Aneu a La Porra!

Tal com sona! Si voleu una via clàssica, molt clàssica amb tots els ingredients: aproximació, lloc feréstec, vía antiga amb historia, algun tram a equipar, i no excessivament llarga ni difícil, aquesta es la normal de La Porra a la regió de Flautats a Montserrat. Es tracta d'una via de 1942 dels germans Panyella (Jordi i Joan), Jordi Ferrera i Raimon Estrems.

La teníem a la llista ja feia temps. Es una vía que, si pretenem fer una matinal potser es una mica massa llarga, si hi afegim l'aproximació i la tornada, i per una activitat de tot el dia, resultarà una mica curta. Hem de considerar-la doncs, de tipus intermedi. Tot dependrà, es clar, de la velocitat en que ens movem. A continuació explicaré l'experiència de com ho hem fet nosaltres, tot i que a la xarxa hem trobat diferents versions referent al número de tirades.

L'aproximació es pot fer, o be pujant per Canal del Gat (directa i ràpida) o be per el camí de Sant Jeroni i al arribar al desviament de Sant Benet, agafar al GR. En qualsevol cas es tracta d'arribar per el camí de l'Arrel fins a sota l'ermita de Trinitats i abans d'arribar-hi agafar un camí a la dreta que va pujant i flanquejant cap a la dreta fins situar-se, amb una mica d'intuïció, al peu de la canal entre la Punxa i la Porra.

Hem fet un primer llarg de 60 (o més) metres que transcorre per una canal/diedre una mica brut, amb arbres, trams amb terra i herbes. Hi han ressenyes que diuen de fer-ho en dos llargs. Va a gustos, però així es fa tota la canal de cop. La reunió es fa en un arbre prop del coll amb la Punxa. Es poden anar col·locant cintes als arbrets o arrels que surten de la canal sense problemes (60 metres).

El segon llarg es fa enfilant-se en un arbre a l'esquerra cap un pitó visible en una fissura. Des d'aquest punt es pot colocar alguna peça (nosaltres un parell de claus) i sortir sense massa dificultat per una zona amb roca discreta fins una repisa (15 metres).

L'últim llarg te uns 35 metres. Hem vist ressenyes que diuen de fer una tirada d'uns 20 metres i fer reunió (que no hem trobat) i un segon llarg fins el cim. Nosaltres hem sortir a veure qué passava i al no trobar res, dons tot de cop. Llarg bonic i variat amb una bona part que es pot fer en A0 (o lliure per els 'bons') i algun pas d'A1. Se surt de la reunió cap a l'esquerra a buscar dos espits que pugen flanquejant d'esquerra a dreta fins trobar una baga que penja d'un burí vell. A partir d'aqui, arribem a una fissura sota un desplom equipat amb pitons molt antics que flanquegem cap a la dreta fins que es va redreçant. Continuem amunt i aquí caldrà reforçar-ho amb alguna peça al gust: pitons, fissurers, tricams o tascons. Nosaltres hem posat una 'U' americana, un tascó i un altre pitó pla. Quan s'acaba la fissura vertical hem posat el pitó pla i se surt en lliure amb presa per la ma dreta a la mica de fissura que queda. A partir d'aqui, tot i que hi ha bona presa, no hi ha cap altra assegurança fins el cim (uns 12-15 mts.)

Al cim hi ha un bon manat de bagues i filferros que surten de pitons antics i un espit. Cal rapelar cap el coll que separa la Porra i la Punxa (uns 40 metres, un xic desplomats). Un cop al coll, pujar enganxats a la Punxa uns 15 metres fins trobar a la paret dues anelles de rapel. D'aquí, un altre rapel d'uns 25 metres ens deixarà a una reunió de l'aresta de la Punxa on trobarem una anella i un mailló, dels quals, farem un últim rapel amb tendencia a la canal on hem començat (peu de via).

En resum doncs, una bona vía clàssica per disfrutar amb un punt de picant!

Feta el 15 de juliol de 2020 per Felip Mateu, Quim Prats i Jordi Fornés en unes 3 hores, mes l'aproximació d'anada i tornada. ==> ENTRADA A FOTOS<==

Els ‘jardins’ de Marroc

El nom d'aquest article ‘jardins del Marroc’ ve motivat a partir de la popular expressió ‘ficar-se en un jardí’ que fem servir quan algú s’empatolla en una conversa. Durant aquest viatge, donat el nostre ‘justeig’ en el domini de la llengua francesa, ens vam ficar en diferents ‘jardins’ cada cop que intentavem aprofundir en algun tema concret amb el ‘natius’, tant taxistes, botiguers, guia, amos d’hotel o restaurants, creant malentesos o interpretacions incorrectes. Això sí, hem rigut molt a costa d’aquestes situacions...

Entrada a les Gorges

Reconec que a mí inicialment no em feia gaire il·lusió fer aquest viatge, però després de la insistència dels meus companys des de fa ja molt de temps, finalment em vaig anar engrescant.

Tot va començar, veient els diferents viatges a les Gorges du Todgha o Toudgha (a partir d’ara Todra, que es mes fàcil... ;) que havia anat fent el Guillem Arias, dels quals en parlava molt bé al seu blog. El Quim i el Felip, ja feia temps que parlaven d’anar-hi i jo m’anava ‘escaquejant’, fins que finalment després d’una proposta seriosa i ben elaborada, vaig donar el meu ‘Sí, vull’ al projecte... A partir d’aquí ens vàrem distribuir les tasques i el Felip es va posar en contacte amb en Guillem, i amb la seva informació va poder contactar amb els responsables dels hotels de Fes i Todra. Vàrem decidir anar-hi a finals de febrer per temes de calendari i temperatura local.

Davant de l’alternativa d’anar per Fes o Marràqueix, finalment vam decidir anar via Fes, perquè apart de la pròpia sortida de muntanya, podríem dedicar un dia a visitar la seva Medina de la qual teníem bones referències.

Detalls del viatge :

Aeroport del Prat

25 de febrer de 2020. Dia 1. D’entrada, quedem a mig matí per tal de triar el material i la roba, i intentar que hi càpiga tot en un parell de bosses grans (es lo que hem contractat amb Ryan Air...). Em passa a recollir el Felip, agafem els meus trastos i anem a casa de Quim per ajuntar tot l’equipatge i distribuir-ho entre les dues bosses. Fent meravelles i amb l’inestimable ajuda d’una bascula de bany, aconseguim distribuir el pes de manera equilibrada de tal manera que cap d’elles passi dels 20 kgs. Anem a dinar aviat i ens dirigim cap a l’aeroport del Prat. Quan anem a facturar, veiem amb sorpresa que a la bàscula ‘oficial’, les dues bosses pesen exactament 20.0 kg. cadascuna!... Ens mirem de reüll, mentre la noia de facturació ens mira amb cara de sorpresa, i per sortir del pas li diem: ‘estava tot calculat’... Ja veurem com ho fem a la tornada perquè quadri de nou... El vol surt amb bastant retràs i arribem en par d’hores a Fes, quan comença a fer-se de nit. A l’aeroport ens espera un taxista que ha enviat en Mohamed, l’amo de l’hotel de Fes, amb un cartell on posa ‘Mr.Filip’. Intuïm que es el nostre. Efectivament. Tres quarts d’hora després el taxi ens deixa a l’entrada d’una de les portes de la Medina. El taxista no te n.p.i. de com anar a l’hotel Dar Nouzha i necessitem que enviïn un acompanyant a buscar-nos. Quan arriba, ens toca caminar uns 10 o 15 minuts (que es fan eterns), carregats amb les dues bosses esquivant gent i carretons per els estrets carrers de la Medina i finalment arribem a l’hostal. La rebuda es cordial, en Mohamed es molt amable (parla un castellà justet, però s’entén), ens acomodem i anem a sopar, buscant un lloc lliure (avui juga el Barça i estan els bars plens!). Sopem a un hotel i cap a dormir.

Medina de Fes per la nit

--------------------------------------------------------------------------------------------

Parada per dinar a Zaida

26 de febrer de 2020. Dia 2. Ens aixequem i esmorzem a l’hotel (molt bé, per cert) i després de que el Mohamed faci varies trucades al taxista que ve de Todra (que tampoc sap trobar l’hotel) al final aconsegueix arribar. Abans de marxar li preguntem al Mohamed on es millor comprar cerveses i vi, ja que a Todra ens han dit que es difícil i es molt mes car. Donat l’hora que és (9:30), decidim anar directament al Carrefour de Fes. Arribem fins el taxi, de nou arrossegant les bosses per els carrers de la Medina, i ens dirigim al centre comercial per comprar les begudes de ‘primera necessitat’. A tot això, ja intuïm que serà difícil la comunicació amb aquest taxista (esperàvem a un tal Aziz), ja que parla francès molt justet i nosaltres també... Quan arribem al Carrefour encara no es obert, falten uns 10 minuts. Tot i això, intentem dir-li a una caixera que només volem cerveses i vi,  i ens indica, mes per signes que verbalment, que a l’entrada del centre comercial hi ha un cafè italià. Suposem que ens ho diu per fer temps mentre esperem que obrin. Tot i que ara no ens ve de gust un cafè, ens dirigim cap on ens ha dit la noia per deferència i no estar parats davant de la porta. Un cop arribem allí, esperem els 10 minuts o més xerrant, i just quan decidíem tornar a comprar, el taxista ens senyala una porta... Resulta que es un petit local apartat que també pertany al Carrefour on només venen licors i begudes amb alcohol!!. Ara ens n’adonem que la caixera volia dir-nos que era aquí on podíem comprar, ja que a la botiga gran no venen alcohol (ens havíem oblidat que es un país musulmà!). Després d’un fart de riure i el taxista no entendre res, ens aprovisionem degudament i una ampolla de vi per sopar), i marxem.

Només sortir del centre comercial, el taxista pregunta que quan voldrem menjar (o almenys això entenem). El Felip li contesta amb el seu ‘magnífic’ francès, que mes tard voldríem fer un mos ràpid. El taxista diu que ok, però al cap d’una estona d’haver sortit observem que condueix bastant lent i va mirant cap a fora a esquerra i dreta com buscant alguna cosa. Quan al cap d’uns minuts veiem que tornem a passar per un lloc que ja havíem passat abans, sospitem que ha entès que lo que volem es menjar ara, i que està buscant un lloc per menjar. Oh, no...! Ho confirmem, puntualitzant-li que ‘mes tard’ vol dir ‘cap a migdia’, no ‘ara mateix’ i com que veiem que ara enfila una avinguda per sortir de Fes, concloem que aquesta vegada sí que ens ha entès.

Al cap d’una estona de viatge en la qual només parlàvem entre nosaltres tres, decideixo fer partícip al pobre conductor que no entén res. Com que en aquell moment passàvem per una zona plena d’oliveres, jo que anava al seu costat intento fer un comentari al respecte amb el meu francès bàsic, fent una oda a les olives i la seva bellesa, però veig que no m’entén i com més parlo, més m’empatollo, de tal manera que acabo dient alguna cosa com ‘les champs d’oliviers’, provocant que els ocupants del meu darrera que no en perdonen ni una, es petin de riure mentre jo segueixo ficat al jardí... Me’n surto com puc i procuro estar callat a partir d’ara.

Continuem el viatge i quan acabem de passar la localitat de Ifrane, un lloc molt maco i turístic, el taxista senyala a l’esquerra mentre diu alguna cosa que ens sona com ‘Assange’, i a la vegada fa un gestos pujant una ma i l’altra com si grimpés per una paret. Ràpidament, el Quim es fa càrrec de la situació i ens indica que, efectivament, veu una petita cinglera a l’esquerra on ja quasi s’intueixen les vies quasi brillen els parabolts, per tant entenem que per allí hi deu d’haver una zona d’escalada o boulder. Al cap d’una estona, quan arribem a una zona mes boscosa, veiem que hi han varis cotxes aturats contemplant uns micos en llibertat demanant menjar als turistes que els hi fan fotos. El taxista excitat, senyala als micos cridant ‘assange, assange’...!!  No fotis...! Busquem al diccionari ‘micos’ i resulta que en francès es diu ‘singes’ i es pronuncia ‘sanges’, que es lo que ens estava dient l’home... Resulta que quan abans senyalava a l’esquerra ens deia que allí hi havia monos i nosaltres havíem entès una zona d’escalada... Aquest jardí se’l menja el Quim!...

Una bona estona després parem a dinar a Zaida, un lloc popular on para molta gent i un cop refets, continuem el camí que finalment i després de moltes hores ens portarà a Todra. Ens rep l’Amine, l’amo de ‘Les Jardins de Todgha’, hotel dins del poble antic al qual s’accedeix també amb les bosses a la ma durant una estona. Per cert, no era ‘Les Etoiles des Gorges’ l’hotel on havíem d’anar i que estava al costat de la carretera?? Doncs resulta que ambdós locals son dels mateixos amos i que fora de temporada només tenen obert aquest com hotel. L’altre, només com a bar. El nostre, es una mena de casa-hotel on viu tota la família a la part de sota. Ens assignen una habitació triple on trobem les finestres obertes per ventilar, i per on entra una forta olor del corral de cabres que tenim davant, que no ens aconseguim treure en tota la setmana. Un cop acomodats i sortejats els llits, baixem a sopar.
--------------------------------------------------------------------------------------------

Sortida de l'hotel i inici del camí

27 de febrer de 2020. Dia 3. Ens aixequem a quarts de 8, preparem les coses i baixem a esmorzar. Inicialment, havíem previst que el mateix dia d’arribada ja podríem fer alguna via per la tarda, per tal de fer un tast i veure de que anava la cosa, però com que vam arribar bastant tard, doncs res de res. Per tant, decidim avui començar provant alguna via curta i després ja veurem. Després d’esmorzar preguntem com es fa l’aproximació, ja que l’hotel queda a la part alta del poble vell i s’ha de travessar el riu i anar per la carretera per poder creuar les gorges. Ens mostren que per l’altra banda de l’hotel hi una terrassa on surt un corriol que baixa cap el riu i per allà podrem accedir a la carretera. Ho fem així i després de creuar el riu per un taulons, travessem per uns camps que porten a uns carrers estrets en pujada que porten a la carretera. Aquest serà el nostre camí diari d’aproximació. Seguim la carretera cap a l’esquerra en direcció nord, travessem una bona part del poble i ens endinsem a les gorges, on hi ha un munt de paradetes de roba, moltes d’elles tancades perquè en aquesta època encara hi ha poc turisme. Sortim a l’altra banda on s’obre la gorja i hi ha un aparcament on hi ha unes quantes caravanes de ‘guiris’ com nosaltres, però sembla que ningú mes va a escalar.

Primera via. Sortint de la gorja, a ma dreta queda la zona de Les Jardins d’Eté. Baixem una mica fins creuar la llera seca del riu i en 5’ estem a peu de paret on hi ha un grapat de vies curtes d’un o dos llargs. Ens encetem fent la via ‘C'est bien tout ça’. Son uns 70 metres en un parell de llargs amb roca excel·lent que ens donen una idea de com va aquí la cosa. Un cop acabada, baixem a rapel fins peu de via. A continuació volíem fer alguna via del costat, però veient que tenim tot el dia per davant, decidim anar a la ‘Qui l’eût crue’, que es bastant mes llarga

Segona via. Anem cap a la dreta per pujar una petita vira ascendent tot sortejant a un xicot que ha vingut fa poc i està fent ioga ¿? Sobre una màrfega estirada al terra. Passem pel seu costat, pugem una estona i veiem una filera de parabolts que pugen creuant un desplom petit. A primera vista, sembla difícil i la ressenya que portem marca 4+ ó V, la quan cosa no ens quadra. Poc mes amunt a la dreta, trobem una marca que indica la via Tik Sab. Sabem que la que busquem està mes a l’esquerra però com que no ho veiem clar, decidir fer la Tik Sab. Via maca d’uns 120 metres i roca excel·lent. Es atlètica però amb molt bones preses. Durant l’ascensió, observem al iogui de baix que segueix contorsionant-se. Porta gairebé dues hores fent exercicis!. Acabada la via baixem amb 3 rapels.

Entre una cosa i l’altra ja es migdia i toca el sol. Decidim tornar a l’hotel, que per ser el primer dia ja està bé. Arribem per la terrasseta por on hem sortir, hi toca l’ombra i s’està de conya. Deuen ser les 5 o 5 i mitja de la tarda. Demanem una ronda de les cerveses que hem portat i que ens guarden a la nevera. Estan prou fresques, fantàstic!

Mes tard, habitació, dutxa i cap a les 8 baixem a sopar. Al menjador també hi ha tres xicots francesos, ‘joves’ com nosaltres. Ens saludem i poc mes. Sembla que també han vingut a escalar i mes tard ens ho confirma l’Amine. Fem plans per demà i a dormir.

Sopar. Fa una mica de fred...

--------------------------------------------------------------------------------------------

Primera part de l'aresta

28 de febrer de 2020. Dia 4. Ens aixequem com ahir a quarts de 8, preparem les coses i baixem a esmorzar. Com que ahir vam passar per sota l’aresta Nord tant a la anada com a la tornada, vam veure la via de l’esperó força factible, però com que el sol hi toca mes tard, no teníem clar lo de la temperatura i no ens hi vam ficar. Decidim d’anar-hi avui.

Fem el mateix camí i en una mitja hora ens plantem sota l’aresta. Avui no fa vent i sembla que s’estarà bé. No està oberta la paradeta de roba que hi havia ahir i que està a peu de via. Millor, perquè sinó li tindríem que passar per sobre... Ens enfilem per la via clàssica de l’aresta: Une arête dans la Gorge. Via molt maca, on la part de baix es més vertical i després va afluixant. Te mes de 500 metres i uns tretze llargs de corda, els sis últims dels quals d’aresta. La roca també es molt bona. Quan arribem dalt, ens trobem un pastor amb la seva filla i un grapat de cabres pasturant disperses. Ens comuniquem amb ells a base de signes, ja que ells no parlen francès ni cap altra idioma en comú. Els hi donem un parell de barretes energètiques i quan anem a marxar ens demanen si tenim diners... Vaja, han trencat l’encant de la idíl·lica situació.

La baixada la comencem pujant una bona estona, fins arribar prop d’un coll situat a la dreta por on hi ha un llarg camí que torna a portar a la carretera per una vall. Durant la baixada ens creuem amb varies noietes que porten cadascuna un grup de rucs carregats muntanya amunt, no sabem ben bé  cap a on. També ens demanen si tenim diners o menjar...

Tornem a l’hotel com ahir, cervesa i a la dutxa. Quan baixem a sopar avui sí que conversem amb els francesos i ens expliquem batalletes (ell mes...). Ens confirmen que la via ‘Qui l’eût crue’ es, efectivament, on havíem estat ahir al peu.

Pastors, pare i filla al cim

--------------------------------------------------------------------------------------------

Berbertraum-Segona part

29 de_febrer de 2020. Dia 5. Com cada dia ens aixequem, preparem les coses i baixem a esmorzar. Per avui hem decidit anar a la via Berbertraum que està a l’Aguille des Palmeraies. Es tracta d’una clàssica molt ben equipada que està just abans d’entrar a les gorges a l’esquerra.

Enfilem com cada dia el camí fins la carretera i una mica abans d’arribar a la gorja hi ha el pont de la carretera que creua el riu de dreta a esquerra. Baixem cap el riu i el creuem descalços. La veritat es que pensàvem que l’aigua estaria mes freda, però passem sense cap problema. La via està uns 100 mts. mes amunt. Quan ja hem començar a escalar, arriben un home i dues dones. Al parlar amb ell resulta que es en Julio Soares, l’autor tant de la nostra via, com de la majoria d’altres vies de la zona. Viu a Todra i fins i tot te una botiga de material i un allotjament. Havíem sentit a parlar molt d’ell però no el coneixíem ni havíem vist fotos seves. Avui han vingut amb la seva sòcia i una clienta a fer una via curta al costat. Nosaltres ens enfilem a la via ja amb sol però amb una temperatura fresca i molt agradable. La via es bastant atlètica però està molt (potser massa) ben equipada. Sembla ser que es una de les vies ‘comercial’ de la zona. Tan se val, es molt maca. En total son 370 metres i la primera part la fem amb tres llargs (originalment en marca 7). La via es molt variada i agradable. Per baixar del cim de l’agulla, fem un curt rapel de 5 metres i baixem per la canal que mira al poble. Un cop baix, decidim seguir flanquejant, en lloc de tornar cap a peu de via i tornar a creuar el riu. La solució ens funciona molt bé i arribem a l’hotel per la part de dalt, evitant donar bastanta volta.

Com cada dia, cerveseta amb relax, dutxa, comentar la jugada i cap a la nit baixem a sopar on tornem a parlar amb els francesos que marxen demà al matí. Ens aconsellen que anem a la via ‘Qui l’eût crue’, que per altra banda ja teníem pensada. Sopem i a dormir. Demà últim dia d’activitat...

Des de la terrassa de l'hotel

--------------------------------------------------------------------------------------------

Segona part de la via

1 de març_de 2020. Dia 6. Un dia mes, seguim el ritual de costum, ens aixequem, preparem les coses i baixem a esmorzar. Avui, com ja vam decidir ahir, anirem a ‘Qui l’eût crue’ que està a la paret del Jardins d’Eté. Ens plantegem fer l’aproximació per la via ferrada que hi ha abans d’arribar i després baixar una mica fins peu de via, per fer-ho mes divertit. Decidim que no, que ja n’hi haurà prou amb la via i que ja comencem a tenir els dits una mica perjudicats. La via, magnífica. Lo que el primer dia vàrem veure com un desplom, ara ho passem la mar de bé (ja acostumats). Les assegurances allunyen una mica mes que les altres vies que hem fet, la qual cosa ens obliga a emprar-se a fons en algun llargs. La via te 425 metres dividida en dues parts de cinc llargs cadascuna. Per la mitat passa una vira on ens trobem al iogui del primer dia amb la seva parella (han pujat caminant). Xarrem una mica amb ells. Gaudim de la resta de la via i un cop arribem al cim, seguim unes fites que van portant cap a la dreta i acaben baixant a la carretera, prop de l’entrada del poble. Sensacional via de comiat!.

Per últim cop, fem la cervesa a la terrassa, sent conscients que avui es  l’últim dia i assaborint-ho millor.

A la nit, avisem que demà volem esmorzar mes aviat i que ens vingui a buscar el taxi de tornada (aquest vegada serà l’Aziz) per sortir a les 9h. Últim sopar i a preparar les bosses.

Cervesa de l'últim dia

--------------------------------------------------------------------------------------------

Adeu a Todgha

2 de_març de 2020. Dia 7. Ens aixequem a quarts de 8 i esmorzem a les 8h. Arriba el taxi pel matí. Després del comiat efusiu amb els xicots de l’hotel emprenem el viatge de tornada. Com que hi va haver un malentès amb els preus del taxi a l’anada, ens hem quedat curts de dirhams i com que el lector de targes no li funciona a l’Amine, decideix acompanyar-nos amb el taxi fins a un banc de Tindghir perquè traguem diners en efectiu i li puguem pagar. Ell es queda allí, que avui hi ha mercat i ho aprofitarà.

Continuem el viatge, aquesta vegada mes amè, ja que l’Aziz parla bastant millor francès i almenys ens fem entendre una mica. Ara i fins l’hora de dinar va davant el Quim, que li demana a l’Aziz si te musica berber. I sí, i tant que en te! I ens la posa! Les primeres tres hores inclús son divertides i variades fins l’hora de dinar. A tot això, arribem de nou a Zaida i ens aturem on ens aconsella l’Aziz i ens mengem una graellada de cabra molt potent. Després de dinar, l’Aziz insisteix en mostrar-nos el ritme de la musica berber i ens posa una cançó molt repetitiva que dura uns quinze minuts, quan acabava la torna a posar i així tres vegades. Quan ens vol delectar amb una quarta audició li comento, subtilment que la cançó es fantàstica però que potser un mica mes de varietat seria millor. A pesar del meu francès, sortosament ho entén i canvia la música (més berber, per suposat). Finalment, a la tarda arribem de nou a Fes, on aquesta vegada el taxi ens deixa una mica mes a prop de l’hotel del primer dia. Tot i així, no ens traiem de tenir que arrossegar de nou les bosses fins  l’hotel i ens acomiadem de l’Aziz (molt bon paio, per cert)

Per la nit sortim a sopar i després anem a fer una cervesa a una mena de pub. Menys mal que, tot i la nostra pinta de muntanyencs sense afaitar, el porter ens deixar entrar, ja que jo estic una mica perjudicat de la panxa i tincs que anar d’urgència al lavabo.
--------------------------------------------------------------------------------------------

Medina de Fes

3 de març de 2020. Dia 8. Contractem una guia turística que ens va suggerir el Mohamed. Arriba a les 9h. i ens porta a donar una volta molt interessant per la Medina. Accedim a llocs que si no es així es difícil conèixer i entrar si no vas amb un natiu/va. El preu que paguem però, es tenir que anar a varies botigues (joies, sabates, roba, catifes, pells, etc.) però ja se sap, som turistes. Ens aconsellen un restaurant molt típic i relativament car per el país (per nosaltres es correcte) però està ple de turistes. Suposo que porten a tothom aquí en lloc de dir-nos llocs tradicionals. La comissió deu ser més alta, pensem. En fi, no està malament...

Per la tarda, torna a venir el taxista del primer dia i ens porta de nou a l’aeroport de Fes. Anem a facturar amb el dubte de si haurem equilibrat bé el pes les bosses i el xaval del mostrador que es bastant enrotllat ens deixa passar, tot i que una pesava ben bé un quilo i mig mes que l’altra. L’avió surt en punt i arriba abans de l’hora a Barcelona. Ho compensen, fent-nos esperar a l’avió un quart d’hora... Finalment desembarquem, anem a per les bosses que ja estan donant voltes, sortim fora a esperar que portin el cotxe del Felip (fa vent i fred a Barcelona!). Al cap de molt poc arriba un conductor amb el cotxe, paguem i cap a casa. El ‘taxista’ ens deixa a cadascun a casa seva (gràcies Felip!) i se’n torna cap a Cardedeu.

Dinar de comiat

--------------------------------------------------------------------------------------------

Conclusió. Setmana molt complerta d’activitat. Hem rigut molt recordant les anècdotes i ‘jardins’ en que s’ha ficat cadascú i les seves conseqüències. Es una de les salses dels viatges. Després de comentar-ho i sospesar-ho, pensem que si volguessin tornar-hi un altra vegada, seria millor anar via Marràqueix, ja que es un dia menys de viatge i menys hores de taxi. En qualsevol cas ha estat bé perquè si al no conèixer Fes, ha pagat la pena la estada a la seva Medina, d’una vitalitat increïble i que mereix per sí sola una visita a la ciutat.

Components: Felip Mateu, Quim Prats i Jordi Fornés, membres actius del CEBA

Salut a tothom!

NOTA: aquest escrit ha estat fet aprofitant el confinament obligat degut al Covid-19. Quan vam començar el viatge, es parlava tímidament del tema a la península i semblava que no aniria mes enllà. A la tornada, la cosa començava a agafar embranzida i ja veurem quan i com acaba...

Marroc 2019

Amb el Felip fem una primera baixada al Marroc per anar  a visitar el Alt Atles on farem la següent activitat:

• Toubkal 4.167 m
• Toubkal Oest 4.030 m
• Ras Ouanoukrim 4.083 m
• Timesguida 4.089 m
• Tizi n'Mzik 2.700 m

Sant Esteve 2018

Imja Tse (Island Peak) 6160m

Al igual que els anys anteriors aquest 2018 el "ceballot" també ha assolit un cim en muntanyes llunyanes.
Després de fer el trekking fins el Camp Base del Everest ens varem dirigir cap el Camp Base del Island Peak on l'endemà amb companyia del Pawa Sherpa vam fer el cim d'una tirada (sense camps d'alçada)
Tota una experiència en la meva primera visita l'Himàlaia nepalí.

VOLCANS D'ECUADOR 

Nosaltres tres, Pablo, Vicente i Fredi, aviat vàrem descobrir que Ecuador, al contrari del que diu l'Obelix a Suissa, no és gens pla.

Tot son valls i muntanyes. Muntanyes que són volcans. I això és el motiu del nostre viatge: pujar volcans.

L'activitat fou:

Pasochoa 4.200 m.

Rucu Pichincha 4.784 m.

Iliniza N. 5.248 m.

Cotopaxi 5.897 m.

Al igual que al poblet gal, on tenen la poció màgica, a l'Ecuador tenen el "canelazo", que si bé no et fa invencible si que ajuda  a veure les coses més clares.

MERA PEAK 

Aixi com els musulmans desitjen anar a La Meca un vegada a la vida, els fidels catolics a Santiago de Compostela o els jueus a Jerusalem com a minim un cop……

Amb aquest esperit de peregrinació partirem Fredi i jo, a mes de Toni i Quim, el 30 d’Octubre rumb al Nepal, Katmandhu, Himalaia, Mera Peak….

Tornarem al cap de tres setmanes, despres d’haber fet el cim de 6.476 metres, com a part final i cirereta d’un treking espectacular, tant per el seu traçat divers dins d’unes muntanyes aclaparadores, una duresa insolita per ser un trek ‘popular’ 114 kilometres, quasi 12.000 metres de desnivell positiu i 11.000 de negatiu…..

La experiencia i la relació amb la resta del grup, que també compta, ha estat fortament positiva i crec que parlo en nom de tots. Tambe s’ha de dir que hem tingut molta sort amb la meteo i sempre hi ha hagut coses per fer….

Els detalls dels paisatjes que hem anat trobant al llarg dels diferents dies i tal com canviaven segons l’altitud millor que els gaudiu observant les maravelloses fotos penjades al blog, basicament del Fredi (jo soc un negat)…..

I en quan als aspectes merament esportius us confirmo que si portes un cert entrenament i  tens sort amb els problemes d’alçada i el temps,  qualsevol membre del  nostre club pot aspirar a pujar un cim de mes de 6.000 metres. Aixo si, la moral sempre alta perque hi han moments en que fará falta….

En resum, unes setmanes que han resultat una entranyable coneixença amb muntanyencs de altres parts de la peninsula amb els mateixos desitjos i afanys que els nostres, un estretament encara mes gran de l’amistat amb Quim, Toni i Fredi que fa pensar amb la possibilitat no molt llunyana de altres reptes arreu del mon…..  

Desembre 2016.

Setmana a León 2016

Los tres de Castilla....i León

“Tempus fugit” ja fa un any que per aquestes dates estavem escalant a Riglos.

Aquesta vegada hem triat una zona nova per nosaltres com es la part nord de Lleó tot tocant a Pics de Europa.

Sortim dissabte 28, la méteo a la zona no es gaire bona, així que decidim fer una paradeta a la Paret de Bones a Osca i donar temps a que el temps millori.

Farem la via Blue Velvet, encara que segons ens dirà un company francès a peu de via, no hem encertat amb la última tirada....bé, tampoc hem encertat amb el camí d’aproximació, però es el que pot passar quan vas a una zona nova.

Després de fer una birra al poble de Argüis, seguim el pla inicial, encara que farem nit a un hostal de peregrins del camí de Sant Jaume prop de Burgos.

L’endemà reprenem el camí cap a Vegacervera on el temps no ha millorat i ens rep amb temperatures fredes i pluja.

Aprofitarem el dia per fer un tomb amb el cotxe i ambientar-nos amb el nom dels pobles i les valls.

A la tarda sembla que quan arribem a Peñas del Prado el temps a millorat (només ho sembla) per que un cop equipats només en deixarà que ens separem del cotxe 200 m abans de tornar a ploure.

Retirada i cap al hostal a re-definir la estratègia.

Dilluns 30, mentre esmorzem mirem el temps a la península ibèrica. Només hi fa mal temps on som nosaltres, la resta SOL.

Tot hi així sembla que la pluja no te previst arribar fins les 11 o 12 i decidim fer una atac ràpid a la via Lagos de Luna a Peñas del Prado.

Fem la aproximació al mig de la boira i comencem la via amb la mateixa tònica. Molt de fred i humitat que aguantarà fins la mitat del 4ª llarg on ja comença a ploure i ens obligarà a baixar. Ben mulladets seguirem el nostre tour amb cotxe per els voltants nord de Lleó i Astúries.

Dimarts 31, la cosa canvia, els núvols han marxat i estem decidits a treure'ns l’espineta.

Anirem a fer la via Feriona del Pilar de 420m a Barrios de Luna i per rematar la via Línea Blanca al Pincuejo.

Es la primera pressa de contacte amb la roca de la zona (el que varem fer el dia abans va ser una pressa de contacte amb el fred de la zona) calcari de molt bona qualitat amb alguna zona on cal treballar be l'adherència.

Dimecres 1, el pla per avui es fer la via Luna de Lobos a Rabanal de la Luna i després canviar de zona cap a Vegacervera, i així ho farem.

Dijous 2, situats a las Hoces de Vegacervera hi ha vies per tot arreu. Com encara el sol no ha arribat a les parets triem un via de les primeres assolellades El Filandón, després intentarem una segona via, però que no trobarem el enllaç amb les tirades superiors i decidim baixar per canviar de zona, ja que només ens queda un dia i volem conèixer Riaño.

Divendres 3, “Tempus finit” últim dia de aquesta setmaneta que anualment ens reservem per coneixer nous llocs, escalar relaxadament sense preses i degustar la cervesa i especialitats de la terra.

El nostre objectiu es El Gilbo un cim on a la seva paret sud trobarem la via Meigas. El paisatge durant l'aproximació com a la resta de llocs visitats es espectacular, suposo que al ser primavera i amb les pluges del últims dies encara fa que ressaltin molt mes els verds i les flors.

La via resultarà  mes assequible del que esperàvem i serà un punt final perfecte a una setmana en que hem tingut de tot...pluja, fred, sol, escalades plaents, àpats, birres i sobre tot bons companys.

CalpeDiem 2016

Versió lliure del que hem viscut aquests dies. Potser no ha estat exactament així, però es com jo ho recordo i ja sabeu com estic de memòria

Dilluns 22 - Via Pany al Penyal d'Ifach
Sortim "ben d'hora, ben d'hora" que encara estem al mes de febrer i els dies son prou curts.
El nostre objectiu es fer el viatge fins a Calp, recollir les claus del apartament i escalar la via Pany al Penyal.
Aquesta via la tenim pendent ja fa uns quants anys. Per regulació de nidificació d'aus, sempre era prohibit escalar quan estàvem a Alacant.
Un bon esmorzar a mig camí, ens donarà forces per tota la jornada.
A les 14:00 ens trobem al peu de la Pany. Veient com pinta la primera tirada decidim deixar les motxilles a peu de via (encert).
Ens repartim les tirades: Jordi farà les 2 primeres, jo les dos següents i en Felip les dos últimes.
(Aquest ordre inicial el mantindrem per la resta de dies menys dijous que canviarem les cordades)
Tal com intuíem la primera tirada es una xemeneia de roca sabonosa, per la que ens rastregarem fins la primera reunió.
La segona en diagonal ens portarà fins un esperonet que dona accès a la paret,
Les dos tirades següents, excel·lents! només caldrà posar-se en la pell del Pany, per no caure en el parany de algun parabol errant.
Les dos últimes (convertides en una) les farem una mica per la dreta de la via original.
Aquí els paranys.... han estat uns pitons vells amb unes bagues penjant de la mateixa època i que en Felip no ha pogut resistir la seva atracció.
Tot plegat som a dalt i molt abans del que haviem previst. Això en permetrà resoldre alguns petits detalls pendents al apartament (canviar la TV que demà tenim Champions) i completar la jornada sopant al restaurant que ens han recomanat.

Dimarts 23 - Espero Central al Puig Campana
Avui toca una  gran clàssica. Encara que el  Jordi i jo ja la hem fet mes d'un cop...anem amb la il·lusió de la primera vegada (serà per que ens en-recordem?)
Un cop a peu de via ja comencen els primers dubtes serà per aquí .... serà per allà, aquí hi ha una fletxa, aquí una pintada, per allà sembla trepitjat?
La decisió final es de el Jordi (que li toca començar).
Crec que la encerta, i anirem progressant intentant sempre seguir unes fletxes vermelles que trobem als punts menys definits.
Desprès de 9 llargs de mes de 50 metres arribem als arbres que indiquen el final de la via i el inici de la travessa de sortida. Marcada amb taques de pintura i amb algun tram de cables fins arribar a "lo carreró" li acaben de donar un toc a tot el recorregut.
Unes birres al bar del Finestrat marcaran el preludi d'una tarda/nit que promet  mes emocions amb el partit del Barça. (Arsenal 0-2 Barça)

Dimecres 24 - Aresta Agulló al Cabeçó d'Or
El dia s'aixeca amb un cert nerviosisme...
La proposta inicial era fer el Espero del Payju, però hi ha una tirada que no acabem de veure clar. Es el llarg clau de la via, un fissura en diagonal de V+ / A1.
Tot esmorzant anem mirant altres possibilitats, encara que la final acordem que la decisió la prendrem al cotxe durant el viatge.
De sobte els dubtes s'esvaeixen ME DEIXAT L'ESTREP !!
L'ambient es relaxa ràpidament, anirem a fer l'aresta Agulló que recorre una part de paret a la que no ens hem acostat cap vegada.
De baixada trobem els missatges al telefòn dels companys Jaume i Fredi que ja corren per Calp i que desprès ens explicaran les aventures que han viscut...des de el baixar de la segona reunió de la Pany fins el recat de un noi polac al camí de pujada al Penyal d'Ifach.

Dijous 25 - Via Aristóteles al Puig Campana
Avui toca Puig Campana.
En Fredi i en Jaume decideixen anar a fer la via Aristóteles. Com no hi han estat mai, en Felip s'ofereix a fer de guia, donat el seu profund coneixement de la zona (dimarts havia fet l'espero Central).
La oferta es ben rebuda, tant ben rebuda .......... que li deixaran fer tota la via de primer.
Segons comenten posteriorment, han quedat molt contens.

Dijous 25 - Via Júlia al Puig Campana
Amb el Jordi seguim el programa previst.
Ens dirigim cap el peu de via de la Júlia tot repassant mentalment les diferents ressenyes que hem vist i que no acaben de posar-se d'acord amb la graduació, en especial de la 4 tirada que pot anar de un V+ fins al 6b.
En el que si estan d'acord (i nosaltres en afegirem desprès) es que es una via de auto-protecció, que caldrà  anar cusin amb friends  de totes mides i preveure (nosaltres no ho varem fer) un parell de peces grans per la 4 tirada.
Tota la via es mantinguda, encara que en 2ª i en la 4ª tirades es podrien  fer servir els tòpics dels reality show de TV.........."se tu mismo" "dalo todo".
La via ens ha agradat molt amb uns diedres espectaculars.
Un cop al gran arbre que coincideix amb l'espero Central, iniciem el descens amb ràpel que ens portarà molt a prop de la canal per on també baixen els companys de la Aristóteles.
Tots junts anem a fer la birra a Finestrat, tot explicant les respectives batalletes.
Com es la última nit a Calp, decidim acomiadar-nos amb un sopar al mateix restaurant del primer dia.

Divendres 26 - Espero Pertembra al Peñon del Divino

"Tempus fugit" s'esgoten les ultimes hores a Alacant.
Desprès de tornar les claus del apartement, emprenem camí cap a Sella.
El nostre objectiu era fer tots junts l'espero Pertembra, però en Fredi i en Jaume decideixen que ja han escalat prou i faran de equip de suport/fotogràfic.
Seguin el ordre establert al inici de la setmana, començarà en Jordi (que li tocarà la tirada mes difícil) i acabarà en Felip amb un passeig per les bardisses.
Desprès de la típica ensigalada baixant del Peñon del Divino (ja coneguda per nosaltres) ens retrobem amb els companys i junts farem uns entrepans a Sella, per agafar forces per el viatge de tornada a casa.

Comentari de l'autor:
A la espera de les vostres matisacions, ampliacions, modificacions o directament critiques mes o menys constructives ......una forta abraçada a tots i gràcies per la paciència.