"3 en 1"

El passat dissabte 14 de febrer amb el Quim varem decidir anar a estirar una mica el cos i fer la sargantana per les parets. Varem escollir el raconet del Serrat d'en Muntaner, que a la part dreta te vies tranquil·les i hi toca el solet, si en fà, clar.

Amb una estona varem fer les tres vies de dos llargs cadasquna i que sumades fan uns quants metres. Millor aixó que quedar-nos al banc de la plaça amb els altres iaios.

La foto no es d'aqui, ni es nostra pero com que no en teniem de bones, he posat aquesta per quedar bé ¿que passa?

Escapadeta improvisada, la primera de l'any 2009. En un dia fret pero asolellat fem la Bego-Miguel-Kush, una de les tres vies de l'Agulla de Can Jorba que es començen desde el Joc de l'Oca. Escalada senzilla com les altres d'aquesta agulla pero interessant (croquis). Te un segon llarg molt maco amb unes presses espectaculars. La segona part de la vía, la que s'en va cap a la dreta, comença una mica fluixa pero es va arreglant, ja que busca la part on la roca esta millor. En resum, recomanable per aquesta epoca de l'any ja que hi toca el sol i s'hi està bé, encara que sempre hi ha molta gent fent el Joc de l'Oca o les vies veïnes.

Sortida Sant Esteve-2008

Fidels a la tradició, uns quant sonats (cada cop menys però) gosem desafiar els avisos dels gurús de la méteo i decidim anar com cada any a pendre un refrigeri (mai millor dit) a la balma de la Portella Gran. A les 08:00 davant del Mesón començem a entreveure que no vindra gaire personal i a mes a mes plou... Marxem en dos cotxes cap a El Bruc amb la esperança de que probablement plourà o nevarà i així ens tindrem que quedar a esmorzar al bar. Pero no, ni el bar està obert, ni plou o neva... Tindrem que anar a la Portella, doncs. Enfilem el camí amenitzat per els acudits del Bernat i anem a esmorzar, acabant com sempre amb el cafetonet del Jordi Farrés, un detall impagable amb la fresca que fà. Com que el temps empitjora per moments pero no ens en volem anar de buit, ens dirigim a la Portella Petita on al arribar comença a nevar amb flocs que mullen pero no es queden. En un moment, el Bernat i el Marc s'han enfilat i han arribat dalt, encordats cadasqun a la mitat de la seva corda i en un quart d'hora estem els sis dalt. Xocades de ma i felicitacions per una activitat que, donades les circunstàncies està prou bé. Un rappel curt (molt cutre, per cert) ens permet arribar de nou al peu de l'agulla i despres de recollir els trastos bastants mullats, ens acomiadem degut a compromisos familiars.

Un any mes (i van treinta i pico, crec) s'ha seguit amb la tradició de la que penso que dels socis fundadors només ha vingut el Jordi Farrés.

Als que han vingut, Jordi, Bernat, Marc, Enric, Quim i als que no han pogut, una abraçada i bones festes a tots!

Salvats per La Campana

Aquest pedra d'aqui a l'esquerra es La Campana i aqui està la seva història.

A mig camí desde Sant Cugat fins a Collbató, on haviem quedat amb la Rosa i en Fredi per esmorzar plegats al bar de sempre, m'en vaig adonar que m'havia deixat els peus de gat a casa... oh, estic tornant als inicis com quan començava a sortir. Burro !!. En Quim, que per cert avui torna a l'acció desprès de l'alta médica i molts messos de sequera, em va proposar tornar a casaa buscar-los , pero vaig pensar (xulo de mí) que com que aniríem a fer alguna activitat senzilla per facilitar la 'reentreè' del Quim ja m'apanyaría amb lo posat, unes bambes de ultra-trail. Per aixó s'em va acudir proposar La Campana, perque quan varem anar amb en Felip a fer El Rave que està al costat em va semblar factible. I la veritat es que ho és, una via clàssica, super-llògica, bonica i equipada de 'època'. La pega va ser que com que no m'enrecordava de la dificultat hi varem anar pero alguns dels passos amb el calçat de circunstancies varen resultar mes delicats del que em pensava. L'aproximació la varem fer per la ferrada de Les Dames, interessant pero cada cop mes deteriorada. Be, en resum va ser una bonica sortida, recomanable pels clàssics.

Tremoleu parets, hem tornat !...

ALGUNES FOTOS

Quim come back to the action

Aquest cap de setmana hem recuperat al Quim en quant a fer una mica d'acció. Hem anat a la via ferrada de les Baumes Corcades a Centelles, una clàssica ben equipada que permet fer una mica d'exercisi sense jugar-se un mastegot. Es un 'divertimento' molt recomenable, aixó si per anar-hi aviat, que despres sembla que hi regalin apartaments. Qui hi vagi es trobarà una cabra que, no se si l'ha posat l'ajuntament, la diputació o ha vingut sola, pero allí està, aixerida i esperant a veure que passa. La resta de la setmana es deu aburrir cosa seria (potser nomes treballa els caps de setmana). Per cert, no li agraden el bocates de formatge de cabra (ho vaig intentar i em va mirar amb mala cara). I que ningú es mosquegi si la cabra et va seguin i et deixa en ridícul mentres tú estas penjant com un xorisso i ella es paseja per la paret sota teu, com qui si res... Hem deixat unes fotos. Si algú s'hi anima, que ho disfruti. El recorregut es fa en unes 2h30 a 3 hores depenent del ritme i les ganes de correr, pero si no trobeu gent (el lloc mes conflictiu es el pont tibetà), val la pena pendrese-ho amb calma i disfrutar-ho.

Arqueologia Transmediterranea

Avui 30 de novembre, aprofitant l'impas entre pluja i pluja per anar a escalar a la costa, per variar una mica ¿perque al Garraf i no a Castefa que hi han mes vies? us preguntareu ansiosos i estranyats. Doncs perque al Garraf hi ha un bareto on esmorzar decentment i a Castefa cada cop es mes complicat trobar-ne un !. ¿Es una bona raó o no?. Per cert, si en sabeu algún, aviseu. Bé, ens hem enfilat a la vía 'Arqueología Transmediterránea' que es un llarg flanqueig per gran part de la paret i que, segons els autors, serveix de base per altres vies que la creuen o d'escapatoria. El dia ha estat variable amb estones de sol i d'altres una mica tapat, pero amb una temperatura força agradable. Hi havia mar de fons, la qual cosa feia que les ones trenquessin amb gran 'baluern' (estruendo, ho juro) i la escuma arribes vaporitzada fins bastant amunt. La roca es en general regular, pero l'ambient es una passada. Adjunto unes quantes fotos. Joan, puja les teves He trobat a internet la ressenya detallada dels aperturistes aquí Salut.

Alta Fidelitat

Després de bastant temps hem rescatat al Joan per fer una sortideta. Aquesta vegada, com que la previsió era que fes fred, hem anat a parar a Montserrat, al Serrat dels Monjos que està situat al sud i normalment fa molt bona temperatura a aquesta època. Hem escollit a l'atzar la via Alta Fidelitat mentre esmorzem perquè sembla assequible i bonica. Quan ens dirigim cap a la paret des de Collbató ens trobem a la Manoli, el Jaume i uns amics que va a escalar al Parvulari,. Els saludem i continuem. Doncs bé, després de fer tota l'aproximació i creuar per sota del Serrat de les Garrigoses i el Serrat dels Monjos, un cop a peu de paret ¡sorpresa!. La única cordada de tota aquesta zona està a punt de començar la mateixa via que nosaltres (també es mala sort...). No en tenen pas la culpa, els saludem i anem darrera seu. Es tracta d'una cordada mixta i escalen força bé però van una miqueta lents (nosaltres també) i finalment acabem a les tantes. Bé, no importa. Es tractava de tornar a engegar motors. Salut !.

ALGUNES FOTOS

Cami del Enginyers

Ahir varem fer una bonica i llarga travessa per les muntanyes del Ripollés. Sortint de la central eléctrica del Daió de Baix (prop de Queralbs) varem pujar cap a la Coma de Vaca i al arribar al refugi varem travessar cap a Nuria per el camí del Enginyers (GR11-7) . Un cop a Nuria la tornada per tancar el cercle es el camí de Nuría a Queralbs i agafant la desviació de Daió (senyalitzada). Els pencaires varen ser: 1er) el Toni, que ve expressament de Ses Illes i aprofita el cap de setmana per fer pencades com aquesta i ¿rel·laxar-se? 2) el Felip, guia i enciclopedia humana de muntanya, que ens va portar per el bon camí (mai millor dit) i 3) el Jordi (jo), que va apuntar-se per fer activitat i treure's un encostipat de sobre. Ara segueix encostipat pero content. Bé, de moment penjo l'album de fotos meves i quan tingui les del Toni i les del Felip (es molt bon guia...) també les hi posaré.

Estem 'Encantats' de fer el Subenuix

Desde abans de l'estiu que haviem parlat de la possibilitat d'anar a fer Els Encantats, el Petit i el Gran per l'Enforcadura. Finalment varem decidir anar-hi el dia de la Mercè (festiu a Barna) sortint el dia abans i anant a dormir al refugi Mallafrè. La previsió de la meteo era bastant nefasta pero el nostre natural optimisme, les ganes d'obtindre punts pel CEBA i les peles que va enviar anticipadament el Felip per fer la reserva van ser decisius... Durant el viatge pluja quasi tota la estona pero al arribar a Espot curiosament ja no plovía. ¿Tindrien raó quan al trucar li van dir al Felip que feia bon temps? aguantaría unes hores mes...? Arribem a Espot a un quart de nou havent quedat amb un taxi a les 21:00. Sopem contra rel·lotge perque encara hem de preparar les motxil·les i ja veiem el taxi que ens espera puntualment. L'agafem i ens deixa a 10 minuts del refugi. Paguem els 45 euros del viatge (en condicions normals son 20, pero al ser tarifa nocturna ens la claven) arribem i ens instal·lem al refugi. Ens trobem unes 8 persones que van de travessa i que estàn jugant a les cartes; despres de xerrar una mica amb ells ens en anem a sobar. La nit s'em fa llarga, molt llarga amenitzada per els roncs en estereo desacompasats del meus companys (lúnic que se sent en tot el refugi). En alguns dels pocs silencis, em sembla sentir ploure, pero no pot ser, estaba molt estrellat ahir per la nit!. Pasa el temps lentament entre sons esfereïdors comparables a lo que sería una motoserra i un lleó cabrejat, i quan ja estic pensant en les diferentes maneres d'assassinar als veïns, sona el despertador; ells s'han salvat i a mí s'em ha acabat la pesadilla!. Ens llevem amb anims diferents, es clar, esmorzem les exquisites delicies de refugi que ens va preparar amorosament la guardessa ahir per la nit i quan al Fredi se li acudeix treure el nas per la porta s'en adona que plou. Merda, no ho havia somiat. I ara qué fem? Esperem una mitja hora fins que el día es va aixecant i s'aclareix una mica i podem veure la sil·lueta dels Encantats entre boires i enfarinada per la neu. Collons, quin panorama mes bonic !..pero perdut per perdut decidim anar a fer un vol. El lloc s'ho val. Descarreguem les motxil·les de plom, es dir de cordes mosquetons, claus, etc. i deixem lo imprescindible per anar a caminar. Decidim anar cap a el Portarró i si el día s'aixeca ja vorem... Començem a caminar passades les 08:00 i com que el temps sembla que aguanta, a proposta de Felip decidi enfilar cap el Subenuix. Agafem un corriol per la vall del mateix nom i començem a enfilar-nos. El camí està bastant ben marcat primer am estaques, després pintura i finalment fites. El paisatge comença a estar cobert fer una fina capa de neu que ho fa molt bonic. Seguim pujant a bon ritme, pasem els dos estanys de Subenuix, gran i petit i despres de creuar una zona plena de pedres arribem a un coll. Ens aturem per consultar el planell i decidim pujar pel el coll de mes a la dreta dels dos que hi han entre el Pic Morto i el Subenuix superior. Un cop arribats al coll per un tram molt pesat, ens reagrupem i continuem cap el cim que es veu bastant aprop. Des d'aqui al cim hi ha una zona delicada perque la neu que cobreix les pedres i es un tram mes dret on cal grimpar. Arribem al cip cap les 11:00. Hem tardat 3 hores; no està malament... Despres de felicitar-nos per la proesa, fem les fotos corresponents i despres de gaudir una miqueta del cim desfem literalment el camí tornant sobre les nostres passes amb compte fins el coll on decidim aturar-nos per fer un mos amagant-nos previament del vent que ara bufa mes fort. La baixada es mes ràpida ja que trobem una tartera que en permet fer el cabra (a la nostra edat...). Com que el dia finalment s'ha aixecat anem fent fotos sense presses pero sense aturar-nos massa ja que volem tornar en algun dels taxis que surt cada hora de la presa. El mes propes surt a les 14:00. Apretem el pas i a les 13:30 estem al refugi on recarreguem de plom les motxil·les, arreglem els comptes i sortim pitant per arribar a temps al taxi. Senses contratemps arribem faltant 10 minuts. El taxi surt puntual a les 14:00 i 20 minuts mes tard som de nou a Espot, on després de pagar (ara 15 nomes euros!) muntem un petit striptease per posar-nos guapos o almenys no semblar tigres. Decidim dinar (mes aviat berenar) a l'hostal del Llac a Cellers (Terradets) on després de mes de 30 anys d'anar-hi a qualsevol hora no ens han fallat mai; sempre et donen de menjar. Enfilem el cotxe i arribem vora les quatre de la tarda al hostal. Demanem el menjar a un cambrer que al menys deu ser de Borduria i poca estona despres estem posant-nos al corrent de calories i hidratant-nos convenientment. Un cop mes no ens han fallat !. Al acabar el apat i per no adormir-nos demanem un parell de cafés il·lustrats (el Felip no, paraula!) que fan el seu efecte en forma de xerrameca. Tornem a agafar el cotxe i parlem dels temes classics, tirant-nos floretes de lo be que estem per la nostra edat, de que molts ja voldríen, de qué collons fem treballant amb lo bé que s'està a la muntanya, fent plans per la següenta sortida, etc... i mira per ón, varem començar als Encantats i hem acabat al Subenuix, que mes dona. Bé, avui es dimecres i demà tots a treballar. Totes les setmanes tindrien que ser així (ostia, jo tinc que ser-hi a les 07:00 quin pal...)

Cresta de l'Alba

Aquest cap de setmana ens hem donat una pallissa impressionant. Hem anat a la cresta de l'Alba, una clàssica entre les clàssiques de les ascensions d'una certa dificultat al Pirineu, i que desde fà moltissims anys teníem pendent de fer. En sí no es una ascensió de gran dificultat técnica (algún pas de IV+ màxim), pero es d'una llargada considerable (1.100 mts) i un desnivell d'uns 400 mts. Si l'hi afegim l'aproximació de al menys unes quatre hores (amb un vivàc entre mig com nosaltres) i la baixada, que entre una cosa i l'altra l'hi afegeix unes tres hores més, fan que el conjunt sigui molt dur (al menys per mí). Després de quasi una hora varem començar a enfilar-nos cap les 09:00. La cresta té trams realment macos i passos amb molta estètica, amb un ambient d'alta muntanya i un lloc molt sol·litari, encara que durant l'ascensió varem coincidir amb uns xicots de Xativa, els quals ens varen deixar passar (des d'aqui els hi donc les gracies) desprès de oferir-nos les seves cordes en l'unic rappel de la via. Varen dir que pensaven continuar la cresta cap a la Maladeta i espero que ho aconsseguisin. A prop del cim del pic d'Alba també hi havia gent que volia baixar per fer el Gendarme d'Alba, que es un altre 3000 (3054 exactament) i que també varem aprofitar per fer. Un cop al cim estem sols. Son les 14:20. Hem estat unes cinc hores i quart. Molt contents d'aconsseguir aquesta ascensió, tantes vegades anomenada i que per fí hem assolit. Ara toca baixar. Cal desgrimpar una aresta de II grau fins uns rappels que porten a un coll. A les guies comenten de fer-ne dos i nosaltres nomes en fem un. Al estirar de les cordes, s'ens en queda una enganxada i hi ha emoció fins al final (finalment va baixar). Ara entenc lo dels dos rappels... A continuació, gran pallissa per les cames al baixar per una pedrera sense camí on mólts dels blocs es movien i on varem acabar varies vegades per terra a punt de fer-nos mal de veritat. Suposo que per aixó algunes guies diuen d'anar a vivaquejar a Cregüeña que encara que està mes lluny, el camí es mes horitzontal i potser millor. Nosaltres tractem d'arribar al petit llac prop d'on hem fet el vivac i localitzar les motxil·les grans que hem deixat al matí. Costen una mica de trobar ja que tots els blocs de referencia són iguals. Finalment però, un cop localitzades, les recarreguem amb tots els 'extras' que portem a sobre i a continuació una baixada sense pietat d'una hora i mitja mes amb el piano a l'esquena ens duu fins al cotxe. Resultat: reventats, pero com que ja són vora les vuit de la nit agafem el cotxe i només parem a pendre un café a Eriste, un altre a Bellcaire i sense parar cap a casa... Esto no es bueno pal cuerpo . Hi han fotos penjades. Pijar sobre la foto.

Centelles-Ferrada de les balmes corcades

Avui m'ha donat per anar a fer aquesta ferrada de la que tant havia sentit parlar, aprofitant que la familia s'en anava a la platja. Està a Centelles i es diu 'de les Balmes Corcades' i crec que l'ha equipat i promocionat l'ajuntament d'aquesta població. Es força interessant, sempre molt ben assegurada, amb algun tram espectacular com el pont 'nepalí' de 59 mts. i alguns altres força exigents amb passos llargs i técnics o de força de braços. Es puja fins el Puigsagordi (984 mts.) que es una mena de turonet que està a l'altipla dels cincles (també hi arriba una pista). El camí esta molt ben marcat amb senyals vermelles que senyalen la via ferrada i marques grogues que indiquen el camí de pujada-baixada i permeten evitar algun tram exigent. Aixó si, quasi sempre està molt concurreguda. Per cert, hi han cabres a la via, a les que els hi agrada rebre visites i es deixen acaronar. Es triguen unes 2 hores anant per feina i sense massa gent i mitja hora mes per baixar.

Montserrat virtual

Montserrat encara progressa. Al diari Avui d'aquest dilluns passat dia 16, hi ha la notícia que s'ha posat en marxa una nova web on es pot visitar Montserrat virtualment. www.muntanyamontserrat.cat es proposa com a sisè portal d'entrada a la muntanya. Permet accedir a una maqueta virtual en tres dimensions amb imatges aèries que permeten veure , diu, les 900 agulles i moure's pels camins i visitar el monestir. Realment, les noves tecnologies ens permetran "volar" a tots aquells que no tenim la possibilitat de llogar una avioneta i sense more'ns de casa. També s'hi afegiran, amb el temps, els itineraris del llibre del monjo Ramon Ribera i hi haurà la possibilitat d'afegir-hi els "nostres itineraris personalitzats" així com carregar les rutes que ens interessin al GPS.Pels escaladors, hi podrem afegir les nostres experiències i podrem dir-hi la nostra.Doncs ja ho veieu; les noves tecnologies ens permetran, d'ara endavant, participar virtualment d'aquesta muntanya i obtenir tota mena d'informació geològica, botànica, de fonts, camins, agulles, etc.Podríem dir que Montserrat es posa al dia i això és bo. Amb tot, espero que aquest nou portal no faci massificar massa la muntanya i si és així, que sapiguem mantenir un bon equilibri natural tot respectant aquest petit tresor que tant estimem.