dilluns, 22 de juliol del 2024

Brownie al Sòcol de Narieda (Oest). Dilluns, 12 de juliol de 2024

Enllaç a les FOTOS

Malèfica branca 😬

Tot i que últimament hem anat sortint amb més o menys regularitat, fa temps que no em decidia a escriure res. Raons: 'fins ara tot bé', 'no hi ha res a dir', 'hummmm...no me'n recordo', i sobre tot mandra. 

Aquesta vegada, tot va anar sortint malament... però per sort va acabar bé. Desprès d'esmorzar al Bruc amb el Josep Solé, enfilem cap al sòcol de Narieda on toca l'ombra, però al cap d'un quart d'hora de viatge, trobem un accident a la carretera que ens reté almenys tres quarts d'hora. No podem escapar, estan tothom completament aturat!. Quan ens comencem a plantejar què fer, si canviar de destí, anar per exemple a Camarasa, o girar cap a Montserrat, la caravana es comença a moure i finalment decidim seguir. Calculem arribar a l'aparcament cap a les 11h. Passem al costat d'un vehicle completament calcinat i pensem que aquest encara ho té pitjor que nosaltres. 

Entre una cosa i l'altra ens plantem a peu de paret cap a les 11:30h. Com que la via teòricament es ràpida, tot i que es tard, encara acabarem a l'ombra. Comencem a escalar: primer llarg una mica brut però interessant. Segon llarg, molt maco i bona roca. Tercer llarg, fantàstic. Quart llarg, compacte i molt maco. Bona via i en conjunt molt maca, felicitats al aperturistes Miquel Garrell & cia!

Ens fem la foto-cim cap a les 14h. i preparem els rapels. Llegim que el Joan Asin va fer dos rapels de 60mts., però en principi escollim la opció més conservadora per tal d'evitar que s'enredin les cordes. Fem un primer rapel de 30mts. fins la tercera reunió sense problemes. D'aquí, es veu l'emplaçament de la primera reunió recte avall i sense aparents impediments. Baixa el Josep fins allí amb un rapel d'uns 50 mts, sense mes problemes que els habituals d'anar desenredant constantment les cordes. Baixo jo, i ja ens comença a tocar el sol. El terra només està a 30 mts. Quan recuperem les cordes, baixa una sencera, arriba el nus, continuem estirant amb facilitat i quan només queda l'estrebada final... la corda no baixa. Nooooo! Desprès de provar-ho de totes maneres, el Josep proposa deixar-la (es la seva), ja que amb l'altra sola amb un rapel a doble, arribarem a terra sense problemes. El convenço que hem d'intentar recuperar-la, i després de repensar-s'ho una estona, al final cedeix. Hem de tornar a pujar fins on està embolicada. M'encordo només de la meva corda en senzill i pujo fins la segona reunió agafant-me de tot, ara no importa. Desprès puja ell  portant guiada la corda que està enganxada, perquè com que ens anem allunyant de la vertical d'on penja, després no podríem agafar-la. Quan arriba la reunió, m'encordo també amb la punta de la que penja per anar assegurat amb doble, i repeteixo el tercer llarg (ara amb la calor i el sol de cara, tot i que ho és, ja no em sembla tant maco com abans). Des de mitja tirada, veig que la corda encara està enganxada més amunt i continuo fins la reunió, on em trobo lo que es veu a la foto de dalt! Ni fet expressament. Hagués sigut impossible desfer-ho estirant, per lo que veig que hem pres la decisió correcta... Finalment, faig un rapel amb aquesta corda a doble, per evitar nous nusos (tot i que com s'ha vist, de vegades no importa). Arribo a la reunió de sota i ara sí, la recuperem sense problemes. Amb dos rapels més ens plantem a terra. Son les 15:30h i fa molta calor. Recollim el material, tornem al cotxe i ens aturem al primer bar a omplir el dipòsit de cervesa, i alguna cosa de menjar per justificar-ho. I fins aquí. La propera serà millor, segur!

Activitat feta (i patida) per. Josep Solé & Jordi Fornés


Arxiu del blog