diumenge, 3 de juny del 2012

Vacances 2012 - Galayos i La Pedriza

F O T O S

Sensacionals vacances realitzades per les muntanyes de la zona central (massís de Gredos i La Pedriza)
amb anada el dia 25 de maig i tornada el 31 de maig. Anem en Quim, Fredi i jo. En Quim i jo tenim la intenció de fer activitat d'escalada i en Fredi farà excursions per les mateixes zones (desconegudes per tots nosaltres) i la idea es trobar-nos per dinar o si el dia d'activitat es llarg, per sopar.

25 de maig (divendres).
Viatge d'anada. Hem agafat divendres festa per arribar a dormir al refugi, doncs en aquesta època només es obert els caps de setmana.
06:30 sortida de Sant Cugat via  Saragossa - M45 (sense entrar a Madrid) - Talavera de la Reina - Arenas de San Pedro - Guisando i Nogal del Barranco amb arribada al voltant de les 16:00h., havent parat a esmorzar i dinar. Pugem fins el refugi Antonio Victory, arribant aprox. a les 19:30. La pujada (2h30') s'ha de fer amb màrfega i sac de dormir, ja que el refugi es molt petit i es aconsellable plantejar-se bivac a fora com fa la majoria de personal. Ens presentem a en David (el guarda), ens acomodem a l'altell, sopem i a dormir.

26 de maig (dissabte).
Ens aixequem a quarts de vuit, ja que varem quedar amb en David a les vuit perquè ens fes l'esmorzar. Després de menjar una mica de pa sec, mantega rància (de veritat!) i empassar-nos un beuratge (tant el cafè com el Cola-Cao) ambdós semblants a aigua sense depurar, ens acomiadem del Fredi que vol pujar a La Mira i voltants i nosaltres en dirigim cap a la Sur del Torreón, via catalogada de D+, 150 mts. amb un passatge de V+, per la qual cosa anem cap a la cornisa de baixada del Torreón fins arribar al coll nord, on un parell d'argolles en permeten amb un rapel arribar a peu de via, per evitar baixar i remuntar la canal de la Aguja Negra.
Un cop a peu de via, al voltant de tres quarts de deu, amb tres llargs i amb menys d'una hora i mitja arribem al cim d'aquesta impressionant agulla, que s'aixeca una seixantena de metres sobre el seu voltant completament aïllada. Coincidim amb uns xicots de Madrid que fan la Teógenes i que arriben just després que nosaltres. Ens intercanviem fotos i deixem que baixin abans per veure com funciona el tema: s'ha de fer un parell de passos a cavall d'una plataforma que s'estreny fins arribar a les argolles de rapel. Baixo primer i com que portem cordes de cinquanta, al cap d'uns vint metres decideixo aturar-me en un altra reunió per assegurar que amb un segon rapel arribarem a terra. I efectivament, amb el segon rapel arribem baix, recollim cordes i despres de xerrar amb varies cordades que estan fent diverses vies baixem per la cornisa que hem pujat fins arribar a terra a la canal. Dinem una mica i decidim fer la via GAME de la punta Tonino Ré. Es tracta d'una via de quatre llargs també molt maca i amb roca excepcional com a tota la zona. Tardem unes dues hores i mitja entre ascensió i rapel per baixar. Tornem al refugi on ens espera Fredi que ens ha fet unes fotos des de La Mira i que per lo lluny que està queden raonablement bé.
Al refugi avui la cosa serà diferent. Sopem amb tres persones mes (sopar raonablement correcte) però a l'hora de dormir tindrem la companyia de sis nois que estan fen un curset d'educació física i tots nou ens tindrem que apanyar per passar la nit a l'altell. La resta dormiran a baix al menjador quan se'n vagi tothom a dormir.

27 de maig (diumenge).
Després de passar tots plegats la nit del lloro (molt atapeïts, cops, roncs, etc.) ens preparem per rebre el meravellós esmorzar. Quan aconseguim que s'aixequi part de la gent de terra per fer lloc i posar les taules en David ens porta l'esmorzar. Avui al menys hi han galetes amb el paquet sense obrir i la mantega està en condicions, però el cafè es el mateix d'ahir !! En Fredi, per no passar el mal tràngol, se'n ha anat sense esmorzar. Avui hem quedat directament abaix al parking, doncs ell farà una volta bastant llarga que el deixarà allà. Nosaltres decidim fer la Oeste de la Aguja Negra. Via magnífica amb roca excel·lent, una de les millors que he fet mai en granet. Tardem unes cinc hores perquè coincidim al darrera uns xicots ja des de la primera reunió si no, pensem que haguéssim pogut fer una hora menys, però la veritat es que tampoc hi havia pressa. Baixem amb un rapel de vuit metres i després un altre de vint-i-cinc fins el Espaldar que cal remuntar i baixar per una canal fins el refugi. Dinem una mica, refem les motxilles i en una hora i mitja som al bar del Nogal de Barranco, lloc de reunió obligada per fer una cervessa.
Ara anem fins vora Monbeltran al camping Prados Abiertos, on tenim reservat un bungalow per aquesta nit. Dutxa i anem a sopar a Monbeltran i fins demà.

28 de maig (dilluns).
Ens aixequem com cada dia a quarts de vuit, parem a esmorzar a Monbeltran i continuem fins el Puerto del Pico i desprès de pujar fins el refugi de La Albujea ens separem amb en Fredi. Mentres ell se'n va a fer una excursió per la zona, nosaltres ens dirigim cap el Gran Diedro del Torozo. Després de passar de llarg per sota del peu de via i arribar fins l'altra punta de la paret, ens n'adonem de l'error i retrocedim de nou, perdent més d'una hora... Quan per fi arribem a peu de via ens trobem un parell d'escaladors buscant un altra via (menys mal !). Comencem just al migdia i a les 3 ja som al cim després de gaudir com a cosacos de aquesta esplèndida via. Coincidim amb una cordada al cim, ens fem fotos mútues i baixem per unes delicades plaques. A les quatre de la tarda, tal com hem quedat arribem al aparcament on ja hi es el Fredi esperant-nos. Decidim baixar el port abans d'anar a dinar i agafem el cotxe però al passar per una Venta comentem de parar a fer una cervesa. Quan anem a entrar veiem que el local està en obres, però l'amo que surt en aquell moment ens veu i ens convida a passar i a fer una cervesa igualment. Acceptem i la prenem, envoltats de pintors, electricistes i paletes. Això es hospitalitat ! Després anem a dinar i mes tard ens dirigim cap a Manzanares el Real on ens instal·larem a prop del poble durant els propers tres dies. Abans però, ens trobem amb l'amic José Alberto al qual fa vora trenta anys que no veig i que ha sigut qui ens ha suggerit la majoria de vies que hem fet fins ara. Ens acompanya fins Canto Cochino (entrada a La Pedriza) i mentre ens convida a cerveses que porta fredes, ens proporciona informació sobre ressenyes i els camins que cal agafar. Finalment, ens acomiadem d'ell i anem a sopar al poble. Tornem cap a l'allotjament i a dormir després de fer un xupito de whisky a la terrasseta.

29 de maig (dimarts).
Com de costum, hem quedat perquè ens preparin esmorzar a les 8. Quan anem al bar ens trobem ous i carn, a mes a mes de les típiques torradetes amb melmelada i mantega, cafè (aquest cop de veritat) i suc de taronja. L'amo ens ha sobrevalorat... Desprès de fer un bon paper amb l'apat ens dirigim de nou a Canto Cochino, punt de partida de la majoría de sortides. Aquesta vegada ens separem només sortir del cotxe i ens dirigim cap a El Yelmo, una de les pedres mes representatives de tota La Pedriza i desprès de donar unes quantes voltes de mes, com de costum, arribem al cap de dues hores i mitja al peu d'aquesta magnífica muralla de pedra. Escollim la via Ignatius, recomanada en el llibre que portem perquè sembla ben assegurada i la dificultat moderada però resulta mes difícil del que semblava i l'acabem fent perquè en Quim està inspirat. Apart d'un pas d'entrada molt atlètic, la resta es pura adherència d'aquella que per cada grau mes d'inclinació, puja mig grau la dificultat i finalment es tracta de fotre-li coll... i creure que t'aguantaràs. Baixem repelant la via, ja que aquí tenen la estranya costum de no equipar rapels si es pot desgrimpar per alguna via, i la alternativa es baixar per la Valentina una de III grau a pel, que un xicot que ens trobem a peu de via, diu que ell sempre la desgrimpa assegurat, per tant...
Just a la part final de la via veiem al Fredi aparèixer i ens espera a l'ombra fent-nos fotos. Quan baixem, anem tots junts cap el cotxe, parant abans a fer una cervesa al bar. Desprès, busquem un racó sobre els abundants pins i ens cruspim un bocata de pernil i llonganissa que portem envasats al buit i que ens sap a glòria. Tornem a 'casa' ens dutxem i anem a donar una volta per el poble, on mes tard sopem de tapes a un bar de la plaça de l'ajuntament. A 'casa', xupito i fins demà.


30 de maig (dimecres).

Tornem a esmorzar a les 8, però avui mes suau (ja varem avisar ahir). Desprès, tornem a enfilar cap a Canto Cochino i quedem directament a les quatre a l'aparcament amb en Fredi, ja que avui no pasarà tant a prop de nosaltres que volem anar a rematar la setmana a la Sur del Pájaro potser la via de dificultat mes repetida de La Pedriza per la seva espectacularitat, estètica i bona roca. La veritat es que no ens decep en absolut. La aproximació es molt mes agradable que ahir. Passeig per el bosc de una mica mes de mitja hora i pujada final d'uns vint minuts molt drets però que porten directament sota la cara sud. Quan ets sota la seva vertical i comences a veure les fissures, imposa respecte però alhora donen ganes d'enfilar-si. A en Quim li toca començar, resolent el primer llarg amb solvència com sempre. Jo faig el segon, on em costa arrancar però al final passo sense problemes. El tercer li torna a tocar al Quim, amb un pas d'entrada a la reunió mol fi. A mi em toca decidir en aquest punt, si anar per la clàssica o per el diedre vertical on es veuen dos claus (directa). M'arribo fins l'esperó on es veu l'aresta, neta i sense possibilitats d'assegurar-la i decideixo tornar al diedre que es mes difícil però almenys es pot protegir. Encertem, perquè encara que poso els estreps als últims passos, els friends queden de conya i donen força confiança. El cinquè llarg, flanqueja sota el sostre i surt a l'aresta. Espectacular! Preses i bolets de pedra per tot arreu. La reunió, sobre bolets perquè han xafat els parabols però es igual... I les dues últimes, encara que no tant maques, enfilen l'aresta que es va estrenyent fins arribar al petit cim d'aquest gran 'Pájaro'.
La setmana està sortint rodona i les expectatives, s'han complert i no podien sortir millor amb la poca preparació que portàvem. Estem eufòrics!.
Mentre baixem, parlem de la possibilitat de deixar-ho aquí, ja que qualsevol cosa que fem només ho podrà empitjorar, per tant, si en Fredi hi està d'acord, demà cap a casa.
Puntualment a les quatre creuem el pontet sobre el riu, on ja hi es en Fredi. Ens canviem i anem al bar on la cervesa avui es mes bona que mai. Repetim la maniobra del dinar de ahir i mentre mengem decidim tornar demà i avui fer un sopar de comiat. L'amo de l'hotel ens va suggerir que podia preparar-nos un arròs de llamàntol i decidim acceptar la proposta (per en Fredi serà un entrecot gegant...).
I així ho fem, primer hem quedat amb el José Alberto per fer una cervesa i acomiadar-nos d'ell, i dir-li
que l'esperem a Montserrat per fer el Cavall, i a veure si no tornen a passar trenta anys mes..!
Mes tard, tornem a l'hotel on ara sí que ens cruspim lo promès, regat amb un vi fresquet de Rueda... umm, deliciós !!

31 de maig (dijous).

Avui dia de tornada, esmorzem, ens acomiadem de l'hotel i enfilem cap a casa. Decidim parar al Bruc per menjar unes botifarres i veure Montserrat, que ja l'enyoràvem...

I ara, a pensar en la de l'any que ve...

Arxiu del blog