Gran clàssica al Pedraforca i una bona i completa jornada de
alpinisme.
Desprès de esmorzar al costat del cotxe, preparem el
material i comencem la aproximació, primer cap el refugi i desprès a buscar el
peu de la característica piràmide.
Amb algun dubte i alguna variant, arribem a la piràmide que
comencem a remuntar en busca del peu de via.
Quan torni ha anar, que algú em recordi que millor fer
aquest tram encordat, no fos cas.....
Ens equipem en una petita plataforma i en Joan (com no) s’ofereix
a començar.
Com anem tres, farem dos tirades de primer cadascun. Així que
a la segona reunió em toca a mi sortir per gestionar el petit desplom que donarà
ja accés al díedre.
A la quarta reunió li cedim els honors al Felip de continuar
gaudint de la via i el seu entorn.
En gaudirà tant .... que ens farà de primer les següents quatre
o cinc tirades.
Per no abusar més, desprès de la xemeneia estreta m’ofereixo
a prendre el relleu.
Queda la que serà la última tirada realment d’escalada amb
una fissura-xemeneia molt bonica.
De aquí al cim farem 5 tirades mes de 60 metres per terreny fàcil,
controlant les pedres soltes i esbufegant de debò.
La via esta parcialment equipada amb pitons, tacs, bagues
(tot el material podria ser perfectament de la primera cordada
Anglada/Guillamon) i alguns espits a les reunions.
Recomanable dur tascons, friends mitjans (algun de repetit, perquè
no tots arribaran al cim) i bagues.
Desprès de gaudir una estona del entorn al cim del Calderer,
comencem la entretinguda i en algun lloc delicada baixada fins a la enforcadura,
tartera, refugi i altre cop al cotxe.
Donats els corresponents “partes” a casa, decidim para
a sopar al Cal Rosal (Cal Puig) on gaudirem de unes botifarres artesanes regades amb
abundant cervesa hidratant.
Com deia al inici, una gran jornada!!
3 comentaris:
Que recuerdos chicos, (aparte de la envidia) Esa via la hice en 1977 con mi amigo Fito y compartiendo escalada con...ahí lo llevais...Joan Martí, Jordi Mur (q.e.p.d.) y Miguel Lusilla.Fué un año genial. Eso sí..listillos..con bota dura nada de la mariconada de los pies de gato.
Abrazos
Ja ves Jose Alberto como pasan los años....y parece que fue ayer.
Por cierto, no creas que hemos olvidado que tenemos un Cavall pendiente....
Un fuerte abrazo.
Eso del Cavall, Quim, no lo tengo nada claro. El problema de mis patas, parece que no es de las patas, si nó de la columna. Al parecer, hay unas lumbares, mezcladas con las sacras que no están como deberían...total...quirófano. Y, como resulta que le tengo más miedo al quirófano que al sexto grado...que ya es decir...pa mí que no me opero. Pero para echar unas fotos y unas cervezas mirando al cavall siempre habrá tiempo.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada