El nom d'aquest article ‘jardins del Marroc’ ve motivat a partir de la
popular expressió ‘ficar-se en un jardí’ que fem servir quan algú s’empatolla en una conversa.
Durant aquest viatge, donat el nostre ‘justeig’ en el domini de la llengua
francesa, ens vam ficar en diferents ‘jardins’ cada cop que intentavem aprofundir
en algun tema concret amb el ‘natius’, tant taxistes, botiguers, guia, amos d’hotel
o restaurants, creant malentesos o interpretacions incorrectes. Això sí, hem
rigut molt a costa d’aquestes situacions...
 |
| Entrada a les Gorges |
Reconec que a mí inicialment no em feia gaire il·lusió fer aquest
viatge, però després de la insistència dels meus companys des de fa ja molt de
temps, finalment em vaig anar engrescant.
Tot va començar, veient els diferents viatges a les Gorges du
Todgha o Toudgha (a partir d’ara Todra, que es mes fàcil... ;) que havia anat
fent el Guillem Arias, dels quals en parlava molt bé al seu blog. El Quim i el
Felip, ja feia temps que parlaven d’anar-hi i jo m’anava ‘escaquejant’, fins
que finalment després d’una proposta seriosa i ben elaborada, vaig donar el meu
‘Sí, vull’ al projecte... A partir d’aquí ens vàrem distribuir les tasques i el
Felip es va posar en contacte amb en Guillem, i amb la seva informació va poder
contactar amb els responsables dels hotels de Fes i Todra. Vàrem decidir anar-hi
a finals de febrer per temes de calendari i temperatura local.
Davant de l’alternativa d’anar per Fes o Marràqueix, finalment
vam decidir anar via Fes, perquè apart de la pròpia sortida de muntanya, podríem
dedicar un dia a visitar la seva Medina de la qual teníem bones referències.
Detalls del viatge :
 |
| Aeroport del Prat |
25 de febrer de 2020. Dia 1. D’entrada, quedem a mig matí per tal de triar el material i la roba, i
intentar que hi càpiga tot en un parell de bosses grans (es lo que hem
contractat amb Ryan Air...). Em passa a recollir el Felip, agafem els meus
trastos i anem a casa de Quim per ajuntar tot l’equipatge i distribuir-ho entre
les dues bosses. Fent meravelles i amb l’inestimable ajuda d’una bascula de
bany, aconseguim distribuir el pes de manera equilibrada de tal manera que cap
d’elles passi dels 20 kgs. Anem a dinar aviat i ens dirigim cap a l’aeroport
del Prat. Quan anem a facturar, veiem amb sorpresa que a la bàscula ‘oficial’, les
dues bosses pesen exactament 20.0 kg. cadascuna!... Ens mirem de reüll, mentre
la noia de facturació ens mira amb cara de sorpresa, i per sortir del pas li
diem: ‘estava tot calculat’... Ja veurem com ho fem a la tornada perquè quadri
de nou... El vol surt amb bastant retràs i arribem en par d’hores a Fes, quan
comença a fer-se de nit. A l’aeroport ens espera un taxista que ha enviat en Mohamed,
l’amo de l’hotel de Fes, amb un cartell on posa ‘Mr.Filip’. Intuïm que es el
nostre. Efectivament. Tres quarts d’hora després el taxi ens deixa a l’entrada
d’una de les portes de la Medina. El taxista no te n.p.i. de com anar a l’hotel
Dar Nouzha i necessitem que enviïn un acompanyant a buscar-nos. Quan arriba,
ens toca caminar uns 10 o 15 minuts (que es fan eterns), carregats amb les dues
bosses esquivant gent i carretons per els estrets carrers de la Medina i finalment
arribem a l’hostal. La rebuda es cordial, en Mohamed es molt amable (parla un
castellà justet, però s’entén), ens acomodem i anem a sopar, buscant un lloc
lliure (avui juga el Barça i estan els bars plens!). Sopem a un hotel i cap a
dormir.
 |
| Medina de Fes per la nit |
--------------------------------------------------------------------------------------------
 |
| Parada per dinar a Zaida |
26 de febrer de 2020. Dia 2. Ens aixequem i esmorzem a l’hotel
(molt bé, per cert) i després de que el Mohamed faci varies trucades al taxista
que ve de Todra (que tampoc sap trobar l’hotel) al final aconsegueix arribar.
Abans de marxar li preguntem al Mohamed on es millor comprar cerveses i vi, ja
que a Todra ens han dit que es difícil i es molt mes car. Donat l’hora que és
(9:30), decidim anar directament al Carrefour de Fes. Arribem fins el taxi, de
nou arrossegant les bosses per els carrers de la Medina, i ens dirigim al
centre comercial per comprar les begudes de ‘primera necessitat’. A tot això, ja
intuïm que serà difícil la comunicació amb aquest taxista (esperàvem a un tal Aziz),
ja que parla francès molt justet i nosaltres també... Quan arribem al Carrefour
encara no es obert, falten uns 10 minuts. Tot i això, intentem dir-li a una
caixera que només volem cerveses i vi, i
ens indica, mes per signes que verbalment, que a l’entrada del centre comercial
hi ha un cafè italià. Suposem que ens ho diu per fer temps mentre esperem que
obrin. Tot i que ara no ens ve de gust un cafè, ens dirigim cap on ens ha dit
la noia per deferència i no estar parats davant de la porta. Un cop arribem allí,
esperem els 10 minuts o més xerrant, i just quan decidíem tornar a comprar, el
taxista ens senyala una porta... Resulta que es un petit local apartat que també
pertany al Carrefour on només venen licors i begudes amb alcohol!!. Ara ens
n’adonem que la caixera volia dir-nos que era aquí on podíem comprar, ja que a
la botiga gran no venen alcohol (ens havíem oblidat que es un país musulmà!). Després
d’un fart de riure i el taxista no entendre res, ens aprovisionem degudament i
una ampolla de vi per sopar), i marxem.
Només sortir del centre comercial, el taxista pregunta que
quan voldrem menjar (o almenys això entenem). El Felip li contesta amb el seu ‘magnífic’
francès, que mes tard voldríem fer un mos ràpid. El taxista diu que ok, però al
cap d’una estona d’haver sortit observem que condueix bastant lent i va mirant
cap a fora a esquerra i dreta com buscant alguna cosa. Quan al cap d’uns minuts
veiem que tornem a passar per un lloc que ja havíem passat abans, sospitem que
ha entès que lo que volem es menjar ara, i que està buscant un lloc per menjar.
Oh, no...! Ho confirmem, puntualitzant-li que ‘mes tard’ vol dir ‘cap a
migdia’, no ‘ara mateix’ i com que veiem que ara enfila una avinguda per sortir
de Fes, concloem que aquesta vegada sí que ens ha entès.
Al cap d’una estona de viatge en la qual només parlàvem entre
nosaltres tres, decideixo fer partícip al pobre conductor que no entén res. Com
que en aquell moment passàvem per una zona plena d’oliveres, jo que anava al
seu costat intento fer un comentari al respecte amb el meu francès bàsic, fent
una oda a les olives i la seva bellesa, però veig que no m’entén i com més
parlo, més m’empatollo, de tal manera que acabo dient alguna cosa com ‘les
champs d’oliviers’, provocant que els ocupants del meu darrera que no en
perdonen ni una, es petin de riure mentre jo segueixo ficat al jardí... Me’n
surto com puc i procuro estar callat a partir d’ara.
Continuem el viatge i quan acabem de passar la localitat de
Ifrane, un lloc molt maco i turístic, el taxista senyala a l’esquerra mentre
diu alguna cosa que ens sona com ‘Assange’, i a la vegada fa un gestos pujant
una ma i l’altra com si grimpés per una paret. Ràpidament, el Quim es fa càrrec
de la situació i ens indica que, efectivament, veu una petita cinglera a
l’esquerra on ja quasi s’intueixen les vies quasi brillen els parabolts, per
tant entenem que per allí hi deu d’haver una zona d’escalada o boulder. Al cap
d’una estona, quan arribem a una zona mes boscosa, veiem que hi han varis
cotxes aturats contemplant uns micos en llibertat demanant menjar als turistes
que els hi fan fotos. El taxista excitat, senyala als micos cridant ‘assange,
assange’...!! No fotis...! Busquem al
diccionari ‘micos’ i resulta que en francès es diu ‘singes’ i es pronuncia
‘sanges’, que es lo que ens estava dient l’home... Resulta que quan abans
senyalava a l’esquerra ens deia que allí hi havia monos i nosaltres havíem entès
una zona d’escalada... Aquest jardí se’l menja el Quim!...
Una bona estona després parem a dinar a Zaida, un lloc
popular on para molta gent i un cop refets, continuem el camí que finalment i després
de moltes hores ens portarà a Todra. Ens rep l’Amine, l’amo de ‘Les Jardins de
Todgha’, hotel dins del poble antic al qual s’accedeix també amb les bosses a
la ma durant una estona. Per cert, no era ‘Les Etoiles des Gorges’ l’hotel on havíem
d’anar i que estava al costat de la carretera?? Doncs resulta que ambdós locals
son dels mateixos amos i que fora de temporada només tenen obert aquest com
hotel. L’altre, només com a bar. El nostre, es una mena de casa-hotel on viu
tota la família a la part de sota. Ens assignen una habitació triple on trobem
les finestres obertes per ventilar, i per on entra una forta olor del corral de
cabres que tenim davant, que no ens aconseguim treure en tota la setmana. Un
cop acomodats i sortejats els llits, baixem a sopar.
--------------------------------------------------------------------------------------------
 |
| Sortida de l'hotel i inici del camí |
27 de febrer de 2020. Dia 3. Ens aixequem a quarts de 8, preparem les coses i
baixem a esmorzar. Inicialment, havíem previst que el mateix dia d’arribada ja podríem
fer alguna via per la tarda, per tal de fer un tast i veure de que anava la
cosa, però com que vam arribar bastant tard, doncs res de res. Per tant,
decidim avui començar provant alguna via curta i després ja veurem. Després
d’esmorzar preguntem com es fa l’aproximació, ja que l’hotel queda a la part
alta del poble vell i s’ha de travessar el riu i anar per la carretera per poder
creuar les gorges. Ens mostren que per l’altra banda de l’hotel hi una terrassa
on surt un corriol que baixa cap el riu i per allà podrem accedir a la
carretera. Ho fem així i després de creuar el riu per un taulons, travessem per
uns camps que porten a uns carrers estrets en pujada que porten a la carretera.
Aquest serà el nostre camí diari d’aproximació. Seguim la carretera cap a
l’esquerra en direcció nord, travessem una bona part del poble i ens endinsem a
les gorges, on hi ha un munt de paradetes de roba, moltes d’elles tancades
perquè en aquesta època encara hi ha poc turisme. Sortim a l’altra banda on
s’obre la gorja i hi ha un aparcament on hi ha unes quantes caravanes de ‘guiris’
com nosaltres, però sembla que ningú mes va a escalar.
Primera via. Sortint de la gorja, a ma dreta queda la zona de Les Jardins d’Eté. Baixem una
mica fins creuar la llera seca del riu i en 5’ estem a peu de paret on hi ha un
grapat de vies curtes d’un o dos llargs. Ens encetem fent la via ‘C'est bien tout ça’. Son
uns 70 metres en un parell de llargs amb roca excel·lent que ens donen una idea
de com va aquí la cosa. Un cop acabada, baixem a rapel fins peu de via. A continuació
volíem fer alguna via del costat, però veient que tenim tot el dia per davant,
decidim anar a la ‘Qui l’eût crue’, que es bastant mes llarga
Segona via. Anem cap a
la dreta per pujar una petita vira ascendent tot sortejant a un xicot que ha
vingut fa poc i està fent ioga ¿? Sobre una màrfega estirada al terra. Passem
pel seu costat, pugem una estona i veiem una filera de parabolts que pugen
creuant un desplom petit. A primera vista, sembla difícil i la ressenya que
portem marca 4+ ó V, la quan cosa no ens quadra. Poc mes amunt a la dreta,
trobem una marca que indica la via Tik Sab. Sabem que la que busquem està mes a
l’esquerra però com que no ho veiem clar, decidir fer la Tik Sab. Via maca d’uns 120 metres i roca excel·lent. Es atlètica però amb molt
bones preses. Durant l’ascensió, observem al iogui de baix que segueix
contorsionant-se. Porta gairebé dues hores fent exercicis!. Acabada la via baixem
amb 3 rapels.
Entre una cosa i l’altra ja es migdia i toca el sol. Decidim
tornar a l’hotel, que per ser el primer dia ja està bé. Arribem per la
terrasseta por on hem sortir, hi toca l’ombra i s’està de conya. Deuen ser les
5 o 5 i mitja de la tarda. Demanem una ronda de les cerveses que hem portat i
que ens guarden a la nevera. Estan prou fresques, fantàstic!
Mes tard, habitació, dutxa i cap a les 8 baixem a sopar. Al
menjador també hi ha tres xicots francesos, ‘joves’ com nosaltres. Ens saludem
i poc mes. Sembla que també han vingut a escalar i mes tard ens ho confirma
l’Amine. Fem plans per demà i a dormir.
 |
| Sopar. Fa una mica de fred... |
--------------------------------------------------------------------------------------------
 |
| Primera part de l'aresta |
28 de febrer de 2020. Dia 4. Ens aixequem com ahir a quarts de 8, preparem les coses i baixem a
esmorzar. Com que ahir vam passar per sota l’aresta Nord tant a la anada com a
la tornada, vam veure la via de l’esperó força factible, però com que el sol hi
toca mes tard, no teníem clar lo de la temperatura i no ens hi vam ficar.
Decidim d’anar-hi avui.
Fem el mateix camí i en una mitja hora ens plantem sota
l’aresta. Avui no fa vent i sembla que s’estarà bé. No està oberta la paradeta
de roba que hi havia ahir i que està a peu de via. Millor, perquè sinó li
tindríem que passar per sobre... Ens enfilem per la via clàssica de l’aresta: Une arête dans la Gorge. Via molt maca, on la part de baix es més vertical i
després va afluixant. Te mes de 500 metres i uns tretze llargs de corda, els
sis últims dels quals d’aresta. La roca també es molt bona. Quan arribem dalt,
ens trobem un pastor amb la seva filla i un grapat de cabres pasturant
disperses. Ens comuniquem amb ells a base de signes, ja que ells no parlen francès
ni cap altra idioma en comú. Els hi donem un parell de barretes energètiques i
quan anem a marxar ens demanen si tenim diners... Vaja, han trencat l’encant de
la idíl·lica situació.
La baixada la comencem pujant una bona estona, fins arribar prop
d’un coll situat a la dreta por on hi ha un llarg camí que torna a portar a la
carretera per una vall. Durant la baixada ens creuem amb varies noietes que
porten cadascuna un grup de rucs carregats muntanya amunt, no sabem ben bé cap a on. També ens demanen si tenim diners o
menjar...
Tornem a l’hotel com ahir, cervesa i a la dutxa. Quan baixem
a sopar avui sí que conversem amb els francesos i ens expliquem batalletes (ell
mes...). Ens confirmen que la via ‘Qui l’eût crue’ es, efectivament, on havíem
estat ahir al peu.
 |
| Pastors, pare i filla al cim |
--------------------------------------------------------------------------------------------
 |
| Berbertraum-Segona part |
29 de_febrer de 2020. Dia 5. Com cada dia ens aixequem, preparem
les coses i baixem a esmorzar. Per avui hem decidit anar a la via Berbertraum que està a l’Aguille des Palmeraies. Es tracta d’una
clàssica molt ben equipada que està just abans d’entrar a les gorges a
l’esquerra.
Enfilem com cada dia el camí fins la carretera i una mica
abans d’arribar a la gorja hi ha el pont de la carretera que creua el riu de
dreta a esquerra. Baixem cap el riu i el creuem descalços. La veritat es que pensàvem
que l’aigua estaria mes freda, però passem sense cap problema. La via està uns
100 mts. mes amunt. Quan ja hem començar a escalar, arriben un home i dues dones.
Al parlar amb ell resulta que es en Julio Soares, l’autor tant de la nostra via, com de
la majoria d’altres vies de la zona. Viu a Todra i fins i tot te una botiga de
material i un allotjament. Havíem sentit a parlar molt d’ell però no el
coneixíem ni havíem vist fotos seves. Avui han vingut amb la seva sòcia i una
clienta a fer una via curta al costat. Nosaltres ens enfilem a la via ja amb
sol però amb una temperatura fresca i molt agradable. La via es bastant
atlètica però està molt (potser massa) ben equipada. Sembla ser que es una de
les vies ‘comercial’ de la zona. Tan se val, es molt maca. En total son 370
metres i la primera part la fem amb tres llargs (originalment en marca 7). La
via es molt variada i agradable. Per baixar del cim de l’agulla, fem un curt
rapel de 5 metres i baixem per la canal que mira al poble. Un cop baix, decidim
seguir flanquejant, en lloc de tornar cap a peu de via i tornar a creuar el riu.
La solució ens funciona molt bé i arribem a l’hotel per la part de dalt,
evitant donar bastanta volta.
Com cada dia, cerveseta amb relax, dutxa, comentar la jugada
i cap a la nit baixem a sopar on tornem a parlar amb els francesos que marxen
demà al matí. Ens aconsellen que anem a la via ‘Qui l’eût crue’, que per altra
banda ja teníem pensada. Sopem i a dormir. Demà últim dia d’activitat...
 |
| Des de la terrassa de l'hotel |
--------------------------------------------------------------------------------------------
 |
| Segona part de la via |
1 de març_de 2020. Dia 6.
Un dia mes, seguim el ritual de costum, ens aixequem, preparem les coses i
baixem a esmorzar. Avui, com ja vam decidir ahir, anirem a ‘Qui l’eût crue’ que està a la paret del Jardins d’Eté. Ens plantegem fer
l’aproximació per la via ferrada que hi ha abans d’arribar i després baixar una
mica fins peu de via, per fer-ho mes divertit. Decidim que no, que ja n’hi
haurà prou amb la via i que ja comencem a tenir els dits una mica perjudicats.
La via, magnífica. Lo que el primer dia vàrem veure com un desplom, ara ho
passem la mar de bé (ja acostumats). Les assegurances allunyen una mica mes que
les altres vies que hem fet, la qual cosa ens obliga a emprar-se a fons en
algun llargs. La via te 425 metres dividida en dues parts de cinc llargs
cadascuna. Per la mitat passa una vira on ens trobem al iogui del primer dia
amb la seva parella (han pujat caminant). Xarrem una mica amb ells. Gaudim de
la resta de la via i un cop arribem al cim, seguim unes fites que van portant
cap a la dreta i acaben baixant a la carretera, prop de l’entrada del poble. Sensacional
via de comiat!.
Per últim cop, fem la cervesa a la terrassa, sent conscients que
avui es l’últim dia i assaborint-ho
millor.
A la nit, avisem que demà volem esmorzar mes aviat i que ens
vingui a buscar el taxi de tornada (aquest vegada serà l’Aziz) per sortir a les
9h. Últim sopar i a preparar les bosses.
 |
| Cervesa de l'últim dia |
--------------------------------------------------------------------------------------------
 |
| Adeu a Todgha |
2 de_març de 2020. Dia 7. Ens aixequem a quarts de 8 i esmorzem a les 8h. Arriba el taxi pel
matí. Després del comiat efusiu amb els xicots de l’hotel emprenem el viatge de
tornada. Com que hi va haver un malentès amb els preus del taxi a l’anada, ens
hem quedat curts de dirhams i com que el lector de targes no li funciona a
l’Amine, decideix acompanyar-nos amb el taxi fins a un banc de Tindghir perquè
traguem diners en efectiu i li puguem pagar. Ell es queda allí, que avui hi ha
mercat i ho aprofitarà.
Continuem el viatge, aquesta vegada mes amè, ja que l’Aziz
parla bastant millor francès i almenys ens fem entendre una mica. Ara i fins l’hora
de dinar va davant el Quim, que li demana a l’Aziz si te musica berber. I sí, i
tant que en te! I ens la posa! Les primeres tres hores inclús son divertides i
variades fins l’hora de dinar. A tot això, arribem de nou a Zaida i ens aturem
on ens aconsella l’Aziz i ens mengem una graellada de cabra molt potent. Després
de dinar, l’Aziz insisteix en mostrar-nos el ritme de la musica berber i ens
posa una cançó molt repetitiva que dura uns quinze minuts, quan acabava la
torna a posar i així tres vegades. Quan ens vol delectar amb una quarta audició
li comento, subtilment que la cançó es fantàstica però que potser un mica mes
de varietat seria millor. A pesar del meu francès, sortosament ho entén i canvia
la música (més berber, per suposat). Finalment, a la tarda arribem de nou a
Fes, on aquesta vegada el taxi ens deixa una mica mes a prop de l’hotel del
primer dia. Tot i així, no ens traiem de tenir que arrossegar de nou les bosses
fins l’hotel i ens acomiadem de l’Aziz
(molt bon paio, per cert)
Per la nit sortim a sopar i després anem a fer una cervesa a
una mena de pub. Menys mal que, tot i la nostra pinta de muntanyencs sense
afaitar, el porter ens deixar entrar, ja que jo estic una mica perjudicat de la
panxa i tincs que anar d’urgència al lavabo.
--------------------------------------------------------------------------------------------
 |
| Medina de Fes |
3 de març de 2020. Dia 8. Contractem una guia turística que
ens va suggerir el Mohamed. Arriba a les 9h. i ens porta a donar una volta molt interessant per la Medina. Accedim a llocs que si no es així
es difícil conèixer i entrar si no vas amb un natiu/va. El preu que paguem
però, es tenir que anar a varies botigues (joies, sabates, roba, catifes,
pells, etc.) però ja se sap, som turistes. Ens aconsellen un restaurant molt
típic i relativament car per el país (per nosaltres es correcte) però està ple
de turistes. Suposo que porten a tothom aquí en lloc de dir-nos llocs
tradicionals. La comissió deu ser més alta, pensem. En fi, no està malament...
Per la tarda, torna a venir el taxista del primer dia i ens porta
de nou a l’aeroport de Fes. Anem a facturar amb el dubte de si haurem
equilibrat bé el pes les bosses i el xaval del mostrador que es bastant
enrotllat ens deixa passar, tot i que una pesava ben bé un quilo i mig mes que l’altra.
L’avió surt en punt i arriba abans de l’hora a Barcelona. Ho compensen,
fent-nos esperar a l’avió un quart d’hora... Finalment desembarquem, anem a per
les bosses que ja estan donant voltes, sortim fora a esperar que portin el
cotxe del Felip (fa vent i fred a Barcelona!). Al cap de molt poc arriba un
conductor amb el cotxe, paguem i cap a casa. El ‘taxista’ ens deixa a cadascun a
casa seva (gràcies Felip!) i se’n torna cap a Cardedeu.
 |
| Dinar de comiat |
--------------------------------------------------------------------------------------------
Conclusió. Setmana molt complerta d’activitat. Hem rigut molt recordant
les anècdotes i ‘jardins’ en que s’ha ficat cadascú i les seves conseqüències. Es
una de les salses dels viatges. Després de comentar-ho i sospesar-ho, pensem
que si volguessin tornar-hi un altra vegada, seria millor anar via Marràqueix, ja
que es un dia menys de viatge i menys hores de taxi. En qualsevol cas ha estat
bé perquè si al no conèixer Fes, ha pagat la pena la estada a la seva Medina,
d’una vitalitat increïble i que mereix per sí sola una visita a la ciutat.
Components: Felip Mateu, Quim Prats i Jordi Fornés, membres actius del CEBA
Salut a tothom!
NOTA: aquest escrit ha estat fet aprofitant el confinament
obligat degut al Covid-19. Quan vam començar el viatge, es parlava tímidament
del tema a la península i semblava que no aniria mes enllà. A la tornada, la
cosa començava a agafar embranzida i ja veurem quan i com acaba...
