divendres, 29 d’abril del 2011

AMB UNA MICA DE RETARD

He penjat unes fotos d'algunes sortides, si no difícils ni compromeses, sí espectaculars i divertides.
Això sí, amb una mica de retard... Les sortides son les següents:
Fredi

dimarts, 15 de febrer del 2011

TODOS QUEREMOS “MAS”

Ja tornem a ser a Montserrat, i sembla com si fos ahir.
Avui el temps no ens deixa veure ni el final del capó del cotxe, serà per això que hem trepitjat una m......
Cap problema, diuen que porta bona sort.
Desprès de revisar el manual d’excuses, finalment decidim sortir i anar a esmorzar, si mes no, a peu de via. Tot es ben moll, sembla con si hagués plogut, però el camí esta perfecte el deuen haver netejat fa poc. Poc a poc les boires van quedant al darrera, tot i que ens seguiran amenaçant al llarg de la via. Ja al peu de la Mas-Brullet, els temps sembla que s’hagi aturat. Del fons de la fissura amb tacs i ponts de pedra segueixen penjant algunes bagues.
Dels parabolts que algú algun dia va posar ni rastre.Aquesta serà la tònica general de la via, pocs segurs i carregats d’història i d’històries. Nomes es salven les reunions que coincideixen amb alguns dels ràpels de baixada. Si el company insisteix en fer la primera tirada, “has triomfat” dons les tirades mes delicades van totes al mateix pack. Feia molts anys de la última vegada, i la veritat es que ha valgut la pena tornar a repetir-la. Com hem decidit que baixaríem rapelant, dons mans a la feina, i amb 5 ràpels (un menys dels previstos i algun mes llarg i penjat del previst) tornem a ser al peu de via. Mirem el rellotge, estem satisfets. Tot plegat han estat unes 5 hores entra pujar i baixar. Bufen bons vents per aquesta cordada.

dilluns, 7 de febrer del 2011

NO EN TENIM MAI PROU...Cavall Bernat via GAM

Això que el cap de setmana va començar potent. Divendres: Dosis d’estrès per sortir de la feina, sortida i preparar la logística per l’excursió de dissabte sopar i festa fins altes hores de la matinada. Dissabte: Com si tal cosa matinada i excursió 20Km de no res, dinar, tornada a casa i partidet del Barça. I com no podia ser d’altre manera, trucada a la mitja part del partit. Les coses van be al Nou Camp i demà..........? Com ho tenim....? Diumenge: 7:00 sona el despertador, encara em trobo empatxat dels excessos comesos, hem quedat de portar un bocata per esmorzar a peu de via, no se si fer-lo... 8:00 Passo a recollir al Jordi (puntual com sempre), l’objectiu es clar, els dubtes com arribar-hi. 8:35 Hem aparcat a la cruïlla abans del peatge i el camí esta decidit, encadenarem un parell de canals i amunt. 9:30 Desprès de 45 minuts de dura pujada ens trobem al peu i sort que al final he fet el entrepà, l’inversió tèrmica augura uns bons presagis. Esmorzem tranquil·lament, es curiós amb el dia tant esplèndid que fa i estem completament sols, no sentim gent per els voltants. Ens equipem i pugem fins el peu de via. Segons l’acord arribat aquest 2011 avui amb toca a mi començar. La primera tirada no es tècnicament molt difícil, però amb el flanqueig i l’ambient que es va assolint ràpidament no et deixen indiferent. La reunió, es la que es, dos espits, dos burils històrics i un pitó per allà sota, en un altre lloc diríem que esta be, però aquí amb aquest pati? Arriba el Jordi, vist i no vist, i ja esta remuntant el segon llarg. Els primers metres una mica mes exigents desprès per terreny mes ajagut i amb bona presa arriba a la segona reunió. Minuts desprès ens retrobem i ens disposem a encarà els últims i fàcils metres fins el cim. Tot plegat no seran gaire mes de les 11, dia fabulós, els contorns continuen solitaris, encara que ella es aquí, ens ha estat esperant i ens contempla com fem algunes fotos i uns deures pendents (que ara no puc dir) Una estoneta a dalt i ens preparem per començar els ràpels. Ara si que veiem gent a peu de via, potser es que com sempre hem vingut molt aviat i les noves generacions no matinen tant. Desprès de resoldre alguns dubtes als companys de peu de via, comencem a desfer el camí de tornada al cotxe a bon ritme. Tant bon ritme, que veien l’hora decidim proposar fer la cerveseta el Stop amb les respectives parelles. Elles (com no) accepten encantades i acabem la matinal gaudint de una cervesa ben freda, unes patates BARÇA, un solet de primavera i la millor companyia. Per cert, m’oblidava, la via triada la GAM al Cavall Bernat de Montserrat.

dissabte, 22 de gener del 2011

"¿Quien dijo frio?"


Sona el despertador. Surto del llit. Fa un fred que pela. A l'exterior hi han -2º. A les 07:30 passa a recollirme el Quim. Fa cara de cansat. Jo també. Collons, quins ànims que tenim!. Mentres anem cap la A2 parlem de si ens quedem a Montserrat o si continuem amb el pla inicial d'anar a la vía Isaac-Gabriel a la paret de l'Os de Sant Llorenç de Montgai. A mida que anem avançant, el termómetre del cotxe va baixant... arribem a -8º a l'entrar a terres de Lleida. Ens aturem a esmorzar a Bellcaire, al bar Sport de tota la vida. Ens trobem al Joan Jover i companyia ja acabant d'esmorzar i ens comenta que van al Mont Roig i ens diu que a la paret de l'Os si no hi ha boira la temperatura serà bona. Li fem cas, esmorzem, agafem el cotxe i ens arrivem fins l'aparcament prop de la carretera al costat de la paret. Escara estem a -5º i encara que l'ambient es sec i asolellat i no fa vent, el fred es viu. Ens acostem fins la paret, mes que res per mouren's una mica i treure'ns el fred de sobre i tornem al cotxe per preparar el material. Decidim anar sense motxilla ni aigua i amb les sabates penjant. Aixó, si amb el folre polar, la l'armilla i el buff posats. Tornem cap a la paret. Començo jo. El primer llarg em fa una mica de respecte ja que rellisca una mica i encara estic fred, física i anímicament, però desprès dels primers metres ja li agafo el puntillo i ho resolc sense gaires problemes. La següenta tirada es pel Quim: una llastra en diagonal cap a la dreta que porta a una placa llisa, desprès un troç dret una mica fi que finalment s'ajeu una mica abans d'entrar a la reunió. La resol amb solvència. La tercera tirada comença amb un troç molt vertical que cal creuar cap a l'esquerra i flanquejar una corniseta uns 10 metres fins arribar a una zona de plaques molt maca que porten a la reunió. M'ha agradat molt, m'ho he passat molt bé. A la quarta hi torna el Quim. Comença pujant una mica i flanquejant en diagonal cap a la dreta fins arribar a una fisura amb tendencia a la dreta que cal superar en bavaresa difícil i acaba en una repiseta en un arbre. Una altra tirada molt maca. La cinquena que es la última, es també molt estética i sense gaires problemes i em porta rápidament al cim. Al cap d'un moment, ja està el Quim al cim amb mí. La veritat es que feia temps que voliem vindre a fer aquesta vía. Ara, un cop acabada i vista en perspectiva, no ha sigut massa compromesa i en canvi es molt maca en conjunt i pensem que ha valgut la pena. Estem molt contents i per celebrar-ho decidim anar a fer un mos al poble de St.Llorenç. Com que malgrat la fresca fà un sol es esplèndid, decidim menjar a la terrassa del bar amb el corresponent estupor de l'amo. Deu pensar, aquests forasters son bojos i potser té raó, pero s'està de conya. A mida que passa la estona començem a notar la fresqueta pero aguantem estoicament amb l'ajut d'un carajillet que ens reanima. Quan finalment tornem a pujar al cotxe veiem que estem a 2 graus. Ara ho entenem tot.
Amb un bon regust de boca, sobretot tenint en compte que inicialment no haguessim donat un duro per el día, ja començem a fer plans per la següent sortida.

diumenge, 16 de gener del 2011

En busca de l'agulla perduda

El diumenge 16 de gener hem quedat amb en Felip per fer una matinal a Montserrat. Em diu que fa un any de la última escalada plegats i li dic que no pot ser. Efectivament, la seva memòria no falla (com sempre) i just avui fa un any de la última sortida ! (com passa el temps). Si que entre mig havíem fet la ferrada Teresina, però aixó no compta com escalada, per tant te raó. Em proposa anar a fer una vía clàssica a l'agulla Alta de la Miranda. Ara mateix no en tinc ni p.i. d' on para, però m'es igual, ja que es tracta d'anar a estirar una estona els músculs i gaudir una estoneta amb un company de tota la vida. Fem una aproximació ben curiosa ja que ens dirigim cap l'Ou de Colom, però quan arribem a una bifurcació just a l'esperó divisori de dues canals veiem un parabolt a l'aresta i decidim pujar-hi per fer-ho mes distret (la carn es dèbil...). Resulta que es tracta del Periquito que es un contrafort del contrafort de l'Ou de Colom. Es tracta d'un sol llarg tipus aresta Bruc, d'uns 40 metres que arriba dalt d'aquesta agulleta. Es una miqueta cutre, pero per escalfar, no està malament. Un cop aquí estem just sota l'aresta Brucs de l'Ou de Colom. Com que el Felip ja la va fer fa anys i el primer tram es artificial, decidim anar a buscar la famosa Agulla de la Miranda. Pujem per la canal dreta de l'Ou, tot desgrimpant abans el pedestal on estem, i anem a parar a l'aresta nord, on està la via original. Desprès de donar unes quantes voltes per veure com es continua, pujem fins un collet des, d'on surt una aresta cap al nord i on es veu una peça, just sota un petit tram vertical que després s'ajeu. Com que la temptació ens pot, ens hi enfilem a veure que pasa. Resulta que es tracta de l'agulla Afortunada i que l'aresta continua fins pujar a l'agulla Manolito García i que aixó es part de la via Master & Commander del Masó. De tot aixó ens enterem a posteriori al buscar per internet... Be, des del cim es veu a l'esquerra (ara sí) l'agulla Alta de la Miranda. Té una aresta Brucs força atractiva, amb un bloc característic a la pàrt de baix, del tamany d'una tauleta de nit. Baixem amb un rapel d'uns 20 mts. i després per una canal, fins situar-nos al fil de l'aresta. Des d'aquí es veu un parabolt a uns 15 mts però per arribar-hi, hi haurà que superar un petit mur d'uns dos mts. molt vertical. La tirada té bona pinta però abans del muret vertical no hi ha cap protecció i encara que aconssegueixo posar un friend petit, es més testimonial que una altra cosa. Un cop arribat al parabolt hi ha un altre pas fi i després s'ajeu una mica fins el bloc empotrat, sobre el qual es fa la reunió. A la ressenya que tenim marca III fins la reunió, per lo que evidentment no ens hem ficat per la vía que volíem, però mirant cap a baix a la dreta cap la canal on es veu un altre parabolt tampoc sembla fàcil. Des de la reunió surt una línia de parabolts amb tendencia a la dreta fins un mur força dret, però de la vía que voliem fer, que segons la ressenya s'en va cap l'esquerra fins sote un deplom, no hi ha ni rastre. Per tant, decidim seguir els parabolts i amb una tirada una mica fina al començament i després molt dreta pero maca, arribem al cim. En resúm, no està malament per ser dos escaladors i muntanyencs experts: per arribar al peu de la vía que volíem fer, fem previament tres agulles no previstes i un cop arribats on volíem fem la via que no toca. Deu ser per aixó que sóm sense discusió membres actius i de dret del CEBA. Jordi.

diumenge, 9 de gener del 2011

TERRA DE FARAONS

Aquest hivern no hi ha hagut massa sort amb el temps. Quasi sempre ha fet fred, vent o pluja, o una combinació de tots aquests factors. Teniem ganes de sol, de molt sol. On millor doncs, que anar a la terra dels Faraons?. Però com que Egipte ens cau una mica lluny, decidim aprofitar el dia al complert i intentar anar a buscar el sol (si es que en fà) prop de casa. Com que l'aproximació es un mica llarga, amb el bocata (i la cervessa) preparats, sortim des de Can Jorba i ens plantem sota el Faraonet. Hem escollit intentar fer la combinació de les dues vies que porten el 'sol' al seu nom: el Temple del Sol al Faraonet i el Desig de Sol al Faraó. Al menys, anímicant ja no fa tant fred. Després d'esmorzar a peu de via, en un raconet on no fa vent (sí, hi ha sol pero fa vent!) ens enfilem al Faraonet. La vía estèticament, en general es maca, pero la roca vermellosa en el tram central està una mica llimada i la resta te trams una mica descompostos, i les assegurançes son burins en bon estat pero envellits. En una mica mes d'una hora i mitja arribem al cim del Faraonet on per baixar, no veiem clar el rappel i decidim desgrimpar fins el collet amb el Faraó. Un cop aquí baixem per la canal fins trobar l'inici de la Desig de Sol on es veu algún parabolt. Ens hi enfilem, dos llargs sense gaires complicacions, fins sota un fort desplom (que per la ressenya no ens esperavem) on ens toca suar de valent per superarlo. Després de barallar-nos una bona estona amb els estreps, arribem a la tercera reunió, on amb un parell mes de llargs molt macos i amb roca excel·lent arribem al cim. Per fí!. Ha costat lo seu però ha valgut la pena. El dia excel·lent, una mica de vent per un sol maravellós.La temperatura, perfecta. Per baixar, un rappel cutre d'uns 20 ó 25 mts sobre el buit, ens deixa a una cornisa que cal flanquejar fins l'aresta, que desgrimpem ajudats amb la corda fins un collet. Ja son les tres i mitja! Baixem per unes canals que no semblen gaire transitades, marcades però amb molts esbarzers. Desprès de unes quantes esgarrapades i desgrimpant alguns trams, arribem miraculosament (i per intuició) de nou al peu de via, on hi han les motxilles. Las refem, ens canviem les sabates i cap avall. Ara tornem per l'esquerra per un esboç de camí que canvia a marques grogues i finalment sortim a les oliveres i al cotxe. Son dos quarts de cinc. No hem dinat pero una cervesseta al Bruc no ens la treu ningú. Ja menjarem a casa, ara no hi ha gana, només la de celebrar un petit triòmf que ens deixa prou satisfets, ja que just acabem de començar l'any. Salut!

dimecres, 13 d’octubre del 2010

L'Agullola - Rupit (via Ramonage a Trois)

Aquesta era una d'aquelles sortides a tot o res. El dia pintava xungo doncs al arribar a Rupit la boira era la protagonista i les previsions de la mèteo a partir del migdia eren nefastes. La nostra idea en principi era conèixer la zona, fer la via normal a l'Agullola, per allò de lo romàntic del lloc i ja que estaven aquí, intentar fer també l'Agullola Xica, una agulla que es quasi una llastra enganxada a la paret de la cinglera. Només sortir del cotxe intentem baixar a la cinglera de sota i com que hi havia traces quasi humanes (mes aviat dels senglars) ens hi llancem sense miraments. Total: una emmerdada de camí, aixó sí, molt maco el lloc i els cingles vists des d'aquesta perspectiva. Després de mes de mitja hora de branques i rascades passem per sota una canal que suposem que era por on teníem que baixar si l'haguéssim encertat. Bé, es el preu de la novatada. Després de continuar, ara sí, per un camí mes lògic, arribem a sota de l'Agullola i busquem la via normal o traces d'ella voltant la base. Despres d'unes quantes ensigalades més, veiem que a l'esquerra hi ha una canal amb una corda. Pujem per ella fins arribar a una mena de de collet que flanquejant ens duu sota una xemeneis on hi ha una baga i mes amunt es veuen parabolts. Decidim pujar per aquí (ja que hi som ¿no?) i ja veurem que passarà. Total que ens hi fiquem i deu n’hi do lo dura que resulta, ja que la xemeneia rellisca bastant i la roca s’esmicola només de mirar-la. Desprès de dos llargs que porten a l’aresta l’últim porta fins la creu i allí està el rapel de baixada, que com ens esperàvem, coincideix amb la via normal. Des del cim, tot i que el dia està molt ennuvolat el paisatge es meravellós i realment pensem que ha valgut la pena pelar-se el colzes (amb samarreta i tot!). Amb un rapel i una petita desgrimpada baixem fins el camí, on havíem passat ja abans per sota sense adonar-nos que era el peu de via. No esta gaire marcat, però vist des d’aquí (ara) es veu lògic. Decidim no acabar-nos tota la roca avui i deixem l'Agullola Xica per un altra dia. Per cel·lebrar-ho i abans no plogui baixem fins l'Hostal de la Riba i reparem el cos amb un plat combinat d'allò mes sa: bacó ben torradet, ous ferrats i patates fregides, però per diluïr el colesterol, un parell de cervessetes ben fresques. Que dura es la vida de l'escalador!

Nota: resulta que la vía on ens vam ficar era 'Ramonage a trois'

dissabte, 27 de març del 2010

La Grip - Atxís (salut...)

No se si hi tindrà res que veure el nom de la vía o era una premonició pero finalment he enganxat una galipandria de caldeu. Aquesta via no es deu d'haver fet gaires vegades o, com a mínim fa temps que no es repeteix perque hi havien uns esbarzers plantants en mig de la primera tirada curiosos. I dic 'hi havien' perque els vaig tindre que arrancar a mà, a costa de la meva integritat de mans i braços que encara conserven punxes de record. La primera assegurança està a la reunió (3 burins vells) i el segon i tercer llarg tenen un pitó cadasqù perque no es queixin. El rappel (curt) es fà d'una sola peça. Via clàssica pero dels Barrufets que sempre fa respecte. Salut i sort si hi aneu.

dissabte, 13 de març del 2010

13-03-2010 Miranda de les Boigues

Agulles de Montserrat:

Aresta de la Miranda de les Boigues

Via Daniel + Via Silvia

divendres, 26 de febrer del 2010

07-03-2010 Cavalls de Fred (II)

Cavalls de Fred = aresta dels Cavalls - Vent + Fred = exit.
Aquest cop si !

28-02-2010 Cavalls de Vent (I)

Cavalls de Vent? = vent molt intens en l'intent de fer l'aresta del Cavalls (Sant Llorenç). Resultat = fracas :(

Arxiu del blog