Cavalls de Fred = aresta dels Cavalls - Vent + Fred = exit.
Aquest cop si !
divendres, 26 de febrer del 2010
28-02-2010 Cavalls de Vent (I)
Cavalls de Vent? = vent molt intens en l'intent de fer l'aresta del Cavalls (Sant Llorenç). Resultat = fracas :(
diumenge, 14 de febrer del 2010
dissabte, 23 de gener del 2010
dissabte, 16 de gener del 2010
diumenge, 27 de desembre del 2009
"Climbing in the rain"
Aquest Sant Esteve i per no trencar la tradició varem anar al Mesón a les 08:00 del matí a veure quins sonats hi apareixeríen. Finalment varem ser quatre gats (literalment): el Bernat, que va arribar el primer seguit a poca distància del Quim i el Jordi (entrada ex-aequo) i finalment va arribar l'Enric. Mentrestant hi va haber un altre participant (el Josep María Soto) que va ser desqualificat per ajuda indeguda del seu gos, el Max (gossos i gats no es porten be). La cosa cada cop està pitjor i aquest any ens han abandonat fins i tot els socis fundadors (Jordi Farrés, Vicenç Soto...) sense els quals no es el mateix (una abraçada si ho llegeixen). Deu ser per la crisi. A tot aixó el Bernat diu que ha quedat aquí amb el Marc i l'Olga, que van prometre-li que vindrien. "Segur que varen entendre on era?" vam preguntar-li "i es clar! va dir "quin altre Mesón hi ha a la plaça del Monestir?". Bé, semble llògica la explicació. Potser s'hauràn fet enrerre, ja que les previsions de la meteo donaven pluja per avui i possiblement siguin gent assenyada, no com nosaltres... Decidim marxar canviant el destí tradicional de la Portella Gran d'Agulles de Montserrat, per Sant Llorenç (ai, ai, si s'en entera el Farrés que estem fent el salt...). Agafem nomes un cotxe i vamos pallà. En una estoneta arribem al final del carrer Cavall Bernat i després de fer una curta pujada (mes cabrona que curta) arribem al peu d'la agulla que porta el nom del carrer. Caram, ademes un de nosaltres es diu com el cavall: collons amb les casualitats... Descarreguem el material (si l'ajuntessim tot podriem anar al Capitàn) i començem a buidar les ampolles de cava a dojo, tot amenitzat amb torróns, bocates, whisky, etc. com si fes dies que no mengessim. Quan estem ja quasi acabant d'endrepar, apareixen l'Olga i el Marc. Osties! d'on vindran !?: doncs de Montserrat, que segons expliquen també te una plaça amb un Monestir, i per molt que han buscat no han aconsseguit trobar El Mesón per enlloc, i per aixó han decidit venir aqui. Jo, jo, em creia que nosaltres erem els unics frikis... Benvinguts al club! Qué mes els hi pot passar? ¿Que plogui?. Efectivament, es posa a ploure. Primer, tipus txirimiri i després la cosa s'anima canviant la intensitat a txubasco basco. Posem uns 'preservatius' a les motxilles, no sigui que es converteixin en bidons d'aigua. Al cap d'uns moments veig que l'Enric s'enfila mentres la roca es va mullant. Que inconscient!. No tinc mes remeï que seguir-lo i vigilar-lo, no fos cas que prengues mal... La situació vista en perspectiva deu ser com un d'aquells documentals de la '2' dels salmons d'Alaska remuntant els rius. Quan m'en adono, tinc les mans gelades i prefereixo no aturar-me a la reunió i seguir fins el cim, ja que es difícil escalfar-les en aquestes circumstàncies (i els meus meravellosos guants al maleter). Arribo a dalt i faig un nus com puc amb les mans acartronades i després intento recuperar la corda. Tinc que anar mirant lo que faig perque com que 'no me siento las manos' ara mateix igual podría estar tocant el violí que assegurant al Quim, ja que la sensibilitat es la mateixa: nul·la. Al cap d'uns moments arriba el Bernat (el que dona nom a l'agulla) i poc després arriba la resta de la tropa, entre fotos creuades i sota la pluja. Mentres assegurava m'he fixat en un grup de motxil·leros que saviment s'ha guarit sote un desplom en front a nosaltres i mentres esmorzaven comodament veien com ens mullavem i executavem 'Climbing in the rain'. Devien pensar "aquests estan sonats". Jo també ho pensaría si no formès part de l'espectacle.Mentres el Quim prepara la foto-finish, els altres preparen el rapel i al cap d'un moment tornem a ser a baix. I per cel·lebra-ho deixa de ploure. Hem sortit millor parats de lo que pensavem. Ens en anem a Matadeperra, alguns a esmorzar i els altres a posar liquid calent al cos.
Per contrastar aquesta informació, podeu acudir a http://metresderoca.blogspot.com/ que ho expliquen millor que jo i per veure les fotos, a aquesta en la nostra pàgina a la columna de la dreta.
Salut i a per la próxima!
divendres, 25 de desembre del 2009
En busca del sol
Dissabte 19 de desembre.
A quina hora quedem? ni per tu ni per mi, a les 7:30. L'hivern ha arribat amb força i tenim el pais per sota dels 0 º, però es un dels últims dies que podem anar a escalar aquest any i no ens ho pensem gaire.
La zona triada la Pala Alta i la via la Brothers Ruiz.
Sortim de Sant Cugat i el termòmetre ja marca -3, però això no serà res, per el cami arribarem als -8.
Avui ens acompanya el Kim que feia uns quants anys que no s'apuntava a matinà.
Al coll on deixem el cotxe bufa el vent i el fred es fa notar, però es comença a intuir que hem triat el lloc correcte i que quan arribem a la paret la cosa canviarà.
Així es, a la primera tirada i amb els primes esforços ja comença a sobrar quasi tota la roba.
La via esta equipada, segons alguna piada que hem llegit "sobre-equipada", no ho poso en dubte, però amb les perspectives climatològiques i el nivell diguem justet que a roseguem (que a rosego, millor dit) tota segurança es poca.
4 llargs que ens permeten gaudir de un dia excel·lent, una bona companyia, fer unes quantes fotos i justificar el dinar que ens fotrem tot acabat.
La via ha servit (en concret la ultima tirada) per que comencem a pensar en els propòsits que tenim que fer de cara al nou any:
Em de sortir mes....
Tenim que entrenar mes....
Rebaixar algun quilet....
Res de nou, mes o menys els de cada any, però com deia el poeta: "tot està per fer i tot es possible"
El 2010 ens espera amb la llista de objectius pendents dels anys anteriors i amb els nous que segur anirem afegint.
Salut.
dijous, 10 de desembre del 2009
Delapierre Brut Nature??
Be esta el be acaba (encara que sigui rapit).
La aproximació ja feia preveure que la via no es fa gaire, però la "selva" mai ens ha tirat enrrere.
Un cop esgarrapats en situem a peu de via, en al llunyania es divisa una peça i en Jordi un cop revisada la ressenya per desena vegada si enfila amb decisió.
No, si decisió, voluntat i ganes no li falten.
El que troba a faltar es alguna presa que no caigui, alguna peça de via, algun lloc on posar una bona assegurança......
Finalment arriba al spit que veiem des de el peu i les vistes des de aquest punt no milloren el vist fins ara.
La conclusió era evident "Escalador que rapela sirve para dos vias"
La "selva" ens torna a esperar, però per sort trobem una escapatòria que ens portarà fins el camí amb una certa elegància.
Aquesta via feia temps que penjava de la llista i per el que sembla seguira penjant o potser fins i tot es pot caure.
Salut
dilluns, 2 de novembre del 2009
Dia de festa a la Whiskeria (El Gegant Encantat)
El divendres 30 d'octubre vàrem agafar un dia de festa per anar a escalar ben lluny. Però com que les coses son com son i manen les circumstàncies, vàrem aprofitar per fer una via a Montserrat que quedés una mica allunyada, aprofitant que disposàvem de mes temps que un cap de setmana normal. I va sortir escollida la vía Whiskeria al Gegant Encantat, que queda a uns dos litres de suor de Santa Cecilia. Prèviament havíem llegit algunes cròniques trobades a internet on deien que la primera tirada era la més difícil amb diferència, que les zones intermitges eren mantingudes però factibles i que cap el final faltaven algunes peces, trencades per algun fonamentalista de l'escalada. Tot això es cert. El primer llarg es força difícil i encara que no es obligat, costa d'arribar entre peça i peça. El segon, un mur compacte amb bona roca, es força maco i montserratí. El tercer, uns quants passos d'artifo força llargs i un tram en lliure de cinquè. El quart, una llarga tirada assegurada molt justet amb un tram una mica descompost que cal evitar. La cinquena, una canal seguida d' un flanqueig cutre que porta al pedestal de la via normal. Dues tirades més que diuen que es poden fer en una sola (jo no ho aconsello), la primera s'inicia amb artificial i sortida en lliure fins un llavi de roca i la segona comença amb un pas de Ve i després un passeig exposat fins a un coperhead precari que dona pas al cim on hi han trencades les dues peces de reunió que obliguen a anar fins unes branques o fins al rapel per assegurar.
A partir d'aquí faig una reflexió: qui haurà sigut el mamón que ha trencat les peces i per quin motiu? Prefereixo pensar que ha sigut un brètol a pensar que ho ha fet per motius ideològics, ja que per la mateixa raó podia haver trencat el rapel (que també es de parabolts) però no, no ho ha fet perquè bé haurà tingut que baixar. No crec que qui ho va fer escalés amb espardenyes, ni amb cordes de cànem, ni s'assegurés dels burins vells de l'artificial, no, segur que no, però això sí, es pot permetre censurar que al segle XXI algú arregli les reunions en lloc de conservar els burins podrits que es van col·locar fa quasi seixanta anys, i es permeti esmenar-ho trencant els nous. Si es tant bo escalant, no sé que fa en aquestes vies clàssiques en lloc de demostrar la seva destresa en qualsevol altra via de mes nivell. Per molt clàssica que sigui la via no hi ha per que ser fonamentalista i pensar que el material es fa malbé i cal substituir-lo. Per cert, felicitar a qui va re-equipar l'artificial ja que va respectar l'esperit dels que la varen obrir.
Jordi Fornés
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Roca Gris- Via Esparraguera
25-octubre-2009
Salut.
Jordi Fornés
dissabte, 10 d’octubre del 2009
El Sereno via Dragster / La Carota
10 d'octubre de 2009
Aquest diumenge hem anat amb el Felip a la zona de Flautats, en la que jo que particularment no havía fet quasi res i tenía ganes d'anar-hi. Primer hem fet la via integral Draster del Sereno, una via de dues tirades d'estil clàssic, la primera per la banda sud i la segona que aprofita l'aresta de la via normal. Al baixar desgrimpar quedem al peu del Pebrot i a la dreta veiem una mena de coll. Ens hi apropem i resulta que està molt penjat i te una vista espectacular sobre parets. L'esperó de la dreta del coll ha resultat que pertany a La Carota (ho hem vist després a casa) i te una aresta que es veu mólt estética d'uns 20 metres, i es veu una bagueta abans de la meitat. Decidim enfilar-nos però resulta una mica mes complicat de lo que aparenta ja que finalment nomès hi trobo l'esmentada assegurança, la bagueta bastant vella en un pont de roca que m'ha calgut reforçar amb un tascó per si acas. No hi ha res més i tampoc resulta gaire fàcil posar-hi assegurançes que donguin confiança, tot i que hi poso un clau. El tram final es una mica descompost però el lloc era molt maco i ha valgut la pena. El descens es fà amb rappel d'un parabolt bastant nou, reforçat amb una anella i filferros de l'edat mitjana. La baixada la fem per la canal principal, després de varis intents sense exit d'evitar els esbarzers que ens deixen el seu record en forma de tatoo, i es bastant mangorrina, doncs hi ha molta terra solta i arbres caiguts, però es el que hi ha.... Tant l'aproximació a Trinitats com el descens les fem per la canal del Pou del Gat, doncs encara que es bastant dreta, es ràpida i avui no hi ha fang. Cervesseta a Monistrol i a dinar a casa.
Abans de publicar aixó, he buscat a internet la via normal de La Carota i no trobo gaires referències. Suposo que no es gaire coneguda ni es fá massa... serà la segona ascensió?? Salut !
Jordi Fornés
dijous, 24 de setembre del 2009
La Monja - via Josep Rigol Romeu
Ja fa temps, vàrem intentar anar a fer aquesta via a La Monja i vàrem acabar a La Mamelluda... coses del destí o de la mala orientació, tant se val, però aquest cop sí que ho hem encertat a la primera. Només disposem de temps fins el mig dia i hem decidit tornar a anar-hi avui, perquè encara que la via es ràpida, entre l'aproximació que porta ben bé una horeta i per baixar també s'està una estoneta, tot plegat cal anar ràpid. Per això ens hem emportat l'esmorzar a peu de via i així començar abans. Hem fet de nou una via dels germans Masó (últimament hi estem abonats) perquè son bastant del nostre estil ja que les dificultats son moderades i no abusen massa de les assegurances. Hem fet la via sense cap contratemps en unes dues horetes. Ha fet una mica de vent, a moments molest però suportable i el dia ha estat completament assolellat. Vaja, una 'disfrutada', doncs la zona es molt tranquil·la i la vista es prou espectacular. Per cert, a la tercera reunió hi ha un micro-llibre de registre (per dir-ho d'alguna manera) en un pot de couldina o similar...Quim, Felip i Jordi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)