L'Elefant via Boy-Roca

Boy-Roca. Una clàssica entre les clàssiques. Repetim aquesta vía molts anys desprès. Està com l'ultima vegada: arreglada estil anys 80, es dir, amb spits que ara ja semblen vells, i on falta algún pas que s'ha d'equipar amb plaquetes o el cable d'un fisurer petit. Ull si feu el primer llarg desde baix (entraada original). Son 60 mts. amb nomes un buril de vía (als 40 mts.)

algunes fotos

L'Aranya

Aquest diumenge va tocar anar al pendre el sol per si les mosques ja que ha plogut bastant aquests dies i no voliem trobar la roca mullada. La via de L'Aranya es a la zona de la cova del Salnitre, al Serrat de les Garrigoses. Es una de les vies mes clàssiques de la zona, asequible i ràpida si es comença desde el camí i mes feixuga i dificil si es fa el sòcol desde baix.

Herois a la muntanya maleïda

Si, ja ho sé. A casa nostra també tenim la Maladeta o als Alps el Mont Maudit i un llarg etcètera. I totes tenen els seus motius per a ser batejades amb aquest qualificatiu.L'Annapurna, però, no deixa de ser una bellíssima muntanya de difícil accés a la seva base i de no menys difícil escalada. Crec que la seva bellesa està per damunt de la seva "maleïda dificultat/perillositat".Les muntanyes vistes des de baix són una cosa i quan les escales, en són una altra. Per això hi ha qui diu que prefereix les muntanyes des de baix i en certa manera tenen raó. Algunes muntanyes són més boniques des de baix que des de dalt. Però, què seria de nosaltres si no les poguéssim conquerir? Ens conformaríem en mirar-les des de baix solament?Iñaki Ochoa de Olza, aquest vasc que havia culminat les escalades a tots els cims de més de vuit mil metres i més, va acabar, malauradament, la seva carrera i vida a una de les muntanyes més boniques de la terra: l'Annapurna. Si bé és cert que els mitjans han destacat la tragedia en ella mateixa, també s'ha de dir que ho han fet lloant la figura d'aquest alpinista/himalaiste i també, una cosa poc habitual en el periodisme esportiu de muntanya: la solidaritat d'un grup d'homes per a poder salvar la vida d'aquet escalador posant en seriós perill la pròpia quan, pràcticament ja es donava per mort i els esforços eren gairebé inutils.La solidaritat entre muntanyencs - i especialment a l'Himàlaia - on les condicions són extremes la majoria de vegades, és fonamental. Quantes vegades hem vist o sentit a dir, que alguns alpinistes "han passat de llarg" davant d'un escalador moribunt per tal de preservar la pròpia vida? A l'Everest aquesta història, desgraciadament, es va repetint sovint. Per això és bo que surti a la llum, de tant en tant, alguna bona notícia en aquest sentit.L'escalador suís Ueli Steck es va jugar la vida per tal d'intentar salvar-lo. Però no solament ell, sinó també un bon nombre d'altres escaladors que estaven per la zona.Sigueu tots admirats i reconeguts malgrat no haver pogut aconseguir salvar-lo.
I a l'Iñaki que descansi en la millor pau de les muntanyes més altes del món. Allí on el mot "maleït" no hauria de ser pronunciat mai.

El Gorro Frigi - via Badalona

El passat dia 18 de maig una potenta cordada CEBA va atacar amb gran exit la via Badalona del Gorro sense fer cas de les amenaçes dels metereòlegs, que per sort no van encertar. Fotos aqui

Pany ens ha deixat

En Jordi Panyella "Pany" tal com se'l coneixia popularment, va morir ahir al matí després de suportar una curta però fatal malaltia. Tenia 92 anys. La seva vida muntanyenca va transcórrer, sobretot, al llarg de la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat i el seu caracter fort i emprenedor, va fer que aconseguis obrir moltes vies d'escalada a diferents massissos: Montserrat i Pedraforca especialment, però també Riglos, Pirineu...Sempre va ser un home de caracter adust, sobretot a partir del moment en que va deixar definitivament el món de l'escalada. Difícil de parlar amb ell, reservat i gelós de les seves coses, comunicava poc les seves visicituds. Amb tot, era ric d'experiències que, malauradament, s'ha endut amb ell.L'imagineu obrint la via normal del Dit de Montserrat? O la paret sud del Pedraforca? Era un capdavanter nat i serà difícil que les seves gestes a muntanya es repeteixin amb el mateix esperit en que ell les portà a terme.Vaig tenir el goig de saludar-lo el dia de la presentació del meu llibre "Història de l'Escalada a Montserrat" al Centre Excursionista de Catalunya i al donar-li la mà, vaig pensar que, tant de bo, m'encomanés només una mica d'aquell esperit, d'aquella valentia i, per què no, una mica d'aquella bonhomia que de ben segur amagava darrera la imatge adusta, tancada i esquerpa.Les seves mans - que mai s'havien deixat anar de la roca - traspuaven la força i la serenor d'un muntanyenc fet a sol i serena curtit pels elements i dotat d'una inimaginable valentia.Ens queda un buit important dins del relat històric del nostre alpinisme. Un buit que no es podrà omplir perquè així ho va voler ell mateix.Adéu, Pany. Ens has deixat, però, un bon llegat amb les teves "primeres" i així et recordarem cada vegada que les repetim.

Cresta Urquiza-Olmo

Montsec d'Estall - Cresta de Santa Quiteria

Ja fa temps que haviem parlat d'anar a aquesta vía oberta fa uns cinc anys, que tenía pinta de ser 'refrescant' dins del panorama durissim en general que ofereix aquest sector del Montsec. Ja varem intentar anar-hi l'estiu passat amb el Quim Prats al acabar una setmaneta de vacances. Varem anar a fer-hi una prospecció sense ressenya ni indicacions i finalment vam localitzar com s'anaba a peu de via. Finalment hem decidit anar-hi amb el Joan (perdona'm Quim) abans que la calor ho faci insuportable. Arribar a peu de via ja es tota una aventura. Encara que hi ha un corriol a moments molt evident, ens varem acabar perdent varies vegades i al arribar a peu de via ja teniem mes rascades que al intentar agafar un gat boig. Es passen trams ben curiosos com el 'Paso del Coscorrón' que fa honor al seu nom i que el Joan per si de cas, ja s'el va donar abans amb un tronc que pretenía tallar amb el cap 'a lo basc'.

Un cop a peu de via (es bastant evident) el primer llarg es dur, i en fret mes dur encara. Esta ben assegurat pero es molt atlétic (de Bilbao deu ser). Al arribar a la reunió veus que per darrera es puja practicament caminant... Després comença una cresta molt bonica i variada amb trams de placa, pujada a agulles, rappels variats de 5 i 15 mts, i un de 35 no obligat pero que val la pena fer per lo curiós del lloc on porta i de la tirada que ve després. Total, s'acaba suant de valent fins arribar a un pot on hi ha el llibre de registre. A partir d'aqui encara queda una mitja hora de caminar per l'aresta on es troba el cami de les 'Cireres d'Arboç' fin l'ermita de Santa Quiteria i San Bonifacio. Molt recomenable pero a partir d'ara ja comença a fer molta calor... Salut !

pd. recuperat aviat Quim o el Joan acabarà amb mi...!

Fotos a: http://picasaweb.google.com/jordifornes/CrestaOlmoUrquiza

Ressenya ('robada') de http://www.aec.cat/elplaerdescalar/crestaurquizaolmo/ressenya.htm

"Cels de Zafir"

Amics. Tot i que ja ha passat Sant Jordi i perquè no penseu que solament es poden comprar llibres per aquesta data, us vull recomanar una novetat que ha sortit fa molt poc. Es tracta de "Cels de Zafir" de l'Eduard Sallent. De moment només n'he llegit unes poques pàgines, però el llibre ja us puc dir amb tota seguretat que val la pena. El primer relat de l'Ester Sabadell ja és colpidor i per aquells que "estem bastant acabats" ens pot donar una mica de llum i d'esperança.
El llibre relata les ascensions més importants fetes als vuitmils per alpinistes catalans, però destaca, principalment, l'aspecte humà de l'alpinisme, aquell esperit que moltes vegades es perd quan anem a la muntanya.
Crec que és un llibre que ens pot fer reflexionar i que ens pot ajudar a "retornar" a un estat més pur de l'alpinisme.

A la tercera va la vençuda-Roca Gironella-Viatge a l'infern

Escalada a Sant Miquel del Fai (qui ho diria ¿oi?). Roca Gironella, via 'Viatge a l'Infern' Vàrem escollir aquesta via perquè es tracta d'un sostre espectacular segons diuen un dels mes grans de Catalunya i perfecte per escalar els dies de pluja (sobretot si no plou...) Primer intent 12 d'abril: Prospecció de lloc. Ens costa de trobar-ho amb les indicacions de la guia però finalment ho aconseguim. Això sí, l'esmorzar l'hem trobat a la primera i l'hem bordat. Al arribar al lloc, ens adonem de que ens hem oblidat una corda però com que som molt valents (¿inconscients?) ens hi fiquem igualment, llàstima que sigui en una via equivocada i a les 11:00 del matí. La via que decidim abordar està equipada amb cintes fixes (mosqueig !...). Al cap d'una estona decidim avortar la missió, ja que el Joan ni fent el Batman arriba als passos. Almenys, després de donar una volta per la feixa-cova, trobem la via que creiem que es la 'bona' hi decidim tornar-hi un altres dia (glups, quina por). Segon intent 20 d'abril: Avui tenim previsió de pluja general i inundacions imminents. Que collons !, es un sostre i no cal preocupar-se, l'aigua no hi arriba. Aquesta vegada no ens deixem cap corda però si uns peus de gat, un detallet sense importància. Bé, l'artificial es pot fer amb bambes ¿no?. En Joan aconsegueix passar el sostre amb les bambes i triga 'nomes' 2h45'. Aconsegueix posar les 27 cintes exprés que portava i té que deixar a més algun mosquetó sòl i alguna assegurança sense res. Finalment però, arriba a la reunió amb el cel cada cop mes negre. Comença a assegurar-me, començo a ballar i donar voltes pel sostre i al cap de quatre o cinc passos, s'obre el tap del cel i comença a caure aigua que va a parar directament sobre la reunió on esta el Joan. A més a més, s'ha girat un ventet que fa impossible la comunicació entre el primer pis (ell) i la cova (jo), però per el volum dels crits intueixo que la cosa no li va gaire bé. La intensitat de la pluja augmenta i encara que jo em trobo la mar de bé a cobert, el Joan està mutant a granota com les que sentim a baix al torrent. Al cap d'una estona, el Joan (que no se com s'ho ha fet ni ho vull saber) sento que em parla de mes a prop i de forma intel·ligible i aconseguim pactar que em despengi fins a terra i que després ja veurem què fem. Fa una estona que no paro de donar voltes (físiques)alternativament cap un costat i cap un altre, penjat a 5 ó 6 metres de terra i em sento una mica ridícul sense poder fer res. Torna a començar la cridòria del Joan (un altre cop llunyana) però les cordes no es mouen ni amunt ni avall. Em deixo les meves cordes (vocals) intentant dir-li a en Joan que em despengi, però es inútil, això no es mou de cap manera. Intento retrocedir sobre els meus passos i la corda no m'arriba. Al cap d'un quart d'hora de no poder fer res finalment decideixo empalmar els estreps amb cintes i fer una cadena per despenjar-me lo màxim possible fins baix de tot i si cal desencordar-me i saltar fins a terra per anar a ajudar a en Joan però quan ho tinc tot muntat i em penjo del final de l'estrep noto que les cordes cedeixen, m'hi penjo (acollonit) i finalment em depositen suaument a terra. Deixo tot l'invent penjant, em desencordo i pujo corrent pel camí per parlar amb el Joan i veure que fem. Ara, em començo a mullar jo també i entenc perquè es queixa el Joan, ja que en un moment m'he posat com un peix. El veig a la reunió en una lleixa a només 5 metres per sota del camí. A crits, em diu que té una altra corda al cotxe, la vaig a buscar i m'apropo on es ell per assegurar-lo des de dalt. Finalment aconsegueix pujar fins a mi. No li dic perquè 'no está l'horno pa bollos' però em sembla una escena de pesca, ja que al final de la corda apareix un esser movent-se i tot mullat. Bé, un cop en aquest punt decidim recuperar les cordes que valen molta pasta, pero al fer-ho es queda tot el material posat ben penjadet al sostre, com en una botiga gegant de material. Segon intents 25 d'abril: Tercer i últim intent. Decidim agafar un dia de festa (divendres) abans que sigui cap de setmana i que algú pugui pensar que el material es un regal de la federació. Aquesta vegada la veritat es que tot va bé. Pujo abans jo amb la sort de trobar-me els passos posats. ¿Com s'ho ha fet el Joan per arribar si es mes baixet que jo?. Procuro preocupar-me només de cada pas següent i finalment arribo a la reunió després de no sé quanta estona (2 hores?) amb la boca seca i els braços trencats. Recupero la corda i el Joan sense parar va fent, i arriba quasi sencer a la reunió. Es nota que ja coneix la vía. Així, qualsevol... Just abans però, unes veus ens saluden; son uns xicots que es dirigeixen cap a la cova ¿qui seran?. Acabem la via, eufòrics per l'èxit i sobretot per haver recuperat el material, i decidim tornem cap a la cova per anar a buscar les motxilles. Tal com anem baixant sentim un crit i veiem un dels xavals fer un pèndul de potser 20 metres... Resulta que estan fent una de les vies en lliure...! Se'ns cauen els dellonsis per terra. El que acaba de volar, es despenja a terra i puja caminant cap a nosaltres. Va sense samarreta i m'imagino que es Mr Hulk. Quines esquenes i quins braços que té el tio !. Resulta que es un dels autors de vies en aquets zona i en diu que està intentant alliberar aquesta nova vía que es diu 'Penjim Penjam'. Jo no havia vist mai de tant d'a prop escalada esportiva a aquest nivell en un sostre i us asseguro que es espectacular. Diuen que creuen que sortirà una vía de 8a, 8a+. M'ho crec (com si em diuen 11a+). Ens acomiadem d'ells i tornem cap a casa contents i fins la següent. Joan Marí i Jordi Fornés. Si voleu veure fotos: http://picasaweb.google.com/cebascg/RocaGironella http://picasaweb.google.es/jordifornes/20080412_RocaGironella http://picasaweb.google.es/jordifornes/20080420_RocaGironella2 http://picasaweb.google.com/jordifornes/20080425_RocaGironella3

Nou concurs

Com veig que últimament el blog no te gaire moviment, proposo una nova juguesca:

On es Wally?

No es tracta de trobar al Wally (Jordi) es evident, si no endevinar el indret on es va fer la foto.

El primer premi (i unic) serà una birra.

Salut i sort.

29-març-2008
La Portella gran, via Lapónia

Curiosa vía, ràpida de fer, refrescant, bonica, concorreguda, etc... son alguns dels adjectius que se l'hi poden posar. Quatre llargs de roca, els dos primers una mica dubtosa pero sempre molt ben assegurada (parabolts a dojo) la fan una ruta assequible (Ve, A1 obligat) i si es vol (i es pot) apurar fins al 6+, cap problema. L'ultima tirada que coincideix amb la vía normal, que només tenía un parabolt a l'inici del tram mes dret, l'hi han afegit dos parabolts mes, potser un d'ells innecessari pero que la deixen quasi completament equipada.

La Gallina Pelada

Hola amics. Això que veieu enmig del bosc és El Roc Gran de Ferrús. Hi vam estar passejant fins a sota la paret enmig d'una gran nevada inesperada. La paret és immensa a l'estil de Diables de Montserrat i està en un recó meravellós, de fàcil accés, però solitari.
Aquests que esteu "tant acabats" però que no pareu ni un moment, caldria que hi fessiu una visita, això si, amb un bon tou de material i molta moral que això és terreny d'aventura de la bona i no hi valen els mòbils ni demés històries. Cal ser valents i sortir-se'n per un mateix.
D'altra banda, si preferiu passar el dia tranquil·lament, al poblet abandonat de Peguera, hi ha una cresta de roca calcària, molt bonica i senzilla (ressenya a la revista Vèrtex) i uns prats sota mateix que permeten fer-hi una bona costellada. Potser val més la pena això segon, oi?
Bona Pasqua a tots.

La Momieta via normal

Aquest cap de setmana el Felip i jo varem repetir desprès d'una pila d'anys aquesta clàssica vía. Dia molt bonic i asolellat. Algunes fotos...