Crec que es una via nova oberta fa poc temps i suposo que hem fet una de les primeres repeticions. Per ser una cordada tan jove penso que no està gens malament. Quiiiiim, enrolla't tú ara.

.

.

.

Tot plegat va ser un petit test per retrobar nos un any desprès amb les parets.

La CADE sempre es una bona amiga, et porta per un recorregut molt ben trobat, amable, de vagades exigent, i que al final sempre et deixa la satisfacció de haver gaudit d'una bona jornada d'escalada amb els amics i la posterior recompensa d'un bon àpat al Hostal del Llac.

No se quan temps / anys passaran, però segur que tornarem a enfilar nos per las seves placas, diedres, fissures encara que cada cop mes polides.

Per cert, el test el varem superar amb molt bona nota.

Treballant se'ns ha oblidat l'ofici

Com era això! Crec que aquell dia del curset del 1964, no vaig posar prou atenció. La corda groga passa per sota de la vermella? 0 la vermella per dintre de la groga? o ............ Has portat el mòbil??

Ei, ei,ei, que us sembla, a quedat perfecte de concurs.

Avui arribarem a temps de fer unes birras.

Tremoleu parets, que arriba la primavera i entre altres coses, també s'escalfen les roques.

"3 en 1"

El passat dissabte 14 de febrer amb el Quim varem decidir anar a estirar una mica el cos i fer la sargantana per les parets. Varem escollir el raconet del Serrat d'en Muntaner, que a la part dreta te vies tranquil·les i hi toca el solet, si en fà, clar.

Amb una estona varem fer les tres vies de dos llargs cadasquna i que sumades fan uns quants metres. Millor aixó que quedar-nos al banc de la plaça amb els altres iaios.

La foto no es d'aqui, ni es nostra pero com que no en teniem de bones, he posat aquesta per quedar bé ¿que passa?

Escapadeta improvisada, la primera de l'any 2009. En un dia fret pero asolellat fem la Bego-Miguel-Kush, una de les tres vies de l'Agulla de Can Jorba que es començen desde el Joc de l'Oca. Escalada senzilla com les altres d'aquesta agulla pero interessant (croquis). Te un segon llarg molt maco amb unes presses espectaculars. La segona part de la vía, la que s'en va cap a la dreta, comença una mica fluixa pero es va arreglant, ja que busca la part on la roca esta millor. En resum, recomanable per aquesta epoca de l'any ja que hi toca el sol i s'hi està bé, encara que sempre hi ha molta gent fent el Joc de l'Oca o les vies veïnes.

Sortida Sant Esteve-2008

Fidels a la tradició, uns quant sonats (cada cop menys però) gosem desafiar els avisos dels gurús de la méteo i decidim anar com cada any a pendre un refrigeri (mai millor dit) a la balma de la Portella Gran. A les 08:00 davant del Mesón començem a entreveure que no vindra gaire personal i a mes a mes plou... Marxem en dos cotxes cap a El Bruc amb la esperança de que probablement plourà o nevarà i així ens tindrem que quedar a esmorzar al bar. Pero no, ni el bar està obert, ni plou o neva... Tindrem que anar a la Portella, doncs. Enfilem el camí amenitzat per els acudits del Bernat i anem a esmorzar, acabant com sempre amb el cafetonet del Jordi Farrés, un detall impagable amb la fresca que fà. Com que el temps empitjora per moments pero no ens en volem anar de buit, ens dirigim a la Portella Petita on al arribar comença a nevar amb flocs que mullen pero no es queden. En un moment, el Bernat i el Marc s'han enfilat i han arribat dalt, encordats cadasqun a la mitat de la seva corda i en un quart d'hora estem els sis dalt. Xocades de ma i felicitacions per una activitat que, donades les circunstàncies està prou bé. Un rappel curt (molt cutre, per cert) ens permet arribar de nou al peu de l'agulla i despres de recollir els trastos bastants mullats, ens acomiadem degut a compromisos familiars.

Un any mes (i van treinta i pico, crec) s'ha seguit amb la tradició de la que penso que dels socis fundadors només ha vingut el Jordi Farrés.

Als que han vingut, Jordi, Bernat, Marc, Enric, Quim i als que no han pogut, una abraçada i bones festes a tots!

Salvats per La Campana

Aquest pedra d'aqui a l'esquerra es La Campana i aqui està la seva història.

A mig camí desde Sant Cugat fins a Collbató, on haviem quedat amb la Rosa i en Fredi per esmorzar plegats al bar de sempre, m'en vaig adonar que m'havia deixat els peus de gat a casa... oh, estic tornant als inicis com quan començava a sortir. Burro !!. En Quim, que per cert avui torna a l'acció desprès de l'alta médica i molts messos de sequera, em va proposar tornar a casaa buscar-los , pero vaig pensar (xulo de mí) que com que aniríem a fer alguna activitat senzilla per facilitar la 'reentreè' del Quim ja m'apanyaría amb lo posat, unes bambes de ultra-trail. Per aixó s'em va acudir proposar La Campana, perque quan varem anar amb en Felip a fer El Rave que està al costat em va semblar factible. I la veritat es que ho és, una via clàssica, super-llògica, bonica i equipada de 'època'. La pega va ser que com que no m'enrecordava de la dificultat hi varem anar pero alguns dels passos amb el calçat de circunstancies varen resultar mes delicats del que em pensava. L'aproximació la varem fer per la ferrada de Les Dames, interessant pero cada cop mes deteriorada. Be, en resum va ser una bonica sortida, recomanable pels clàssics.

Tremoleu parets, hem tornat !...

ALGUNES FOTOS

Quim come back to the action

Aquest cap de setmana hem recuperat al Quim en quant a fer una mica d'acció. Hem anat a la via ferrada de les Baumes Corcades a Centelles, una clàssica ben equipada que permet fer una mica d'exercisi sense jugar-se un mastegot. Es un 'divertimento' molt recomenable, aixó si per anar-hi aviat, que despres sembla que hi regalin apartaments. Qui hi vagi es trobarà una cabra que, no se si l'ha posat l'ajuntament, la diputació o ha vingut sola, pero allí està, aixerida i esperant a veure que passa. La resta de la setmana es deu aburrir cosa seria (potser nomes treballa els caps de setmana). Per cert, no li agraden el bocates de formatge de cabra (ho vaig intentar i em va mirar amb mala cara). I que ningú es mosquegi si la cabra et va seguin i et deixa en ridícul mentres tú estas penjant com un xorisso i ella es paseja per la paret sota teu, com qui si res... Hem deixat unes fotos. Si algú s'hi anima, que ho disfruti. El recorregut es fa en unes 2h30 a 3 hores depenent del ritme i les ganes de correr, pero si no trobeu gent (el lloc mes conflictiu es el pont tibetà), val la pena pendrese-ho amb calma i disfrutar-ho.