Alta Fidelitat

Després de bastant temps hem rescatat al Joan per fer una sortideta. Aquesta vegada, com que la previsió era que fes fred, hem anat a parar a Montserrat, al Serrat dels Monjos que està situat al sud i normalment fa molt bona temperatura a aquesta època. Hem escollit a l'atzar la via Alta Fidelitat mentre esmorzem perquè sembla assequible i bonica. Quan ens dirigim cap a la paret des de Collbató ens trobem a la Manoli, el Jaume i uns amics que va a escalar al Parvulari,. Els saludem i continuem. Doncs bé, després de fer tota l'aproximació i creuar per sota del Serrat de les Garrigoses i el Serrat dels Monjos, un cop a peu de paret ¡sorpresa!. La única cordada de tota aquesta zona està a punt de començar la mateixa via que nosaltres (també es mala sort...). No en tenen pas la culpa, els saludem i anem darrera seu. Es tracta d'una cordada mixta i escalen força bé però van una miqueta lents (nosaltres també) i finalment acabem a les tantes. Bé, no importa. Es tractava de tornar a engegar motors. Salut !.

ALGUNES FOTOS

Cami del Enginyers

Ahir varem fer una bonica i llarga travessa per les muntanyes del Ripollés. Sortint de la central eléctrica del Daió de Baix (prop de Queralbs) varem pujar cap a la Coma de Vaca i al arribar al refugi varem travessar cap a Nuria per el camí del Enginyers (GR11-7) . Un cop a Nuria la tornada per tancar el cercle es el camí de Nuría a Queralbs i agafant la desviació de Daió (senyalitzada). Els pencaires varen ser: 1er) el Toni, que ve expressament de Ses Illes i aprofita el cap de setmana per fer pencades com aquesta i ¿rel·laxar-se? 2) el Felip, guia i enciclopedia humana de muntanya, que ens va portar per el bon camí (mai millor dit) i 3) el Jordi (jo), que va apuntar-se per fer activitat i treure's un encostipat de sobre. Ara segueix encostipat pero content. Bé, de moment penjo l'album de fotos meves i quan tingui les del Toni i les del Felip (es molt bon guia...) també les hi posaré.

Estem 'Encantats' de fer el Subenuix

Desde abans de l'estiu que haviem parlat de la possibilitat d'anar a fer Els Encantats, el Petit i el Gran per l'Enforcadura. Finalment varem decidir anar-hi el dia de la Mercè (festiu a Barna) sortint el dia abans i anant a dormir al refugi Mallafrè. La previsió de la meteo era bastant nefasta pero el nostre natural optimisme, les ganes d'obtindre punts pel CEBA i les peles que va enviar anticipadament el Felip per fer la reserva van ser decisius... Durant el viatge pluja quasi tota la estona pero al arribar a Espot curiosament ja no plovía. ¿Tindrien raó quan al trucar li van dir al Felip que feia bon temps? aguantaría unes hores mes...? Arribem a Espot a un quart de nou havent quedat amb un taxi a les 21:00. Sopem contra rel·lotge perque encara hem de preparar les motxil·les i ja veiem el taxi que ens espera puntualment. L'agafem i ens deixa a 10 minuts del refugi. Paguem els 45 euros del viatge (en condicions normals son 20, pero al ser tarifa nocturna ens la claven) arribem i ens instal·lem al refugi. Ens trobem unes 8 persones que van de travessa i que estàn jugant a les cartes; despres de xerrar una mica amb ells ens en anem a sobar. La nit s'em fa llarga, molt llarga amenitzada per els roncs en estereo desacompasats del meus companys (lúnic que se sent en tot el refugi). En alguns dels pocs silencis, em sembla sentir ploure, pero no pot ser, estaba molt estrellat ahir per la nit!. Pasa el temps lentament entre sons esfereïdors comparables a lo que sería una motoserra i un lleó cabrejat, i quan ja estic pensant en les diferentes maneres d'assassinar als veïns, sona el despertador; ells s'han salvat i a mí s'em ha acabat la pesadilla!. Ens llevem amb anims diferents, es clar, esmorzem les exquisites delicies de refugi que ens va preparar amorosament la guardessa ahir per la nit i quan al Fredi se li acudeix treure el nas per la porta s'en adona que plou. Merda, no ho havia somiat. I ara qué fem? Esperem una mitja hora fins que el día es va aixecant i s'aclareix una mica i podem veure la sil·lueta dels Encantats entre boires i enfarinada per la neu. Collons, quin panorama mes bonic !..pero perdut per perdut decidim anar a fer un vol. El lloc s'ho val. Descarreguem les motxil·les de plom, es dir de cordes mosquetons, claus, etc. i deixem lo imprescindible per anar a caminar. Decidim anar cap a el Portarró i si el día s'aixeca ja vorem... Començem a caminar passades les 08:00 i com que el temps sembla que aguanta, a proposta de Felip decidi enfilar cap el Subenuix. Agafem un corriol per la vall del mateix nom i començem a enfilar-nos. El camí està bastant ben marcat primer am estaques, després pintura i finalment fites. El paisatge comença a estar cobert fer una fina capa de neu que ho fa molt bonic. Seguim pujant a bon ritme, pasem els dos estanys de Subenuix, gran i petit i despres de creuar una zona plena de pedres arribem a un coll. Ens aturem per consultar el planell i decidim pujar pel el coll de mes a la dreta dels dos que hi han entre el Pic Morto i el Subenuix superior. Un cop arribats al coll per un tram molt pesat, ens reagrupem i continuem cap el cim que es veu bastant aprop. Des d'aqui al cim hi ha una zona delicada perque la neu que cobreix les pedres i es un tram mes dret on cal grimpar. Arribem al cip cap les 11:00. Hem tardat 3 hores; no està malament... Despres de felicitar-nos per la proesa, fem les fotos corresponents i despres de gaudir una miqueta del cim desfem literalment el camí tornant sobre les nostres passes amb compte fins el coll on decidim aturar-nos per fer un mos amagant-nos previament del vent que ara bufa mes fort. La baixada es mes ràpida ja que trobem una tartera que en permet fer el cabra (a la nostra edat...). Com que el dia finalment s'ha aixecat anem fent fotos sense presses pero sense aturar-nos massa ja que volem tornar en algun dels taxis que surt cada hora de la presa. El mes propes surt a les 14:00. Apretem el pas i a les 13:30 estem al refugi on recarreguem de plom les motxil·les, arreglem els comptes i sortim pitant per arribar a temps al taxi. Senses contratemps arribem faltant 10 minuts. El taxi surt puntual a les 14:00 i 20 minuts mes tard som de nou a Espot, on després de pagar (ara 15 nomes euros!) muntem un petit striptease per posar-nos guapos o almenys no semblar tigres. Decidim dinar (mes aviat berenar) a l'hostal del Llac a Cellers (Terradets) on després de mes de 30 anys d'anar-hi a qualsevol hora no ens han fallat mai; sempre et donen de menjar. Enfilem el cotxe i arribem vora les quatre de la tarda al hostal. Demanem el menjar a un cambrer que al menys deu ser de Borduria i poca estona despres estem posant-nos al corrent de calories i hidratant-nos convenientment. Un cop mes no ens han fallat !. Al acabar el apat i per no adormir-nos demanem un parell de cafés il·lustrats (el Felip no, paraula!) que fan el seu efecte en forma de xerrameca. Tornem a agafar el cotxe i parlem dels temes classics, tirant-nos floretes de lo be que estem per la nostra edat, de que molts ja voldríen, de qué collons fem treballant amb lo bé que s'està a la muntanya, fent plans per la següenta sortida, etc... i mira per ón, varem començar als Encantats i hem acabat al Subenuix, que mes dona. Bé, avui es dimecres i demà tots a treballar. Totes les setmanes tindrien que ser així (ostia, jo tinc que ser-hi a les 07:00 quin pal...)

Cresta de l'Alba

Aquest cap de setmana ens hem donat una pallissa impressionant. Hem anat a la cresta de l'Alba, una clàssica entre les clàssiques de les ascensions d'una certa dificultat al Pirineu, i que desde fà moltissims anys teníem pendent de fer. En sí no es una ascensió de gran dificultat técnica (algún pas de IV+ màxim), pero es d'una llargada considerable (1.100 mts) i un desnivell d'uns 400 mts. Si l'hi afegim l'aproximació de al menys unes quatre hores (amb un vivàc entre mig com nosaltres) i la baixada, que entre una cosa i l'altra l'hi afegeix unes tres hores més, fan que el conjunt sigui molt dur (al menys per mí). Després de quasi una hora varem començar a enfilar-nos cap les 09:00. La cresta té trams realment macos i passos amb molta estètica, amb un ambient d'alta muntanya i un lloc molt sol·litari, encara que durant l'ascensió varem coincidir amb uns xicots de Xativa, els quals ens varen deixar passar (des d'aqui els hi donc les gracies) desprès de oferir-nos les seves cordes en l'unic rappel de la via. Varen dir que pensaven continuar la cresta cap a la Maladeta i espero que ho aconsseguisin. A prop del cim del pic d'Alba també hi havia gent que volia baixar per fer el Gendarme d'Alba, que es un altre 3000 (3054 exactament) i que també varem aprofitar per fer. Un cop al cim estem sols. Son les 14:20. Hem estat unes cinc hores i quart. Molt contents d'aconsseguir aquesta ascensió, tantes vegades anomenada i que per fí hem assolit. Ara toca baixar. Cal desgrimpar una aresta de II grau fins uns rappels que porten a un coll. A les guies comenten de fer-ne dos i nosaltres nomes en fem un. Al estirar de les cordes, s'ens en queda una enganxada i hi ha emoció fins al final (finalment va baixar). Ara entenc lo dels dos rappels... A continuació, gran pallissa per les cames al baixar per una pedrera sense camí on mólts dels blocs es movien i on varem acabar varies vegades per terra a punt de fer-nos mal de veritat. Suposo que per aixó algunes guies diuen d'anar a vivaquejar a Cregüeña que encara que està mes lluny, el camí es mes horitzontal i potser millor. Nosaltres tractem d'arribar al petit llac prop d'on hem fet el vivac i localitzar les motxil·les grans que hem deixat al matí. Costen una mica de trobar ja que tots els blocs de referencia són iguals. Finalment però, un cop localitzades, les recarreguem amb tots els 'extras' que portem a sobre i a continuació una baixada sense pietat d'una hora i mitja mes amb el piano a l'esquena ens duu fins al cotxe. Resultat: reventats, pero com que ja són vora les vuit de la nit agafem el cotxe i només parem a pendre un café a Eriste, un altre a Bellcaire i sense parar cap a casa... Esto no es bueno pal cuerpo . Hi han fotos penjades. Pijar sobre la foto.

Centelles-Ferrada de les balmes corcades

Avui m'ha donat per anar a fer aquesta ferrada de la que tant havia sentit parlar, aprofitant que la familia s'en anava a la platja. Està a Centelles i es diu 'de les Balmes Corcades' i crec que l'ha equipat i promocionat l'ajuntament d'aquesta població. Es força interessant, sempre molt ben assegurada, amb algun tram espectacular com el pont 'nepalí' de 59 mts. i alguns altres força exigents amb passos llargs i técnics o de força de braços. Es puja fins el Puigsagordi (984 mts.) que es una mena de turonet que està a l'altipla dels cincles (també hi arriba una pista). El camí esta molt ben marcat amb senyals vermelles que senyalen la via ferrada i marques grogues que indiquen el camí de pujada-baixada i permeten evitar algun tram exigent. Aixó si, quasi sempre està molt concurreguda. Per cert, hi han cabres a la via, a les que els hi agrada rebre visites i es deixen acaronar. Es triguen unes 2 hores anant per feina i sense massa gent i mitja hora mes per baixar.

Montserrat virtual

Montserrat encara progressa. Al diari Avui d'aquest dilluns passat dia 16, hi ha la notícia que s'ha posat en marxa una nova web on es pot visitar Montserrat virtualment. www.muntanyamontserrat.cat es proposa com a sisè portal d'entrada a la muntanya. Permet accedir a una maqueta virtual en tres dimensions amb imatges aèries que permeten veure , diu, les 900 agulles i moure's pels camins i visitar el monestir. Realment, les noves tecnologies ens permetran "volar" a tots aquells que no tenim la possibilitat de llogar una avioneta i sense more'ns de casa. També s'hi afegiran, amb el temps, els itineraris del llibre del monjo Ramon Ribera i hi haurà la possibilitat d'afegir-hi els "nostres itineraris personalitzats" així com carregar les rutes que ens interessin al GPS.Pels escaladors, hi podrem afegir les nostres experiències i podrem dir-hi la nostra.Doncs ja ho veieu; les noves tecnologies ens permetran, d'ara endavant, participar virtualment d'aquesta muntanya i obtenir tota mena d'informació geològica, botànica, de fonts, camins, agulles, etc.Podríem dir que Montserrat es posa al dia i això és bo. Amb tot, espero que aquest nou portal no faci massificar massa la muntanya i si és així, que sapiguem mantenir un bon equilibri natural tot respectant aquest petit tresor que tant estimem.

L'Elefant via Boy-Roca

Boy-Roca. Una clàssica entre les clàssiques. Repetim aquesta vía molts anys desprès. Està com l'ultima vegada: arreglada estil anys 80, es dir, amb spits que ara ja semblen vells, i on falta algún pas que s'ha d'equipar amb plaquetes o el cable d'un fisurer petit. Ull si feu el primer llarg desde baix (entraada original). Son 60 mts. amb nomes un buril de vía (als 40 mts.)

algunes fotos

L'Aranya

Aquest diumenge va tocar anar al pendre el sol per si les mosques ja que ha plogut bastant aquests dies i no voliem trobar la roca mullada. La via de L'Aranya es a la zona de la cova del Salnitre, al Serrat de les Garrigoses. Es una de les vies mes clàssiques de la zona, asequible i ràpida si es comença desde el camí i mes feixuga i dificil si es fa el sòcol desde baix.

Herois a la muntanya maleïda

Si, ja ho sé. A casa nostra també tenim la Maladeta o als Alps el Mont Maudit i un llarg etcètera. I totes tenen els seus motius per a ser batejades amb aquest qualificatiu.L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.

El Gorro Frigi - via Badalona

El passat dia 18 de maig una potenta cordada CEBA va atacar amb gran exit la via Badalona del Gorro sense fer cas de les amenaçes dels metereòlegs, que per sort no van encertar. Fotos aqui

Pany ens ha deixat

En Jordi Panyella "Pany" tal com se'l coneixia popularment, va morir ahir al matí després de suportar una curta però fatal malaltia. Tenia 92 anys. La seva vida muntanyenca va transcórrer, sobretot, al llarg de la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat i el seu caracter fort i emprenedor, va fer que aconseguis obrir moltes vies d'escalada a diferents massissos: Montserrat i Pedraforca especialment, però també Riglos, Pirineu...Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.

Cresta Urquiza-Olmo

Montsec d'Estall - Cresta de Santa Quiteria

Ja fa temps que haviem parlat d'anar a aquesta vía oberta fa uns cinc anys, que tenía pinta de ser 'refrescant' dins del panorama durissim en general que ofereix aquest sector del Montsec. Ja varem intentar anar-hi l'estiu passat amb el Quim Prats al acabar una setmaneta de vacances. Varem anar a fer-hi una prospecció sense ressenya ni indicacions i finalment vam localitzar com s'anaba a peu de via. Finalment hem decidit anar-hi amb el Joan (perdona'm Quim) abans que la calor ho faci insuportable. Arribar a peu de via ja es tota una aventura. Encara que hi ha un corriol a moments molt evident, ens varem acabar perdent varies vegades i al arribar a peu de via ja teniem mes rascades que al intentar agafar un gat boig. Es passen trams ben curiosos com el 'Paso del Coscorrón' que fa honor al seu nom i que el Joan per si de cas, ja s'el va donar abans amb un tronc que pretenía tallar amb el cap 'a lo basc'.

Un cop a peu de via (es bastant evident) el primer llarg es dur, i en fret mes dur encara. Esta ben assegurat pero es molt atlétic (de Bilbao deu ser). Al arribar a la reunió veus que per darrera es puja practicament caminant... Després comença una cresta molt bonica i variada amb trams de placa, pujada a agulles, rappels variats de 5 i 15 mts, i un de 35 no obligat pero que val la pena fer per lo curiós del lloc on porta i de la tirada que ve després. Total, s'acaba suant de valent fins arribar a un pot on hi ha el llibre de registre. A partir d'aqui encara queda una mitja hora de caminar per l'aresta on es troba el cami de les 'Cireres d'Arboç' fin l'ermita de Santa Quiteria i San Bonifacio. Molt recomenable pero a partir d'ara ja comença a fer molta calor... Salut !

pd. recuperat aviat Quim o el Joan acabarà amb mi...!

Fotos a: http://picasaweb.google.com/jordifornes/CrestaOlmoUrquiza

Ressenya ('robada') de http://www.aec.cat/elplaerdescalar/crestaurquizaolmo/ressenya.htm