La Mòmia (Montserrat) via normal

          La Mòmia, v.n.

Després de bastant temps d'haver-li promès a la Manoli d'anar a pujar La Mòmia, aquest cap de setmana va sortir la oportunitat de complir-la i així ho hem fet. A dos quarts de nou del matí hem quedat al Terra i Mar, a tres quarts de deu aparquem una mica mes endavant d'on comença el camí dels Degotalls a Montserrat i pugem per la canal del Pou de Gat on en mitja hora ens plantem al camí de l'Arrel. En deu minuts mes som a l'ermita de Trinitats, on esmorzem. Desprès en vint minuts mes, creuem per sota La Trumfa i pugem cap al collet de La Mòmia per la canal de la seva esquerra. Ja son les onze. S'enfila el Quim amb dues cordes fins la primera reunió, després pugem en Josep María i jo, que m'emporto dues cordes mes. Un cop a la reunió, canviem de cap de corda perquè al Quim encara li fa mal la ma de la sortida de Prades. Ara pujo jo assegurat per el Quim mentre el Josep María assegura a la Manoli i el Jaume. Un cop arribio a la segona reunió, asseguro al Quim i al Josep María i repetim la jugada anterior i així arribem al cim. Hem estat una mica mes d'una hora. Fotos, abraçades i rapels. A l'una ja estem de nou a peu de via. Tornem a baixar per on hem pujat i just son les dues quan arribem de nou al cotxe. Tornada a Sant Cugat, cervesa i cap a casa a penjar les fotos, que si no rebrem critiques, jeje. Aquests dies fa deu anys que vaig fer per últim cop aquesta via amb el Genís, l'Alex i l'Adrià. Com passa el temps ! I estem iguals, iguals...

Serra de Prades-Roc de Ponent-Aresta GER

Aquest cap de setmana teniem previst anar a la Cresta de Salenques a l'Aneto. Gracies a la previsió meteorològica que un cop mes ha aconseguit acollonir-nos amb les tempestes que tenien que caure, han fet que anéssim a parar a aquest bonic indret, trobat gràcies a la publicació dels amics Escalatroncs i la seva pàgina tan ben organitzada.
El lloc es troba a pocs minuts del monestir de Poblet, en una vall molt tranquil.la que es diu el barranc de Castellfollit. Amb una aproximació de menys de mitja hora s'arriba a un indret amb roca granítica d'una qualitat acceptable i d'una estètica meravellosa que permet múltiples combinacions d'escalada depenent de les ganes que tinguem de complicar-nos la vida. La informació de la via, prou encertada la deixo aquí, on la hem trobat nosaltres.
La nostra opinió personal ha sigut molt bona, i per celebrar que ens hems retrobat el Felip el Quim i jo (al final ha fallat en Joan, llàstima) ho hem arrodonit amb un dinar a la Masia Sagués (lloc agradable i recomanable) molt a prop abans d'arribar a Poblet.

Gavarnie - Set tresmils

Ja de normal em costa escriure una crònica, però ara a l'estiu encara es mes complicat. Deu ser que les neurones també estan de vacances. Finalment però, em decideixo a fer-ho perquè la veritat es que aquesta sortida va valer la pena...

Quan en Quim em va proposar anar a Gavarnie a fer 3.000's perquè el seu fill (li diré Quimet, per distingir-lo) li va demanar, la veritat es que em var fer una mica de mandra perquè està molt lluny i el camí mes ràpid segons tots els oracles circulatoris (Google, Via Michelin...) passa per el Col d'Aspin i encadena amb el Tourmalet. Total, una mica mes de 6 hores de cotxe en el millor dels cassos. Quasi res...

Finalment però, accepto, ja que m'agraden els reptes, sobretot ara que fa temps que no dono brot de caminar i aixó em suposarà un esforç considerable.

Sortim el divendres cap a les tres de la tarda i  passant per Ainsa i el túnel de Bielsa arribem a Gavarnie al voltant de les nou quan ja comença a fer-se fosc. Agafem la carretera que puja cap al coll de Bujaruelo (Boucaro) i al arribar a l'aparcament donem la volta per acampar una mica mes avall al costat del cotxe. El cel està serè però a la llunyania es veu el resplendor de llamps. Sopem un bocata i a dormir però quan portem una hora i mitja dormint comença a ploure i després cau pedra amb una intensitat inusuals (era aquell núvol llunya!). L’endemà a les sis del matí sona puntualment el despertador. Ens aixequem, pleguem la tenda, prenem un cafè calentet i després de preparar la motxilla comencem a caminar. No ens n’adonem però hem sortir com a bales. Amb poc mes d’una hora ja som a Sarradets. Ens presentem als guardes per confirmar que ens quedarem  a dormir, ens avisa que a les set de la tarda hi ha el sopar, deixem una bossa amb les coses per la nit i continuem. El nostre objectiu es fer set 3000’s de la zona. Pujem cap a la bretxa de Roland on arribem amb poc mes de 25 minuts, passem per el Paso de los Sarrios equipat amb cadenes i ens dirigim cap el Casc de Marboré (3.006 mts.) on arribem cap a les  8:45. A continuació baixem en direcció est cap un camí que enfila una canal que puja a la Torre de Marboré (3.009 mts) al qual arribem cap les 9:45. Seguim descendint cap l’est  i anem a fer cap a un camí que passa per sota els pics de la Cascada. Com que no veiem clar com continuar, decidim anar cap el Marboré, el 3000 mes llunyà i allí ja decidirem... Després de creuar varis  trams de neu i un cop situats sota la vertical del cim, enfilem de dret seguint unes fites que de forma penosa i inacabable ens porten fins el cim (3.248 mts.) on arribem vora la una del migdia. Descansem una mica i aprofitem per dinar. Fins ara ens ha fet un dia magnífic sense ni un núvol, tot i que ara se’n comencem a formar alguns. Esperem que duri.... Per continuar amb el nostre propòsit, hem d’anar cap l’oest però la baixada per l’aresta es veu complicada per lo que decidim anar cap el sud-oest fins perdre una mica d’alçada i desprès flanquejar. El descens tampoc es fàcil però ens en sortim sense gaires problemes. En poca estona som al cim del Pic Oriental de la Cascada (3.161 mts.) on només parant per fer la foto continuem cap el Pic Brulle o Pic Central de la Cascada (3.108 mts.). Nova foto i continuem cap el Pic Occidental de 3.099 mts. on arribem ràpidament i ens dirigim cap la Espalda de Marboré de 3.073 i setè i últim cim de la nostra proposta. Fita aconseguida!!. Descansem cinc minuts i decidim començar la tornada. Ara ja hi han uns quants núvols amenaçadors i val mes no entretenir-se... Tornem cap el fons de la vall una mica per intuïció perquè no hi ha cap fita fins el cap d’una bona estona. Al cap d’una estona d’arribar al camí ens trobem uns xicots francesos que pregunten com es va a Sarradets i els hi diem que ens segueixin. Però resulta que a l’anada hem vingut per un camí de mes amunt i ara tornem per sota i no ho coneixem. Comença a ploure una mica i durarà nomes una estoneta. Desprès de varies bifurcacions agafem una vira que va a mitja alçada i que cada cop queda mes penjada. Els francesos ens van seguint però penso que s’estan acollonint... Desprès de varis intents veiem que la vira per on anem acaba molt penjada per lo que decidim enfilar-nos cap a l’aresta que no sabem on ens portarà. Al cap d’una estona en Quim diu que ha trobat fites i resulta que son les de pujada a la Torre de Marboré per on hem pujat fa unes hores. Bé, ara ja sabem on som, només cal tornar per on hem pujat. Els francesos han donat la volta (decisió assenyada!). Després de tornar a passar el Paso de los Sarrios cal fer la pujada fins la bretxa que ara es fa penosa... Cap a les sis arribem al refugi on ens acomodem i sopem a les set. Sopar estàndar de refugi. Ens posem en una taula amb nou francesos que van de travessa i xerrem una mica amb ells. Cap a les nou ens fiquem a dormir. Res mes remarcable, ara toca descansar. Tot i que en Quimet volia demà anar a fer el Taillón li traiem la idea del cap, que si no arribarem molt tard.

L’endemà ens aixequem a les set ja que com a favor especial ens deixen esmorzar a quarts de vuit, esmorzem, paguem i a les nou ja som al cotxe. Ens creuem pel camí amb la tira de gent. Si volen fer activitat, van una mica tard i avui el temps ja no es veu tan clar. Tant se val, nosaltres ja tenim la feina feta... Ens aturem cap a la una a Ainsa per dinar i a quarts de sis ja tornem a ser a casa. De carretera han sigut uns 420 kms. d’anada i uns altres tants de tornada. Ben mirat no se m’ha fet tant pesat com pensava...sobretot perquè ha conduït el Quim, jeje.

Tot plegat ha estat força bé. Personalment, fa anys que volia fer aquests cims dels quals només he repetit el Casco, per tant perfecte. I ara, fins la propera. ¿Serà Salenques? 

Expedició Indo-Catalana al Midi d'Ossau

Una potent expedició mixta internacional formada per la Karma (mig hindú) i la Rosa, el Quim i el Jordi de Sant Cugat (Catalunya) varen assolir aquest cap de setmana el quasi inaccessible cim del Gran Pic d'Ossau (9.461 fts.) per la via normal, que dit sigui de pas, en aquesta època, molt 'normal' no era. Els membres es varen que tenir que aplicar a fons enfrontant-se a diferents adversitats: set, gana, cansament, fred, calor, boira, pluja, roca mullada, molta neu acumulada. Varen tenir que superar trams de roca força difícil, tres potents xemeneies (sense clavilles!), pales de neu molt dretes, cornises penjades i tempestes amenaçant constantment sobre el cap a partir de mig matí. Finalment però, sis hores ininterrompudes desprès d'haver abandonat la càlida escalfor de la tenda, al voltant de les 13:00h. els membres aconseguien coronar el cim. Alegria sí i molta, però continguda perquè quedaba baixar. Mig cim fet !. Els components de l'expedició varen passejar el dinar amunt i avall sense poder aturar-se a ingerir-lo degut a que l'amenaça de tempesta era sempre present i per aixó la estada al cim va ser mes aviat breu. L'ampolla de vi sobre tot va rebre serioses amenaces de mort però finalment i de forma miraculosa va sobreviure a diversos impactes. Quatre hores mes tard, desprès de desfer relliscoses pales de neu (oi Rosa?), desgrimpar espantosos abims de roca mullada, fer rapels penjats i quasi perdres en diferents llocs, finalment varen aconseguir arribar de nou a terra sans i estalvis físicament (els efectes psicològics aniran aflorant amb el temps). Després d'agenollar-se a terra, fer-li petons i resar als Ourea varen atendre a temes mes mundans aturant-se a dinar en un petit prat i a donar bon compte del embotits ibèrics i el vi. Després, la cosa ja es veia d'un altra manera i una horeta i mitja mes, de passeig els va dur de nou al cotxe, tot i rebre una refrescant pluja de recompensa. Ara sí, el cim es complert !

Antecedents:

El tema es va començar a gestar ja fa temps, però la passada setmana com a conseqüència de la festa de comiat de la Carmeta que se'n va a terres hindús (si Shiva vol), i com a resultat de la excessiva ingesta de cava (excel.lent, per cert) a la que varen ser sotmesos els guies probablement contra la seva voluntat, finalment els varen aconseguir convèncer per anar a la conquesta d'aquell gegant Pirenaic. Els guies van accedir enganyats però contents i un cop donada la paraula, a complir s'ha dit.

STAE - Paret de Santa Cecilia

Ens quedava per fer un test abans de l'escapada de cada any, que si res no canvia enguany farem cap a terres alacantines, paradís de la roca calenta (potser massa i tot). Inicialment, el propòsit per aquest finde era marxar divendres tarda i anar a Montrebei a fer la Delfos, però entre que la previsió de la méteo era precària i que el dissabte a la tarda teniem que estar aquí sí o sí, a risc de la nostra integritat física i moral, el mateix divendres, en lloc de sortir cap a Montrebei en ens vam anar a fer unes cerveses i vàrem decidir que en tot cas ens mullaríem a prop, es dir a Montserrat. La escollida va ser la via STAE de la paret de Santa Cecília, perquè a part de ser una mica llarga (10 llargs), semblava variada i situada a l'ombra, que ja comença a fer calor i s'agraeix. Com a referència, tenim una ressenya dels Escalatroncs (excel·lent blog, per cert) publicada l'agost de l'any passat i per tant bastant actualitzada; com que per la descripció sembla bastant equipada, anem sense martell ni claus. L'aproximació es curta i es fa ràpidament (menys de mitja hora) però es pesada ja que el camí es ple de vegetació i amb una forta pujada. Al arribar al peu de via, en el diedre inicial només veiem un parabolt a terra i un altre al final. La resta de la fissura es neta. La negocia el Quim a base de friends i tascons després de patir lo seu ja que els claus haguessin anat de p.m. i curiosament en el flanqueig si que es alguns parabolts fins arribar la R1. A la segona tirada no hi ha res de res. Es pot anar equipant a base de friends, però tot i que la roca en general es bona, la fissura on es poden posar els friends i/o tascons va empitjorant a mida que puges i el parabolt que algú ha destroçat abans dels últims passos per entrar a la R2 no aniria malament. El tercer llarg es senzill, primer en arc cap l'esquerra i després cap a la dreta fins una lleixa on es fa la R3.  El quart llarg es molt maco fins el tram final en que s'arriba a uns diedres terrosos i un arbre on es fa la R4. La cinquena tirada es ramposa fins un muret final amb un pas de A0 just abans de la R5. No em quadra aixó que diuen de V+ (es la discussió de sempre...). El sisè llarg a priori sembla maco però la pedra es terrosa i relliscosa. A la segona part una altra fissura on no sé si hi havia alguna peça mes, però ara entre els dos parabolts no hi ha res i m'obliga a posar un tascó per poder passar (A1 i gracies!). Just a l'entrada de la R6 hi un pas fi protegit per dos burins antics. El setè llarg es bonic amb un parell de passos per entrar a una xemeneia que es fa en ramonage senzill però desprotegit R7. El vuitè llarg  tracta de 'saltar' a la placa (parabolt), pujar una mica seguint uns burins vells que costen de veure (ull, cal flanquejar una mica a l'esquerra) i no embarcar-se com vaig fer jo. S'arriba a la R8 en un arbrets al peu d'una canal per on transcorrerà la novena tirada i finalment un muret d'un 15 metres porta al cim. La baixada la fem desfent la via ferrada Teresina cap la canal de la llum.
NOTA: no se quins criteris han fet servir els subjectes que que han xafat o el·liminat parabolts de la via, ja que per mi no responen a cap criteri coherent. La via originalment no tenia parabolts, es clar, però segurament estava farcida de pitons i tacs que ara ja no hi son. Si algú va posar-hi algunes peces per assegurar, per què  trencar-les ara? Per la mateixa raó, perquè no el·liminar els parabolts de les reunions? Si quan la via es va obrir tenia una dificultat determinada, perquè fer-la mes obligada? Que apuri qui pugui i vulgui, i que no obliguin a tothom a seguir els criteris d'alguns. Els obligo jo a agafar-se de les peces, quan n'hi han, o a posar pedals? Doncs que tampoc ells ens imposin les seves normes. Perquè estem parlant de una via clàssica, ¿no?

Bé, en resum i deixant de banda aquest al·legat que es font d'eterna discussió, la via té un bon ambient sense una dificultat obligada massa important i força variada, que salvant les distancies, podríem comparar amb la Mas-Brullet.

Salut!

AMB UNA MICA DE RETARD

He penjat unes fotos d'algunes sortides, si no difícils ni compromeses, sí espectaculars i divertides.

Això sí, amb una mica de retard... Les sortides son les següents:

2008-02-05 Cerro Vallecitos

2008-02-24 Cerro Aconcagua

2009-10-22 Trekking Everest

2010-08-22 Trekking Huayhuash

2011-04-01 Teide

Fredi

TODOS QUEREMOS “MAS”

Ja tornem a ser a Montserrat, i sembla com si fos ahir.

Avui el temps no ens deixa veure ni el final del capó del cotxe, serà per això que hem trepitjat una m......

Cap problema, diuen que porta bona sort.

Desprès de revisar el manual d’excuses, finalment decidim sortir i anar a esmorzar, si mes no, a peu de via. Tot es ben moll, sembla con si hagués plogut, però el camí esta perfecte el deuen haver netejat fa poc. Poc a poc les boires van quedant al darrera, tot i que ens seguiran amenaçant al llarg de la via. Ja al peu de la Mas-Brullet, els temps sembla que s’hagi aturat. Del fons de la fissura amb tacs i ponts de pedra segueixen penjant algunes bagues.

Dels parabolts que algú algun dia va posar ni rastre.Aquesta serà la tònica general de la via, pocs segurs i carregats d’història i d’històries. Nomes es salven les reunions que coincideixen amb alguns dels ràpels de baixada. Si el company insisteix en fer la primera tirada, “has triomfat” dons les tirades mes delicades van totes al mateix pack. Feia molts anys de la última vegada, i la veritat es que ha valgut la pena tornar a repetir-la. Com hem decidit que baixaríem rapelant, dons mans a la feina, i amb 5 ràpels (un menys dels previstos i algun mes llarg i penjat del previst) tornem a ser al peu de via. Mirem el rellotge, estem satisfets. Tot plegat han estat unes 5 hores entra pujar i baixar. Bufen bons vents per aquesta cordada.

NO EN TENIM MAI PROU...Cavall Bernat via GAM

Això que el cap de setmana va començar potent. Divendres: Dosis d’estrès per sortir de la feina, sortida i preparar la logística per l’excursió de dissabte sopar i festa fins altes hores de la matinada. Dissabte: Com si tal cosa matinada i excursió 20Km de no res, dinar, tornada a casa i partidet del Barça. I com no podia ser d’altre manera, trucada a la mitja part del partit. Les coses van be al Nou Camp i demà..........? Com ho tenim....? Diumenge: 7:00 sona el despertador, encara em trobo empatxat dels excessos comesos, hem quedat de portar un bocata per esmorzar a peu de via, no se si fer-lo... 8:00 Passo a recollir al Jordi (puntual com sempre), l’objectiu es clar, els dubtes com arribar-hi. 8:35 Hem aparcat a la cruïlla abans del peatge i el camí esta decidit, encadenarem un parell de canals i amunt. 9:30 Desprès de 45 minuts de dura pujada ens trobem al peu i sort que al final he fet el entrepà, l’inversió tèrmica augura uns bons presagis. Esmorzem tranquil·lament, es curiós amb el dia tant esplèndid que fa i estem completament sols, no sentim gent per els voltants. Ens equipem i pugem fins el peu de via. Segons l’acord arribat aquest 2011 avui amb toca a mi començar. La primera tirada no es tècnicament molt difícil, però amb el flanqueig i l’ambient que es va assolint ràpidament no et deixen indiferent. La reunió, es la que es, dos espits, dos burils històrics i un pitó per allà sota, en un altre lloc diríem que esta be, però aquí amb aquest pati? Arriba el Jordi, vist i no vist, i ja esta remuntant el segon llarg. Els primers metres una mica mes exigents desprès per terreny mes ajagut i amb bona presa arriba a la segona reunió. Minuts desprès ens retrobem i ens disposem a encarà els últims i fàcils metres fins el cim. Tot plegat no seran gaire mes de les 11, dia fabulós, els contorns continuen solitaris, encara que ella es aquí, ens ha estat esperant i ens contempla com fem algunes fotos i uns deures pendents (que ara no puc dir) Una estoneta a dalt i ens preparem per començar els ràpels. Ara si que veiem gent a peu de via, potser es que com sempre hem vingut molt aviat i les noves generacions no matinen tant. Desprès de resoldre alguns dubtes als companys de peu de via, comencem a desfer el camí de tornada al cotxe a bon ritme. Tant bon ritme, que veien l’hora decidim proposar fer la cerveseta el Stop amb les respectives parelles. Elles (com no) accepten encantades i acabem la matinal gaudint de una cervesa ben freda, unes patates BARÇA, un solet de primavera i la millor companyia. Per cert, m’oblidava, la via triada la GAM al Cavall Bernat de Montserrat.

"¿Quien dijo frio?"

Sona el despertador. Surto del llit. Fa un fred que pela. A l'exterior hi han -2º. A les 07:30 passa a recollirme el Quim. Fa cara de cansat. Jo també. Collons, quins ànims que tenim!. Mentres anem cap la A2 parlem de si ens quedem a Montserrat o si continuem amb el pla inicial d'anar a la vía Isaac-Gabriel a la paret de l'Os de Sant Llorenç de Montgai. A mida que anem avançant, el termómetre del cotxe va baixant... arribem a -8º a l'entrar a terres de Lleida. Ens aturem a esmorzar a Bellcaire, al bar Sport de tota la vida. Ens trobem al Joan Jover i companyia ja acabant d'esmorzar i ens comenta que van al Mont Roig i ens diu que a la paret de l'Os si no hi ha boira la temperatura serà bona. Li fem cas, esmorzem, agafem el cotxe i ens arrivem fins l'aparcament prop de la carretera al costat de la paret. Escara estem a -5º i encara que l'ambient es sec i asolellat i no fa vent, el fred es viu. Ens acostem fins la paret, mes que res per mouren's una mica i treure'ns el fred de sobre i tornem al cotxe per preparar el material. Decidim anar sense motxilla ni aigua i amb les sabates penjant. Aixó, si amb el folre polar, la l'armilla i el buff posats. Tornem cap a la paret. Començo jo. El primer llarg em fa una mica de respecte ja que rellisca una mica i encara estic fred, física i anímicament, però desprès dels primers metres ja li agafo el puntillo i ho resolc sense gaires problemes. La següenta tirada es pel Quim: una llastra en diagonal cap a la dreta que porta a una placa llisa, desprès un troç dret una mica fi que finalment s'ajeu una mica abans d'entrar a la reunió. La resol amb solvència. La tercera tirada comença amb un troç molt vertical que cal creuar cap a l'esquerra i flanquejar una corniseta uns 10 metres fins arribar a una zona de plaques molt maca que porten a la reunió. M'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé. A la quarta hi torna el Quim. Comença pujant una mica i flanquejant en diagonal cap a la dreta fins arribar a una fisura amb tendencia a la dreta que cal superar en bavaresa difícil i acaba en una repiseta en un arbre. Una altra tirada molt maca. La cinquena que es la última, es també molt estética i sense gaires problemes i em porta rápidament al cim. Al cap d'un moment, ja està el Quim al cim amb mí. La veritat es que feia temps que voliem vindre a fer aquesta vía. Ara, un cop acabada i vista en perspectiva, no ha sigut massa compromesa i en canvi es molt maca en conjunt i pensem que ha valgut la pena. Estem molt contents i per celebrar-ho decidim anar a fer un mos al poble de St.Llorenç. Com que malgrat la fresca fà un sol es esplèndid, decidim menjar a la terrassa del bar amb el corresponent estupor de l'amo. Deu pensar, aquests forasters son bojos i potser té raó, pero s'està de conya. A mida que passa la estona començem a notar la fresqueta pero aguantem estoicament amb l'ajut d'un carajillet que ens reanima. Quan finalment tornem a pujar al cotxe veiem que estem a 2 graus. Ara ho entenem tot.

Amb un bon regust de boca, sobretot tenint en compte que inicialment no haguessim donat un duro per el día, ja començem a fer plans per la següent sortida.

En busca de l'agulla perduda

El diumenge 16 de gener hem quedat amb en Felip per fer una matinal a Montserrat. Em diu que fa un any de la última escalada plegats i li dic que no pot ser. Efectivament, la seva memòria no falla (com sempre) i just avui fa un any de la última sortida ! (com passa el temps). Si que entre mig havíem fet la ferrada Teresina, però aixó no compta com escalada, per tant te raó. Em proposa anar a fer una vía clàssica a l'agulla Alta de la Miranda. Ara mateix no en tinc ni p.i. d' on para, però m'es igual, ja que es tracta d'anar a estirar una estona els músculs i gaudir una estoneta amb un company de tota la vida. Fem una aproximació ben curiosa ja que ens dirigim cap l'Ou de Colom, però quan arribem a una bifurcació just a l'esperó divisori de dues canals veiem un parabolt a l'aresta i decidim pujar-hi per fer-ho mes distret (la carn es dèbil...). Resulta que es tracta del Periquito que es un contrafort del contrafort de l'Ou de Colom. Es tracta d'un sol llarg tipus aresta Bruc, d'uns 40 metres que arriba dalt d'aquesta agulleta. Es una miqueta cutre, pero per escalfar, no està malament. Un cop aquí estem just sota l'aresta Brucs de l'Ou de Colom. Com que el Felip ja la va fer fa anys i el primer tram es artificial, decidim anar a buscar la famosa Agulla de la Miranda. Pujem per la canal dreta de l'Ou, tot desgrimpant abans el pedestal on estem, i anem a parar a l'aresta nord, on està la via original. Desprès de donar unes quantes voltes per veure com es continua, pujem fins un collet des, d'on surt una aresta cap al nord i on es veu una peça, just sota un petit tram vertical que després s'ajeu. Com que la temptació ens pot, ens hi enfilem a veure que pasa. Resulta que es tracta de l'agulla Afortunada i que l'aresta continua fins pujar a l'agulla Manolito García i que aixó es part de la via Master & Commander del Masó. De tot aixó ens enterem a posteriori al buscar per internet... Be, des del cim es veu a l'esquerra (ara sí) l'agulla Alta de la Miranda. Té una aresta Brucs força atractiva, amb un bloc característic a la pàrt de baix, del tamany d'una tauleta de nit. Baixem amb un rapel d'uns 20 mts. i després per una canal, fins situar-nos al fil de l'aresta. Des d'aquí es veu un parabolt a uns 15 mts però per arribar-hi, hi haurà que superar un petit mur d'uns dos mts. molt vertical. La tirada té bona pinta però abans del muret vertical no hi ha cap protecció i encara que aconssegueixo posar un friend petit, es més testimonial que una altra cosa. Un cop arribat al parabolt hi ha un altre pas fi i després s'ajeu una mica fins el bloc empotrat, sobre el qual es fa la reunió. A la ressenya que tenim marca III fins la reunió, per lo que evidentment no ens hem ficat per la vía que volíem, però mirant cap a baix a la dreta cap la canal on es veu un altre parabolt tampoc sembla fàcil. Des de la reunió surt una línia de parabolts amb tendencia a la dreta fins un mur força dret, però de la vía que voliem fer, que segons la ressenya s'en va cap l'esquerra fins sote un deplom, no hi ha ni rastre. Per tant, decidim seguir els parabolts i amb una tirada una mica fina al començament i després molt dreta pero maca, arribem al cim. En resúm, no està malament per ser dos escaladors i muntanyencs experts: per arribar al peu de la vía que volíem fer, fem previament tres agulles no previstes i un cop arribats on volíem fem la via que no toca. Deu ser per aixó que sóm sense discusió membres actius i de dret del CEBA. Jordi.

TERRA DE FARAONS

Aquest hivern no hi ha hagut massa sort amb el temps. Quasi sempre ha fet fred, vent o pluja, o una combinació de tots aquests factors. Teniem ganes de sol, de molt sol. On millor doncs, que anar a la terra dels Faraons?. Però com que Egipte ens cau una mica lluny, decidim aprofitar el dia al complert i intentar anar a buscar el sol (si es que en fà) prop de casa. Com que l'aproximació es un mica llarga, amb el bocata (i la cervessa) preparats, sortim des de Can Jorba i ens plantem sota el Faraonet. Hem escollit intentar fer la combinació de les dues vies que porten el 'sol' al seu nom: el Temple del Sol al Faraonet i el Desig de Sol al Faraó. Al menys, anímicant ja no fa tant fred. Després d'esmorzar a peu de via, en un raconet on no fa vent (sí, hi ha sol pero fa vent!) ens enfilem al Faraonet. La vía estèticament, en general es maca, pero la roca vermellosa en el tram central està una mica llimada i la resta te trams una mica descompostos, i les assegurançes son burins en bon estat pero envellits. En una mica mes d'una hora i mitja arribem al cim del Faraonet on per baixar, no veiem clar el rappel i decidim desgrimpar fins el collet amb el Faraó. Un cop aquí baixem per la canal fins trobar l'inici de la Desig de Sol on es veu algún parabolt. Ens hi enfilem, dos llargs sense gaires complicacions, fins sota un fort desplom (que per la ressenya no ens esperavem) on ens toca suar de valent per superarlo. Després de barallar-nos una bona estona amb els estreps, arribem a la tercera reunió, on amb un parell mes de llargs molt macos i amb roca excel·lent arribem al cim. Per fí!. Ha costat lo seu però ha valgut la pena. El dia excel·lent, una mica de vent per un sol maravellós.La temperatura, perfecta. Per baixar, un rappel cutre d'uns 20 ó 25 mts sobre el buit, ens deixa a una cornisa que cal flanquejar fins l'aresta, que desgrimpem ajudats amb la corda fins un collet. Ja son les tres i mitja! Baixem per unes canals que no semblen gaire transitades, marcades però amb molts esbarzers. Desprès de unes quantes esgarrapades i desgrimpant alguns trams, arribem miraculosament (i per intuició) de nou al peu de via, on hi han les motxilles. Las refem, ens canviem les sabates i cap avall. Ara tornem per l'esquerra per un esboç de camí que canvia a marques grogues i finalment sortim a les oliveres i al cotxe. Son dos quarts de cinc. No hem dinat pero una cervesseta al Bruc no ens la treu ningú. Ja menjarem a casa, ara no hi ha gana, només la de celebrar un petit triòmf que ens deixa prou satisfets, ja que just acabem de començar l'any. Salut!